diumenge, 5 de setembre de 2010

Copríncep orgullós


(Foto: Reinaldo Márquez)

Emili Cioran, a “La temptació d’existir”, indica que quan els russos –per exemple, els personatges de Dostoievski– es pregunten sobre el miracle o la insignificança de la sort de la seva terra, plantegen el problema local en termes teològics. “S’ha de creure en Rússia? S’ha de negar? Existeix realment, o és tan sols un pretext?” Per a Dostoievski, l’existència de Rússia (o l’obscuritat i desesperació de la seva “inexistència”) és un problema universal. Però com pot ser un problema universal, l’existència d’un país? I si ho pot ser, fins a quin punt ho és l’existència de cada país? És un problema universal, l’existència d’Andorra?

Hi ha pobles que no s’han plantejat mai la seva “missió”. No podem ni imaginar que els nostres veïns del nord es preguntin si França existeix. Un anglès no es pregunta sobre el sentit de la seva nació amb el mateix deliri i patiment: “què significa, ser anglès?” En canvi, el dubte “existencial” sobre l’existència d’una, diguem-ne, “autèntica” Andorra, d’una Andorra invisible, mística, màgica, persisteix. Hi ha qui diposita la importància del “fet andorrà” en les seves institucions tradicionals, el seu sistema polític, els seus coprínceps. Des d’aquest punt de vista, s’ha de considerar la visita de Nicolas Sarkozy a Andorra com un fet històric que és –la trobada de totes les institucions de l’Estat andorrà–, sense que tingui rellevància el rebuig o l’acceptació popular de la seva actuació durant la crisi dels paradisos fiscals, sense donar importància a la percepció que puguem tenir d’ell com a personalitat pública, com a president de l’estat veí o com a marit de Carla Bruni (aquest últim detall, tècnicament irrellevant, molta gent el veu positiu, incloent-hi, no us sé dir per què, una servidora). És una institució. No hi ha dubte... però, per què doncs sempre jutgem tots els representants de totes les institucions segons la seva personalitat, la seva qualitat humana, tal com se’ns presenten a nosaltres, i no tan sols el seu rol institucional? Per què hi ha tanta gent que es pronuncia a favor de Barack Obama si estaven totalment en contra de George Bush, si en els dos casos es tracta del mateix càrrec de president dels Estats Units? Potser quan es tracta de càrrecs electes, reaccionem d’una manera diferent. Però no elegim el president dels Estats Units... Potser quan es tracta de càrrecs estrangers, no ho percebem igual. Però la percepció dels coprínceps des d’Andorra la trobo curiosa. No són ni autòctons ni estrangers. Són “andorrans estrangers”, una raça a part, i ni tan sols s’assemblen entre ells, en res. “I més lluny, però claus, els coprínceps,” –diu Antoni Morell. Més lluny, però claus...

Us he de dir que l’ambient a la plaça del Poble el dia de la visita del copríncep francès va ser el que més m’ha fet dubtar de la importància de la institució dels coprínceps per al poble andorrà, en tota la meva vida. Hi havia menys gent i menys entusiasme del que m’hauria esperat. Després, mirant la retransmissió de la visita per la televisió, ho vaig veure d’una altra manera. Però quan hi era, tenia la sensació que el discurs del copríncep francès, en la seva gran part, anava dirigit al poble que no hi era. Bé, hi era, en part... Potser la resta del poble el va seguir a través dels mitjans de comunicació. El discurs era pràcticament impecable (tot i que hi ha qui té certs dubtes sobre l’encert de la comparació de les “set colines de Roma” amb les “set parròquies d’Andorra”). Ni tan sols el fet d’acabar-lo (ja m’explicareu per què) amb un “Vive la France! Et vive l’Andorre. Visca Andorra”, va disminuir l’impacte inicial. L’única pregunta que quedava era –si veritablement està orgullós de ser copríncep d’Andorra (i ja podria estar-ho, si més no, per la tradicionalitat del càrrec), per què no ho diu alguna vegada a la premsa francesa? Potser sí que ho diu, però no ho he notat? A mi em sembla que, fora dels discursos pronunciats al terreny andorrà, només parla de nosaltres en el context de la necessitat de transparència fiscal. La transparència fiscal és totalment justa i necessària, però no podria recordar, davant dels periodistes de França, el lligam que dura segles i la seva satisfacció de mantenir-lo? Potser ho ha fet. Des de fa un mes, em sembla sentir la parla francesa als carrers d’Andorra més freqüentment que abans. Seguint la tradició dels altres coprínceps, Nicolas Sarkozy ens garantia el suport i l’amistat de França. És d’agrair. És necessari. Toquem de peus a terra: som petits, i som terra de pau, d’un equilibri que des de fa segles es manté amb l’ajuda de pesos desiguals. Que duri. Visca Andorra.

2 comentaris:

  1. Very interesting blok
    Please looking fotoblog Teuvo image
    www.ttvehkalahti.blogspot.com
    and pleace your comments


    Thank you

    Teuvo

    FINLAND

    ResponElimina
  2. Thank you very much, moltes gràcies! Мне очень понравились ваши фотографии. À bientôt :-)

    ResponElimina