Per a aquest article, he volgut utilitzar d’il·lustració la foto de Reinaldo Márquez sobre Ultra Trail a Andorra. Crec que aquesta competició ens dóna un dels exemples de les situacions on les persones se superen a si mateixes. Tot i així, no serà un article dedicat a les competicions o als esports. Sí que hi parlaré, però, de la superació d’un mateix. L’altre dia, amb una amiga, estàvem recordant els llibres preferits de la nostra adolescència. A les dues, ens en va venir a la ment un que no pertany al fons d’or de la literatura mundial. És un llibre comunista, d’aquests que formen part del curiós corrent literari conegut com a realisme social. No pot presumir d’un estil semblant al dels grans clàssics dels tres últims segles; és un llibre moralista, sentimental, didàctic. Les dues, però, recordàvem que ens havia omplert d’optimisme.
La història de la creació de “Com es forjava l’acer” és novel·lesca de per si. El seu autor estava terminalment malalt; quan tenia la novel·la mig escrita, se li va paralitzar la mà dreta –i la va continuar dictant als seus amics, els secretaris voluntaris, mans alienes que li funcionaven com a pròpies. L’autor va morir quan tenia trenta-dos anys, sense poder acabar la seva segona novel·la. La primera, però, es va publicar i va tenir gran èxit. La frase més famosa d’aquest llibre –el llibre preferit dels soldats russos durant la segona guerra mundial– es podria percebre com un lloc comú. Diu així: la cosa de més gran valor que té una persona és la seva vida. Se li dóna només una vegada. Per això s’ha de viure de tal manera que no et torturi el record dels anys viscuts en va, que no et cremi la vergonya per un passat mesquí i traïdor, perquè en morir, es pugui dir que totes les teves forces es van donar a la lluita per la cosa més bella del món. I s’ha de viure la vida de pressa, perquè en qualsevol moment una malaltia o un accident absurd poden acabar amb ella. “Com es forjava l’acer” de Nikolai Ostrovski és la història d’una refinació constant dels ideals i aspiracions autèntiques, honestes, oposades a tot el que no arribarà a tenir sentit a l’hora de morir.
La part curiosa és que la cosa més bella del món, segons aquell vell llibre, era l’alliberament de la humanitat. Tanmateix, no estem parlant d’un pamflet propagandista destinat a ajudar algú a aconseguir una bona part del poder polític, a enriquir-se a costa dels altres, a oprimir, dividir i imperar. Es tractava de viure una vida que tingués sentit, de l’afany de convertir el món en un lloc més bell, més just, més bo, a base d’anar més enllà de les teves limitacions, de morir orgullós, de superar-te.
Ningú més que nosaltres mateixos pot predir en què consistirà el repte de superar-nos. Hi ha persones que ho aconsegueixen en un afer tan summament poètic com l’esport, per a d’altres és un assumpte tan prosaic (i inexplicablement, condemnat per quasi tots els poetes que conec) com l’Administració pública i la lluita per accedir-hi, i per a uns quants, el tema, ja no sé si espiritual o animal, de l’amor. Però superem-nos, si és que volem morir orgullosos d’haver viscut! Tot i que jo mai arribo a creure seriosament que de veritat moriré. Diuen que cada poble es mereix els seus governants. Em sembla raonable: sempre he sospitat que els guanyadors de les eleccions sovint representen l’alternativa menys dolorosa comparant amb el que podia esperar el mateix poble en cas que guanyés algú altre. També és corrent, i potser encara més corrent, l’opinió que qualsevol qui perd a les eleccions, o mai no arriba a guanyar-les, o per alguna raó es troba desterrat del poder, és bo pel mer fet de perdre.
Igual que a les pel·lícules de Hollywood sabem del cert que guanyaran els bons, tenim un mite divertit relatiu a l’àmbit de la política que es podria resumir en la frase “sempre guanyen els dolents”, siguin qui siguin. Però gairebé tothom està d’acord que ens mereixem els nostres governants, perquè ens hem pres la responsabilitat d’escollir-los, canviar-los, o convertir-nos en ells. També diuen que tots ens mereixem la nostra vida. Si bé de vegades ens és difícil, si no pas impossible, esbrinar que és allò que hem fet per merèixer-nos el que ens passa, tant en el terreny privat com en el terreny polític, és cert que – segons sabem – la vida se’ns dóna una sola vegada. Superem-nos. Visquem de pressa.
(Publicat al Fòrum.ad el 16 d'octubre del 2010)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada