Ànimes mortes

No acostumo ser una persona gaire melancòlica, però quan m’envolta un núvol de melangia, ja pots sortir corrent. Sóc tan impacient, que no sé suportar cap mena de desconfort, ni físic, ni moral. El meu estat natural és el d’abundància, tranquil·litat i equilibri, i si me’n treus, no sóc jo. Si estic en clau de tristesa, necessito consolar-me de seguida. Cal que em passi alguna cosa bona, molt bona i immediatament. Em concentro i penso un desig. Quan l’univers no em fa ni cas, concloc que no em deu veure prou convençuda. Ja se sap que si veritablement vols arribar a algun lloc, la realitat conspira per portar-t’hi. És una mena de GPS al qual li has de dir exactament quina destinació has triat. Si no t’entén, vol dir que no t’expliques. I punt.

Avui no me’n surto. Sé del cert que segueixo sent un punt molt cèntric del món, o si més no, del món que conec, i no he perdut el rumb, només estic un xic desorientada. Demano consell als amics, i m’envien a Google Maps, per a que miri la ruta de Nova York a Pekin, punt 31. El miro, i diu “travessi l’Oceà Pacífic en càiac.” Bona idea. Demano la ruta d’Andorra a Nova York, però Google Maps assegura que no pot calcular-la. Demano la ruta d’Andorra cap a Pekin, però Google no pot calcular-la. Mig desesperada, demano la ruta d’Andorra cap a Yekaterinburg, província de Sverdlovsk, on la meva germana està a punt de tenir el seu primer fill, però el programari no pot calcular-la. No em queda res més que els remeis russos tradicionals utilitzats per alegrar-se el dia. El primer és el vodka però m’obligo a descartar-lo, donat que a la tarda treballo. El segon, més innocu per a la pròpia salut, és anar a veure a un amic.

El trobo rodejat de gats com sempre, gats negres i blancs, gats de color sorra tirant a taronja, o carrota, gats de tots els colors que se li pugen a les espatlles i em miren tan fixament que no els puc tornar la mirada. Recordo haver llegit algun conte infantil que parlava dels animals que no podien, no sabien aguantar la mirada d’un nen humà. Probablement era de Kipling, o d’algun altre partidari i propagandista de la superioritat de la raça humana. No sé si hi ha persones superiors als gats: jo no ho sóc, ho sento. Els gats d’en Sergi em guanyen. Si sabessin parlar, m’intimidarien encara més. L’amfitrió em fa sentir benvinguda. El gats em vigilen silenciosament.

L’agafo llegint “Les ànimes mortes” de Nikolai Gògol. Diu que la traducció catalana és molt bona; no la conec, però recordo la novel·la original, una veritable enciclopèdia de la vida russa de la primera meitat del segle XIX, amb una línia narrativa curiosa. Fa dies que no l’he llegit, així que us l’explico tal com la recordo. Narra les aventures d’un home que es vol fer milionari, i no tenint-ne mitjans legals (com la majoria dels mortals), opta per utilitzar mitjans semilegals. Primer de tot, necessita agafar un préstec al banc, però el banc només presta els diners a aquells qui ja en tenen, i com que no té res per avalar-lo, se li acut una idea original com fer-se passar per un home ric.

És important saber que en el moment històric que viu el nostre personatge, i el seu autor, a l’Imperi Rus encara és vigent l’esclavitud, i els esclaus oficialment s’anomenen “ànimes”. Per exemple es diu “té mil hectàrees de terra i vuit-centes ànimes en propietat”. Doncs això: quan un esclau – o “ànima” – es mor, el seu propietari té l’obligació de donar-lo de baixa al registre civil. Per l’habitual mandra i negligència, els propietaris triguen molt en donar de baixa als morts, i al Txítxikov se li acut dedicar-se a celebrar contractes de compravenda segons els quals ell compra aquests esclaus als seus propietaris. Es poden comprar per un no-res, ja que no fan cap falta als amos, i l’obligació de donar-los de baixa és un incordi, - però segons els documents, estan vius, per la qual raó ell podrà al·legar, de cara al banc, que és propietari de molts esclaus, i el banc li deixarà diners. Aquesta idea genial el porta a la província russa. Hi troba una inoblidable varietat de personatges grotescs, fantasmagòrics.

Hi ha una Rússia inventada que des de fa temps ha competit amb Rússia real. No hi ha res més fals que la idea que la realitat supera la ficció. La ficció, si és bona, si és autèntica, sempre guanya la lluita amb la realitat. I si hi perd, no és literatura, ni és paraula escrita, ni és res.

(Publicat al Fòrum.ad el 26 de novembre del 2010)