dimecres, 19 d’octubre del 2011

¿I si m'indigno?

Dissabte passat, a les set de la tarda, uns quants amics meus amb uns quants amics seus i probablement també uns quants totals desconeguts per fer-los companyia es van reunir a la plaça del Poble per indignar-se. La meva absència entre ells, primer projectada i prevista, després profundament dubtada i finalment posada en evidència, ha passat per distintes fases. D’entrada, vaig pensar que no estava indignada amb res. Això, però, fins i tot a mi mateixa ja em sonava malament: no indignar-me. La falta d’indignació, en els temps que corren, indica falta de consciència, acceptació de les injustícies, una ment adormida. Per altra banda, tinc pànic de tota mena de confrontació, la rebel·lió inclosa. Però si no et rebel·les quan toca rebel·lar-te ¿no es tracta, també, d’una mena de confrontació, la més desagradable de totes: la confrontació amb tu mateix? No ho tenia clar.

Vaig mirar les propostes dels indignats per veure si hi estava d’acord: en una part, ho estava. La demanda de la publicació obligatòria del patrimoni dels polítics que juren el càrrec i de la reducció dels càrrecs designats a dit es veien idees prou bones. L’expropiació pública dels pisos que no s’han venut i el traspàs al mercat del lloguer protegit em semblaven més difícils d’implementar, però no del tot desencertats. L’augment del tipus impositiu a les grans fortunes... sí, vaig pensar que també ho signaria, tot i que us he de confessar que en secret tinc una mena de fascinació per un concepte de grans fortunes. Em consumeix la idea que com més diners s’hagin reunit en un sol lloc més s’han de protegir perquè no es dispersin. Tinc desconeixement total dels efectes pràctics de tenir, administrar, guanyar o perdre una gran fortuna. En cap conversa, no sabria distingir entre una persona que té 50 empleats i l’altra que en té 50.000. Les meves possibilitats deconvertir-me en una gran fortuna personalment equivalen al 0,0005% (un percentatge força elevat si em comparem amb tota la població mundial, tot i que insuficient). Però la idea de tocar les grans fortunes em sembla quasi un sacrilegi. Crec que em fascinen els diners quan vénen en quantitats industrials.Els cinc euros no em fascinen. Si són 50, 500 o 5.000 tampoc no hi ha problema. Puc resistir la fascinaciód’uns 50.000, o fins i tot de mig milió, amb una certa dignitat. I a partir dels cinc milions estic perduda. Crec que la majoria dels líders mundials comparteixen la meva dèria. Si no, no estaríem on estem.Naturalment, sóc partidària del transport públic econòmic, ecològic i de qualitat. Quant a la prohibició d’invertir en paradisos fiscals i el control real i efectiu del frau fiscal... no sabria què dir-vos; em fa la impressió que amb aquestes propostes –tenint en compte la nostra reputació internacional – ens estaríem cavant un gran forat amb possibilitats de conversió en fosa. O és això o, abans d’indignar-nos, hauríem de canviar algunes lleis, i sobretot la imatge que projectem de cara al món, radicalment. No voldrem pas que algú, per desconeixement o amb mala intenció, decideixi fer cas dels indignats i prohibeixi als espanyols (per donar-vos un exemple) invertir a Andorra. Hauríem de mostrar-nos, de cara als potencials clients, com a totalment contraris a la més mínima idea d’evasió fiscal. Quant a les altres propostes –la reducció de la despesa militar o el fi nançament governamental de la recerca, per exemple–, hi estava totalment d’acord. La independència del poder judicial i la democràcia interna dels partits tenien tot el sentit del món.
Eren tres quarts de set, era a Escaldes i encara no m’havia decidit si m’indignava o si em deixava d’indignar. Estava mig decidida a anar-hi; però feia una tarda preciosa d’un dissabte de tardor, l’article que esteu llegint s’havia d’escriure i el treball de dret civil III per a la Universitat Oberta de Catalunya encara estava per acabar. Així que vaig arribar a un compromís amb mi mateixa, probablement compartit amb tota una sèrie de ciutadans d’Andorra. Vaig decidir quedar-me a casa meva, continuar fent les coses que havia de fer i, tot i així, indignar-me. No era pas el mateix que fer-ho a la plaça del Poble, i no servia per a res, però reconeixeu-ho, no he sigut l’única. Hi ha alguns que fan política. N’hi ha d’altres –encara menys nombrosos– que pensen que no fan política, però lluiten per la justícia social. N’hi deu haver també alguns que viuen per treure profit tant de la vida com de la societat. La resta, ni en traiem profit ni sortim a les places. Ens quedem a casa: alguns contents, alguns resignats, i els altres, indignats. En solitari.
(Publicat al BONDIA el 19 d'octure del 2011)

6 comentaris:

  1. I els diners tampoc es mengen ni s'els emportaràn al més enllà.
    Bon dia alexandra.La política al País és cosa de quatre. Uns i creuen i ho fan per ajudar el País i als seus ciutadans i altres malhauradament ho fan per embutxacar-se com més diners puguin millor.
    Andorra necessita un canvi de mentalitat, cosa que els joves ja han assumit, i un canvi de model.
    Ningú a Europa es creu ni entén que per 70.000 habitants els bancs declarin beneficis per valor de 450 milions d'€.D'on surten?. No cal donar detalls. Un banc andorrà accepta els diners d'una persona i cap problema,però quant la mateixa persona els vol treure a les hores el banc posa una denúncia.
    Jo si que estic indignat per totes les injustícias que els andorrans de pota negra, nacionalitzats i residents pateixen.
    Jo tampoc vaig estar a la Plaça del Poble el passat dissabte. Vull conservar, i necessito, el lloc de treball. Com jo d'altres persones tenen por i no gosen parlar ni deixar-se veure en manifestacions.
    Bon dia

    ResponElimina
  2. Bon dia. No sé qui ets - però suposo que per a aquesta conversa és irrellevant. No sóc ningú que pugui dir "no tinguis por", principalment perquè per naturalesa, sóc i sempre he sigut una persona molt poruga. Espero, però, que trobis les forces de combatir totes les injustícies que se t'interposin pel camí a la teva vida.

    La meva experiència de vida a Andorra em fa pensar que no és un país gaire més injust que els altres que conec (crec que de cara a una ciutadà ras, Rússia ho és molt més), però entenc que cadascú té la seva pròpia experiència, i que probablement he tingut molta i molta sort. En tot cas, espero que puguem millorar, millorar sempre. I treballar, treballar molt.

    Un canvi de mentalitat, si és a millor, sempre va bé. El mateix, per al canvi de model. No he tingut mai contacte molt estret amb la funció pública andorrana. Tampoc no conec prou el sistema financer (sóc professora d'idiomes), tot i que m'agradaria conèixer-lo; entenc que els bancs treballen amb estrangers i no tan sols amb la gent del país, i he crescut pensant que això era bo i no pas dolent, però reconec que no sóc cap especialista en el tema. I - és clar - jo sí que voldria que la gent invirteixi, i molt, en Andorra. Com també voldria que ningú, mai, es trobés en una situació desesperada. Voldria que hi hagués abundància, salut i pau per a tots. ¿Com fer-ho? Doncs no ho sé, com fer-ho. Per això, els dubtes. Per això, la incertitud. Però intento descriure el que veig, a veure si a força de parlar-ne se'ns acut com podem millorar el que tenim.

    Bon dia

    ResponElimina
  3. Dons soc una ciutadana del País que veu les injustícies i que no hi posen fré.
    Acomiadaments improcedents, impagaments i rebaixes de sou sense una justificació comprensible. Botigues amb ofertes comercials que ratllen la il-legalitat i que quasi sen pot anomenar estafa.En quant a les inversions que siguin ben vingudes però regulades i netes.
    Bona tarda.

    ResponElimina
  4. Jo crec que hauries de posar-te a la política, exposar les teves idees a algú que sàpiga com canalitzar-les correctament... Jo, tot i que sóc columnista en el meu temps lliure, desconec tota una sèrie de coses de les que parles. Entenc que quan parles de les rebaixes de sou etc., et refereixes a l'administració pública, però per exemple quan parles de les botigues, ja em perdo. Suposo que treballo masses hores i no he pogut, o no he arribat a pensar-hi amb tanta profunditat com crec que ho fas tu. Ai! Per cert. Amb el pseudònim de "Funcionari Cabrejat" estava seguríssima que eres un home, i ara veig que ets una dona... Quin embolic. Bona nit :-)

    ResponElimina
  5. Cuando la revolución industrial nacia en gran bretaña, los ricos van a descubrir con muy mala suerte que las enfermedades no se quedaban en la casa de los pobres sino que les llegaban a ellos mismo. Entonces como gente práctica que eran dedicaron una comisión de expertos a estudiar el tema y estos concluyeron que la casa de los pobres no tenia servicios por tanto sus necesidades iban a la calle y la lluvia las llevaba a todos lados.
    Asi que con logica llegaron a la conclusión que debian darle a la gente pobre, (empleados de sus fábricas con las que formaban grandes fortunas), un lugar digno y sobre todo salubre donde vivir para que la imundicia no les llegara a ellos.
    Hoy 200 años despues, los ricos han olvidado esto y estan intentando devolver a la gente no rica a un estado de vulneración que llevara la imundicia a todos lados, incluso a la casa de los ricos. Y cuando esta llegue allí, nombraran una comisión que indique que la imundicia a llegado y que deben hacer algo. ¿no he sido claro no? lo siento

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies pel teu comentari. Conclusió: impostos proporcionals als guanys. A veure si ens en fem la idea.

    ResponElimina