dimecres, 22 de febrer del 2012

Planificació

Des que tinc consciència de mi mateixa, m’he dedicat a escriure horaris. Devia haver-hi algú, a l’escola o a casa meva, que em va convèncer, en un cert moment, que un horari fix i concret de totes les coses era vital per a una persona responsable. Hores i hores de diumenges tranquils de diferents èpoques de la meva vida van ser dedicades a dibuixar diversos plànings plens de bones intencions, una mena de predecessors dels Excels d’avui en dia. Variaven d’any en any i en uns petits detalls, però grosso modo sempre es tractava de fer el mateix. Preparar la roba de demà i les coses del col·le abans d’anar-me’n a dormir. Anar-me’n a dormir a dos quarts de deu, una hora perfecta per despertar-me fresca per afrontar el nou dia. Aixecar-me a les sis. Fer gimnàstica durant mitja hora. Dutxa freda. Un bon esmorzar. Pentinar-me i vestir-me a poc a poc. Sortir de casa a temps per arribar a l’escola deu minuts abans. Concentrar-me en les classes. Quan s’acabin, no perdre el temps parlant amb les amigues de coses trivials: anar cap a casa, fer un bon berenar i posar-me a fer els deures. Dues hores per fer els deures: no aixecar-me de la cadira fins que no els hagi acabat. Un cop els hagi acabat, practicar el piano durant tres quarts d’hora, sopar, preparar les coses per al dia següent i anar a dormir. Em semblava perfecte. Mai no ho vaig arribar a complir. En la totalitat, mai. Per començar, no m’adormia fins a les onze. Em despertava a un quart de vuit. Després d’una dutxa calenta i ràpida, un esmorzar de pressa i corrent (o un “ja esmorzaré al pati”), em vestia de pressa, sortia de casa corrent... Ah! I res de gimnàstica. I molt poca pràctica de piano.

No em malentengueu prenent-me per un ésser humà indefens incapaç de planificar una hora del seu temps. La meva caòtica vida (sempre he continuat igual) no m’ha impedit acabar carreres universitàries ni complir amb la meva feina. La planificació d’hores concretes en un moment important no em sol presentar un problema. La planificació global, mensual o anyal, orientada a l’assoliment d’objectius, la solc complir religiosament. Allò que sempre, o quasi sempre, m’ha fallat, però, és la senzilla planificació diària i setmanal. Faci el que faci, acostumo a tenir més coses a fer que les que podrien caber, humanament, en un dia i en una setmana. Mai, en tres dècades de planificació constant, he arribat a poder marcar un parell d’hores diàries amb un simple temps lliure que es podria omplir, si fos necessari, amb totes les possibles classes d’imprevistos. Des dels meus anys de primària, cada cop que tinc un imprevist, anul·lo una cosa planificada i preparada, un compromís agafat amb algú o amb mi mateixa (habitualment amb mi mateixa), i em sap molt greu.

Stephen R. Covey, a la bíblia de l’eficiència, anomenada The 7 habits of highly effective people, postula que la gent realment eficient passa la major part del seu temps fent coses que no són urgents, però són importants: les activitats que potencien la seva capacitat de producció, la prevenció de possibles problemes, la construcció i el manteniment de les bones relacions amb altres persones, el reconeixement de les bones oportunitats, la planificació i el descans. Això em recorda allò que em sol dir un bon amic meu, un senyor força gran, cada vegada que em veu: “No treballis tant, que no tindràs temps de fer calés.” Li dono la raó amb un somriure, però a la pràctica –intueixo que com la majoria de vosaltres– segueixo treballant més del que puc, segueixo sense tenir una hora diària dedicada a mi mateixa, només a mi mateixa, i a ningú més. Quan s’acaba el dia, sempre em queden coses incomplertes, coses no materialitzades, coses sense fer.
 
 
Diuen alguns experts que hem d’imaginar que el dia té 25 hores en lloc de 24, i pensar que se’ns ha regalat una nova i preciosa hora que podem omplir de la millor manera possible. Després, hem d’agafar el nostre horari real, el de les 24 hores, i trobar-hi temps per fer les coses que havíem assignat a l’hora regalada. Ara mateix, crec que ho tindria fàcil. Si em regalessin una hora més al dia podria passar-la amb la meva filla, amb el marit, amb els pares, amb un llibre que no és dedicat a l’estudi ni està relacionat amb la meva professió; podria dedicar-me a cuinar, a dibuixar, a parlar per telèfon amb tots aquells amics als quals fa dies que vull trucar; podria pintar la meva casa, ordenar els armaris, anar a mirar les botigues de roba; podria anar a córrer, aprendre a jugar a golf, tornar a tocar la guitarra; però ho tinc clar, no em queda una altra opció viable. Si em regalessin una hora al dia, la dedicaria a allò que he fet des de petita, tossudament i sense èxit, a l’activitat que va menjar una bona part dels diumenges de la meva vida. Ja em conec: amb la mateixa il·lusió de sempre, em dedicaria a la planificació.

(Publicat al BONDIA el 22 de febrer del 2012)

dimecres, 15 de febrer del 2012

L'Hermitage al Prado

Dilluns vaig anar al Museu del Prado per veure l’exposició "El Hermitage en el Prado". És clar –direu– ets russa, però a part de russos nostàlgics hi havia una multitud de gent d’altres nacionalitats. Tractant-se de l'Hermitage, és natural que no en formin part, majoritàriament, les obres d’artistes procedents de Rússia: més aviat de Ribera i Velázquez, de Renoir i Gauguin. Ara bé, enteneu que es tracta d’una exposició capaç d’ofegar de nostàlgia el més insensible dels russos. No sé ni recordo quines obres de l’Hermitage són veritablement les més representatives, ni estic qualificada per decidir-ho: tanmateix, us puc assegurar que tots i cadascun dels quadres que formen part d’aquesta exposició m’eren familiars. Els mirava i pensava: un espanyol no hi veu el mateix que hi veig jo. Un espanyol hi veurà una sèrie eclèctica d’obres mestres: jo hi veig una harmonia interna, una continuïtat invisible. Si queda algun d’aquells idealistes que vulguin conèixer l’ànima russa, el cor secret dels nens que veien les visites als museus com a visites als únics llocs sagrats permesos, aneu a veure aquesta exposició, l’exposició de les nostres memòries amagades.

Hi ha memòries de les quals no ets conscient, i gairebé t’espanta la seva vívida realitat. Sé que vaig créixer en la presència del Tocador de llaüt de Caravaggio. L’animada conversa dels apòstols sant Pere i sant Pau és el que més conec de tota l’obra del Greco. Recordo haver passat hores pensant des de quin punt de vista la Bebedora d’absenta de Picasso era l’encarnació de la bondat humana (jo, de petita, suposava que tot el que s’exposava als museus era destinat a millorar les nostres ànimes i esperits). Sé que la Caiguda de Haman de Rembrandt té una gamma característica de vermells que el geni holandès utilitzava per reproduir l’ansietat i la tristor. Podria recitar tots aquests quadres, gairebé en ordre, com una pregària d’infància; en conec la llum i la distribució de les figures; no sé si una visita conjunta de tots els meus companys de secundària em podria produir una emoció més forta que ells. Naturalment que són obres de genis; però a part de ser obres valuoses són els meus amics d’infància, són les imatges que em van veure créixer, són les imatges que durant molts anys vaig tenir com a referents de la perfecció.

Tinc una amiga que diu que no té sentit anar a una exposició de l’Hermitatge al Prado si pots anar a Sant Petersburg i veure tot el museu. Potser té raó; però ens és molt més fàcil desplaçar-nos fins a la capital d’Espanya que fins a la diàfana Petropolis, Venècia del Nord de la meva adolescència. A més a més, m’agraden les exposicions petites i mitjanes. La meva memòria més definida i feliç de Sorolla ve de l’exposició del Museu del Tabac de Sant Julià de Lòria (és anterior al record que guardo de Nens a la platja del Prado). Dues obres de Picasso d’una sala del Museu de Belles Arts Puixkin de Moscou em van deixar la impressió més duradora que de tots els museus i quadres del mateix pintor que he arribat a veure més endavant (sobretot en recordo un, dels gimnastes ambulants, una nena i un home, amb artefactes geomètrics, del període blau). No sóc capaç de veure i d’apreciar tot un museu gran en un sol dia (l’última vegada que ho vaig provar en vaig sortir esgotada al cap de set hores i mitja). L’exposició del Museu del Prado –de cent vint obres– és de mida perfecta: ni monstruosament gran, ni massa petita. Sí, fins i tot si esteu a punt de viatjar a les ciutats més boniques de Rússia, fins i tot si penseu que per entendre l’ànima russa cal veure l’art pròpiament rus (que, tot sigui dit, també ha sigut i és importantíssim en la formació de qualsevol persona culta a Rússia), us recomano que la visiteu. La recomano a tots els que voleu saber com som, com érem, en què consistien els nostres somnis d’Europa, del seu passat, del present i del futur.

(Publicat al BONDIA el 15 de febrer del 2012)

diumenge, 12 de febrer del 2012

Salut


La setmana passada vaig pensar que m’estava morint. No és una cosa del tot estranya en mi, ja que sóc el que sembla que es diu hipocondríaca. La meva única salvació, en els 38 anys que he viscut, ha sigut el perfecte estat de salut. Sento parlar d’un mal d’esquena i en tinc. Em puc provocar refredats passatgers. Allí, però, és on s’acaba l’espectacle, vull dir, de costum. Aquesta vegada ha estat diferent. Va començar per una anàlisi de sang. No me la vaig fer pel vici. Feia dies que em semblava que no em trobava al cent per cent, i el metge va demanar l’analítica per assegurar-se que, de fet, estava bé, físicament. Sospitava que l’estrès era una raó probable de tots els meus malestars, però d’entrada havia de descartar altres causes. Vaig anar a buscar els resultats divendres a la tarda, just al moment perfecte per provocar una preocupació constant de tres dies seguits (tenia hora dimarts). Me les van donar en dos sobres tancats, suposadament perquè no hi fiqués el nas. Naturalment, els vaig obrir de seguida. Asteriscs. Leucòcits baixos i uns cinc asteriscs de més, molts relacionats, també, amb els leucòcits.

Següent pas típic i –ja ho saps– equivocat: la internet. A veure què passa amb una falta de leucòcits en un lloc i un excés a l’altre. Resulta que hi pot passar de tot. Des de dèficit de vitamines fins a malalties mig greus, greus i, naturalment, mortals. Com una bona optimista en versió russa, vaig optar per imaginar, d’entrada, el pitjor escenari possible. La part del cap de setmana passat no ocupada amb la feina (els déus benvolents van conspirar perquè treballés bastant) i la visita al cinema a veure l’Iron Lady (una història molt trista de la percepció de la vida que es té quan pateixes de demència senil), la vaig dedicar –sense voler, t’ho juro!– a fer la vida més amarga a una bona part de la meva família més immediata (marit, germana i mare). Per la qual cosa els hauria de demanar perdó. Perquè resulta que no em moro. Diu el metge que no n’hi ha motiu, si no és que tinc un accident. I diu també que les persones que se suïciden perquè pensen que estan malaltes solen tenir analítiques impecables: no és la realitat, sinó la seva angoixa, el que els produeix
la certesa de la fi imminent. La certesa de la fi imminent: déu meu, si tots la tenim, si és, de fet, l’única certesa
que tenim, però no la recordem, ni hi pensem: millor no recordar-la.

I vet aquí un fet curiós: allò que més em va obsessionar durant aquells tres dies va ser la falta d’una llista de
coses per fer urgentment. És clar que tinc plans a llarg termini, però a curt termini, ¿com canviaria la meva vida si em quedessin cinc mesos? Sí, vaig pensar que canviaria a pitjor a mesura que empitjorés el meu estat físic; ara bé, vaig veure clarament que no sabria canviar-la a millor. Seria una pacient dolenta, una malalta insuportable, una càrrega pesada per a tots. Quan ho va saber el metge, però, em va dir que ja veia l’arrel del problema. Vull ser perfecta. Vull fer totes les coses millor del que les sé fer. I es veu que l’organisme se’n ressent. Així que, de moment, no em va fer cap recepta. Em va enviar a casa amb el missatge següent (no amb aquestes paraules exactes, però el posaré entre cometes de totes maneres): “Accepta’t a tu mateixa. Físicament, no et passa res. Accepta’t tal com ets. Accepta’t amb tots els defectes que tinguis,
i et trobaràs millor.”

Per acabar, permet-me que et desitgi, siguis on siguis, molta salut, per tots els dies de la teva vida: salut física, salut mental, un do perfecte, un do preciós.

(Publicat al BONDIA el 8 de febrer del 2012)

dissabte, 4 de febrer del 2012

Reduir la velocitat


Ja ha arribat la neu. I gel. Avui al matí, he baixant corrent per les escales, com sempre, i he caigut a l’últim esglaó. Una petita contractura a  l’esquena i un colze esgarrapat. Res que no pugui arreglar la Sabrina, en una sessió d’osteopatia. Després, fins a la parada de l’autobús, ja he caminat amb més compte. Hi he arribat a temps per agafar-lo, igualment. I apa, a treballar. Amb alegria positiva i una mica d’ibuprofèn per acompanyar-lo. Quan estàs rodejada de gel, té més sentit anar a poc a poc. A veure si n’aprenc.

Fixeu-vos, però, que un vianant esbojarrat com una servidora, quan camina pels carrers d’Encamp, sol presentar un perill només per a si mateix. Tot i que l’excusa dolenta de tenir molta pressa pot arribar a costar-li car, sembla físicament improbable que desenvolupi una velocitat suficient per fer mal a algú altre. No seria així si arribés a agafar una moto. O un cotxe. O un patinet. O si anés amb esquís.

I aquí arribem a allò que realment vull dir. Ui, els esquís. La quantitat d’accidents que han tingut lloc últimament a les pistes és preocupant per a tothom, i especialment per a pares i mares dels petits esquiadors. Molts dels meus amics prefereixen l’esquí de muntanya perquè entre els usuaris dels dominis esquiables que practiquen l’esquí alpí, hi ha molts –¿com li’n diria jo?– miracles d’inconsciència. Aquests, els inconscients vull dir, baixen a gran velocitat i, sobretot, sense control. Representen una combinació quasi mortal de falta de pràctica, de coordinació i de sentit. En resum, tenen més perill que... que... en fi , que un principiant agosarat en una pista vermella. La majoria porten una marxa que sembla que hagin esmorzat amb xampany, possiblement barrejat amb vodka. I no és cap comentari xovinista ni xenòfob, perquè la falta de sentit comú elemental pot estar geogràficament distribuïda de qualsevol manera. No és qüesti. de nacionalitat, vaja. És qüestió de falta de seguretat. I no sé quins mitjans es podrien emprar per poder-hi posar remei. ¿Potser hauríem d’instal·lar uns quants radars al costat dels canons de neu que fessin fotos a aquells que baixen massa ràpidament, i multar els infractors que hagin excedit la velocitat adequada?

Patrick Périssé, a la seva carta adreçada a les autoritats, remarca que de moment la majoria dels usuaris que xoquen els uns amb els altres són gent forta i adulta, i solen sortir-ne il·lesos, però no podem esperar que augmenti la quantitat d’accidents mortals. Proposa posar xarxes a mitja pista per obligar a frenar. Penjar cartells explicatius. Portar a terme una campanya de sensibilització. O fer que els pisters frenin aquells que baixen massa ràpidament. I segur que es podrien pensar altres mesures pertinents.

Per conduir, ja se sap que cal treure’s un permís. Per sortir a jugar a un camp de golf cal tenir un handicap, o com es digui el carnet de golfista. Per esquiar, no cal res de l’estil, no cal ni llegir cap llibre obligatori: l’únic que es necessita són el forfet, els esquís i les ganes. No hi ha ni límits de velocitat ni controls d’alcoholèmia, no hi ha ningú ni res que et freni.

Els pares i les mares dels petits esquiadors –de fet, tots els ciutadans– volem que els nens aprenguin a esquiar sense trobar-se mai en una situació de perill. Els monitors i els acompanyants fan una gran feina per assegurar la seva seguretat, però hi ha coses que no es poden prevenir personalment amb cap altre recurs addicional que la bona voluntat. És d’esperar que les autoritats i l’administració dels dominis esquiables intentin elaborar una estratègia que ajudi a fer efectiva la seguretat dels grans i dels petits.

(Publicat al BONDIA l'1 de febrer del 2012)

Coeficient d'optimisme


 ¿Sabeu que hi ha matins d’aquests –per ser del tot clàssics, haurien de ser matins del dilluns, però pot passar qualsevol dia– quan tots els semàfors conspiren per posar-se en vermell just davant nostre? I penses immediatament: “Tinc un mal dia.” Si ho rumies una mica més, entens que el fet de trobar quatre semàfors en vermell no és, en si, dolent. Allò dolent seria que una de les rodes davanteres del teu cotxe sortís disparada i aixafés la pota d’un gos de presa. Allò dolent seria haver discutit amb la parella, tenir mal de queixals i el compte al descobert. Ara que hi penso, tot això tampoc seria tan desesperadament difícil d’arreglar. Es poden imaginar milers de desgràcies més pertinents que una càries combinada amb mal rotllo familiar i falta de diners. Però en tot cas, no t’ha passat res de l’estil. Només són els semàfors. I et tornen boig. Arribes a la reunió amb un retard de dos minuts i una mala bava impressionant.

A Andorra, avui en dia, estem igual. Quan vénen els russos, se sorprenen de la idea que estem en crisi. Per ells, una societat que té mitjans per donar menjar i lloc per viure a tots els seus ciutadans no pot estar en crisi. Una societat on es pot viure dignament –encara que hagis de canviar d’especialitat o aprendre un nou ofi ci– no pot estar en crisi. Això, és clar, ho diuen les persones que vénen d’un país amb un altíssim nivell de crim, problemes socials i pobresa (tot i que individualment poden ser més o menys benestants). Per a ells, el fet d’haver-hi pa per a tots ja és excepcional. Nosaltres, però, sabem que estem en crisi. A Andorra, avui en dia, tots tenim por, fins i tot aquells a qui no ens falta feina. Tots, fi ns i tot aquells qui treballem més de l’habitual, no podem reconèixer que hàgim tingut un any bo. Tenim la sensació que tot de sobte se’ns han començat a posar els semàfors en vermell.

En tot això no hi ha res de nou, però us ho explico perquè acabo de llegir que avui mateix, al Centre de Congressos d’Andorra la Vella, es fa una conferència: Com s’ha de gestionar la il·lusió en temps de canvi. Ja us podeu imaginar que el tema principal no és tant gestionar la il·lusió com gestionar- ne l’absència. Conec el ponent, l’Emili Duró, a través dels vídeos de Youtube, i tinc una gran curiositat per veure’l en viu i en directe. En primer lloc, considero que és un geni de la comèdia amb un màster d’Esade –quan parla té més gràcia que el Polònia, i dir això és dir molt–. Té gràcia, encara que no estiguis d’acord amb les afi rmacions del tipus “el que té una cara de tonto és tonto, i no us ho dic en broma”; i quan hi estàs d’acord (allò que “hem fet del mal humor una professió”, per exemple), en té més. En un dels blocs dels seus fans vaig llegir una descripció seva que establia que “sembla que hagi caigut en una marmita de cocaïna de petit, i el més sorprenent és que la seva vitalitat i energia siguin completament naturals”. Allà mateix explicaven que és una persona amb una història de depressió clínica a la família que ha dedicat la seva vida a la
lluita amb una de les possibles causes de la depressió: la falta d’optimisme.

La il·lusió, o la felicitat, avui en dia és el tresor més cercat. Sí, la il·lusió o la felicitat. Segons les teories més modernes, sembla que aquestes dues coses són dos sinònims del mateix estat anímic. Si tens il·lusió ets feliç: és així, i punt. Si res no et fa il·lusió, estàs acabat. Des d’aquest punt de vista, és essencialment indiferent si la il·lusió que es té és lícita i digna o, al contrari, purament il·legal. Deu haver-hi lladres esplèndidament il·lusionats amb la feina de lladre (tots els hem vist, a les pel·lícules Ocean’s eleven, per exemple, o Qué más puede pasarWhat’s the worst that could happen?) i,
per compensar-ho, venedors de salsitxes, desesperadament amargats. Però, per molt que sigui vital el fet de ser una persona legal i decent i correcta,
no podem discutir la importància de veure el futur de la manera més brillant possible, siguis qui siguis. Diu l’Emili Duró que quan la NASA escull
les persones per fer un viatge a l’espai obert un dels factors indispensables que mesura és el coefi cient d’optimisme. Esperem que amb la seva ajuda –i amb el propi esforç– el nostre coeficient d’optimisme pugi, encara que sigui una mica. En fi : la conferència és avui, al Centre de Congressos, oberta a tothom i gratuïta. Si tot va bé, ens hi veurem.

(Publicat al BONDIAel 25 de gener del 2012)