Vaig mirar les propostes dels indignats per veure si hi estava d’acord: en una part, ho estava. La demanda de la publicació obligatòria del patrimoni dels polítics que juren el càrrec i de la reducció dels càrrecs designats a dit es veien idees prou bones. L’expropiació pública dels pisos que no s’han venut i el traspàs al mercat del lloguer protegit em semblaven més difícils d’implementar, però no del tot desencertats. L’augment del tipus impositiu a les grans fortunes... sí, vaig pensar que també ho signaria, tot i que us he de confessar que en secret tinc una mena de fascinació per un concepte de grans fortunes. Em consumeix la idea que com més diners s’hagin reunit en un sol lloc més s’han de protegir perquè no es dispersin. Tinc desconeixement total dels efectes pràctics de tenir, administrar, guanyar o perdre una gran fortuna. En cap conversa, no sabria distingir entre una persona que té 50 empleats i l’altra que en té 50.000. Les meves possibilitats deconvertir-me en una gran fortuna personalment equivalen al 0,0005% (un percentatge força elevat si em comparem amb tota la població mundial, tot i que insuficient). Però la idea de tocar les grans fortunes em sembla quasi un sacrilegi. Crec que em fascinen els diners quan vénen en quantitats industrials.Els cinc euros no em fascinen. Si són 50, 500 o 5.000 tampoc no hi ha problema. Puc resistir la fascinaciód’uns 50.000, o fins i tot de mig milió, amb una certa dignitat. I a partir dels cinc milions estic perduda. Crec que la majoria dels líders mundials comparteixen la meva dèria. Si no, no estaríem on estem.Naturalment, sóc partidària del transport públic econòmic, ecològic i de qualitat. Quant a la prohibició d’invertir en paradisos fiscals i el control real i efectiu del frau fiscal... no sabria què dir-vos; em fa la impressió que amb aquestes propostes –tenint en compte la nostra reputació internacional – ens estaríem cavant un gran forat amb possibilitats de conversió en fosa. O és això o, abans d’indignar-nos, hauríem de canviar algunes lleis, i sobretot la imatge que projectem de cara al món, radicalment. No voldrem pas que algú, per desconeixement o amb mala intenció, decideixi fer cas dels indignats i prohibeixi als espanyols (per donar-vos un exemple) invertir a Andorra. Hauríem de mostrar-nos, de cara als potencials clients, com a totalment contraris a la més mínima idea d’evasió fiscal. Quant a les altres propostes –la reducció de la despesa militar o el fi nançament governamental de la recerca, per exemple–, hi estava totalment d’acord. La independència del poder judicial i la democràcia interna dels partits tenien tot el sentit del món.
Eren tres quarts de set, era a Escaldes i encara no m’havia decidit si m’indignava o si em deixava d’indignar. Estava mig decidida a anar-hi; però feia una tarda preciosa d’un dissabte de tardor, l’article que esteu llegint s’havia d’escriure i el treball de dret civil III per a la Universitat Oberta de Catalunya encara estava per acabar. Així que vaig arribar a un compromís amb mi mateixa, probablement compartit amb tota una sèrie de ciutadans d’Andorra. Vaig decidir quedar-me a casa meva, continuar fent les coses que havia de fer i, tot i així, indignar-me. No era pas el mateix que fer-ho a la plaça del Poble, i no servia per a res, però reconeixeu-ho, no he sigut l’única. Hi ha alguns que fan política. N’hi ha d’altres –encara menys nombrosos– que pensen que no fan política, però lluiten per la justícia social. N’hi deu haver també alguns que viuen per treure profit tant de la vida com de la societat. La resta, ni en traiem profit ni sortim a les places. Ens quedem a casa: alguns contents, alguns resignats, i els altres, indignats. En solitari.
(Publicat al BONDIA el 19 d'octure del 2011)
Eren tres quarts de set, era a Escaldes i encara no m’havia decidit si m’indignava o si em deixava d’indignar. Estava mig decidida a anar-hi; però feia una tarda preciosa d’un dissabte de tardor, l’article que esteu llegint s’havia d’escriure i el treball de dret civil III per a la Universitat Oberta de Catalunya encara estava per acabar. Així que vaig arribar a un compromís amb mi mateixa, probablement compartit amb tota una sèrie de ciutadans d’Andorra. Vaig decidir quedar-me a casa meva, continuar fent les coses que havia de fer i, tot i així, indignar-me. No era pas el mateix que fer-ho a la plaça del Poble, i no servia per a res, però reconeixeu-ho, no he sigut l’única. Hi ha alguns que fan política. N’hi ha d’altres –encara menys nombrosos– que pensen que no fan política, però lluiten per la justícia social. N’hi deu haver també alguns que viuen per treure profit tant de la vida com de la societat. La resta, ni en traiem profit ni sortim a les places. Ens quedem a casa: alguns contents, alguns resignats, i els altres, indignats. En solitari.
(Publicat al BONDIA el 19 d'octure del 2011)