dimecres, 19 d’octubre del 2011

¿I si m'indigno?

Dissabte passat, a les set de la tarda, uns quants amics meus amb uns quants amics seus i probablement també uns quants totals desconeguts per fer-los companyia es van reunir a la plaça del Poble per indignar-se. La meva absència entre ells, primer projectada i prevista, després profundament dubtada i finalment posada en evidència, ha passat per distintes fases. D’entrada, vaig pensar que no estava indignada amb res. Això, però, fins i tot a mi mateixa ja em sonava malament: no indignar-me. La falta d’indignació, en els temps que corren, indica falta de consciència, acceptació de les injustícies, una ment adormida. Per altra banda, tinc pànic de tota mena de confrontació, la rebel·lió inclosa. Però si no et rebel·les quan toca rebel·lar-te ¿no es tracta, també, d’una mena de confrontació, la més desagradable de totes: la confrontació amb tu mateix? No ho tenia clar.

Vaig mirar les propostes dels indignats per veure si hi estava d’acord: en una part, ho estava. La demanda de la publicació obligatòria del patrimoni dels polítics que juren el càrrec i de la reducció dels càrrecs designats a dit es veien idees prou bones. L’expropiació pública dels pisos que no s’han venut i el traspàs al mercat del lloguer protegit em semblaven més difícils d’implementar, però no del tot desencertats. L’augment del tipus impositiu a les grans fortunes... sí, vaig pensar que també ho signaria, tot i que us he de confessar que en secret tinc una mena de fascinació per un concepte de grans fortunes. Em consumeix la idea que com més diners s’hagin reunit en un sol lloc més s’han de protegir perquè no es dispersin. Tinc desconeixement total dels efectes pràctics de tenir, administrar, guanyar o perdre una gran fortuna. En cap conversa, no sabria distingir entre una persona que té 50 empleats i l’altra que en té 50.000. Les meves possibilitats deconvertir-me en una gran fortuna personalment equivalen al 0,0005% (un percentatge força elevat si em comparem amb tota la població mundial, tot i que insuficient). Però la idea de tocar les grans fortunes em sembla quasi un sacrilegi. Crec que em fascinen els diners quan vénen en quantitats industrials.Els cinc euros no em fascinen. Si són 50, 500 o 5.000 tampoc no hi ha problema. Puc resistir la fascinaciód’uns 50.000, o fins i tot de mig milió, amb una certa dignitat. I a partir dels cinc milions estic perduda. Crec que la majoria dels líders mundials comparteixen la meva dèria. Si no, no estaríem on estem.Naturalment, sóc partidària del transport públic econòmic, ecològic i de qualitat. Quant a la prohibició d’invertir en paradisos fiscals i el control real i efectiu del frau fiscal... no sabria què dir-vos; em fa la impressió que amb aquestes propostes –tenint en compte la nostra reputació internacional – ens estaríem cavant un gran forat amb possibilitats de conversió en fosa. O és això o, abans d’indignar-nos, hauríem de canviar algunes lleis, i sobretot la imatge que projectem de cara al món, radicalment. No voldrem pas que algú, per desconeixement o amb mala intenció, decideixi fer cas dels indignats i prohibeixi als espanyols (per donar-vos un exemple) invertir a Andorra. Hauríem de mostrar-nos, de cara als potencials clients, com a totalment contraris a la més mínima idea d’evasió fiscal. Quant a les altres propostes –la reducció de la despesa militar o el fi nançament governamental de la recerca, per exemple–, hi estava totalment d’acord. La independència del poder judicial i la democràcia interna dels partits tenien tot el sentit del món.
Eren tres quarts de set, era a Escaldes i encara no m’havia decidit si m’indignava o si em deixava d’indignar. Estava mig decidida a anar-hi; però feia una tarda preciosa d’un dissabte de tardor, l’article que esteu llegint s’havia d’escriure i el treball de dret civil III per a la Universitat Oberta de Catalunya encara estava per acabar. Així que vaig arribar a un compromís amb mi mateixa, probablement compartit amb tota una sèrie de ciutadans d’Andorra. Vaig decidir quedar-me a casa meva, continuar fent les coses que havia de fer i, tot i així, indignar-me. No era pas el mateix que fer-ho a la plaça del Poble, i no servia per a res, però reconeixeu-ho, no he sigut l’única. Hi ha alguns que fan política. N’hi ha d’altres –encara menys nombrosos– que pensen que no fan política, però lluiten per la justícia social. N’hi deu haver també alguns que viuen per treure profit tant de la vida com de la societat. La resta, ni en traiem profit ni sortim a les places. Ens quedem a casa: alguns contents, alguns resignats, i els altres, indignats. En solitari.
(Publicat al BONDIA el 19 d'octure del 2011)

dimarts, 11 d’octubre del 2011

"We Spain"

Ja m’ho havia dit, mil vegades, en Gabi Fernàndez, però no en feia cas. No solc fer cas de cap mena de veritats. El que em deia, més o menys textualment, és que els personatges que surten a la televisió espanyola són molt més importants per a la grandíssima majoria dels habitants d’Andorra que qualsevol cosa andorrana. Jo no hi estava d’acord, i confesso la total i absoluta derrota de les meves conviccions més profundes. Si haguéssim apostat uns quants milers d’euros pels valors més apreciats de la societat andorrana, ell s’estaria comprant un Ferrari, i jo no sé com se’l pagaria. En tot cas, reconec que fins avui he viscut en una bombolla.
Felicitacions al Comú d’Andorra en general i l’Albert Villaró en particular per organitzar l’actuació de Carlos Latre. No he sentit aplaudiments així a cap lloc de tot Andorra, ni que es tractés d’actuacions d’estrelles de fama mundial. Em vaig arribar a tapar les orelles –les tinc sensibles– tot i que m’arriscava a ferir els sentiments d’aquells que cridaven com bojos al meu costat. Mirava el públic i, com a observadora –us ho juro– imparcial, constatava felicitat i gaudi sincer i pur en totes les cares que podia veure, incloent-hi els membres de la meva família més propera. S’ho passaven tan bé, tan bé, que no puc imaginar un lloc a Andorra on tanta gent es posés tan eufòrica. Tant les paròdies de les cançons del Fari com l’aparició de la duquessa d’Alba i les bromes sobre la pal·lidesa de l’Iniesta, al més pur estil Polònia, van provocar gran entusiasme. La incapacitat d’Aznar i Zapatero de parlar anglès correctament va divertir l’amable públic fins a extrems per a mi incomprensibles. Les imitacions de les estrelles de Sálvame i La noria rebien una gran apreciació. L’espectacle satíric es desenvolupava arran de la idea –ja em direu– de portar Obama a Andorra per salvar Espanya de la bancarrota; quan l’humorista va dir que Andorra “també” estava en bancarrota, el públic reia i aplaudia, sense que li importés en absolut que la fallida d’Espanya fos milers de vegades més hipotètica que el que podem arribar a témer aquí.

Sense cap mena de dubte, Carlos Latre és un bon actor i parodia bé (el meu home, llegint l’esborrany de l’article, em corregeix: “Molt bé”). El que encara no em puc treure del cap, després de l’actuació al Centre de Congressos, no representa cap crítica del seu treball a l’escenari. Només és un pensament que –quina curiositat– coincideix amb el nom del seu espectacle, Yes we Spain (per als qui em vulguin explicar que es tracta de la paròdia del Yes, we can d’Obama: sí, ho he entès, però no parlo d’això). Yes –com diu el seu Mariano Rajoy–, sí. We: una consola de videojocs (i aquí toca riure). Spain: Espanya. Traduït d’un anglès macarrònic: “Sí, som Espanya.” Ja sé que no ho som, jurídicament, però no em deixa de fer nosa la idea que si tot el que diu Carlos Latre ens fa tanta gràcia, això significa que en l’esperit, culturalment, som un equivalent perfecte del públic d’Espanya. No dic que aquesta realitat s’hagi de canviar, potser s’hauria d’ignorar i prou, però és simptomàtic. Les televisions espanyoles han produït els personatges més arrelats a l’imaginari popular –per això és tan agradable veure’ls parodiats–. ¿Quants de vosaltres sabríeu reconèixer el ministre de Defensa francès si l’imités algú, ni que fos el millor humorista del món? ¿Quins locutors de ràdio francesos coneixem? En canvi, la Carme Chacón i Justo Molinero són més coneguts per quasi tots nosaltres que –aquí voldria posar algun nom de casa nostra, però per no ferir sensibilitats sense necessitat, deixem-ho en blanc– qualsevol personatge públic andorrà...
Que algú m’ho discuteixi, si us plau. Us ho agrairé de tot cor si m’arribeu a demostrar que la nostra reacció a l’humor espanyol és una reacció normal dels habitants d’un país veí a una paròdia de personatges universalment coneguts. Em deixaré convèncer. Avui, però, estic pensant, amb estranya tossuderia: doncs ¿Yes we Spain o No we Spain not (o com es digui)?... ¿Per què sabem tant de Torrente i tan poc de... de...? Ostres, no sé ni quin personatge de l’estil posar-hi que no sigui espanyol. Ara bé, si ens ho pensem, Carlos Latre també ha imitat Antoni Martí, durant tres o quatre segons. I ha dit alguna cosa de Caldea, el tabac i el Punt de Trobada. I de part de la comunitat internacional, hi han sortit Juanes i Shakira. I és de cultura general conèixer Pantoja, Julio Iglesias i Sabina. I potser algú més.

Per acabar l’article, us torno a esmentar el meu home, que és andorrà i se l’ha llegit, i insisteix que precisi que no sóc rara, sinó que sóc una russa que no ha vist prou televisió.
(Publicat al BONDIA el 12 d'octubre del 2011)