No cal ser
místic, no cal tenir cap visió especial per adonar-te que el barri antic
d’Andorra la Vella és poblat de tants esperits que si explotéssim el tema de
les cases encantades, faríem la competència als castells dels britànics. No,
tal vegada no, no els faríem la competència. Els nostres morts, per molts
tresors que hagin arribat a acumular en vida i més enllà, són morts rústics.
Les nostres bruixes són iaies amb mala bava. Els nostres intel·lectuals són
excèntrics de poble. ¿Així ho veiem, no? De totes les valls pirinenques, les
Valls d’Andorra som els que més ens disfressem de món asèptic, de supermercat
inofensiu, modern i nou de trinca. Quin món, el nostre! Amnèsic, disposat a
treure ferro a les seves penes, disfressar-se d’amable, oblidar-ho tot. Esborrar
el passat. Crear-ne una versió pseudo-Disney, en el millor dels casos i, en el
pitjor, descartar-lo com a cutre, cafre, costumista, ridícul, irrellevant.
¿Què
fa el passat quan l’oblides, el disfresses, el menysprees? ¿Es rebel·la? ¿Et fa
la traveta? ¿Et mossega el cul? ¿Et persegueix pels carrerons com una silueta
fosca vestida de negre? No sé què fa, però viu, viu, i els que el recorden ens
ajuden a viure un present més ple, no tan desfigurat per l’ombra d’un passat
ocult. A la revista de la Biblioteca Nacional d’aquest any s’hi homenatja un
andorrà que no estava disposat a oblidar res: Pere Canturri, un andorrà que
vivia la història del seu poble com una passió de la seva vida. Al Soler, la
diminuta i acollidora sala de lectura, sento la seva presència: no ha marxat
del tot, està, com sempre, escrivint amb llapis sobre els fulls de mida A4. Jo
el coneixia poc: aquest senyor gran de cabells blancs, imposant i amable, em
veia, carregat de raó, com una intrusa sorollosa amb massa pardals al cap. Llegint
l’homenatge que en va fer Cristina Martí i Torres, però, el vaig recordar: Pere
Canturri, un estudiós d’ànima inquieta. L’home que va dedicar la seva vida a
recollir els trossos trencats de la memòria de la vella Andorra i a posar-los
en ordre.
L’article La Biblioteca Nacional d’Andorra, 86 anys de servei a la
ciutadania, de Júlia Fernàndez i Pilar Burgués, fa palès el paper de Pere
Canturri com el ministre de Cultura que va salvar el vell edifici de Casa Bauró
de la destrucció llogant-lo de la Fundació Clara Rabassa i fent que acollís la
Biblioteca Nacional, que va deixar una empremta valuosa al barri antic
d’Andorra la Vella. La revista Ex-Libris Casa Bauró n. 19 es pot descarregar
gratuïtament de la web http://www.cultura.ad/publicacions-mes-cultura/ex-libris/numero-19-2016.
S’hi poden trobar també els articles sobre els projectes de la Viquipèdia en
català relacionats amb el nostre país, el catarisme als Pirineus i la producció
literària de la comunitat angloparlant d’Andorra.
(Publicat al BONDIA el 27 d'abril de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).
