divendres, 30 de desembre del 2016

'Shelter'

“¿Què em passarà a partir d’ara? Al cap d’un temps, he deixat de pensar-hi. Tal vegada me’n vaig oblidar... de pensar... completament.” Amb aquestes paraules, pronunciades en japonès en una veu dolça i trista, comença la història de la Rin. La Rin viu en un món on no hi ha cap ésser viu a part d’ella. S’envolta de plantes i paisatges que dibuixa en un programa de realitat virtual semblant a Minecraft. Han passat 2.539 dies sense que rebi cap missatge. La Rin té 17 anys i viu en el seu univers virtual des de l’edat d’uns 11 anys: 2.539 dies equivalen a 6,95 anys d’espera.
Entre altres compromisos laborals, faig classes d’anglès a adolescents. Davant dels joves aficionats a la música electrònica i a la creació d’imatges amb ordinador, em sento una mena de neandertal desplaçat en el temps: els meus coneixements, d’una altra banda ben bàsics, sobre el que haurien de ser les preferències estètiques d’un ésser humà mínimament format, són anteriors a la Revolució Russa. L’empremta visual i sonora dels últims cent anys de la història humana en la meva ànima és obscura i confusa: ¿què me’n dieu, de Crunchyroll i Porter Robinson, si encara em costa pair Egon Schiele i Alban Berg? I no, no és la bretxa entre generacions. Quan jo tenia 14 anys, The Future Sound of London ja estava a punt de treure ISDN, i tinc amics que l’han escoltat mil vegades. Ni es tracta d’una diferència intrínseca de gustos: tot l’art em costa igual, m’impacta massa i em confon. No tinc millor comprensió de Scarlatti que d’Iron Maiden. La part curiosa és que sempre he tingut a la meva vora algú amb predisposició a familiaritzar-me amb l’obra de Scarlatti; en canvi, ningú m’explica res d’Iron Maiden. És com si els vuit anys de piano clàssic cursats a l’adolescència llunyana m’hagin barrat l’accés a l’univers dels estils musicals que no són, d’entrada, benvinguts a la Societat Filharmònica. “Com dieu, Shelter d’Artur Robinson?” “Porter Robinson.” La resposta és amable, però l’expressió em diu clarament que cap DJ deixaria que els seus pares li posessin el nom d’Artur. Per tant, en arribar a casa m’endinso en un món on el codi de vestimenta inclou, o no exclou, barrets de llana amb dibuixos de gelats, els habitants del qual es diuen Madeon, Gigguk o Crunchyroll. És un món ben bonic: us hi dono la benvinguda.
Shelter és un vídeo musical produït en col·laboració amb l’estudi japonès A-1 Pictures Asagaya Studio. L’anime combina el ritme optimista de la cançó amb la solitud de la realitat virtual i la nostàlgia humana per un món destruït. La Rin viatja per l’espai obert en un vehicle d’una plaça, connectada a la nau com els humans lligats a la Matrix, a la recerca d’un planeta que pugui ser la seva nova llar: la Terra ja no és res més que un record. ¿Hi arribarà? Qui ho sap, però hi fa via, a través d’un mar de tristesa i d’esperança.
(Publicat al BONDIA el 14 de desembre de 2016)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

dijous, 1 de desembre del 2016

Menjar-se el gripau

Es veu que tot això ho va començar Mark Twain, que deia que si mengéssim una granota viva cada dia per esmorzar, passaríem la resta del dia amb una serenitat envejable sabent que ja no l’hem de tornar a menjar fins l’endemà. Doncs això, per aquestes contrades la granota ens devia haver semblat massa poca cosa, tal vegada massa apetitosa i tot per amargar-nos el matí (i, en conseqüència, alegrar-nos la tarda i el vespre). Per tant, vam optar per fer una esmena a l’expressió: ara parlem de menjar-nos el gripau.
“Menja’t el gripau”, diu el meu marit amb cara d’entès cada cop que em veu estressada fins a no poder més, fent voltes pel pis com una ànima en pena i estirant-me els cabells. “No hi ha cap gripau”, grinyolo. I em poso a la defensiva: “El que em passa és que tinc massa coses per fer i no sé per on començar.” El Jordi somriu amb expressió de doctor honoris causa en ànima humana. “Oh i tant que saps per on començar. ¿On és el gripau? Busca’l. Ja saps que te l’has de menjar. Com més aviat te’l mengis, millor et sentiràs després.” “Quin gripau ni quines punyetes”, dic jo amb un posat de pobre víctima, incompresa pel món fred i inhòspit. “I tant que n’hi ha, de gripau. Tens tots els símptomes d’estar-lo evitant. Un cop t’ho hagis tret de sobre, tot es posarà al seu lloc.”
“No, no, no, no”, dic jo, amb cara de màrtir, “no vull, no vull, ja ho faré més tard (traduir la novel·la, preparar els documents comptables, fer la pràctica de procés civil, ompliu l’espai en blanc corresponent a la tasca obligatòria que estic evitant amb qualsevol idea que bonament us plagui), ara estic massa ocupada, he d’escriure l’article, he de preparar les classes, he de fer els horaris, tinc altres coses a fer”. “Jo sé el que et dic”, insisteix el bon home (àlies la veu de la meva consciència): “Deixa de procrastinar. Te l’has d’empassar i ho saps.” Em poso a rentar els plats. Em miro el Facebook. M’observo al mirall. Mentrestant, el gripau, desvergonyidament verd, ulls negres i cruels com dos platets, gras i lliscós, rauca feliç davant meu. No pas exactament davant, però ben a prop. Està assegut en un plat una mica a l’esquerra de la pantalla del portàtil.
És un gripau gros i viu. És com quan era petita i m’havien de treure una dent de llet lligant-la amb un fil, o posar-me una injecció que em feia pànic. Em prometo una xocolatina com a premi per haver-me menjat el gripau. Una xocolatina i un cafè. Una xocolatina, un cafè i un cigarret. No, un cigarret no, que fa un quart de segle que no fumo. Em prometo una sessió de perruqueria, una manicura, un sopar a la Borda Vella, un viatge en globus aerostàtic. Quan ho tingui fet, farem una festa. Quan ho tingui fet, mai més faré res més que no em vingui de gust. Cloc els ulls i me’l foto.
(Publicat al BONDIA el dimecres 12 d'octubre. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

dimecres, 30 de novembre del 2016

Música al carrer

Música, circ, dansa, màgia i teatre als carrers d’una ciutat –tot el que es coneix amb el terme genèric anglès busking– necessiten un sistema de normes clares que s’han de seguir estrictament. Per elaborar-ne un, ens podríem guiar pel Buskers’ Code de la ciutat de Londres (http://buskinlondon.com/code), ideat per les autoritats municipals en col·laboració amb artistes, residents i comerciants, i contrastar-lo amb altres textos equivalents per arribar a la versió que millor s’adapti al benestar de tothom.
Londres dóna la benvinguda als artistes, però té una sèrie de restriccions segons el lloc de l’actuació. A molts parcs, places i barris (n’és un exemple The London Borough of Camden) està prohibit tocar al carrer sense permís administratiu (buskinglicence). Una persona que ho faci pot ser arrestada i els seus instruments, confiscats. Als terrenys de propietat privada (no sempre fàcils de distingir dels de propietat pública), per a qualsevol actuació es necessita el permís del propietari. Al districte financer de la City of London les actuacions estan permeses sempre que no s’acceptin diners a canvi.
A Nova York, es requereix permís si s’utilitza equipament d’amplificació de so, però un violinista que toca al carrer sense cap més estri tècnic que el seu violí pot fer-ho en tota legalitat. No és pas el cas de Sant Petersburg, on les autoritats municipals ho consideren activitat emprenedora sense autorització deguda (i naturalment, sense pagar impostos ni taxes), i un acte de competència deslleial als professionals autoritzats. Així, aventurar-se a tocar el violoncel a Sant Petersburg és arriscat: pots ser arrestat i processat judicialment per infracció administrativa, i després de diversos maldecaps acabaràs pagant una multa. Els casos que arriben als jutjats surten a la premsa i aixequen onades d’indignació i rius de tinta dels periodistes, en combinació amb l’eterna nota del comitè de cultura que diu que són problemes fora del seu cercle d’interès. En la realitat del dia a dia, en la majoria dels casos la policia fa un advertiment, i el músic plega sense conseqüències.
A París, RATP organitza audicions per poder tocar al metro. Hi ha barris on es requereix permís per actuar o es prohibeix demanar diners (posar un cartell “necessito diners per al viatge cap a casa” o insistir que els espectadors tirin monedes al barret), però les normes són menys clares. A Montmartre, hi ha música a tothora, i com a turista a mi em sembla molt bonic, però els residents locals tenen fama d’odiar els músics que hi toquen a causa del soroll que han de suportar dia i nit. Prohibir-ho tot provoca un empobriment de la vida cultural i espiritual d’una ciutat: tanmateix, caldria elaborar una sèrie de normes fàcils de seguir perquè tothom pugui gaudir tocant i escoltant música als carrers d’Andorra.
(Publicat al BONDIA el 9 de novembre de 2011. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

diumenge, 27 de novembre del 2016

Sant Miquel, vencedor del drac

“El romànic no ho és tot”, diu Claude Benet, carregat de raó. La seva és una de les veus, alarmades per la planificació urbanística del nostre territori, que se senten des de fa anys i panys: per manllevar les seves paraules un cop més, “no hi ha harmonia en la construcció”. El tema no es limita a la conservació del poc patrimoni arquitectònic laic que tenim, les velles i malmeses cases pairals. Necessitem una idea holística de planificació urbana. Les imatges que es publiquen a la secció Vist i No Vist del BonDia, la comparació dels escenaris desapareguts amb els de la nova Andorra, ens ho fan sentir amb contundència.
Caldria repensar el país amb la premissa que es tracta d’un organisme viu, un tot superior a la simple suma de les seves parts. No ho podem ignorar quan pugem al santuari de Sant Miquel d’Engolasters i mirem el nucli urbà des de dalt: de tantes construccions que s’han atapeït en poc espai, la vall s’ofega, no respira. És una vista que m’entendreix i m’entristeix a la vegada, sempre em provoca un sentiment mixt, en què es barreja l’amor i la pena pel nostre formiguer humà des­endreçat. És, per a mi, un lloc molt especial. Per demanar-me la mà en casament, fa quinze anys, el Jordi em va portar aquí, a Sant Miquel d’Engolasters: les muntanyes m’hi van adoptar.
Són molts els edificis que no han cabut en la petita excursió pel romànic andorrà que us hem fet aquest agost. La proliferació d’esglésies romàniques a Andorra sempre m’ha semblat sorprenent. Enlloc, ni a Catalunya ni a França, no n’he arribat a trobar tantes en un espai tan reduït. La teoria que té el meu home és que els andorrans a l’edat mitjana ja teníem la nostra idiosincràsia i, per tant, vet aquí l’equivalent medieval aproximat dels set poliesportius. És natural que, aleshores, el tema fitnes no fos gaire actual; ara bé, tot andorrà volia resar a prop de casa seva i no pas al poble del costat.
Un altre motiu que deu haver jugat un paper important en l’edificació de les nostres petites joies del romànic és la proliferació de les bruixes i de la bruixeria als llogarets de muntanya: allà on més encanteris s’etziben, més s’ha de pregar per contrarestar-los. Així, sant Miquel, el vencedor alat del dimoni, va esdevenir un dels sants més venerats d’Andorra. Hi té cinc esglésies, dues de romàniques: la de Sant Miquel de Prats, a Canillo, i la de Sant Miquel d’Engolasters. A la iconografia, la seva representació té una certa semblança amb la de sant Jordi, però l’arcàngel no va a cavall, no el necessita, té ales que el transporten: a dalt de la muntanya, és el qui acompanya les ànimes cap al cel. A les pintures de Sant Miquel d’Engolasters, tal com mana la tradició, hi apareix representat amb el drac abatut, el mal del món vençut prostrat als seus peus.
(Publicat al BONDIA el 31 d'agost de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.)

I la bellesa salvarà el món

No hi ha cap lloc a la terra, ni un poble petit i remot, on la identitat de les persones de la mateixa procedència sigui totalment homogènia i fàcilment recognoscible des de lluny. Tot això són simplificacions, exageracions còmiques, acudits malèvols, tòpics fabricats pels poderosos per acaparar poder. Al món, hi ha ucraïnesos que semblen russos o bielorussos, hi ha andorrans que són indistingibles de castellans o de francesos, hi ha espanyols amb una retirada a portuguesos o marroquins.
En un lloc on una cara nova és un motiu de distracció agradable, és fàcil sentir-te benvingut si tens curiositat pels costums i les idiosincràsies locals, entens l’idioma i et fas entendre. El meu home, andorrà, se sent més feliç a la ciutat d’Iekaterinburg que jo mateixa, nascuda i crescuda als Urals. Tinc la sensació que així era com s’integraven, fa molts anys, els nouvinguts a la terra andorrana: se’ls acceptava sense més, sense que ningú es preguntés detalls precisos sobre el seu passat, sense que la seva llengua materna presentés un obstacle per a la comunicació amb la gent del poble.
La integració a Andorra avui s’assembla a la integració en una gran ciutat metropolitana, del tipus Moscou, Nova York o París. No crec que se’n pugui culpar –o bé, segons com es miri, donar el mèrit– els andorrans de soca i arrel, les dinasties amb cinc generacions a la política: nosaltres, els immigrants, els fills de la immigració treballadora, hem estat els qui hi hem importat la solitud d’una gran ciutat, barrejant-la amb les limitacions d’un lloc petit. I ara tots ens veiem tan distints que és difícil pensar què ens podria unir. Tal vegada, si deixem quatre andorrans al mig de la Xina profunda, farà l’efecte que s’assemblen com quatre germans bessons. Quan som aquí, però, hi ha qui s’identifica tant amb catalans de Catalunya que s’hi confon, d’altres s’enorgulleixen de les seves arrels angleses, filipines o iranianes. Tots som tan diversos, tan intrínsecament diferents, que la nostra identitat comuna, si hi és, el nostre esperit de la comunitat s’ha de basar en les coses que junts conservem, el patrimoni natural, espiritual, artístic.
Enguany, les Jornades europees de patrimoni –Patrimoni i comunitats– s’han dedicat a les fonts documentals. L’accés als arxius públics i privats, com el de la Casa Molines i el de l’editorial Casal i Vall, ens ajuda a tenir una visió més precisa del passat d’aquestes Valls. Ho han fet possible les persones que treballen pel coneixement, la difusió i la conservació del patrimoni que ens uneix i ens ajuda a entendre i a estimar aquest complex país que habitem. A tots vosaltres que hi dediqueu la vida, gràcies de tot cor.
(Publicat al BONDIA el 21 de setembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor). 

dilluns, 21 de novembre del 2016

'In memoriam'


Si hi ha vida eterna –i a mi, en un moment donat de la meva vida, m’han inculcat la idea que tal vida existeix–, no pot dependre absolutament de la fràgil i incerta memòria humana. El fet que recordem –o oblidem– els nostres morts no pot ser decisiu en la seva, ara semblantment immaterial, existència o total desaparició. Tanmateix, el nostre record té la seva força.
Quan jo era un bebè, el meu pare em bressolava perquè m’adormís. La mare havia tingut un part molt dur, de tantes hores que ni tan sols recorda a quina hora vaig néixer (en aquella època, als pares no els deixaven entrar a la sala de parts, i l’hora de naixement no quedava enregistrada al certificat, tan sols el dia), i quan vam arribar a casa, jo plorava dia i nit. El bressol tenia unes rodetes que al cap de poques setmanes van caure a causa de l’ús massa freqüent. Quan em vaig fer més gran, em portava al parc, on em gronxava (amb ell, vaig caure del gronxador, accident al qual la mare atribueix la forma que té avui en dia el meu nas) i m’ensenyava a jugar al futbol (i finalment no se’n va sortir). Sempre vaig sospitar que hauria volgut tenir, en mi, un fill i no una filla, i d’alguna manera se les va enginyar per donar-me el nom del seu pare, Alexandre, sense que la part materna de la família se n’hagués adonat. O tal vegada són imaginacions meves. No li ho he demanat i ja no en parlarem. Dimecres passat al matí es va dutxar, es va estirar una estona i va morir, embolicat en una tovallola, amb roba neta al costat.
Era un home difícil d’estimar, sovint impredictible. D’adolescent, era alumne estrella de la millor escola física i matemàtica de la ciutat; tocava el violí i tenia una oïda excepcional per a la música. Em va ensenyar a tocar la guitarra: tocàvem dues guitarres a la vegada, cantàvem junts. Va fer la melodia per a una cançó i sempre em demanava que enginyés la lletra. A la facultat de medicina, va treure les millors notes. Va fer el doctorat a l’Institut de Problemes Mèdics i Biològics de l’Espai Obert: efectes de camps magnètics constants sobre alguna cosa que al cap d’un quart de segle se m’ha esborrat de la memòria. Ara atresoro aquestes coses, tot i que no tenen cap transcendència pràctica: quan li va arribar la seva hora, inesperadament i apressadament, ja feia anys que havia deixat la medicina i la ciència. Era un home generós i impulsiu, amable amb els nens i insuportable amb els poderosos. Li agradaven les novel·les picaresques, els acudits i comèdies, Dostoievski i Kafka. Sempre pensava que tenia raó i sovint no la tenia. Als 66 anys, se sentia molt vell. L’última vegada que el vaig veure li vaig portar la pregària de la Nostra Senyora de Meritxell. Ara se’ns ha marxat per ser més a prop d’ella i lluny, lluny de mi.
(Publicat al BONDIA el dia 28 de setembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.) 

diumenge, 20 de novembre del 2016

L’estany de l’Estanyó i els seus cavalls curiosos

Una caminada agradable d’un diumenge assolellat
L’ample pàrquing al costat de l’edifici d’informació del parc natural de Sorteny és ple de bat a bat, tan ple que hem d’aparcar no tan sols fora sinó força lluny, a la vora de la carretera. Malgrat la falta de places d’aparcament, en Jordi s’alegra que hi hagi tants excursionistes a la muntanya: és bo que es vegi la part del país que veritablement és bonica i de fet, en un lloc com Sorteny, un dia gloriós com avui, n’hi hauria d’haver molts més. A mi, però, ja em convé que els camins de muntanya d’Andorra ens ofereixin relativa solitud. Estimo els silencis del bosc on els passos de l’home són rars i curosos. Avui, però, de solitud, res de res. Ja molt abans d’arribar a Serrat, la parròquia es veia plena d’ estrangers feliços fent-se fotos amb les vaques andorranes que pasturen als camps d’Ordino, i al parc natural de Sorteny la seva concentració es multiplica per quatre. La calor gairebé estiuenca d’aquests últims dies d’octubre, en combinació amb les festes de Tots Sants, hi ha reunit tota mena d’excursionistes novells i experimentats: famílies senceres amb accent de Barcelona i sense pals que possiblement tenen previst quedar-se a l’alçada del jardinet botànic, parelles francòfones amb un posat seriós, equipades amb motxilles grans de color taronja que fan l’efecte d’estar dirigits a un pic. De fet, semblen preparats a fer una ronda de les muntanyes d’Andorra d’una setmana sencera.
La nostra opció, i la d’una gran part dels presents, no és ni tan modesta ni tan ambiciosa: l’estany de l’Estanyó es troba aproximadament a dues hores de camí des de l’aparcament, i presenta un desnivell d’aproximadament 400m: una manera perfecta de passar el dia a la muntanya, dinar amb vistes i tornar a baixar abans que es faci de nit. Hem agafat un camí del costat del riu Sorteny, senyalitzat com a ruta 8 que porta, com a il·lustració, una samarreta blava amb la lletra M, corresponent a la dificultat mitjana. Tota la ruta està ben senyalitzada i marcada amb punts de pintura groga: l’únic detall que no em va quadrar del tot és que al començament del camí, el temps per arribar-hi està indicat en 2h 30 minuts. Nosaltres hem seguit l’itinerari detallat al bloc amb un títol molt apropiat per al nostre ritme “ Xino Xano”, i s’ha de dir que la velocitat allí descrita correspon pràcticament al 100% a la nostra: a la par amb els autors del bloc que també havien fet l’excursió a l’octubre, però fa tres anys, hem trigat 1 hora i 56 minuts en arribar a l’estany, i els quatre minuts que els hem avançat es poden explicar amb el fet que els autors del bloc feien la seva caminada un matí després de la primera nevada. Nosaltres no veiem neu de prop: una mica de gel, però ben poc. Amb un bon temps com avui, és una caminada molt agradable: a través del bosc, per l’esplanada amb aiguamolls, per una senda empinada cap al llac. Al igual que els autors del bloc, hi hem trobat cavalls marrons, curiosos i desitjosos de compartir el menjar que porten els visitants. A diferència d’ells, hi hem trobat molta concurrència de gent, bons amics i desconeguts totals, una gran part dels quals ens han lliurat els seus mòbils demanant que els fem fotos amb l’estany. Quant als cavalls bonics amb esquelles sonores i intencions amistoses, ens n’hem allunyat una mica: tots tres, pares i filla, ens fan un cert respecte els animals desconeguts. Aquests cavalls, sembla que sempre hi són.

El costat més bonic de l’estany de l’Estanyó és el dret, aquell de sota el pic: les vistes més corprenedores, la combinació més espectacular de l’aigua blava amb les muntanyes llunyanes, s’obren des de la vora llunyana del llac, des del costat oposat a aquell on ens porta el camí. Si tot això us sembla un embolic, recordeu simplement que és una bona idea fer una volta a l’estany abans de decidir a quin costat passar la resta de la tarda. Les aigües cristal·lines del llac hi abunden peixos. Pujant uns pocs metres per la senda que porta al pic, descobrim una nova perspectiva de l’estany. És important començar a baixar un parell d’hores abans de que es faci de nit, oferint prou temps per contemplar la flora i la fauna de Sorteny pel camí.
(Publicat a l'Ara.ad el 31 d'octubre de 2016)

dimecres, 28 de setembre del 2016

Vall d'Incles sota la pluja

Cap a la Pleta de Juclar, i de tornada

Ja feia dies que no havíem pujat a l’estany de Juclar, el més gran d’Andorra, ple d’aigua cristal·lina, refugi de tritons. Fer muntanya en família no és una cosa gens evident: tots hi anem si podem, la Laura amb AINA, en Jordi amb els amics que juguen a golf a Soldeu, jo sola si em toca tenir hores lliures quan tota la resta del món treballa. La Vall d’Incles va ser el lloc de les meves primeres excursions per Andorra a l’època quan jo encara intentava desviar-nos cap a la platja cada vegada que podia, i el Jordi hi era aficionat; avui en dia, habitualment no hi coincidim. Aquesta setmana m’ho he guanyat com a premi de consolació, perquè la mort del meu pare, malgrat ser una plàcida i sobtada mort cristiana sense cap patiment ni signes de malaltia prèvia, encara se’m fa difícil de pair, tot i la meva desesperada i exaltada fe en la vida eterna. Crec en la pau de Crist, en la redempció dels pecats, en la vida interminable per a tots a la glòria del paradís, en el plor funeral que esdevé cant d’alegria, i tanmateix, estic feta un trist embolic.

Vam deixar el cotxe al pàrquing al final de la carretera de la Vall d’Incles, passat el pont de la Baladosa, i vam tirar cap amunt, cap als estanys de Juclar: primer per la pista forestal després de creuar el riu Incles, després, en arribar a l’encreuament amb cartells on s’indica el camí cap a les basses de Siscaró, vam continuar recte per la senda que porta cap al Pic d’Escobes (amb les seves anelles de Carlemany) i refugi de Siscaró. Per molta divisió que hi hagi entre l’Andorra urbanitzada on passa tota la vida i l’Andorra salvatge i pintoresca on s’ha concentrat tota la bellesa, la vall d’Incles pot competir amb l’avinguda de Carlemany/Meritxell en la seva vocació de Rambles d’Andorra: un cap de setmana qualsevol, hi trobes a una multitud d’amics i coneguts. No van trigar en avisar-nos que vam sortir de casa massa tard i ens hi mullaríem. Vaig contestar, confiada i segura de mi mateixa, que anàvem ben preparats: una mentida com una casa de camp d’un funcionari rus. No portàvem ni pals, només aigua, entrepans i impermeables. No és una situació gens estranya en una ruta popular de dificultat mitjana on trobes senyores amb sandàlies i mini-faldes i famílies nombroses amb nens a coll-i-be, però el cert és que passat el pont de pedra, va començar a ploure. Primer a poc a poc, després amb més força, i en arribar al Mirador de la Pleta de Juclar, aproximadament una hora i mitja després de començar l’excursió, vam constatar que plovia a bots i barrals, que els nostres pantalons no eren pas impermeables i les botes de muntanya es començaven a omplir d’aigua de forma més inesperada. Vam mirar la vall des del costat del monument a les víctimes de l’accident d’helicòpter de l’any 2011, i vam començar a baixar.

De les poques baixades que he arribat a fer a la meva vida sota la pluja i sense pals, no és pas la pitjor. Una gran part de camí són graons sòlids, i no rellisquen gaire, tot i que hem hagut d’anar amb compte. Tota l’excursió, des del pàrquing fins a la Pleta de Juclar i de tornada, incloent-hi les parades per menjar entrepans, explicar acudits, posar-nos impermeables i deixar passar a tothom que ens volia avançar (i els seus gossos) va durar aproximadament tres hores. La vall, a finals de setembre, és magnífica, tan plena “d’harmonies, de somnis i misteri” com la va veure, fa 120 anys, Jacint Verdaguer: amb llumetes de moixeres i catifes de campanetes blaves. No us perdeu els últims matins de bon temps d’aquest mes de setembre. Feu-hi camí si us agrada caminar.

(Publicat al ARA.AD el 25 de setembre de 2016)

dilluns, 1 d’agost del 2016

A Costasseda a pas de tortuga


De la mateixa manera que la meva ciutat natal, vasta, extensa i plana, l’Andorra urbana és un espai dissenyat “a trossos”, sense tenir en compte la idea global. Tant a Iekaterinburg com al meu petit país dels Pirineus, la persona que va a peu per tot arreu tan aviat es meravella com es desespera, amb la limitació afegida de que si no sap on va, les meravelles s’amaguen i corres la temptació de desesperar-te sense més. Un vianant que surt a peu del centre d’Andorra la Vella, d’Encamp o de Sant Julià, en qualsevol direcció, amb ànims d’explorar el paisatge, ha de fer un esforç d’amor per a no quedar-se amb la impressió d’una cacofonia. El fet que Iekaterinburg pateixi de la mateixa malaltia em confirma en la idea que no ho causa la falta d’espai sinó la falta d’organització d’espai, l’anarquia urbanista semblant a la col·lecció de tota mena de músics, genials, bons i dolents, units en una orquestra sense bon director. A l’espera d’un visionari que, en lloc de substituir eternament un mobiliari urbà per l’altre, comenci a “endreçar” l’espai, ens hem de reconciliar amb un “patchwork” eclèctic. Per tant, disposar del transport privat faria la nostra experiència muntanyenca més agradable. La ruta que comença en un lloc recòndit té un efecte curador per a l’esperit. Però no tinc cotxe, i prefereixo anar a peu.
Per arribar al camí de Costa Seda (també es coneix com a Costaseda o Costasseda) s’ha de baixar pel passeig del riu en direcció Santa Coloma fins a la caserna dels Bombers, i creuar la carretera cap a l’esquerra. Agafem el Camí Ral de l’Obac, molt a prop del restaurant Borda Pobladó, i al cap d’uns tres minuts arribem a un cartell  “Collet de Costa Seda 1h 50 min” És més adequat per a muntanyencs experimentats que estiguin entrenant per a l'Ultra Trail que per a principiants entusiasmats que no corren. Els sorolls, els fums i els paisatges caòtics de Santa Coloma són massa presents en el primer tram de la ruta, uns vint minuts ben bons (o si sou cargols com jo, una hora) abans d’arribar a un bosc de fades. Com que sempre vaig a poc a poc, la pujada se’m va allargar fins a 2h 35 minuts. Des del collet de Costa Seda, un lloc idíl·lic poblat de papallones de tots els colors, amb vistes panoràmiques de Sant Julià de Lòria, vaig caminar fins als Cortals del Manyat i des d’allí, per la GR, vaig entrar a la Vall del Madriu-Perafita-Claror, indret màgic, preciós, etern.
Vaig tornar pel mateix camí, tot i que es pot fer també una ruta circular. Vaig trigar 1h 50 min en baixar. No hi ha aigua pel camí: jo portava una ampolla plena d'1,25l i si n’hagués agafat més, me l’hauria begut. L’equipament adequat (botes de muntanya i pals) és imprescindible, perquè el desnivell és important (759m de pujada, i després el mateix de baixada). M’he quedat amb les ganes d’explorar la zona dels Cortals del Manyat una mica més: la propera vegada hi penso pujar per Certés. 
(Publicat al Ara.ad el 31 de juliol de 2016)

dimecres, 27 de juliol del 2016

Cirque du Soleil: Andorra es posa de moda


Diu Warren Buffett que el temps és amic dels negocis meravellosos i enemic dels negocis mediocres, i s’ha de dir que després de quatre anys d’espectacles de Cirque du Soleil Scalada a Andorra, la col·laboració entre el petit país dels Pirineus i la companyia del circ més popular del món té tots els indicis de resultar un negoci meravellós. Si fa uns anys temíem que es tractaria d’una bombolla de sabó força cara (tot i que, sens dubte, molt bonica) i d’efecte nul (a banda d’uns quants autobusos plens de russos que venien de la platja amb un entrepà ja fet), ara ens comencem a preguntar com és que una idea tan genial no se’ns havia acudit abans. ¿O sí que se’ns havia acudit?

Els espectacles del Cirque du Soleil a Andorra a l’estiu han arribat a crear un ambient semblant al que conjurava, fa mig segle, el Pessebre Vivent del gran Esteve Albert a l’hivern. De fet, si ens abstraiem de l’indestriable component religiós del Pessebre Vivent d’Engordany, la idea és molt semblant: un espectacle viu, original i únic que té lloc a l’aire lliure, en la proximitat directa al nucli comercial principal, unes grades adaptades de tal manera que els espectadors que paguin se sentin a gust, una participació entusiasta dels voluntaris... Els temps han canviat, però, salvant totes les distàncies que vulgueu, perseguim el mateix objectiu: atreure turisme fora de temporada amb un espectacle que té un fort component local, que crea un lligam amb Andorra. Als guions intel·ligents i subtils, la presència dels paisatges i típiques activitats del País dels Pirineus és lògica i imprescindible, però forma part d’una història que parla d’altres coses: així apareix Londres a la sèrie Sherlock o a la pel·lícula de l’osset Paddington.

Cada any, l’organització de l’esdeveniment millora. Ja hem vist que les pluges fortes del mes de juliol no són un fet excepcional sinó típic, i el nou pavelló semicobert és tot un encert; també ho és l’àrea per menjar i beure. Ha millorat la coordinació de les sortides, amb el trànsit desviat i molts bars oberts. Potser encara em falta una mica de vida als carrers nocturns a l’hora de l’acabament de l’espectacle, tal vegada una petita actuació musical d’un grup local per tenir la sensació que “la festa continua”, que no cal tornar cap als hotels de seguida. Posats a demanar, també m’agradaria que els artistes del Cirque du Soleil tinguin més contacte amb la població, que facin algun taller per a nens, però això ja no sé si és possible.

Si encara no heu vist l’espectacle, us queden quatre dies comptats. No us perdeu un xou ple de llum, humor i moviment, amb coreografia perfecta i l’actuació del beatboxer KRNFX. I ja sabeu, l’any que ve, ens espera un nou espectacle i noves sorpreses.

(Publicat al BONDIA el 27 de juliol de 2016)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

dimarts, 19 de juliol del 2016

Al Festival de Música Antiga dels Pirineus

Cada cop sabem menys del passat. L’escola ens prepara per al futur desconegut, i sacrifiquem l’estudi de la història grega, romana i medieval, de les llengües mortes, perquè els més menuts adquireixin habilitats pràctiques imprescindibles a l’era de les noves tecnologies. Necessitem salvar-nos del desconeixement i de la nostàlgia, i cada cop la música antiga es posa més de moda. Des de la modernitat vertiginosa, intentem recuperar l’equilibri perdut i aprendre tot el possible sobre el món on tot avançava més lentament i era més durador.

Andorra participa en el festival de música antiga més gran d’Europa, el Festival de Música Antiga dels Pirineus, des de fa quatre anys. L’edició de 2016 ens regala tres concerts de qualitat exquisida. El dimecres passat, el Jaciment de la Margineda, un entorn màgic i privilegiat, va acollir el concert del grup valencià Capella de Ministrers dedicat als viatges del gran Ramon Llull per la Mediterrània. Cada any, FeMAP i Molines Patrimonis organitzen un concert al Jaciment, que es complementa amb una visita guiada gratuïta. No us ho perdeu l’any vinent, és un plaer inoblidable. A la roureda, a prop del poblat an- tic, les pedres i els arbres ens xiuxiuegen les llegendes dels temps passats: amb l’acompa- nyament de la música antiga, sota el cel nocturn.

I enguany, la màgia continua... El proper concert de FeMAP que ens espera a Andorra és D’amore e tormenti de Raquel Andueza i Jesús Fernández Baena, el grup guardonat com a millor grup barroc per l’Associació de Grups Espanyols de Música Antiga, el 14 d’agost a la Casa-Museu d’Areny-Plandolit d’Ordino, a les 20h. S’hi interpretaran àries, cantates i canzonettas del primer barroc italià del segle XVII. Abans del concert, a les 17h i 18h, es faran visites guiades al museu. I finalment, el 25 d’agost, a les 21h, gaudirem del quartet de corda La Ritirata que tocarà les obres de Boccherini, Haydn i Arriaga a l’Antiga Fàbrica de Paraires i Teixidors d’Escaldes-Engordany, ubicada a tocar del Pont de la Tosca. Que vagi de gust, i visca la música que ens guareix de tots els mals. 

(Publicat al BONDIA el 20 de juliol de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

dimecres, 13 de juliol del 2016

La màgia del Tour de França


Feia temps que no sentia tanta parla estrangera als carrers d’Andorra. Feia anys que no hi veia tantes cares noves gaudint d’una celebració de l’esforç humà i una constància sobrehumana. Feia molt que no hi arribaven tantes furgonetes, tants ciclistes, tants aficionats. Els botiguers es queixen que no els han venut prou perfums i porcellana, que aquest públic tan sols beu cervesa i no compra gaires texans. Llarga vida i bon negoci al comerç local. Dit això, crec que ens hem d’acostumar a rebre visitants que no vénen de compres amb el mateix bon humor que els compradors compulsius. Tot i que és ben curiós llegir als blogs d’australians que l’avinguda Meritxell-i-Carlemany té les mateixes botigues que la 5th Avenue de Nova York, i els mateixos preus. Potser si vénen molts turistes i no compren “com abans”, el que hauríem de fer és vendre’ls una altra cosa, o d’una altra manera. Tanmateix, l’èxit dels grans esdeveniments no es pot mesurar basant-se purament en la facturació dels comerços.
No sé anar amb bicicleta. Ni en pla. Imagineu-vos a la muntanya. Ni he tingut mai una bicicleta. És més: mai he vist cap membre de la meva família agafar una bicicleta i fer més de vint metres. Però m’omple d’orgull i d’alegria que el Tour de França vingui a Andorra. És la millor carrera ciclista del món, la més coneguda, la més perfectament organitzada. Quatre milions de teleespectadors mirant les nostres muntanyes en directe, 55 km de terreny andorrà ni més ni menys; 2.000 periodistes de 600 mitjans de comunicació acreditats per cobrir l’esdeveniment. Andorra està fent grans passos per consolidar-se com un centre de ciclisme de muntanya; molts ciclistes d’elit residents al país opinen que és un lloc ideal per entrenar-se i bo per viure.
Us en diré més: feia anys que no veia tanta gent genuïnament entusiasmada per Andorra, fins i tot per les inclemències inesperades del temps (“meteorologia imprevisible!”, escriuen els admirats de la natura pirinenca). És entranyable veure quanta gent és capaç de sentir-se atreta per les muntanyes complicades amb desnivells perillosos, pel fort vent que hi bufa, per la calor sufocant i per la pluja gelada i la pedregada. Per la dificultat i la duresa del seu terreny, les rampes pronunciades i l’altura. Per les carreteres a les quals no t’acostumes ni després d’entrenar-hi centenars de vegades: la “gran etapa”, “etapa reina”, “una de les més dures”.
Recordarem el Tour de França del 2016 per moltes raons, però tal vegada la més emocionant per a nosaltres és i serà el comiat de Joaquim Purito Rodríguez, quan el dia de descans anunciava la seva marxa del món de l’esport professional. Molts ànims, Purito, i gràcies per ser amb nosaltres i per tot el que fas per Andorra. Et desitgem que la temporada et porti les millors, i les més boniques, victòries.
(Publicat al BONDIA el 13 de juliol de 2016)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

divendres, 8 de juliol del 2016

Andorra visible i invisible


Des d’un temps immemorial, les nostres Valls han atret aventurers intrèpids que s’enamoren d’aquestes terres i s’hi queden, i hi deixen una empremta singular del seu geni, del seu caràcter rebel o dolç, del seu destí singular. N’hi ha també d’altres que s’han quedat disgustats i n’han escrit pàgines de prosa desesperada i versos indignats. Al llarg dels segles, els viatgers angloparlants han produït un fons important de fotografies, dibuixos, gravats i memòries sobre Andorra, i és gratificant constatar que la tradició no mor. Andorra Revealed és una antologia en llengua anglesa d’assajos i relats d’inspiració pirinenca. Va ser ideada per Iain Woolward, especialista en publicitat procedent de Silicon Valley i exesportista olímpic que un dia va esbrinar que la paraula Andorra té 5,6 milions de clics al Google per any, i per tant, un munió de ciutadans del món estan intrigats pels misteris de la nostra petita illa entre muntanyes.
L’obra del grup d’escriptors, membres del Writers’ Circle d’Andorra, demostra que vivim en un lloc tan exòtic com podrien ser Tahití, el Congo, Transsilvània, Nova Zelanda o el Nepal. Per ells, és una destinació geogràfica que fa somniar: refugi dels desesperats, cau de bruixes, paradís dels jubilats, llar de contrabandistes i pou sense fons de llegendes silencioses. La pau i la por, la llum i la foscor, les arrels medievals i les comoditats modernes creen un tot irrepetible: en les paraules de Clare Allcard, “unique Andorra”. Un crític estricte podria sentenciar que és una visió massa idíl·lica. És cert: tot és subjectiu. Descobrim al món allò que hi busquem. Judith Wood hi troba pur exotisme: dinasties de passadors, el costat ritual de les matances del porc, les eternes arts ocultes. Iain Woolward, que ha esquiat arreu del món, ens assegura que un esquiador amateur no trobarà cap altre lloc a la terra que li agradi més que Grandvalira o Vallnord. Ursula Simpson Ure, recordada per la comunitat angloparlant amb fonda memòria, ens hi parla del xalet construït amb la fusta de caixes de núvia, d’Esteve Albert i dels personatges inoblidables del Pessebre Vivent com el Jaumet de cal Panxut o el pobre Antonio que feia d’àngel i cada any es quedava sense ales. Als haikus de Valerie Rymarenko, els noms de Sornàs, Arans, Pal adquireixen un so diferent de l’habitual, noble i disciplinat. Glorifica els senders de la muntanya, el paisatge de terra alta. “Frozen morning snow/ Catching the light, buds encased/ in ice, diamond bright” descriu una nevada tan andorrana que no podria esdevenir a cap altre lloc. El llibre és il·lustrat amb les fotografies de Jaume Riba, Jimmy Turner i Judith Wood. Aquesta petita joia es va presentar a la llibreria La Puça del barri antic dilluns, i ja està a la venda.
(Publicat al BONDIA el 15 de juny de 2016).
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor