Feia temps que no sentia tanta parla estrangera als carrers d’Andorra. Feia anys que no hi veia tantes cares noves gaudint d’una celebració de l’esforç humà i una constància sobrehumana. Feia molt que no hi arribaven tantes furgonetes, tants ciclistes, tants aficionats. Els botiguers es queixen que no els han venut prou perfums i porcellana, que aquest públic tan sols beu cervesa i no compra gaires texans. Llarga vida i bon negoci al comerç local. Dit això, crec que ens hem d’acostumar a rebre visitants que no vénen de compres amb el mateix bon humor que els compradors compulsius. Tot i que és ben curiós llegir als blogs d’australians que l’avinguda Meritxell-i-Carlemany té les mateixes botigues que la 5th Avenue de Nova York, i els mateixos preus. Potser si vénen molts turistes i no compren “com abans”, el que hauríem de fer és vendre’ls una altra cosa, o d’una altra manera. Tanmateix, l’èxit dels grans esdeveniments no es pot mesurar basant-se purament en la facturació dels comerços.
No sé anar amb bicicleta. Ni en pla. Imagineu-vos a la muntanya. Ni he tingut mai una bicicleta. És més: mai he vist cap membre de la meva família agafar una bicicleta i fer més de vint metres. Però m’omple d’orgull i d’alegria que el Tour de França vingui a Andorra. És la millor carrera ciclista del món, la més coneguda, la més perfectament organitzada. Quatre milions de teleespectadors mirant les nostres muntanyes en directe, 55 km de terreny andorrà ni més ni menys; 2.000 periodistes de 600 mitjans de comunicació acreditats per cobrir l’esdeveniment. Andorra està fent grans passos per consolidar-se com un centre de ciclisme de muntanya; molts ciclistes d’elit residents al país opinen que és un lloc ideal per entrenar-se i bo per viure.
Us en diré més: feia anys que no veia tanta gent genuïnament entusiasmada per Andorra, fins i tot per les inclemències inesperades del temps (“meteorologia imprevisible!”, escriuen els admirats de la natura pirinenca). És entranyable veure quanta gent és capaç de sentir-se atreta per les muntanyes complicades amb desnivells perillosos, pel fort vent que hi bufa, per la calor sufocant i per la pluja gelada i la pedregada. Per la dificultat i la duresa del seu terreny, les rampes pronunciades i l’altura. Per les carreteres a les quals no t’acostumes ni després d’entrenar-hi centenars de vegades: la “gran etapa”, “etapa reina”, “una de les més dures”.
Recordarem el Tour de França del 2016 per moltes raons, però tal vegada la més emocionant per a nosaltres és i serà el comiat de Joaquim Purito Rodríguez, quan el dia de descans anunciava la seva marxa del món de l’esport professional. Molts ànims, Purito, i gràcies per ser amb nosaltres i per tot el que fas per Andorra. Et desitgem que la temporada et porti les millors, i les més boniques, victòries.
(Publicat al BONDIA el 13 de juliol de 2016)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada