dijous, 31 de gener del 2013

Els morts, els dolents i els lletjos


“No te’l compris,” va dir la Marta. “El tinc. Te’l deixaré.” I ja me l’ha deixat. Així que he passat uns dies llegint el nou llibre de J.K. Rowling. Quina raó tenia en desaconsellar-me que el comprés. Si arribés a comprar una còpia de La vacant imprevista, ara estaria rumiant si la cremava.
 
I ja t’has indignat. Perquè ets una persona recta i correcta, i segons tu els llibres no es cremen. I a més a més, resulta que un no-se-quí molt savi va dir que “al país on es cremen els llibres, està a poca distància de començar a cremar persones,” i la història ens ensenya que el règim nazi a Alemanya va passar, amb una certa lleugeresa, de la primera part de l'esmentada sentència a la segona. D’acord, d’acord, no cremaré cap llibre, ni bo ni dolent. De tant en tant, però, en tinc ganes.
 
¿Quin és el tipus de llibre que cremaria amb gust? Mirem-ho com una pregunta purament teòrica. Més que res, es tracta dels llibres que ens ensenyen el món sense la més mínima gota d’esperança. Un món on no hi ha bellesa (i ni tan sols es troba a l’estil de l’autor). Una vida que mai no surt dels límits del gris avorriment d’un infern quotidià. On les dones són desesperadament dèbils, els homes són odiosos, els fills menyspreen als pares, i els pares s’ho guanyen a pols. On els conflictes polítics fan sortir el pitjor de les persones, i tothom esclafaria aquell que troba més pobre, més gras, més ximple o més prepotent que un mateix. On l’autor(a) odia als seus personatges, les seves petites manies, els seus estúpids crims, la terra que trepitgen i els valors petitburgesos que defensen tan cegament. On la mort és la única sortida.
 
El poble de Pagford, més enllà de les seves vitrines i les ruïnes de la vella abadia, és un món de cartró poblat per marionetes adormides, marionetes grotesques fornides de grans, addiccions, capes de greix i pensaments malèfics. Cada vegada que el seu creador (la creadora) les desperta, cada vegada que fan una aparició personalitzada al seu teatre d’ombres i sorolls, són moguts per motius fastigosos, trivials, ridículs, cruels o malaltissos. No hi ha ningú que se salvi. El regidor del Consell que s'ha mort a la tercera pàgina del llibre potser havia tingut motius nobles i heroics per viure (salvar els pobres): o potser no. Potser el movia algun impuls amagat i tergiversat. En dues pàgines de text farcit de mal de cap terrible no vam tenir prou temps de conèixer-lo íntimament. Els altres protagonistes (són uns quants) si no fan por fan pena. En cas de trobar-se amb qualsevol personatge de La vacant imprevista en vida real, semblen aconsellables tres tipus de mesures: a) denunciar-lo; b) hospitalitzar-lo; c) clavar-li una puntada. En certs casos, els tres procediments descrits no són mútuament excloents. Tanmateix, dubto que La vacant imprevista sigui tan diferent del cèlebre cicle de llibres infantils de la mateixa autora com consideren els autors d'algunes crítiques recents. La seva manera de descriure el món del mal no ha canviat substancialment (tot i que s'hi ha afegit una bona dosi de renecs). A més a més, trobo que la vida “no-màgica”, “sense Harry Potter” descrita per J.K. Rowling es pot percebre i descriure com la vida vista a través dels ulls d’un(a) adolescent. 

Els únics personatges de “La vacant imprevista” que l’autora no sembla odiar a mort són els adolescents. Els únics que semblen vius, fets de carn i ossos, són els adolescents (i els nois li surten millor que les noies). Sí, també són patètics, estan confosos, no tenen vida, però, a la seva manera, la seva creadora se’ls estima: ja els toca ser patètics i confosos, és l’edat de desitjos mal formats i sexe al cementiri. Si són uns malparlats, si criden, si odien el món, ho fan perquè fan el que els toca. La vacant imprevista s’ha venut com un llibre per a adults. Naturalment, no el podrien vendre com a cap altra cosa: és un llibre ple de violència domèstica i sexual, morts inútils, vides arruïnades, drogoaddicció i llenguatge tabú. Però potser precisament per això, no crec que sigui un llibre especialment atractiu per a un adult. No descriu cap món real: descriu un món fictici, fosc, desesperant. Un món despietat, un món ple d’odi: més que les novel·les de Dickens, em recorda les cançons d’Eminem. És la visió de “la veritat” de la vida especialment atractiva per a un adolescent. Quant a mi, m’entristeix. Sóc vella. Massa vella. M’hi falta la bondat.

(Publicat al BONDIA el 30 de gener del 2013)

diumenge, 27 de gener del 2013

Els friquis són de la Lluna


Últimament m’he obsessionat amb les diferències entre homes i dones. No amb els genitals i altres atributs corporals: amb allò que arribem a ser a la vida. Amb el que considerem realment important. Amb el que trobem imprescindible. Potser no es pot dividir per gèneres. Potser som tots iguals. Voldria pensar que sí. Si no, em faig un embolic amb mi mateixa.

Diuen que als nens els agraden les coses, i a les nenes, les persones. Diuen que els homes no escolten i les dones no saben llegir mapes. Que les dones no saben conduir de nit i els homes no saben trobar la mantega a la nevera. Que les nenes volen ser la dona ideal tal com l’imaginen els seus pares (i els nens, suposo que volen ser l’home ideal tal com l’imaginen les seves mares). Que els homes solen ser, a la família, figures indiscutibles d’autoritat. Que el pare és la força i la mare és la tendresa.

Els homes són de Mart, les dones són de Venus. És una teoria tan arrelada que no la puc discutir. I no m’ajuda gens el fet que si hi començo a pensar resulta que no sóc d’enlloc. Sóc atípica. Quan de mi es tracta, l’assignació dels planetes del sistema solar i dels déus romans adequats fracassa estrepitosament. No condueixo ni de dia ni de nit. No sé on para la mantega. No sé comprar. No sé fer dues coses a la vegada. I moltes vegades, més vegades de les que transpira dels meus escrits, sóc insensible als sentiments humans. No sé fer res del que podria fer de mi un “súper home” o una “súper dona”, un ésser perfecte. Tant per ser una dona “com Déu mana” com per ser un home “com Déu mana” em falten competències. Alguna cosa bona dec tenir.

Un dia, a un dels amics que tinc se li va ocórrer enviar-me un test molt simple que consistia en buscar paraules en una sopa de lletres força gran. Les instruccions asseguraven que les primeres tres paraules que hi trobaves retrataven el teu jo interior. Les meves van ser experiència, poder, diners. Vaig continuar buscant paraules, per pura curiositat, només per descobrir que totes les que quedaven eren molt millors: amor, joventut, diversió, amistat. N’hi havia unes quantes. I si la comparava amb altres opcions disponibles, la combinació que m’havia sortit em semblava un autèntic malson.

¿Què és el més important per un ésser humà? Ni els diners, ni el poder. ¿Com puc saber si arribaré a ser la millor versió de mi mateixa? Ho tinc difícil. ¿Aconseguiré convertir les meves obsessions en alguna cosa que millori el món? No ho sé. No sé si sóc el que voldria ser. No sé si sóc prou bona, però sóc el que sóc. Ciutadana i mare, treballadora i amiga, lectora i professora, de Mart, de Venus o de la Lluna, faré el millor que pugui amb el que tinc. ¿Què és, l’important de la vida? L’alegria. La pau. La fe. La fermesa. La sort. El coratge. L’amistat. L'esperança. L’amor.

(Publicat al BONDIA el 23 de gener del 2013)

dimecres, 16 de gener del 2013

El parc del Palau de la Joventut



Avui ha caigut una nevada i m’he quedat en blanc. La neu ha usurpat els meus pensaments. No hi ha silenci com el silenci de la neu, “la neu que dorm a l’ombra del camí”. Quan era petita, ja me l’estimava. En realitat, estimava totes les temporades de l’any, tots els seus canvis previsibles. A l’hivern, entre veïns es construïa un tobogan de neu. El fèiem força gran. Per sobre, hi tiràvem aigua calenta perquè es gelés com déu mana. A les places, hi havia tobogans encara més voluminosos, de dos o tres metres d’alçada, fets a escala municipal. Baixàvem dels tobogans de gel asseguts sobre les fustes o trossos de cartró gruixut. També jugàvem al “rei de la muntanya”: aquell qui aconseguia arribar a dalt d’un munt de neu sense que els altres el tiressin cap avall esdevenia el rei de la muntanya per uns segons. Després acabava substituït per l’altre.

L’esquí que fèiem era l’esquí de fons, un esport de poc risc, silenciós i complet. Esquiàvem al parc que començava a prop de casa nostra i s’acabava amb l’edifici d’un gran centre esportiu amb les finestres il·luminades a través de les quals es veien enormes llits elàstics, sempre amb nens saltant, fent acrobàcies a l’aire. Era un parc ple de caderneres, gaigs i altres ocells d’hivern amb uns preciosos noms llatins d’estil Poecile gambeli. La majoria d’aquests arribaven, d’acord amb el calendari popular, a partir del dia 12 de novembre, dia conegut a Rússia com el Sant Zenobi dels Moixons. L’hivern dels Urals era prou ric en ocells, ocells diversos i no tan sols cornelles, coloms i garses. S’hi veien pinsans borroners, de colors llampants, s’hi sentien pica-soques. Cap al mes de desembre venien de la tundra els grans ducs blancs, poderosos caçadors alats que s’alimenten de llebres.


El parc del Palau de la Joventut era una part important de la nostra vida. Aquesta denominació, potser antiga o incorrecta, se m’ha gravat a la memòria: el parc del Palau de la Joventut. A la tardor, hi collíem les últimes flors: n’hi havia diverses. Recordo sobretot les semprevives. Tothom ho feia, l’última setmana abans que els serveis municipals netegessin el sòl per preparar-lo per a l’hivern. Després comença- va a ploure fort, fort, i plovia durant un parell de mesos, fins que no arribava la neu. I quan ja havia caigut la neu, quan s’hi trobava ben instal·lada, hi anàvem amb els nostres trineus: no eren trineus de plàstic com els que veig per Andorra, sinó una mena de banquet de fusta sobre esquís d’alumini. Si busqueu “trineu” a les imatges de Google, el que hi surt com a “Trineu Clip Art” és el meu: l’única diferència és que la part de fusta del trineu de la meva infància estava pintada de vermell i blau cel. Quan corries amb el trineu cap al cim de la muntanya de neu, pesava bastant. També era inestable, i sempre que baixaves, queies: les caigudes formaven part de la diversió. Al pati de casa nostra –un edifici de dotze pisos– els nens grans portaven els petits en trineu a passejar i els perdien cada tres o quatre passos. Els pobres bebès, que guardaven una raonable semblança amb cols (de tanta roba que portaven), s’indignaven quan se’ls perdia. En aquell pati, sempre, tot l’hivern, hi havia dos o tres ninots de neu, clàssics, amb el nas de carrota, ulls de trossets de carbó i una galleda al cap. Déu sap qui els feia.

Ciutat llunyana, ciutat trista, grisa, fosca, com enyoro els teus hiverns! Josep-Sebastià Pons, al poema La neu que s’adorm, parlava de l’hivern així: “El vent geliu me ve a rejovenir. Del vent geliu l’amor naixia.” ¿Quin amor?..


(Publicat al BONDIA el 16 de gener del 2013)

dijous, 10 de gener del 2013

El gran secret de la Cecília Santañes

Tinc davant meu el dibuix que vaig rebre de regal pel Nadal de l’any 2011. A l’herba, al costat d’un arbre, hi ha una lectora curiosa: asseguda, llegeix un atles de color blau. És la vaca Bruna. Encara no s’havia perfilat com el personatge rodó i alegre que protagonitza el llibre editat per AINA un any més tard. La vaca Bruna del 2011 té una taca en forma de cor, ulls més grossos i una mica menys de traça a agafar el llibre, però no hi ha dubte: és ella mateixa, la vaca Bruna, que en arribar a la tercera pàgina del conte canviarà d’arbre, canviarà un atles per un cançoner, però seguirà asseguda en la seva posició preferida, amb la mateixa passió per aprendre coses noves i visitar llocs desconeguts.

M’encanten els personatges de la Cecília Santañes. La meva filla diu que voldria ser una dels protagonistes d’un dels propers llibres de la vaca Bruna. Potser ho serà: encara no hi són. Encara s’amaguen al món de la fantasia de la dibuixant. Entenc el desig de la meva filla. El món de la Cecília Santañes és còmode, creïble i ple de secrets feliços. Tothom hi és bo, tot se supera, tots s’ajuden i tot surt bé. Jo, si pogués, també hi viuria. És clar que, fins a un cert punt, ja hi visc: he tingut el privilegi de perfilar la història participant en la construcció de la seqüència dels dibuixos; he pogut explicar-la amb la meva veu. Però no hi aparec, als dibuixos; només aparec a les lletres: sóc el narrador. La narradora.

L’Andorra de Cecília Santañes és increïblement bonica. És humana. És acollidora. Al mateix temps, és totalment real; els detalls de la biblioteca de la Casa d’Areny-Plandolit, de la Ruta del Ferro d’Ordino, d’un cotxe vell del Museu de l’Automòbil de la parròquia d’Encamp (i no us dic res més per no revelar-ho tot) són precisos, sòlids, ben treballats. El mossèn Ramon d’AINA s’assembla tant a si mateix que sembla que hagi nascut i envellit dins del conte. En part, és cert: hi ha viscut. A part de ser –com a representant d’AINA– el seu editor, ha inventat els noms dels nens que protagonitzen la història, i és fruit de la seva ploma un pròleg ple d’il·lusió i de fantasia.

El gran secret del món de la Cecília Santañes és la bondat. No hi ha ningú que se’n senti exclòs. No hi ha ningú que no s’hi senti estimat. Amb El gran secret de la vaca Bruna (AINA, 2012) només n’hem vist un petit raconet: en realitat, el pobla més gent. Hi ha altres llibres, encara muts: els habiten dragons de colors, gats amb barrets de pallasso i nenes d’ulls enormes i marrons. Hi ha altres projectes, encara latents. Però El gran secret de la vaca Bruna és l’oportunitat perfecta de fer el primer pas en aquest món, si és, per a vosaltres, encara desconegut.

El gran secret de la vaca Bruna és un llibre per a nens i nenes. Està escrit en lletra lligada perquè els alumnes de primària puguin practicar la lectura mentre gaudeixen amb les aventures dels personatges. Es pot adquirir a AINA per una donació simbòlica d’un euro; naturalment, la iniciativa de qualsevol que vulgui fer una donació que excedeixi l’euro serà benvinguda. L’AINA, els editors d’El gran secret de la vaca Bruna, són colònies populars de Canillo per a nens i nenes de 6 a 12 anys. El primer punt del seu ideari és fer conèixer i estimar el país.

(Publicat al BONDIA el 9 de gener del 2013)