dijous, 28 de febrer del 2013

Els ponts culturals


Ai deixeu-me que en parli una mica més. Ja sé que ja en fa una setmana, de la Setmana cultural russa, i potser tindria més sentit fer una petita introducció als concerts dels altres artistes que ens esperen aquest mes (com per exemple, Jane Monheit, dolça veu de seda, sensual, seductora, demà en concert al Centre de Congressos d'Andorra la Vella). És una cantant d’una tècnica vocal excepcional, d’entonació irreprotxable. Encara no fa gaire, els crítics musicals de New York Times esperaven que Jane Monheit arribaria a ocupar el lloc de Diana Krall a l’arena musical internacional: el naixement del seu fill va alentir la velocitat vertiginosa del seu ascens a les galàxies de les grans estrelles del món de la música. Sens dubte, serà un concert que val la pena. Però torno al meu tema de l’inici.

Repassant els escassos articles de premsa de les últimes setmanes dedicats a la Setmana cultural russa i els comentaris dels lectors, per enèsima vegada no deixo de sorprendre’m de la diferència de percepció que em separa d’una gran part dels seus autors. Crec que la majoria ni tan sols va sentir tots els concerts ni va veure cap de les pel·lícules. Ara bé, per alguna raó, per a mi incomprensible, s’han arribat a molestar perquè el que se’ls va oferir com a mostra de la realitat cultural de Rússia en cinc dies (en sis pel·lícules i cinc concerts) no en representava “un tast suficient”. Ai Déu meu. ¿Qui, i de quina manera, podria arribar a donar una impressió completa i totalment satisfactòria d’una cultura mil·lenària, d’un país de 142 milions d’habitants, en cinc dies? ¿Per què se suposa que tots els membres de la comunitat russa (per cert, no gaire gran) haurien de decidir – tal com els convida a fer-ho Miquel Vigo al seu article “Els russos” al Diari d’Andorra del dia 21 de febrer – sobre el grau de la seva identificació amb la música de Rakhmàninov interpretada pel brillant pianista Vladimir Ovchinnikov a l’Auditori Nacional d’Andorra a Ordino, o la “Pregària” de Varlàmov (lletra de M. Lermontov) cantada pel baríton del Teatre Bolxoi Yuri Laptev amb l’acompanyament de virtuosíssima organista Liudmila Golub a l’església parroquial Sant Esteve d’Andorra la Vella? No entenc quina rellevància pot tenir el fet que algun hipotètic resident o turista rus no sàpiga apreciar la gràcia de “La mosca” de Prokofief  (interpretada pel Mikhail Krutxkov del Bolxoi) o un “Pas de deux” del “Trencanous” de Txaikovski (un duo de Mikhail Pukhov i una de les llegendes del ballet contemporani rus, Natalia Ledovskaia, actualment del Teatre Stanislavski) a l’auditori Rocafort de Sant Julià de Lòria.

Durant la Setmana cultural, els voluntaris hem treballat al costat de les persones dels ministeris de Cultura d’Andorra i de la Federació Russa i dels artistes que, tots ells, han intentat assegurar que tots s’emportin un record inoblidable del programa preparat. En cinc meravellosos dies, hem pogut gaudir de cinc concerts d’altíssima qualitat, gratuïts i oberts a tots públics. Totes les sales estaven plenes, totes les entrades estaven reservades, el públic aplaudia a peu dret a tots els concerts. No sé a qui se li acut dir que hem caigut en ridícul “sent incapaços de fer altra cosa que reproduir un seguit de tòpics que poden ser inclús ofensius”. Que jo sàpiga, l’únic tòpic que provocava una reacció més aviat ambivalent entre els russos visitants era l’omnipresent matrioixca, l’estrella dels cartells: però ja se sap, quan un rus va a l’estranger, la matrioixca l’acompanya amb la mateixa persistència que les castanyoles i els vanos persegueixen tots els espanyols. Quant a la resta: encara que hi hagi persones més o menys adeptes de les cançons i balls folklòrics – tan aquí com a Rússia – és indiscutible que el Cor Pyatnitsky ha sigut un referent dins del seu gènere durant tot el segle de la seva existència. Encara que hi hagi – aquí i a tot arreu – gent més amant de la bona cuina que d’un arioso de Iolanta, això no treu cap mèrit ni a Txaikovski ni a la soprano que l’interpreta.

Ja fa més anys que estic a Andorra que els anys que havia viscut, de petita i d’adolescent, a casa dels meus pares. No puc parlar pels russos, no puc parlar pels andorrans: sóc filla de dos mons. Cap dels dos mons és perfecte. Andorra és un país que eternament ha volgut amagar-se del món, buscar supervivència, “aurea mediocritas” i equilibri. Rússia és un país de grans extrems, grans músics i esportistes, grans guerres, grans dictadors. Potser la majoria dels andorrans no tenen curiositat profunda per la cultura russa. Tant se val: la majoria dels russos cultes no tenen diners ni per anar a Andorra, ni per fer shopping, ni per a l’esquí. Però existeixen. Existeixen: i en cinc dies de la Setmana cultural russa tots els que viuen a Andorra han pogut sentir i veure una petita part d’allò que viu i veu un rus intel·ligent i culte al seu país, la “varietat culta de la cultura” (si em permeteu la tautologia) que s’hi respira. Només una petita part, però sòlida i bona. I estic segura que si es repetís, seria encara millor. És més; estic segura que si es cobressin entrades pels concerts, el balanç monetari d’una Setmana cultural russa semblant a la que acabem de viure seria positiu. Vaja, que hi guanyaríem diners. M’uneixo a les paraules que va dir als músics russos el senyor ministre de Cultura d’Andorra Albert Esteve Garcia després del concert a l’Auditori Nacional d’Andorra a Ordino: crec que tot el públic que hi era, andorrà i rus, pot testificar que ens han arribat al cor.

(Publicat al BONDIA el 27 de febrer del 2013)

dijous, 21 de febrer del 2013

Al mig de la setmana cultural


En la vida privada, sóc bastant Homer Simpson. En poques paraules, això significa que sóc una persona còmoda i gandula amb una fe cega que la meva parella sempre serà capaç d'arreglar qualsevol cosa que jo espatlli. En tot cas, de tota la família dels Simpsons és amb qui més m'identifico. (Nota per al lector curiós: necessito identificar-me amb almenys algun dels membres de la família dels Simpsons perquè visc rodejada d'addictes a aquesta sèrie de dibuixos animats). Així que em vaig alegrar molt quan vaig veure aquell episodi, ara ja força vell, en què Homer Simpson es convertia en un crític de cuina. I tot, tot el menjar li encantava.

Amic lector, ja em coneixes prou per saber que si m'hagués de dedicar a la crítica culinària, faria exactament el mateix que el meu àlter ego inflat de cervesa. Dels tipus de menjar, m'agrada tot. Gaudeixo menjant, i m'encanta que cuinin per a mi. (Nota per a mi mateixa: d'una vegada, agafa hora amb la dietista. Avui ja et demanaven si estaves embarassada sense que ho estiguessis en absolut). Tanmateix, la meva naturalesa omnívora no es limita a dinars copiosos. Em passa exactament el mateix amb la cultura. Reconeguem-ho, la possibilitat que un dels molt pocs esdeveniments culturals a què aconsegueixo anar resulti molt i molt dolent és força baixa. Ergo, allà on vaig, m'agrada tot. M'agraden els seminaris filosòfics, els concerts de grups folclòrics i els salons de la infància. M'agraden les conferències dels herois del nostre temps, les jornades de la SAC, les xerrades literàries i les exposicions de pintura moderna. ("¿I què penses que has descobert?", em pregunta el sempre admirat Vicenç Mateu. "Ets la russa optimista".)

Tot i que ja hem establert que sóc la russa optimista, i per tant tot esdeveniment cultural que presencio sol agradar-me, permeteu-me celebrar i tornar a celebrar les actuacions dels artistes de la Setmana Cultural Russa. Tant els artistes del Cor Piatnitsky, amb els seus balls curiosíssims, veus potents i disciplina de ferro com els artistes de ballet de grans teatres russos van deixar un rastre al meu cor, una alegria duradera. I no espero menys dels altres esdeveniments que encara queden, avui i demà. Gràcies a tots els organitzadors, a tots els participants, a tots aquells qui heu fet possible aquest petit però significatiu tast de la nostra llunyana cultura. És poc... però també, és molt: és un gran pas cap a la mútua comprensió més autèntica i més profunda.

Dimarts, la Creu Rosell (Cara o Creu, RNA) ens deia que cal desmentir els tòpics per entendre que no som tan diferents. L'hi dono la raó, amb molt de gust: sí, ens podem entendre. I l'ovació del públic andorrà, en algunes altres ocasions fred i més aviat distant, al col·lectiu Piatnitsky i als artistes del ballet rus ens ho demostra. Quin gust, poder-ho veure: per un petit moment, els dos països que més estimo amb un sentiment d'amor compartit. I el que més m'agradaria potser és que se'n puguin organitzar més, d'aquestes setmanes culturals. Imagineu-vos-ho: la Setmana cultural italiana, la Setmana cultural alemanya, la Setmana cultural argentina: veure altres cultures de prop, interactuar en un espai amable, aquí mateix, a casa nostra, ¿què hi ha de més bonic? I algun dia, també, una Setmana cultural andorrana, en un racó llunyà del món, coneixent la seva gent i fent-nos conèixer, en un país del qual sabem ben poc: ¿a Rússia, potser?

(Publicat al BONDIA el 20 de febrer del 2013)

divendres, 15 de febrer del 2013

Els caps de Messerschmidt


Fa dies que llegeixo sobre Viena: i avui t’explicaré una història austríaca, llunyana. L’any 1775, l’escultor de la cort vienesa Franz Xaver Messerschmidt va ser acomiadat de la posició de professor ja que patia una malaltia mental. Molt disgustat per la decisió de l’Acadèmia, l’artista va marxar de Viena i finalment es va instal·lar a Bratislava (que en aquell moment es deia Pressburg). Allà va esculpir una seixantena de caps de bronze que ara es consideren la inspiració històrica dels expressionistes. Són magníficament esculpits: el conjunt representa la seva obra mestra. Es creu, però, que per al mateix autor l’interès principal d’aquest treball creatiu era de caire exorcista. Tenia la creença que el fet de captar l’expressió dels esperits malignes que el torturaven l'ajudaria a superar la seva influència demolidora, i ajudaria víctimes d’atacs dels dimonis semblants que es trobessin en la mateixa situació. Un dels historiadors d’art que s’ha dedicat a l’estudi dels caps de Messerchmidt, Donald Cuspit, escrivia, l’any 2010, que per a l’artista, la seva bogeria va significar una mena d’alliberament. Esculpint les ganyotes de patiment, el model de les quals era la seva pròpia cara, va arribar a expressar el seu Veritable Jo, convertint els seus dimonis en muses.

Tot això és molt bonic i molt discutible. No té cap gràcia perdre l’ús de la raó. A més a més, és altament probable que el veritable jo de molta gent només serveixi per ferir els seus potencials lectors. Els llibres que estan de moda últimament ens ho ensenyen. Agafem, a tall d’exemple, la trilogia best-seller de Cinquanta ombres de Grey que, en les paraules de Montse Ronchera, - i us aconsello confiar-hi plenament, - tracta de “la iniciació sexual d’una noia verge en mans d’un sadomasoquista”. Tanmateix... si l’aspiració a lliurar la pròpia voluntat a un maníac irresponsable és la manera d’excitar les imaginacions cansades de la normalitat quotidiana, no s’hauria d’ignorar: posats a exercir una perversa forma d’exorcisme, tal vegada n’hem d’escriure, escriure fins a que no n’estigui fart i decebut el pobre públic.

Un dels grans russos, Lev Tolstoi, deia que qualsevol artista té l’obligació de revelar quin és, per a ell, el sentit del món. Si no el revela, no és cap artista. També recordo que ho va dir, en altres paraules, Andrei Bitov: no cal preocupar-te per les glòries dels altres; no cal que et sentis tímid perquè penses que ets menys que ells. No hi ha un més o menys a l’art. Si trobes els mitjans idonis per poder-te expressar tal com ets, ja tens la feina feta. Però l’art només existirà si algú el mira; un llibre no tindrà destí si ningú en fa cas. És evident que el món és ple de gent que s’identifica amb els personatges d'E.L. James: reconeguem que és un llibre digne dels seus lectors. Potser en tots nosaltres viu una mena de senyor/senyoreta Hyde, una personalitat cruel i submisa, salvatge i esclava: una ment que pensa en les categories d’amos i servents, a priori preparada a ocupar qualsevol de les dues posicions. Amb una ganyota esgarrifosa, mig plor mig somriure, patim de la pròpia bogeria. Ai las!, té sentit esculpir-nos, desitjosos de convertir-nos en vells draps.

(Publicat al BONDIA el 13 de febrer del 2013)

divendres, 8 de febrer del 2013

Mestres


Un dels possibles problemes que té l’artista rus a l’hora de fer-se publicitat a l’Occident és, sense cap mena de dubte, la transcripció dels noms: un problema que sembla ridícul però resulta molt pertinent. Perquè –bé, ja ho sabeu– els russos escrivim en ciríl·lic: el nom se’ns dóna en ciríl·lic, apareix al registre civil en ciríl·lic, ens acompanya en ciríl·lic per tota la vida i en ciríl·lic figura a les làpides de dos metres d’alçada que solen adornar els nostres cementiris. És ben possible que la meva àvia mai no hagi arribat a veure el seu nom escrit en lletres llatines (de la mateixa manera que jo, per exemple, no sé com s’escriu el meu en caràcters hiragana). Els procedents d’Europa occidental tendeixen a pensar que encara que els altres alfabets existeixin tot el que s’escriu en ells hauria de tenir un equivalent estandarditzat en alfabet romà. En realitat, no sempre és així. Els vostres propis noms, passats al ciríl·lic, moltes vegades es podrien escriure de tres o quatre maneres diferents. Aquí, però, no us ho puc ensenyar, així que intentaré il·lustrar el concepte amb uns quants noms d’escriptors russos: ¿quina és la versió correcta, Fiòdor Dostoièvski, Fedor Dostoyevsky, Fyodor Dostoyevskiy? ¿Aleksandr PuixkinAlexandre Pouchkine o Alexander Pushkin? ¿Tolstoy o Tolstoi? ¿Txèkhov (a la catalana), Chéjov (a l’espanyola), Tchehov (a la francesa) o Chekhov (a l’anglesa)? Així, veiem que no hi ha una manera correcta, uniformada, d’escriure els noms i cognoms russos amb l’alfabet llatí. I amb els escriptors, el problema no és gaire greu: quan es tracta de cantants o de ballarins ho és més.

El dia 5 de febrer, el magnífic Andrés Luengo (El Periòdic d’Andorra) va parlar de la Setmana cultural russa en un article divertit i en moltes coses cert, “Que vénen els russos”. Té tota la raó que el cor, el ballet i l’orquestra de música tradicional Pyatnitsky és un dels grans atractius del programa per als qui recorden les velles glòries de l’època soviètica (de fet, jo crec que per a un rus el Cor de Pyatnitsky no és menys important que els Cors de l’Exèrcit Roig). També és cert que, des d’un temps gairebé immemorial, literalment adorem els col·lectius de ballet dels grans teatres de Moscou i Sant Petersburg. Quant als protagonistes del Concert dels mestres projectat per al 20 de febrer a l’Auditori Nacional, però, el periodista remarca: “Uns mestres de qui, tot sigui dit, costa déu i ajuda trobar referències per internet.” Passada la sorpresa inicial (la realitat russa, en general, tendeix a ser cruel i il·lògica, però poques vegades defineix com a mestre de cant algú que no ho és), he començat a buscar referències del baríton Iuri Laptev, la soprano Eugènia Duixina, el pianista Vladimir Ovtxinnikov i altres participants del Concert dels mestres a la web.

He passat una bona part de la tarda escoltant Eugenia Dushina (o Evgenia Dushina). Si la voleu sentir abans de decidir-vos per anar al concert, aquest (Dushina) és el nom pel qual l’heu de buscar (efectivament, per la versió catalana, Duixina, no trobareu gran cosa). Potser la manera més fàcil per fer-vos-en una idea és mirar el vídeo dushina-youtube.avi: hi canta una ària de La dama de piques de Txaikovski. La veu de la jove solista del teatre de l’òpera del Conservatori Estatal Txaikovski de Moscou és una veu d’argent, d’un timbre preciós en tots els registres, forta, plaent. De Vladimir Ovchinnikov, que l’acompanyarà al piano, us aconsello que escolteu a Youtube com toca Lizst (per exemple, Reminiscences de Don Juan, a la Competició internacional de piano de Leeds de l’any 1987, la qual va guanyar). Hi ofereix una interpretació molt personal, una individualitat artística extraordinària; i us prometo que tots, absolutament tots us quedareu parats amb la seva virtuositat tècnica. Quant al trompetista Andrei Ikov, busqueu la seva interpretació del Concert per a la trompeta i orquestra d’Arutunian, amb l’orquestra simfònica Novaya Rossiya. Tampoc em perdria l’actuació del baríton Yuri Laptev, professor dels conservatoris de Moscou i Sant Petersburg i la Universitat Estatal de Moscou, solista del Teatre de l’Òpera i Ballet de Sant Petersburg Mariinski. En molts vídeos apareix acompanyat de l’organista Ludmila Golub (amb la qual tocarà a l’església parroquial de Sant Esteve d’Andorra la Vella, el dia 21 de febrer). Tots aquests artistes són guanyadors de premis tant nacionals com internacionals, han actuat diverses vegades a les prestigioses sales de capitals europees. Són, objectivament i indubtablement, grans mestres del seu ofici. És cert que una persona russa no experta en música clàssica no necessàriament coneix els seus noms, però això no treu res del fet que –efectivament– són rellevants, són exquisits, són bons.


No sé si els russos que vénen a esquiar i a comprar abrics i botes voldran anar a escoltar música clàssica (interpretada pels seus conciutadans o qualsevol altra estrella internacional). És més, no sé ni si jo mateixa em podré organitzar per fer-ho. Però els mestres són els mestres, per molts o pocs que siguin aquells qui els vagin a escoltar a la nostra petita terra pirinenca. Si esteu lliures als vespres i si us agrada la música clàssica... no, fins i tot si us és indiferent la música clàssica però us agrada veure aquells estranys éssers humans que arriben a nivells impensables de perfecció tècnica en el camp de la seva vocació i la seva passió, penso que val la pena anar als concerts, gratuïts i oberts a tots els que reservin l’entrada amb antelació.

No m’agrada pensar en la Setmana cultural russa com en una ocasió “única i irrepetible”: els esdeveniments d’aquest tipus solen tenir més sentit quan porten a la col·laboració artística i cultural més intensa entre països llunyans i distints, a més concerts, a més comprensió mútua i (¿qui sap?) potser una certa amistat. Ara per ara, no he trobat gaires mencions de la Setmana cultural russa a Andorra a l’internet en llengua russa (n’he trobat dues: una, a la web de Natalie Tours, i l’altra, molt imprecisa, a la web de la ràdio russa d’Espanya). Potser encara és massa aviat, encara tindran temps d’escriure’n, però crec que si, un dia, l’actuació conjunta dels dos països en el camp de la cultura esdevingués més regular, més normalitzada, de les dues bandes hi hauria menys desconfiança, menys incomprensió dissimulada amb interès econòmic compartit, i més d’aquell bon sentiment incondicional que sols es construeix a còpia de participar, tots junts, en la construcció, la creació i el gaudi de la bellesa.


(Publicat al BONDIA el 6 de febrer del 2013)