dissabte, 16 d’octubre del 2010

Viure de pressa


Per a aquest article, he volgut utilitzar d’il·lustració la foto de Reinaldo Márquez sobre Ultra Trail a Andorra. Crec que aquesta competició ens dóna un dels exemples de les situacions on les persones se superen a si mateixes. Tot i així, no serà un article dedicat a les competicions o als esports. Sí que hi parlaré, però, de la superació d’un mateix. L’altre dia, amb una amiga, estàvem recordant els llibres preferits de la nostra adolescència. A les dues, ens en va venir a la ment un que no pertany al fons d’or de la literatura mundial. És un llibre comunista, d’aquests que formen part del curiós corrent literari conegut com a realisme social. No pot presumir d’un estil semblant al dels grans clàssics dels tres últims segles; és un llibre moralista, sentimental, didàctic. Les dues, però, recordàvem que ens havia omplert d’optimisme.

La història de la creació de “Com es forjava l’acer” és novel·lesca de per si. El seu autor estava terminalment malalt; quan tenia la novel·la mig escrita, se li va paralitzar la mà dreta –i la va continuar dictant als seus amics, els secretaris voluntaris, mans alienes que li funcionaven com a pròpies. L’autor va morir quan tenia trenta-dos anys, sense poder acabar la seva segona novel·la. La primera, però, es va publicar i va tenir gran èxit. La frase més famosa d’aquest llibre –el llibre preferit dels soldats russos durant la segona guerra mundial– es podria percebre com un lloc comú. Diu així: la cosa de més gran valor que té una persona és la seva vida. Se li dóna només una vegada. Per això s’ha de viure de tal manera que no et torturi el record dels anys viscuts en va, que no et cremi la vergonya per un passat mesquí i traïdor, perquè en morir, es pugui dir que totes les teves forces es van donar a la lluita per la cosa més bella del món. I s’ha de viure la vida de pressa, perquè en qualsevol moment una malaltia o un accident absurd poden acabar amb ella. “Com es forjava l’acer” de Nikolai Ostrovski és la història d’una refinació constant dels ideals i aspiracions autèntiques, honestes, oposades a tot el que no arribarà a tenir sentit a l’hora de morir.

La part curiosa és que la cosa més bella del món, segons aquell vell llibre, era l’alliberament de la humanitat. Tanmateix, no estem parlant d’un pamflet propagandista destinat a ajudar algú a aconseguir una bona part del poder polític, a enriquir-se a costa dels altres, a oprimir, dividir i imperar. Es tractava de viure una vida que tingués sentit, de l’afany de convertir el món en un lloc més bell, més just, més bo, a base d’anar més enllà de les teves limitacions, de morir orgullós, de superar-te.

Ningú més que nosaltres mateixos pot predir en què consistirà el repte de superar-nos. Hi ha persones que ho aconsegueixen en un afer tan summament poètic com l’esport, per a d’altres és un assumpte tan prosaic (i inexplicablement, condemnat per quasi tots els poetes que conec) com l’Administració pública i la lluita per accedir-hi, i per a uns quants, el tema, ja no sé si espiritual o animal, de l’amor. Però superem-nos, si és que volem morir orgullosos d’haver viscut! Tot i que jo mai arribo a creure seriosament que de veritat moriré. Diuen que cada poble es mereix els seus governants. Em sembla raonable: sempre he sospitat que els guanyadors de les eleccions sovint representen l’alternativa menys dolorosa comparant amb el que podia esperar el mateix poble en cas que guanyés algú altre. També és corrent, i potser encara més corrent, l’opinió que qualsevol qui perd a les eleccions, o mai no arriba a guanyar-les, o per alguna raó es troba desterrat del poder, és bo pel mer fet de perdre.

Igual que a les pel·lícules de Hollywood sabem del cert que guanyaran els bons, tenim un mite divertit relatiu a l’àmbit de la política que es podria resumir en la frase “sempre guanyen els dolents”, siguin qui siguin. Però gairebé tothom està d’acord que ens mereixem els nostres governants, perquè ens hem pres la responsabilitat d’escollir-los, canviar-los, o convertir-nos en ells. També diuen que tots ens mereixem la nostra vida. Si bé de vegades ens és difícil, si no pas impossible, esbrinar que és allò que hem fet per merèixer-nos el que ens passa, tant en el terreny privat com en el terreny polític, és cert que – segons sabem – la vida se’ns dóna una sola vegada. Superem-nos. Visquem de pressa.

(Publicat al Fòrum.ad el 16 d'octubre del 2010)

divendres, 15 d’octubre del 2010

Boris I

Avui, a El Periòdic d'Andorra, publiquem la segona contraportada de la sèrie d'entrevistes amb els vips de la història andorrana "Tête a tête": un treball conjunt amb en Iago Andreu. Aquesta vegada el nostre personatge és el monarca destronat de les Valls: Boris I.

"Si jo hagués seguit com a rei d'Andorra, avui Lauren Bacall seria andorrana"

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Sota el sol que més escalfa

Les coses canvien. O potser només semblen estar canviant. Els nous votants imiten l’actitud dels votants d’abans. Els nous partits s’assemblen als vells. Repetim els errors dels nostres pares que probablement, ja emmirallaven els errors dels padrins, i així fins a l’infinit. Naturalment, també repetim els nostres propis errors d’antany, aquells que ja havíem comès i no recordàvem – o bé recordàvem – haver comès. Diuen que l’home és l’únic animal que rellisca dues vegades en la mateixa pedra, o potser és la mateixa pela, de plàtan. Hi ha una opinió qualificada, o si més no freqüentment citada, que no hi ha res de nou sota el sol. Això que ha passat, tornarà a passar; això que s’ha fet, tornarà a fer-se. Després es donen coses que semblen noves; ens perjudicaran? Ens beneficiaran?.

Les coses canvien, i ho patim. Mireu el canvi climàtic, si no em creieu. Cada any apugem el nivell de la necessària protecció solar. En el terreny personal, cada any som menys joves i prometedors. Al nivell públic – i desgraciadament, proper al personal, - cada dia hi ha més persones que es queden sense el lloc de treball. El deute creix, i no se’n veu cap sortida. Un dia mires al carrer, i et preguntes per què els turistes britànics (per posar un exemple) han deixat de venir. Persones decents i dignes de sobte es troben a bàndols oposats, i no s’entén com hi han acabat, separades de tal manera. Més de cinc cents anys després de la mort de Jorge Manrique, i uns sis cents anys després de la mort del seu pare, semblem guardar el parer que qualsevol temps passat fou millor que el dia d’avui. La vida es passa, la mort silenciosa li pren el lloc. El plaer se’n va ràpidament i el seu record ens porta dolor, aquell dolor incomprensible d’haver estat feliç en un moment donat, i ara i aquí, no ser-ho.

Les coses canvien, i no ho notem. Qualsevol canvi que implica una indiscutible millora no es percep com a canvi i s’assimila immediatament. Hi ha coses noves que semblen haver esdevingut tradicionals al cap d’un temps molt curt. Tot, començant per l’aigua calenta, continuant amb les pistes d’esquí i acabant amb la funció pública, sembla haver existit eternament. Nosaltres mateixos semblem haver existit eternament. Aquells que fumàvem, un dia vam deixar de fumar, i ara ni ens en recordem.

Des de fa temps hi ha una disputa entre juristes (en aquest cas, estic pensant en els juristes anglosaxons, per ser precisos, Devlin i Hart, però hi ha altres exemples als altres països) sobre la permissibilitat dels canvis profunds al nivell de la societat, principalment referents als seus valors. Hi ha uns que diuen que els valors que imperen en una societat constitueixen la base de la seva identitat. Per això, s’han d’imposar per sobre dels valors acceptats a escala més general, per sobre dels valors anomenats universals. N’hi ha d’altres que consideren que per molt que acceptem que qualsevol societat ha de tenir, necessàriament, uns valors, no hi ha exemples concrets que el canvi d’aquests valors portin a la destrucció de la societat. Per molt que hagin canviat els valors de la societat americana en els últims 200 anys, no podem considerar seriosament que aquesta, en algun moment d’aquests dos segles, s’hagi destruït.

Només un insensat diria que una certa posició social i els diners no confereixen cap poder. Hauríem de decidir fins a quin punt volem protegir a les persones que d’entrada es troben en la situació del desavantatge, fins a quin punt hem d’assegurar una certa igualtat en una societat de desiguals, i en cas d’haver-la d’assegurar, qui ho paga. A l’hora de votar se’ns hauria de quedar clar si apostem per una societat liberal, o per una societat de benestar, i si és la barreja de totes dues, fins a quin punt estem deixant que l’estat asseguri la nostra protecció, portant a terme unes mesures paternalistes. Segueixo pensant que un dels defectes de tots els partits polítics que hi ha és la falta d’una clara ideologia aplicada conseqüentment. Abans que arribin les properes eleccions, hauríem de tenir clar qui és qui en el món dels partits, per quin projecte de societat opten i si és ferm el seu compromís de seguir les seves pròpies pautes rigorosament. M’agradaria que les persones que formen part dels partits polítics en cada cas s’adscriguessin a una ideologia elaborada.

(Publicat al BONDIA el 6 d'octubre del 2010)