dimarts, 23 de desembre del 2014

Quan el temps existia


L’altre dia, vam intentar fer neteja. El nostre pis de dues habitacions cada vegada es fa més petit, i tinc la sensació que d’aquí no res viurem en un espai de dos metres quadrats. Si no els ho impedim, algun dia les coses ens faran fora de casa. Arribarem a la nit i no ens deixaran obrir la porta. Faran de casa nostra una república independent de casa seva. Segur que sabran com fer-ho: al cap i a la fi, unes quantes vénen d’IKEA. Quant a nosaltres, no tenim prou caràcter per resistir la intrusió de les coses a la nostra vida. La majoria de les que hi entren, s’hi queden anys i panys. Si ens costa llençar una planxa trencada, imagineu-vos quin dilema posen unes vambes velles que ens han acompanyat en moments força més plaents que la planxa. Som uns sentimentals i els objectes se n’aprofiten. Les úniques coses que han marxat són aquelles, velles o noves, que algú altre ha volgut utilitzar. Així passen els anys, i cada dia tenim menys i menys lloc per moure’ns. Abans que s’acabi l’any, hem decidit començar una petita reconquesta de les fronteres entre el mar de trastos vells i nosaltres.


L’humidificador d’aire espatllat i la liquadora per a bebès de pinta espantosa ens van haver de deixar. I sí, aquella planxa que no va, també. Però just quan en Jordi estava traient de casa les cubetes que al començament del segle havia utilitzat per revelar fotos (abans hi era molt aficionat, ara ja tot és digital, res no es revela a mà), vaig mirar aquelles cubetes i vaig entendre que ara fa una eternitat va haver-hi un temps quan el temps existia. I no tan sols això, sinó que tots dos el teníem, el temps. Quan ens aixecàvem un dissabte i no hi havia res, absolutament res a fer, cap tasca urgent, cap feina posposada des de l’any anterior: tret que truquessin de guàrdia, al meu sofert marit informàtic, teníem tot el cap de setmana per a nosaltres, i prou. Ja podíem anar a esquiar o baixar a la platja, anar a córrer o mirar la tele: com a màxim teníem planificat un dinar a casa dels meus sogres i fins i tot això, en primer lloc, és un plaer, en segon lloc, habitualment es feia en diumenge i, en tercer lloc, en cas de necessitat es podia ajornar. Em dedicava a fer targetes de felicitació a tots els amics i família, o regals de punt de creu per a la Trini, escrivia cartes a la meva mare, llegia Agatha Christie, dibuixava amb ceres i de vegades, quan en Jordi no hi era, jugava al solitari a l’ordinador.


Tothom em diu que avui en dia tots anem escaldats, com si de pollastres sense cap es tractés, per manllevar l’expressió de Victor Kuppers (ell ho diu en castellà, “pollos sin cabeza”, i per alguna raó en castellà fa més gràcia). Ho puc entendre, però la realitat és que tampoc no fa tant, no fa ni set anys que el temps existia. Ja havia nascut la nostra filla, però teníem temps. La feina, l’estimada feina és el que a poc a poc se l’ha menjat. Suposo que a tothom li ocorre amb el pas dels anys. Diu en Jordi que he d’aprendre a ser més eficient, i té raó, com sempre: sí, té raó. És per això que per a l’any que ve demano que de feina no en falti, que n’hi hagi encara més que ara: poder-ne tenir i poder-ne oferir als altres. Tan sols un cop per setmana, durant dues hores o tres, vull que em torni l’època nostàlgica de tenir temps per a nosaltres, de no fer res, tots junts, una família feliç, sense obligacions.

(Publicat al BONDIA el 17 de desembre de 2014)

dilluns, 22 de desembre del 2014

The Quiet Andorrans


Després de disset anys a Andorra, els russos que conec m’han començat a dir que ja no tinc costums de russa, que malgrat tenir la ciutadania de la Federació Russa em comporto com una estrangera. Tenint en compte que durant l’última dècada no he arribat a viatjar gaire, és de suposar que per als russos ja sóc d’Andorra.
El fet de ser andorrana per a russos i russa per a andorrans d’entrada no té cap gràcia, seria molt més divertit ser andorrana per a andorrans i russa per a russos, aquesta mena de simbiosi que la gent d’aquí aconsegueix amb tanta elegància. Albert Villaró, andorrà i clarament percebut com a tal pels andorrans, no deixarà mai de ser un català als ulls dels catalans. Niki Francesca és un “cantant britànic” per als anglesos i naturalment, andorrà per als andorrans. La facilitat de  ser identificat com a seu per la població de dos països diferents és encara més impactant quan es tracta de persones de menys transcendència pública. També existeix al nivell de tot el poble: quan vaig arribar a Andorra, l’any 1997, uns amics de París em van preguntar quants mesos pensava quedar-me a França. La meva resposta que Andorra no era França els va provocar una irritació lleu: “D’acord, d’acord, ¿quant de temps t’hi quedaràs doncs?”  De cara a Espanya, de tota la vida ha ocorregut el mateix; els andorrans que emigraven a Barcelona durant el segle passat no tenien la sensació d’haver marxat a l’estranger.

Encara que ningú em volgués reconèixer com a plenament seva, gaudeixo d’un avantatge: pels andorrans, sóc una “russa simpàtica”, mentre pels russos que em perceben com a estrangera sóc una “estrangera comprensible”. Quant als representants de la comunitat angloparlant amb qui em trobo en el curs del meu treball i lleure, probablement m’identifiquen com una mena de TCK, third culture kid: un d’aquells “camaleons culturals” dels quals vam parlar l’altre dia. Amb els britànics i els americans també tinc un avantatge: si més no, pel fet de ser professora d’anglès els solc entendre molt millor del que els podria entendre la majoria dels andorrans i la majoria dels russos. I una de les coses que he après durant els anys que fa que estic a Andorra és que els americans que hi vénen se solen emportar un xoc cultural semblant al que us emportaríeu vosaltres si us enviessin a viure a Sibèria.
¿Sabeu que sempre m’heu dit que els russos, per vosaltres, resulten en la seva majoria antipàtics, secs i massa seriosos? Sorpresa! Així, o més o menys així, us veuen a vosaltres els visitants americans. Us en dono un petit exemple. Si teniu alguna relació amb l’Escola Andorrana, sabreu que cada any hi vénen uns quants joves americans als quals se’ls va concedir la beca Fulbright per treballar d’assistents de professor d’anglès a Andorra. A diferència del model espanyol, els “lectors” (aquí es diuen així) que arriben a Andorra no solen treballar conjuntament amb un professor andorrà, sinó que tenen una aula pròpia i donen les classes seguint els seus propis mètodes. No hi ha un programa de formació específica i estàndard per a tots, cosa que pot potenciar la creativitat o dificultar l’aprenentatge, segons cada cas. El que els sol sorprendre, però, no és això sinó la relació amb la resta del professorat. La sensació que he tingut jo del que se m’ha explicat de la seva experiència amb els companys és que se senten isolats. Menys d’un 5% dels altres professors els parlen, ni que sigui en castellà. Dinen sols. No se senten inclosos en les activitats de l’equip pedagògic, amb molt poques i agradables excepcions, les quals no esmentaré precisament perquè són agradables... i poques.
Conec el professorat de l’Escola Andorrana, i sé que tots són gent maca i sensible. Sé que si s’adonessin del problema, ho farien tot perquè els joves americans s’hi trobessin com a casa. Però de vegades els codis culturals no coincideixen, i les expectatives mútues no es fan realitat. És important matisar que no m’ho han dit els mateixos fulbrighters: la meva informació ve d’uns amics d’amics. Però seria estrany que els amics d’amics ho haguessin entès totalment a la inversa quan en realitat els visitants s’han integrat de meravella a la vida col·lectiva andorrana. No dic que aquí s’ho passin malament. Fan pinya entre ells, tenen un sou que els permet viure dignament i s’apunten a activitats. Però quan se’n van d’An­dorra, sovint s’emporten la impressió d’haver passat un any en un lloc trist i inhòspit, rodejats de gent freda i indiferent. Potser això es deu, en part, a la barrera lingüística. O bé potser ens passa perquè som així. Als ulls dels americans, som orcs i secs. Vaja –¿com us ho explico?–, una mica com els russos.

(Publicat al BONDIA el 3 de desembre de 2014)

dimecres, 26 de novembre del 2014

Malfia't dels teus ulls


Hi havia una vegada un funcionari. Va començar per l’esglaó més baix de l’escala laboral, i va acabar sent director d’un departament. Diguem-li Cosme, per donar-li un nom. Als 17 anys, en acabar el col·legi, en Cosme va ingressar a l’administració pública i hi va romandre durant uns quants decennis, fins a la seva inesperada mort esdevinguda just quan estava a punt de prejubilar-se. Va dedicar tota la seva vida, tret de la infància i l’adolescència, al servei del poble. A més a més, cada vegada que trobava una estona lliure, feia l’esforç d’escriure articles plens d’aforismes l’objectiu dels quals no era altre que instruir les noves generacions en la saviesa dels avantpassats i demostrar l’estupidesa de les reformes implantades a destemps.

Els agraïts lectors feien petites col·leccions dels aforismes del senyor Cosme, entre els quals comptaven veritats tan eternes i aplicables a diversos aspectes de la nostra societat contemporània com, per exemple, “si a la gàbia de l’elefant llegeixes la paraula búfal, malfia’t dels teus ulls” o “no tot allò que creix  demana ser esporgat”. Com qualsevol ciutadà de seny, el senyor Cosme estava orgullós de la terra que el va veure néixer. El seu amor per les institucions de la pàtria es va reflectir en uns aforismes tan coneguts com el següent: “No hi ha al món sencer un Estat més lliure que el nostre, un Estat que gaudeix de totes les garanties democràtiques, i per tant, obeeix els qui retenen el poder amb una envejable diligència.” Tanmateix, els seus interessos tenien un abast més ampli que les qüestions purament polítiques i socials. Generacions i generacions de ciutadans van madurar plantejant-se l’eterna pregunta retòrica “¿Qui ens impedeix inventar la pólvora impermeable?” i van trobar la pau interior repetint-se la sentència: “Si desitges ser feliç, endavant.”

¿No us sona, el nostre funcionari articulista? No em sorprèn. El senyor Cosme, o Kozma, Prutkov, aquell qui deia “com més ràpid condueixis, més aviat arribaràs”, amant de la política i psicòleg d’estar per casa, conservador i enemic de les reformes, era un súbdit de l’Imperi Rus. No tan sols era rus, era fictici, un pseudoautor i també personatge fruit de la imaginació de quatre poetes i escriptors decimonònics. Van inventar la seva biografia, des del naixement fins a la mort; tres dibuixants conxorxats amb ells van crear el retrat que acompanyava els seus escrits. Als anys seixanta del segle XIX, va omplir les pàgines de la revista El contemporani d’articles, vinyetes i acudits gràfics. “L’entusiasme ho venç tot,” es proclamava en una de les vinyetes. Passant la pàgina, el lector en trobava l’altra: “A voltes, l’entusiasme també venç el sentit comú.” No em digueu que no us sembla actual, això. En tot cas, Kozma Prutkov era el pseudònim col·lectiu de tots els quatre amics, i els seus aforismes satírics, que han nodrit tantes generacions dels russos, parodiaven la realitat del seu temps, la burocràcia i immobilitat de Rússia tsarista, l’estancament intel·lectual de la societat i la resistència a qualsevol innovació. Ja s’han complert 150 anys des de la mort fictícia de Kozma Prutkov.

Per acabar, recordaré un altre aforisme seu de la sèrie nonsense, que és una de les meves preferides: “En tirar pedretes al mar, observa els cercles que formen. Altrament, serà una pèrdua de temps.”

(Publicat al BONDIA el 26 de novembre de 2013)

dijous, 20 de novembre del 2014

Renda bàsica universal a Andorra


Tinc set parells de botes. Això si les comptem totes, és clar. En tinc unes que ja s’haurien de llençar però m’agraden molt i per això les guardo, en tinc unes de noves, en tinc unes de negres i unes de marrons, en tinc unes de vestir i unes d’esport, en tinc unes de taló i unes de planes, unes de pluja i unes de neu. En fi: que si volgués canviar de botes cada dia, ho podria fer. No em moriré de fred, aquest hivern. Tinc quatre abrics. Tinc guants i bufandes per abrigar-me. Tinc tres rellotges per anar canviant. Tinc uns quants vestits i sis parells de texans. No és que ho celebri especialment; de fet, ja feia temps que no em venia a la ment aquell moment que no podia comprar-me les coses de primera necessitat. Tots els qui, en algun moment de la vida, hem començat de zero en un país llunyà, si ens ho proposem, ens recordarem d’un moment així, d’aquell malson de pobresa que per a mi personalment va coincidir amb els mítics anys d’abundància a Andorra, els anys noranta. Si no faig aquest esforç de memòria, no me’n recordo. Avui en dia, solc pensar que sóc pobra perquè no tinc cotxe, perquè em queden 25 anys d’una hipoteca enorme per un pis molt petit, perquè després de les vacances fa tres mesos que em pago la nòmina per endavant (sí, sí, sóc l’empresària i me la pago jo, però tot i així), perquè no puc agafar-me cinc dies de festa i viatjar a Califòrnia (ni a Rússia, ni a Egipte, ni a Porto), perquè no tinc cap anell tot cobert de diamants. Penso això i espero que un dia es faran realitat els viatges al Nepal i els vestits de disseny, un Audi A6, un MBA a Harvard i dos o tres anys sabàtics per escriure novel·les. Sóc mercantil i romancera. El meu home, treballador incansable, si tingués un minut per pensar-hi, diria que estic carregada d’hòsties.

Aquests com jo som uns quants, en realitat. Quan ens comencen a parlar dels impostos, de la redistribució més justa de la riquesa, de seguida intuïm que comptarem com a contribuents i no com aquells que necessiten ajuda. Tenim més por de perdre allò que ens sembla que tenim que no pas consciència social. Per dir-ho clar, tenim més por de no poder anar a esquiar que no pas que un veí nostre es quedi sense pa. Quan ens comencen a parlar d’introduir la renda bàsica universal perquè totes les persones que viuen al nostre país tinguin la seva existència material assegurada, pensem que això allunyarà el nostre somniat i improbable viatge de safari. Així, decidim que no donaríem mai suport a una política del tipus que podria, ni que fos hipotèticament, incentivar l’atur i allò que se’n diu parasitisme: “Ai Déu meu, si no, m’acabaran robant a mi, entre els aprofitats i els tramposos, que el món n’és ple.” Tanmateix, la introducció de la renda bàsica universal, un ingrés pagat per l’Estat a cada membre de ple dret de la societat o resident, sense importar amb qui es convisqui, independentment de quines puguin ser altres possibles fons de renda, sens dubte milloraria la llibertat efectiva de les persones, especialment aquelles que es vulguin dedicar al treball domèstic o treball voluntari de forma no remunerada.

Si tanquem els ulls i ens oblidem de qui som, tenim una probabilitat estadística molt més alta de trobar-nos en una situació precària que en una mansió de milionari. I si obrim els ulls i tornem a recordar qui som, també. Som un país tan petit que no ens costaria gaire dissenyar un sistema fiscal agafant, per exemple, el model de Daniel Raventós, per assegurar l’existència material de tots els ciutadans i residents mitjançant una assignació monetària incondicional per a tots i cadascú, sense cap condició prèvia, sense necessitat d’estar a l’atur o ser pobre. Uns 600 euros per a cada adult i uns 150 euros per a cada nen, ¿què us semblaria? Hi ha un vell principi que afirma que ningú és lliure si no té l’existència material garantida, i trobo que en té molta, de veritat. És improbable que mai trobem la fórmula d’una política fiscal que deixi a tothom content, però com a mínim podríem intentar salvar a tothom d’una pobresa realment desesperada, d’una pobresa de la qual, en el nostre dia a dia, no ens recordem. Ara, amb la crisi, no ens hauríem d’arriscar a exposar-nos a la misèria. Seria ingenu esperar que tots ens farem rics i ens farem possible una vellesa digna. A falta de mitjans de portar-ho a terme, però, sempre ens queda repetir aquell desig que demanava un heroi d’una novel·la de ciència-ficció russa que es deia Pícnic a la vora del camí, just abans de morir: “Vull felicitat per a tothom, de franc, i que ningú se’n vagi decebut.”

(Publicat al BONDIA el 12 de novembre de 2014)

dimecres, 19 de novembre del 2014

Camaleons culturals


Un andorrà típic de qualsevol edat, ric o pobre, en la majoria dels casos es pot descriure com a camaleó cultural. Potser la joventut que puja ara se’n salvarà, o s’ho perdrà, segons com es miri. El terme camaleó cultural s’utilitza per definir les persones exposades durant una part significativa dels seus anys formatius a una cultura diferent de la dels seus pares. Són els kikokushijo per als japonesos, els global nomads per als americans i els ciutadans del món per a tots aquells qui pensen que el moviment constant entre cultures és una cosa divertida i enriquidora. Andorra n’és plena, i no em refereixo tan sols a fills de russos, portuguesos o britànics: també ho són aquells qui van marxar als 7 o 8 anys a estudiar a Espanya i no van tornar a Andorra a temps total fins a tenir un grau de màster d’una universitat suïssa. També ho són aquells qui marxen, als 11 o 12 anys, a un internat britànic o francès. Quan creixen i maduren, la seva resposta a la pregunta “¿d’on ets?” depèn del context en el qual es parla. De vegades són d’un lloc, altres vegades de l’altre. Se senten d’Escaldes, se senten de Sitges. Del Pas de la Casa i d’Almeria. De Canillo i dels Estats Units. Se’n van a estudiar a Tolosa, i de cop i volta són francesos. La seva posició a favor o en contra de la independència catalana no és mai la d’un veí curiós i ben educat, mai indiferent.

Un andorrà típic és un camaleó cultural. És una afirmació que pot semblar exagerada. Ara bé, fins fa unes poques dècades, la pràctica totalitat de nens nascuts a Andorra s’educaven en el si d’una cultura diferent de la cultura dels seus pares. L’Escola Espanyola i l’Escola Francesa, cadascuna per la seva banda, omplien els seus caps de valors forans, sovint contradictoris entre si. Recordo aquella anècdota que expliquen, crec que ve d’una entrevista que li van fer a l’excap de Govern d’Andorra, el senyor Òscar Ribas, però no us ho podria assegurar: si no va ser seva sinó d’una altra persona, les meves sinceres disculpes. Us explico la història tal com la recordo. Deia que en un moment donat tots els nens de Sant Julià anaven a l’Escola Francesa durant la primera part del dia i a l’Escola Espanyola durant la segona, així que de vegades Napoleó guanyava les batalles al matí i les perdia a la tarda. L’entrevistat deia alguna cosa semblant al següent: “Jo només anava a l’Escola Espanyola, així que Napoleó sempre perdia.” De fet, amb en Iago Andreu, quan escrivíem les contraportades omplint-les d’entrevistes imaginàries als personatges històrics dels segles passats, sempre relacionats amb Andorra, un cop vam entrevistar Napoleó, i això és el que ens responia quan li vam demanar si li sabia greu que no hi hagués cap carrer dedicat a ell a Andorra: “Els andorrans sempre han tingut una imatge poc precisa de la meva persona. No els culpo: durant els anys i panys que Andorra va estar sota l’imperi de dos sistemes educatius, l’espanyol i el francès, i els nens anaven a l’Escola Francesa al matí i a l’espanyola a la tarda, jo guanyava les batalles al matí i les perdia a la tarda. Comprendran que així és molt difícil suscitar l’admiració necessària entre la població perquè a hom li dediquin un carrer.”

També existeix un terme més amable per definir aquells qui han tingut influències marcades de dues o més cultures diferents: “els fills d’una tercera cultura”. Es diuen així perquè la cultura que construeixen és una cosa nova, diferent de la dels seus pares i diferent de la de les seves escoles. Tenen la fama de ser més tolerants i més oberts que la resta de les persones, de viatjar més, d’adaptar-se amb més facilitat a les particularitats dels altres i de parlar més llengües. És cert que el nostre país ha fet i fa servir diversos sistemes educatius, però també s’ha nodrit de tradicions ancestrals i de nouvinguts de tot el món, de la mateixa manera que ho han fet altres països grans i petits, civilitzacions antigues i modernes. Mentre hi som o mentre hi tornem, serem d’aquestes valls. La cultura que construïm no s’assemblarà a cap altra cosa: serà camaleònica i muntanyenca, serà andorrana.

(Publicat al BONDIA el 19 de novembre de 2014)

dimecres, 5 de novembre del 2014

Abelles


Fa gairebé mig segle que Berger i Luckmann van publicar La construcció social de la realitat, però la idea continua sent inesperada i xocant: la realitat, tal com la percebem, no se’ns dóna ja feta, la construïm nosaltres mateixos. I no la construïm per separat: la construïm en grup. És la nostra predestinació biològica, en certa manera estem creats per fer-ho. Com les abelles fan el rusc, els éssers humans fabriquem la realitat. Els processos socials generen certs tipus d’identitat. El nostre comportament habitual i l’orientació de la nostra vida quotidiana depenen d’aquestes orientacions.

Qualsevol que ha viscut en llocs diferents del món, ha viatjat pel món o simplement ha mirat la televisió sap que, en funció del grup que som, la realitat pot ser una o l’altra, i el mateix organisme humà queda transformat per aquesta. No sabem quins límits ens imposa la nostra naturalesa física. No podem negar les limitacions lligades al factor orgànic, però no sabem fins a on arriben. Si comparem la nostra generació amb la dels nostres besavis, veiem que malgrat el fet de compartir els mateixos gens ara vivim més anys, tenim malalties distintes, tot i que no són necessàriament menys devastadores, ens envellim més a poc a poc, ens aparellem més tard, tenim fills més tard. El grup que formem ens condiciona quant a les malalties psíquiques o físiques que patim, quant als anys que viurem, quant al moment adequat de morir.

La identitat individual no pot existir sense un marc de referència mitològic, sense una cosmologia. No debades els dos autors de la teoria que postula que un home és un producte social van néixer en un lloc i van emigrar cap a l’altre. A Moscou, al començament de la dècada dels noranta, vam poder experimentar en la pròpia pell la veritat de la teoria de Berger i Luckmann que un canvi radical en la realitat social provoca un immens canvi en la realitat psicològica. Se’ns va caducar la realitat que ens havia produït. Es van canviar les teories psicològiques que ens explicaven. Perduts en la nova realitat, penjats en branques d’arbres metafòrics com eixams d’abelles, vam extingir-nos i/o emigrar en grans quantitats. Ens va ser molt més fàcil adaptar-nos a una realitat inicialment aliena i desconeguda, però relativament estable, que sentir-nos estrangers a casa nostra. Allí, totes les lleis psicològiques i socials inicialment conegudes es posaven de cap per avall. Mentrestant, hi naixien nous tipus socials, capaços de sobreviure i prosperar en la nova Rússia de creació recent.

(Publicat al BONDIA el 29 d'octubre de 2014)

dimecres, 15 d’octubre del 2014

Reflexions d'un petit empresari


Fa més de cinc anys que sóc la gerent, la cap d’estudis, la secretària i una dels professors d’idiomes d’Impis, una petita acadèmia que dóna classes d’anglès i castellà, de francès i català, i també de rus, a domicili, principalment a empreses.

Avui no parlaré de les alegries i els reptes de l’ofici d’ensenyant, ni de les particularitats de l’aprenentatge a l’hora d’iniciar-se en una llengua estrangera o perfeccionar-ne els coneixements. Tots aquests temes es mereixen articles separats, ja n’hem parlat altres vegades i hi tornarem properament. El que em proposo aquí és intentar reflexionar, amb tots vosaltres, sobre el sentit de tenir una empresa, sobretot quan es tracta d’una escola. ¿Què intentem aconseguir quan deixem de treballar sols, fent d’home orquestra, i comencem a formar un equip amb altres professionals? En el meu cas, en primer lloc va ser la necessitat de donar un servei de qualitat: una persona, fins i tot tan inquieta com jo, no pot impartir vuit hores de classe al dia, cada dia, durant molts mesos, i és gairebé impossible mantenir el mateix ritme sense ajuda. També hi va tenir un paper important la sort de tenir la possibilitat de treballar amb uns grans professionals que ja coneixia d’abans (en primer lloc, l’ajuda inestimable d’en Gerard) i, fins a un cert punt, les ganes de fer la vida una mica més fàcil i una mica més feliç a tothom. La il·lusió de trobar professors perfectes per a tots els alumnes, seguir mètodes interessants i innovadors que representin un creixement i un suport per a tots els professors, donar feina i fer-la amb bones condicions i en un ambient agradable.

Tot al contrari del que sovint es considera la finalitat d’una empresa, mai vam tenir l’objectiu de fer-nos rics. Em pesa massa la infància comunista per plantejar-m’ho. Ser bons, aprendre’n més, comprar tots els materials didàctics que puguin servir d’ajuda als nostres alumnes i professors i, tot oferint preus competitius, guanyar i oferir un sou adequat per les hores de treball que s’hi inverteixen. Amb l’ajuda del bon déu i de la bona gent esperem arribar-hi com fins ara sempre hi hem arribat. Ara bé, no és fins que esdevens empresari que entens la responsabilitat i la mestria d’aquells qui feien la gestió a les empreses on havies treballat abans. Fins que no m’hi vaig dedicar jo mateixa, no vaig saber apreciar el professionalisme, el bon humor i la gran destresa de l’Anna Planavila, que havia sigut la cap d’estudis al meu primer lloc de treball a Andorra, durant molts anys. Ara ja sé quantes coses m’has arribat a ensenyar! Amb el cap d’estudis es té molta més relació que amb els altres gestors de l’empresa, que se’n fan càrrec al nivell més administratiu i comercial, i no he entès fins més tard que el que jo prenia per un mèrit de tot el col·lectiu moltes vegades era la feina d’una sola persona. Però no ens n’oblidem tampoc, del treball d’equip. Ja se sap que cap ésser humà és una illa. Si en aquest article parlo només de l’Anna i no esmento a ningú més entre els caps i companys d’antany, no és perquè no us porti al cor, és perquè va ser d’ella de qui més vaig arribar a aprendre.

Quan era treballadora, de tant en tant m’imaginava la multitud de coses que podria fer si fos empresària. No me n’oblido... però ara m’adono de la dificultat no tant de ser sincera com de transmetre la sinceritat de les pròpies intencions, la dificultat de trobar la paraula correcta en el moment necessari, el delicat equilibri que ha de mantenir un cap d’estudis perquè els professors tinguin, per una banda, la llibertat necessària per poder-se desenvolupar creativament, i per l’altra banda, un assessorament pedagògic prou sòlid per no sentir-se abandonats. La necessitat de tractar els professors amb el mateix respecte, comprensió i esperit d’ajuda amb què tractem els alumnes. Aquesta noció no és cap gran descobriment per a les escoles d’idiomes, però també em sembla pertinent si ho traduïm al llenguatge dels altres negocis: tinc una convicció profunda que és vital, és absoluta la necessitat de tractar els empleats amb el mateix respecte, comprensió i esperit d’ajuda amb què tractem els clients.

(Publicat al BONDIA el 15 d'octubre de 2014)

dimecres, 8 d’octubre del 2014

L'acord amb Europa i el misteri de la Santíssima Trinitat


Sembla que ha arribat l’hora de fer la meva petita contribució als mars de tinta que s’han vessat últimament a propòsit de l’informe de la KPMG. Naturalment, pateixo un gran desavantatge en comparació amb la majoria de les persones que han escrit sobre el tema. No és que no hagi llegit l’informe de la KPMG, és que no l’he vist ni de lluny, no sé ni quantes pàgines té, ni què proposa exactament: tot el que en sé ve de la premsa, de la ràdio i de converses amistoses amb aquells que tenen prou temps lliure i paciència suficient per parlar-me de la política. El meu interès en el tema es deu, en part, al fet de tenir un amic que és més defensor d’un acord d’associació amb Europa que Jaume Bartumeu. Això el situa directament, si no al top ten dels partidaris de l’acord d’associació que hi ha al país, doncs com a mínim entre els quaranta principals. I vet aquí que, encuriosida pels articles sobre el tema recentment apareguts a la premsa, li he demanat que em fes un resum dels avantatges d’un futur acord amb Europa. Una petita llista. Qui se’n beneficiarà i en quin sentit. A la qual cosa m’ha contestat amablement que això significaria resumir una extensa bibliografia d’aproximadament 20.000 pàgines que s’ha acumulat sobre el tema durant els darrers trenta anys, cosa que equivaldria a explicar-me el misteri de la Santíssima Trinitat. O sigui que em va enviar cap a la biblioteca. I a la biblioteca vaig anar.

A la biblioteca, efectivament, m’esperaven milers de pàgines escrites sobre el tema. Per si de cas, vaig optar per saltar-me la informació relativa al segle passat, i centrar-me en el que s’ha publicat durant els últims catorze anys. Ara mateix, estic lluitant amb la temptació de copiar els títols de tots els llibres que tinc actualment sobre la taula. La temptació m’ha vençut parcialment. Així, hi tinc els informes de Blanca Vilà (La relació Unió Europea–Andorra amb la perspectiva 2004-2009) i Joan Clavera (El canvi necessari en el model econòmic amb la perspectiva 2004–2009), publicats pel grup parlamentari socialdemòcrata, uns quants volums d’autoria del professor de l’IESE Víctor Pou i Serradell, publicats per Crèdit Andorrà (el més recent es diu Andorra–Unió Europea. Tercera fase del procés d’acostament del Principat a la Unió Europea. Cap a la integració en el mercat interior europeu) i, no cal dir, el llibre Andorra–Unió Europea. Cap al mercat interior, de Jean-Claude Berthélemy, Joaquim Llimona i Marc Maresceau. No hi podia faltar tampoc el resum de la 14a Diada andorrana de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent Andorra i la integració a la Unió Europea. I ara deixo de copiar els títols de les publicacions, i intento explicar-vos què n’he extret.

Primer de tot, tots els autors dels llibres esmentats, sense excepció, consideren que la situació que té Andorra avui en dia de cara a la Unió Europea no pot durar indefinidament. Tots coincideixen que el que tenim avui en dia, quan els andorrans tenen l’estatus d’estrangers no comunitaris en tots els països de la Unió i els professionals i estudiants dels 27 països de la Unió tenen una preferència davant d’ells pràcticament en tots els casos, és una situació transitòria de la qual hem de sortir tan aviat com es pugui amb els millors resultats possibles. Un dels exemples és el dels metges andorrans, els títols espanyols dels quals es consideren no vàlids a Espanya i la formació continuada dels quals no és reconeguda ni quantificable. Per no restar aïllats en els àmbits de la recerca, el medi ambient, la protecció dels consumidors, i molts altres, un acord amb Europa sembla altament desitjable, tot i que és indiscutible que si s’hagués conclòs fa vint anys la situació d’avui en dia hauria sigut molt menys crítica.

És cert que, tal com s’ha comentat recentment a la premsa, la majoria dels experts recomanaven l’entrada d’Andorra a l’EEE. Ara bé, ja fa més de vuit mesos que es va publicar a El Periòdic d’Andorra l’entrevista amb l’ambaixador especial prop de la Unió Europea, el senyor Òscar Ribas Reig, que ens explicava que l’entrada d’Andorra a l’EEE no es veia possible ja que tots els membres de l’EEE havien de donar el seu acord, i Noruega s’hi va oposar. És una entrevista que recomano assíduament, ja que en la data de 6-02-14 ja explicava amb summa claredat el camí de les negociacions que es porten a terme.

Ja fa més d’una dècada, tots els experts semblaven estar d’acord que l’aproximació a Europa era necessària. Tots preveien que tant per a la imatge internacional positiva del nostre país com també perquè Europa admetés la possibilitat d’un acord, el diferencial fiscal entre Espanya i Andorra s’havia de reduir considerablement. Tots sabien que els bancs s’haurien d’adaptar a uns procediments de control encara més rigorosos que els existents. Tots proclamaven unànimement que aquests sacrificis eren necessaris: amb la indispensable condició que es respectessin les especificitats d’Andorra com, per altra banda, ja s’han respectat les especificitats de Malta i Liechtens­tein en altres ocasions. Fa dies que sabem que ens estem movent cap a la pressió fiscal sobre els beneficis d’un 20%. Ha arribat l’octubre i, amb aquest, la campanya electoral: no sé quins nous descobriments amaga l’informe més recent, però ara mateix tot el que ja se sabia sembla nou. Tot i així, l’acord d’associació amb Europa sembla l’única via oberta per a nosaltres.

(Publicat al BONDIA el 8 d'octubre de 2014)

divendres, 26 de setembre del 2014

¿Saps tocar la balalaica?


Avui m’agradaria fer dues coses. En primer lloc, vull animar-vos a venir a escoltar el concert d’un gran virtuós de la balalaica, Alexei Arkhipovski, el proper 10 d’octubre a les 22.00. També voldria donar les gràcies a Francesc Salvador que la setmana passada, en una carta al director del BonDia, va parlar amb tant de sentiment de la russkaia dushá, l’ànima russa i dels cants populars que la transmeten. Segur que gaudireu d’aquest concert, perquè la balalaica, aquella mena de llaüt amb caixa triangular, és un instrument rus per definició. A la sala del Prat del Roure d’Escaldes-Engordany la veureu en mans d’un músic genial que sap expressar tots els matisos de sentiment que poden amagar tres cordes: una corda de metall i dues de niló. I ara, com sempre, és l’hora de la meva petita història.

Mai valorem allò que tenim. Recordo com, ara fa uns anys, vaig anar a casa de la mare d’una gran amiga meva, a un poble molt petit de muntanya, per fer-li unes preguntes sobre els temps passats. En un moment donat de la conversa, va esmentar que abans anaven amb esclops, fins i tot hi havia un familiar que els fabricava al seu propi taller. “Esclops?”, vaig preguntar, “I com eren, aquells esclops?”. “Doncs crec que encara els guardem a les golfes... els vols veure? Si et fa gràcia, la meva filla te’ls pot baixar”, em va dir. “Sí, sí!”, vaig assentir, amb entusiasme. La meva amiga, però, s’hi va negar amb un lleuger moviment del cap: “Deixeu-ho, mare: de què li servirà veure uns esclops. Això no té res d’interessant. Uns esclops són uns esclops.” Vaig marxar cap a casa sense saber quina forma tenien els esclops que havien portat, i encara m’ho pregunto, de vegades. Per a mi, eren –i de fet, segueixen sent– una indumentària exòtica, unes sabates màgiques capaces de portar-me dècades enrere. Per a la gent nascuda al poble, eren més que res un vestigi d’una època més fosca.

Déu sap que ho entenc. Quan era petita, la majoria dels elements tradicionalment folklòrics del meu poble em produïen poc entusiasme. Recordo la meva indignació amb els guionistes de la pel·lícula americana Doctor Zhivago, basada en la novel·la del nostre gran poeta Boris Pasternak, guardonat del premi Nobel de literatura, perquè van incloure una balalaica en la pel·lícula. Segons la pel·lícula, la filla del protagonista que havia crescut sense saber qui era el seu pare, havia heretat el seu do de tocar la balalaica sense que ningú li ho hagués ensenyat. Amb aquest detall s’assegurava que els espectadors entenguéssim que era filla seva. A mi, una adolescent dels Urals que no havia viatjat mai a l’estranger, em va semblar una americanada molt allunyada de tota realitat de la Rússia contemporània. La meva percepció de la balalaica era semblant a la percepció que té un adolescent d’aquí d’una cornamusa. La considerava més d’interès per als especialistes en arts tradicionals i vellets de pobles perduts a mil quilometres de la universitat més propera. Tenia tantes ganes d’aprendre a tocar la balalaica com la meva amiga de treure els esclops de l’àtic i el meu home de ballar el contrapàs davant de casa. Avui, tafanejant per les planes de Youtube i sentint les improvisacions genials d’Arkhipovski, el Paganini de la balalaica, ho vaig recordar i me’n vaig penedir. No us cregueu res, és un instrument meravellós. Sí que hi viu una part de l’ànima meva. No us ho perdeu, seriosament. El 10 d’octubre a les 10 de la nit, a la sala del Prat del Roure. No us podeu imaginar què es pot fer amb tres cordes. Paraula d’una russa: us ho passareu bé.

(Publicat al BONDIA el 24 de setembre de 2014)

dijous, 18 de setembre del 2014

Converses amb els morts


Sempre he necessitat que algú em guiï per la vida, i els llibres no m’han volgut servir de mestres. Els llibres deixen en mi una empremta lleugera, com si la meva ment fos una platja i tots els grans autors hi passessin amb els peus nus. Les ones del temps vénen i van, i s’emporten al mar les lliçons dels grans pensadors. Tantes vegades he intentat llegir Plató, i tot el que em sé de Sòcrates és que era un vellet que enutjava els rics i famosos fent-los veure que no tenien ni idea d’allò que era la vida, i anava rodejat per una colla d’adolescents i joves, dos dels quals gravaven el contingut les converses divertides en unes tauletes de cera o algun altre dispositiu de l’època. També em sona que estava casat amb una dona de molt mala llet. Naturalment, el poble no va suportar la burla i el va condemnar a mort en una vana esperança que s’escaparia. En va: no van poder ni estalviar-se la cicuta. El bon home no tenia les mínimes ganes de viure sense emprenyar. Si no podia seguir-ho fent, tocava morir abans de desaparèixer. Després hi havia sant Agustí: va viure una vida interessantíssima fins que no va decidir plasmar les memòries dels seus emocionants pecats. Sant Francesc, un fill rebel d’una família benestant que va marxar de casa en pilotes i va fundar una colònia de hippies, i l’Abelard, que es va deixar un impedit per vèncer la temptació del sexe. Sant Pau, un ciutadà romà que enraonava amb molta lògica sobre la futilitat de la vida sense Crist: com ho arreglava Crist, no ho explicava en gran detall.

Hi ha autors amb els quals m’he arribat a identificar totalment, extraordinàriament. Marina Tsvetàieva, igual que jo, s’enamorava dels vells i dels joves, dels militars i dels poetes, dels homes i de les dones. És fins a tal punt el meu àlter ego que penso que si, quan em mori, ens arribem a conèixer, ens caurem malament pel fet de ser tan semblants.

Quevedo deia que els llibres són converses amb els morts, i les converses amb els morts poden ser tan perilloses com les converses amb els vius. Tsvetàieva estimava Puixkin amb totes les fibres de la seva naturalesa apassionada, però sé que si es trobessin, tots dos tal com eren, a la terra dels morts, aposto que el gran clàssic rus, l’aristòcrata mimat per les dames i per les serventes, un imitador exitós de poetes llatins i francesos en transposició a la llengua russa, la primera persona a la nostra història que va aconseguir viure segons la seva condició d’aristòcrata amb els mitjans purament literaris, se n’aniria corrent. ¿Que tots dos eren genis? Oi, i tant. Però un geni, ¿per a què necessita un altre geni si no és per devorar-lo, per digerir-lo i convertir-lo en una altra cosa purament seva?

Si les converses amb els morts em posen un problema, és perquè no m’escolten. Perquè se m’escolti, necessito escriure. Mai no he sigut una gran conversadora. Sóc més del monòleg.

(Publicat al BONDIA el 17 de setembre de 2014)

dijous, 11 de setembre del 2014

Rèquiem per l'ànima eslava


No som res més que allò que som, i cada vegada és més difícil definir què som exactament. A més a més, fins i tot si ho sabem, a l’hora de moure’ns pel món no és gens fàcil restar fidels a nosaltres mateixos. M’agrada la manera de ser que tenen els anglesos. Poden passar tota la vida a l’estranger, però a l’hora de convertir-se en expats no deixen de ser anglesos, o deixen de ser-ho molt gradualment, de manera quasi imperceptible, quan ja no té sentit preguntar-los si se senten britànics perquè és evident que s’han convertit en una altra cosa.

No sé si els russos ho fem de la mateixa forma, tinc els meus dubtes: quan era petita, l’emigració es vivia com una tragèdia, com una traïció de cara a alguna mena de fantasma d’Estat i de nacionalitat, omnipresent i irascible, una mena de “déu rus” que no es pren els canvis voluntaris de domicili a la lleugera. Quasi dues dècades més tard de marxar del país del “meu primer vagit”, però, ja és hora de reconèixer que la vida que he viscut no representa un llarg viatge per aprendre idiomes i veure món, per acumular experiències i tornar a casa dels meus avis, a una Ítaca particular, amb més saviesa. Visc a Andorra perquè Andorra és casa meva.

No sé si tots, o només alguns, jo entre ells, vivim com endormiscats. Estudiem, treballem, construïm una llar i estimem els nostres fills sense adonar-nos que, mentrestant, ens estem construint a nosaltres mateixos, construïm la nostra biografia. Així, un dia ens despertem davant d’un miracle: ja som com som, complets, ja ens hem fet.

Si avui marxés a viure al Canadà, a l’Àfrica, a Noruega, ja no seria solament una russa que ha passat una part de la vida en un lloc diferent. Massa aire d’An­dorra ha passat per la meva sang encara prou jove com per sentir-se transformada; ja em semblen aliens els costums de gran ciutat. Ja sóc de poble, on molts em coneixen, dels pics, dels llacs petits i freds, ja penso en català quan penso sola, ja se m’ha gravat un relleu muntanyenc dins del cor. Ja tinc un sentit d’obligació semblant pels dos països entre els quals s’ha dividit la meva vida, un sentiment de no haver fet prou, de no poder mai fer prou perquè siguin més bonics, més divins, més humans. Si no ho he fet per la terra dels meus pares, espero fer-ho per Andorra, la terra de la meva filla, la meva llar. Em sento, d’una certa manera, emparentada amb els seus carrers i els seus arbres, pedres, herbes, per matrimoni o pels anys que hi he passat.
Ara bé, ¿fins a quin punt el país i les persones que en provenen són la mateixa cosa? ¿Fins a quin punt les decisions que són preses pels governs canvien la naturalesa de les persones?
Aquest estiu, sempre que he trobat els turistes russos pels carrers d’Andorra, França, Itàlia, m’han fet la mateixa pregunta: la gent d’aquí, ¿com ens veu, ara? Sempre els he respost que la meva relació amb el país on visc no ha canviat, continua sent la mateixa. Els andorrans, de fa molts anys, han conviscut amb la gent que provenia de diferents costats dels mateixos camps de batalla, sempre intentant no prendre partit.

Quant a mi, aquest estiu el meu cor mai ha parat de plorar. Sempre m’havien ensenyat que Ucraïna i Rússia eren pobles germans, sorgits de la mateixa font cultural, amb una llarga tradició històrica en comú. El trencament del delicat i efímer equilibri em dol. Tinc pànic de parlar-ne, però em dol aquesta guerra. Fa disset anys que visc en un país que s’ha alimentat de més de set segles de pau, i des del començament de la primavera no hi ha pregària al meu cor que no sigui la de la reparació dels lligams trencats, la del perdó i el penediment, la de la comprensió mútua i eterna.

(Publicat al BONDIA el 10 de setembre de 2014)

dijous, 4 de setembre del 2014

Passant Ermoupoli


Quan fa molt vent, a la superfície del mar hi neixen petits tornados d’aigua. Són com els de sorra que es veuen al desert, però semblen flames. Al mig del mar d’un blau tan profund com ho eren els ulls de la meva àvia materna, l’Olga, hi ha flames blanques d’escuma marina, pàtria mare de la passió amorosa. Els ulls de la meva mare encara guarden un record d’aquell blau del mar Egeu, els meus s’aproximen més al cel dels Urals, però la meva germana és filla seva, amb ulls d’un blau fosc i seriós, amb un toc de verd. A totes les dones de la meva família les ha fascinat el mar, i jo no en sóc excepció, també em fascina, tot i que potser no el necessito tant com elles. Tot i així, ara el tinc a prop, amb la vista de l’illa grega d’Ermoupoli inclosa.  


El vent aixeca els crins dels cavalls de Posidó i, per dins, els il•luminen els arcs de Sant Martí. No, m’equivoco, les ones no són prou grans per indicar la presència del qui regna els mars. Deuen ser éssers més lleugers, menys rellevants en aquest món governat per la força bruta. Amb tots els set colors de l’arc de Sant Martí, s’aixequen les llargues cabelleres de les nimfes, filles del rei marí. Les nimfes segueixen el vaixell de molt a prop, just al costat dels bots salvavides de color taronja.

(Publicat al BONDIA el 20 d'agost de 2014)

dimecres, 3 de setembre del 2014

Santorini, muntanya nevada




Ai, tu que viatges tant mai optaries per un creuer. Si perseguís l’improbable i estúpid objectiu de trobar-me amb tu en el curs de les meves vacances, mai no t’enxamparia. Però pensa, tu pensa sisplau que per a mi aquesta és l’única manera, o fins i tot potser l’única oportunitat, de veure tanta terra des del costat del mar. La possibilitat que viatgi en un veler com la Clare Allcard i el seu home Edward, l’arquitecte naval i rescatador de criatures de segles passats, dels fantàstics vaixells derelictes, la possibilitat que repeteixi la fascinant història dels Rodamons de la mar és, de moment, inexistent. No tinc planificat cap viatge en un vaixell de pescadors, ni en el iot dels meus amics milionaris que viuen a cavall entre Mònaco i Niça, ni en una canoa d’aquelles que dominen el Rafa i el seu fill Bernat. I hem de tenir en compte que sóc molt més de mars que de deserts, que l’aigua em fascina tant o més del que em fascina el bosc: sóc filla del bosc i del riu. El que em sembla preciós en un creuer no és la possibilitat de socialitzar, que per cert no utilitzo, no sé socialitzar amb ningú més que amb aquells qui m’enamoren a primera vista, sinó la possibilitat de veure les illes gregues i turques tal com es veien els pobles russos des de les finestres del tren. En sis anys dels meus estudis a la capital, vaig agafar el tren de Moscou a Ekaterinburg unes cinquanta vegades, si hi comptem l’anar i el tornar, i mai no em cansava de veure el gairebé imperceptible canvi del paisatge d’una província a l’altra, d’un poble a l’altre.


Sempre m’he preguntat com és que la gent que no té necessitat de desplaçar-se d’un lloc a l’altre agafa el transsiberià. Doncs pensa que el creuer és exactament com el transsiberià, però passa per l’aigua. He vist ciutats com ruscos i poblets blancs veïns de fortaleses grises, he vist com uns prats verds baixaven directament al mar, sense necessitat de cap platja, ni sorra, ni roques. Però el que no oblidaré, allò que no oblidaré, és despertar-me el matí de l’arribada al primer port i veure, de lluny, la cresta de les magnífiques muntanyes nevades que s’aixecaven de l’oceà. No oblidaré com les vaig veure, transfigurades, a la llum del sol naixent. I sobretot recordaré com molt a poc a poc, a mesura que el vaixell s’hi apropava, la neu dels cims va agafar una textura que no és pròpia d’aigua gelada, i com qui acaba de centrar la imatge formada per milions de píxels, em vaig adonar que al cim dels cràters de les illes de Santorini no podia haver-hi neu, i que en lloc de neu estaven cobertes de cases blanques, cases de colors clars, de tons groguencs i roses, que era ple de vida el meu regne encantat. Bé, i després, és clar, vam pujar al volcà i ens vam banyar a les aigües sulfuroses, vam prendre vi local a les terrasses de Thiera i fins i tot vam baixar amb ruquet. La Laura té un vestit de colors vius, típicament grec, desigual a les vores de la faldilla. Poc abans de tornar al vaixell, uns americans de Nova York que passaven uns dies a Santorini ens van fer una foto de família a la llum del sol ponent. No hi ha res com arribar al primer port, ni hi ha res com sortir-ne, cap als nous horitzons, cap a Istanbul, del qual, quan tingui l’ocasió, ja et parlaré.

(Publicat al BONDIA el 13 d'agost de 2014)

Arrels


M’he adonat, massa tard, que no tinc ni idea de la vida dels meus avis paterns: no sé quina mena de persones eren, què volien ser de petits, com els va anar la vida. Recordo que el meu avi Aleksandr, que era un militar jubilat, es passava hores signant sobre un full de paper. Tenia una signatura molt elaborada, que eren les inicials del seu nom complet i totes les onze lletres del cognom, amb un acabament fantàstic. Si hagués sigut escriptor de renom, el president de la república o, com a mínim, el ministre d’afers estrangers, no tindria preu, aquesta manera de firmar.

Tanmateix, no sembla que hagi sigut res d’important, ja que la seva família de tres persones vivia en un pis diminut d’una sola habitació, amb una cuina petita. Era vicecoronel, això sí, i guardava algunes medalles de la guerra, no tantes com les medalles dels avis d’algunes de les meves amigues, però déu n’hi do també. Mai no va concedir venir a la meva classe el Dia de a victòria per parlar de la guerra, i no tinc ni idea de a quines tropes pertanyia ni a què es dedicava: semblava algú de despatx, un oficinista. No sé si havia hagut de signar molts documents durant la seva vida, o bé si era una ambició frustrada. Tocava l’acordió, no gaire bé, però bé, i era molt despistat, sempre se li perdia el document d’identitat necessari per entrar a la ciutadella dels militars on vivien. Per això, sempre m’explicava històries sobre les aventures del DNI perdut, que era un ésser animat i viu i el trobava passejant pel bosc. M’estimava, jo era la seva única neta, i jo l’estimava a ell. Sempre deia que quan jo fos més gran, ell tocaria La pometa a l’acordió i jo ballaria. No va viure prou per poder-ho fer. No em van portar al seu enterrament, no sé per què, però potser haurien d’haver-ho fet.

Venia del sud de Rússia, d’una regió on el meu cognom és típic i freqüent, i defineix els cosacs de la regió, “els que provenen de la carena de la muntanya”. Tenia cinc o sis germans, dels quals ens arribaven, de vegades, postals de regions llunyanes. La seva mare, després de tenir tots els fills, va estudiar dret i amb 43 anys va esdevenir jutge i va treballar de jutge fins a la seva vellesa i mort.
L’àvia Maria era inspectora de qualitat del menjar a les cantines governamentals. Tenia una germana, Caterina, que era mestra. El seu primer fill, el Valeri, no era del meu avi, sinó d’una relació o un matrimoni anterior, i no el coneixíem gaire ja que vivia al nord. El primer fill de la meva àvia Olga tampoc no era fill del meu avi, sinó fruit del seu primer matrimoni, el va tenir als 18 anys. Ara bé, de la vida de la meva àvia Olga en sé moltes coses, sé que era una nena rebel i independent que no s’avenia gaire amb la seva mare i la seva germana gran, que eren, segons ella, unes bledes. El seu germà petit, el Boris, va morir a la guerra de Finlàndia, amb 16 o 17 anys, i tenia cabells arrissats. La meva àvia se n’anava a ballar a les festes del poble des que tenia 13 anys, i sempre mentia a tothom dient que en tenia 16. També des dels 13 anys, va treballar de caixera a la mateixa botiga del poble que la seva mare: la Lídia, la germana gran, va continuar estudiant, però l’Olga va haver de deixar el col·legi, tot i que era una bona estudiant. La feina li donava una independència i una llibertat que desitjava. Amb 17 anys va anar a treballar en la construcció d’una carretera, hi va conèixer el seu primer marit i se’n va desenamorar després del naixement del fill.

Al meu avi, el seu segon marit, sí que l’estimava. El meu avi Ivan provenia d’un petit poble de la regió de Tambov i era el petit de la família, l’únic fill després de moltes filles, l’únic germà de diverses germanes, algunes de les quals ja tenien els seus propis fills quan ell va néixer. N’hi havia tantes, de germanes, que dues d’elles es deien de la mateixa manera: ni el pare, el meu besavi, ni l’home del registre no es van recordar que la família ja en tenia una, de Pelagia.

(Publicat al BONDIA el 3 de setembre de 2014)

dimarts, 2 de setembre del 2014

Portofino





Hi ha pobles de mar que et provoquen un sentiment d’immensa felicitat, felicitat punyent, intensa, regalada, pel mer fet de ser-hi. L’espai es condensa arreu d’ells i els converteix en llocs d’ensomni. No ha de ser necessàriament complicat arribar-hi, no fan cap selecció de gent especialment elegant o adinerada a la carretera que hi porta (si no, ens haurien deixat fora, tot s’ha de dir), però per molta pobresa que hi pugui haver a l’altra banda de les seves fronteres, no hi entra la corrosió ni la des­esperança de la crisi. Hi veus dones amb vestits de gala i tacons mig alts, passejant pels paviments relliscosos amb una gràcia i una seguretat alienígenes. Hi veus turistes de pantalons curts fent-se fotos asseguts al caire de barques de pescador alienes, i ningú es preocupa encara que les barques es moguin. Hi veus nens jugant a futbol, vellets menjant ostres a la terrassa d’un restaurant de cinc estrelles i famílies gitanes, o que semblen gitanes, airejant els fulards de colors. Tot plegat crea un ambient de festa sublim, d’alegria permanent. Ha d’haver-hi un castell, gran o petit, pins pintorescos que serveixin d’un marc artístic per a les fotos de vaixells que passen a la llunyania, i uns quants iots de luxe amb els seus salons interiors totalment transparents a la xafarderia d’aquell qui els mira des de dalt. Hi ha d’haver artistes que venguin les seves litografies a dins de les petites botigues de records, que són, al mateix temps, galeries d’art. Així és Portofino. Té coses en comú amb Cadaqués, amb cala Sa Tuna, amb Cotlliure i amb Sète. S’assembla a alguns dels pobles a la vora de Biarritz, allà on les ones són altes i, als restaurants, uns joves amb boina i guitarra canten L’estaca en basc.





Portofino és un poble d’Itàlia on vam arribar a parar de camí cap a Roma, cansats de les immenses autopistes de muntanya foradada, de túnels quilomètrics barrejats amb visions llunyanes de platges i torres situades al cim de les colines. És un poble de mar, situat a tocar de les ones d’un mar tan transparent que es veuen tots els peixos que passen a prop de l’embarcament. Respira la felicitat, o així m’ho sembla, a mi que estic de vacances i lluny de tota mena de preocupació: per això m’enamoren els arbres d’Itàlia, aquells que s’assemblen als contorns d’una copa de vi i  no tenen res a veure amb els andorrans, m’encanten els salers enormes dels restaurants italians, i em salto la dieta per menjar els seus gelattos, que semblen tenir menys sucre que aquells que mengem a casa. Portofino n’és ple, de gelateries. Ens mengem un gelat de cafè i un altre de xocolata, fem quatre fotos amb el mòbil a la llum del capvespre i marxem més enllà, en direcció de la ciutat eterna, cap als llunyans i nous horitzons.

(Publicat al BONDIA el 6 d'agost de 2014)

diumenge, 31 d’agost del 2014

Pares i fills


Tots estem condemnats a ser allò que els nostres pares haurien entès per persones felices. Així, ens les enginyem perquè la nostra filla tingui vacances llargues amb els pares a prop del mar, vagi de campaments d’estiu, faci esport i aprengui a gaudir de la muntanya. Els meus pares, en el mateix esperit, procuraven que jo visités museus i aprengués els noms de pintors, anés a una escola anglesa, toqués el piano i la guitarra, tingués una biblioteca de milers de llibres i un gran record de viatges culturals. Això, ara ho sé del cert, era la seva més autèntica i la més perfecta idea de felicitat. Jo hi estava d’acord. Igual que la meva filla avui, adorava els meus pares i em volia assemblar en tot a ells, tot i que sabia que el meu desig anava contra totes les evidències: jo era jo, cara i figura, ment i manies. Només en certs moviments i mirades ens assemblàvem, els pares i jo, només en certs costums.
De petita, vaig passar hores davant del mirall, tot preguntant-me: “¿Com és que tinc aquest nas tan llarg? ¿D’on deu venir aquesta boca petita?” La meva àvia Olga, que m’estimava molt, sempre deia que ella i jo érem com dues gotes d’aigua, però l’espill jurava el contrari. Totes les dones de la meva família eren fantàsticament seductores. Jo no ho era en absolut, o així m’ho semblava. Ara que tinc una filla indubtablement més bonica que jo, també l’observo davant del mirall fent pràcticament el mateix: “¿Com és que no tinc els cabells de la meva mare? ¿Per què aquest color dels ulls?”  Se’m fa estrany que pensi que la seva mare –jo sóc la seva mare!- és la millor del món.

Tots els qui vam tenir la benedicció i la sort de ser veritablement estimats a la nostra infància, intentem repetir els encerts dels pares. Procurem llegir poemes a la nit, fer dibuixets de part de les fades, riure junts, abraçar fort i viure els nostres somnis. Una cosa que feien els meus pares i jo hauria de fer, i encara no he fet mai, era organitzar festes per totes les amigues i tots els amics dels fills. La mare preparava pollastre al forn i pastissos de pa de pessic, i tots dos es disfressaven i organitzaven jocs i competicions. Recordo un joc de preguntes i respostes, la meva mare vestida de gitana i el pare –no sé ni per què– disfressat de mussol.
De lluny estant, en un idioma que no entenen, els dono les gràcies per fer de la meva infància un conte de fades, per uns instants de màgia, nocions de món feliç.
(Publicat al BONDIA el 23 de juliol de 2014)