Arrels

M’he adonat, massa tard, que no tinc ni idea de la vida dels meus avis paterns: no sé quina mena de persones eren, què volien ser de petits, com els va anar la vida. Recordo que el meu avi Aleksandr, que era un militar jubilat, es passava hores signant sobre un full de paper. Tenia una signatura molt elaborada, que eren les inicials del seu nom complet i totes les onze lletres del cognom, amb un acabament fantàstic. Si hagués sigut escriptor de renom, el president de la república o, com a mínim, el ministre d’afers estrangers, no tindria preu, aquesta manera de firmar.

Tanmateix, no sembla que hagi sigut res d’important, ja que la seva família de tres persones vivia en un pis diminut d’una sola habitació, amb una cuina petita. Era vicecoronel, això sí, i guardava algunes medalles de la guerra, no tantes com les medalles dels avis d’algunes de les meves amigues, però déu n’hi do també. Mai no va concedir venir a la meva classe el Dia de a victòria per parlar de la guerra, i no tinc ni idea de a quines tropes pertanyia ni a què es dedicava: semblava algú de despatx, un oficinista. No sé si havia hagut de signar molts documents durant la seva vida, o bé si era una ambició frustrada. Tocava l’acordió, no gaire bé, però bé, i era molt despistat, sempre se li perdia el document d’identitat necessari per entrar a la ciutadella dels militars on vivien. Per això, sempre m’explicava històries sobre les aventures del DNI perdut, que era un ésser animat i viu i el trobava passejant pel bosc. M’estimava, jo era la seva única neta, i jo l’estimava a ell. Sempre deia que quan jo fos més gran, ell tocaria La pometa a l’acordió i jo ballaria. No va viure prou per poder-ho fer. No em van portar al seu enterrament, no sé per què, però potser haurien d’haver-ho fet.

Venia del sud de Rússia, d’una regió on el meu cognom és típic i freqüent, i defineix els cosacs de la regió, “els que provenen de la carena de la muntanya”. Tenia cinc o sis germans, dels quals ens arribaven, de vegades, postals de regions llunyanes. La seva mare, després de tenir tots els fills, va estudiar dret i amb 43 anys va esdevenir jutge i va treballar de jutge fins a la seva vellesa i mort.
L’àvia Maria era inspectora de qualitat del menjar a les cantines governamentals. Tenia una germana, Caterina, que era mestra. El seu primer fill, el Valeri, no era del meu avi, sinó d’una relació o un matrimoni anterior, i no el coneixíem gaire ja que vivia al nord. El primer fill de la meva àvia Olga tampoc no era fill del meu avi, sinó fruit del seu primer matrimoni, el va tenir als 18 anys. Ara bé, de la vida de la meva àvia Olga en sé moltes coses, sé que era una nena rebel i independent que no s’avenia gaire amb la seva mare i la seva germana gran, que eren, segons ella, unes bledes. El seu germà petit, el Boris, va morir a la guerra de Finlàndia, amb 16 o 17 anys, i tenia cabells arrissats. La meva àvia se n’anava a ballar a les festes del poble des que tenia 13 anys, i sempre mentia a tothom dient que en tenia 16. També des dels 13 anys, va treballar de caixera a la mateixa botiga del poble que la seva mare: la Lídia, la germana gran, va continuar estudiant, però l’Olga va haver de deixar el col·legi, tot i que era una bona estudiant. La feina li donava una independència i una llibertat que desitjava. Amb 17 anys va anar a treballar en la construcció d’una carretera, hi va conèixer el seu primer marit i se’n va desenamorar després del naixement del fill.

Al meu avi, el seu segon marit, sí que l’estimava. El meu avi Ivan provenia d’un petit poble de la regió de Tambov i era el petit de la família, l’únic fill després de moltes filles, l’únic germà de diverses germanes, algunes de les quals ja tenien els seus propis fills quan ell va néixer. N’hi havia tantes, de germanes, que dues d’elles es deien de la mateixa manera: ni el pare, el meu besavi, ni l’home del registre no es van recordar que la família ja en tenia una, de Pelagia.

(Publicat al BONDIA el 3 de setembre de 2014)