divendres, 28 de gener del 2011

A Nepal, a peu

Fa una setmana, vaig rebre un correu de la Fundació Muntanyencs per l’Himàlaia. Es deia: “Viatge: Trekking a Nepal. Octubre 2011”. Nepal. Gran trekking de l’Everest. Dates: de l’1 al 23 d’octubre.

Fa una setmana que vaig darrera del meu home fent la següent conversa: “Jordi, ¿vols anar a Nepal?” “No.” “Jo vull anar a Nepal.” “Tu no vols anar al Nepal.” “Que sí.” “Que no.” “¿Tens dos mil sis-cents noranta euros?” “¿I què en vols fer?” “Vull anar a Nepal.” “Jo, no.” “¿Vols que hi vagi sola?” “No vull que hi vagis.” Etcètera.

Per adobar-lo més, el 23 d’octubre és el seu aniversari, i naturalment, si em diu que no vol passar-lo volant de Katmandú a Barcelona, li hauria de fer cas. La nostra filla, que a la primavera farà sis anys, no pot anar al Nepal, i estaria tres setmanes sense veure als pares. Però no deixo de pensar-hi: la vall del Khumbu, bressol dels Sherpes. Al document que ho explica llegeixo: “Caminarem per la regió dels cims més alts del nostre planeta: l’Everest, el Lhotse, el Nuptse i el Cho Oyu. Aquest trekking d'alçada ens farà descobrir les altes valls de l’Himàlaia, els torrents impetuosos, els llacs òpal, els pobles d'alçada i els monestirs budistes”.

Explico els meus plans de visitar Nepal a en Javier, un amic nostre. En Javier opina que jo, abans de veure Nepal, hauria de provar de passar un parell de setmanes d’acampada a la muntanya a Andorra. Que allò que no representa cap dificultat tècnica per a les persones en bona forma física, que fan l’esport regularment, pot resultar insuportable per a una senyora de mitjana edat de vida sedentària, ben alimentada amb galetes de xocolata. Li dic que m’entrenaré, que als lodges hi ha dutxes calentes, que els portejadors portaran les motxilles, i em desitja sort per convèncer a en Jordi que m’hi acompanyi.

Segons FMH, l’objectiu del viatge a Nepal, què s’organitza en col·laboració amb guies de Natura i Aventura, és fer conèixer de primera mà el seu projecte més important: Kailash Hostel, la llar que treballa en l’educació de 92 nens i nenes de la regió de l’Himàlaia, ja que (els cito) “l’educació bàsica és la millor garantia per a generar progrés econòmic, social, cultural i polític”. Fa aproximadament un any vaig veure un documental sobre Kailash Hostel a la televisió andorrana. Recordo especialment a un dels protagonistes, un nen que parlava l’anglès gairebé impecable i volia donar les gràcies per tenir l’oportunitat d’estudiar. No sé per què, vaig pensar que jo, de petita, havia sigut just com aquest nen: volia estudiar, volia conèixer el món.

En Jordi opina – amb molta raó – que res no m’impedeix participar en projectes solidaris sense moure’m d’Andorra. També és cert que jo no he tingut mai un esperit particularment coratjós, és cert no he pujat mai per sobre de 3000 metres, és cert que no he dormit mai a la muntanya més de dos nits seguides, i que si hi ha persones que per la seva naturalesa són menys aventureres que jo, probablement no surten mai de casa. Es queden mirant les fotos de pics impossibles, i no van enlloc.

Ho deixo córrer. Passem dos dies sense parlar del tema. Comentem les notícies dels periòdics, i arribo a dir – com sempre – que últimament prefereixo no viatjar en avió. “Ha!” – exclama amb l’aire triomfant. – “I a Nepal hi vols anar a peu.” I veig que ell tampoc no pot deixar de donar-li voltes. Potser si hi insisteixo mil vegades, sí que voldrà passar l’aniversari a Katmandú.

(Publicat al Fòrum.ad el 28 de gener del 2011)

dimecres, 19 de gener del 2011

Això s'acaba

Potser com qualsevol persona que escriu per afició (no com a part del seu treball) i es guanya la vida amb un altre tipus de feina, no relacionada ni amb l’anàlisi de la societat, ni amb la política, ni amb l’administració pública, tinc dies quan dubto si conec el país del qual escric. Naturalment no es tracta d’un desconeixement total i absolut: hi visc. Però tinc la sensació que pocs hi vivim per la nostra pròpia voluntat, pocs hi vivim perquè no voldríem canviar-lo per cap altre lloc del món, mentre s’hi pugui viure, bé o malament.

Cada setmana trobo gent que em comenta que “això s’acaba, i si continua així, me’n vaig al meu poble”, amb una ràbia comparable a la que se sent quan es viu un desengany amorós. “Al meu poble sí que s’hi viu, i no com aquí. No té comparació, com és la gent.” Solc tenir una idea molt vaga dels seus pobles estrangers. Potser hi viu gent meravellosa, el súmmum de dignitat, compassió i alegria, i la vida és una festa constant. Per vàries circumstàncies de la vida, no puc afirmar el mateix sobre el lloc d’on procedeixo, i per molt que estimo els Urals, amb tota la memòria nostàlgica i tota la malenconia d’emigrant, si em demanessin consell, no els recomanaria mudar-se cap allà per construir-hi una nova vida.

“Quan pugui, me’n vaig al meu país,” diuen molts. “Això s’acaba.” Entenc que puguin tenir raons molt vàlides i vertaderes de no estar contents amb la seva vida a Andorra; de tot cor desitjo que els vagi bé, aquí o allà on vagin. Però em sobta, em sorprèn, m’alarma, si voleu, el fet que la idea de marxar d’Andorra no sembla entristir-los en absolut. Li recriminen el seu declivi, li recriminen el fet de deixar de servir com a lloc on un es podia guanyar bé la vida per fer-se “una caseta al poble”, aquell mateix poble amb el retorn al qual somien, per tenir un cotxe més gran i els estalvis més intactes. S’enfaden amb Andorra perquè ara té problemes; però d’una altra banda, sembla que molts gairebé s’alegrin que en tingui. S’acaba, per a ells, l’etapa de poder-hi guanyar la vida, però també m’expliquen que “aquí hi ha gent que s’ha acostumat a viure com a reis, i això se’ls hi acaba, i no estan acostumats a viure sense enriquir-se, ja veuràs com patiran!.. A nosaltres no ens passarà, això, perquè sabem treballar i viure com a gent humil, però ells no en saben! Això s’acaba!” I fan un petit somriure triomfant: per acabar-me d’espantar.

(19/01/11; Diari Obert)

dimecres, 12 de gener del 2011

Potser algun dia

L’altre dia van venir a casa uns amics russos que viatgen molt. De fet, viatgen tant que la major part de la conversa girava a l’entorn del desert d’Acatama (resulta que hi ha gent que hi va a esquiar sobre la sorra, com si fos neu), l’illa de Pasqua i altres llocs de Xile –tot i que, naturalment, del que més els agrada parlar és el seu lloc preferit del món, que és l’Antàrtida‒. Tanmateix, els camins conversacionals de Les Bons d’Encamp inevitablement porten a Andorra: aquesta és la part del diàleg que més us pot interessar.

“Els russos, a la gent d’aquí, no els acabem d’agradar”, teoritzava el meu amic submarinista i amant de l’Antàrtida. “Potser per l’expressió que tenim, perquè som més tensos i no ens comportem com ells. I mira que comprem molt, però fins i tot a la botiga ho veus: estan els nostres agafant jerseis i faldilles, i a la venedora ja se li veu que està a punt de rebre un bonus, o el que els donen per vendre molt, i somriu per educació, però no és un somriure sincer, no és com si li comprés la gent d’aquí. No els caiem bé: ens veuen... com si fóssim salvatges, ¿saps? Si jo ja ho entenc: són cultures. A Moscou això els passa als gitanos: ve una família gitana a la botiga, i es gasten molts diners, i compren de tot, però als venedors se’ls veu incòmodes, per molt que venguin. A Moscou els passa als gitanos, aquí ens passa als russos; què hi farem.”

“I és cert que som una mica del bosc, perquè, és clar, no parlem idiomes, mai no hem après idiomes ni n’hem vist cap necessitat, i ens estressem, perquè, és clar, no se’ns entén. Jo em recordo de quan vaig venir a Andorra per primera vegada: és un país preciós, i ja es veu que és preciós, sobretot m’agrada a l’estiu, però és que
no saps on anar! Potser si t’ho expliquessin ‒en quins llacs pots fer immersions, la temperatura de l’aigua, els perills, on és millor la pesca, on es lloguen les canyes de pescar, ja saps, tots els detalls‒, te n’enamoraries, d’aquest país. I no et dic que no, potser t’ho expliquen si els saps entendre en anglès, però no ens entenem, i punt. I mai no saps on pots anar: les pistes i Caldea, i punt. I les botigues de l’avinguda Carlemany.”

“Potser algun dia n’aprendrem, ja ens estem obrint una mica més. Més endavant, aprendrem idiomes, serem més semblants als europeus. Però, tal com som, què vols que et digui, no ens estimen: no els caiem bé.”

Jo intentava protestar: volia dir-li que per a Andorra l’arribada dels turistes russos suposa una de les possibles solucions de la sortida de la crisi, però la conversa ja s’havia desviat a la ciutat argentina d’Ushuaia i del museu del fi del món, i no em quedava res més que escoltar, aprendre i quedar-me bocabadada.

(Publicat al BONDIA el 12 de gener del 2011)

dimecres, 5 de gener del 2011

Qüestió de principis

Tothom té principis, i suposo que ho hauríem de celebrar. Avui, a quarts de vuit del matí, baixava d’Encamp en autobús; entra una senyora i li diu al conductor més o menys el següent:”La meva targeta mensual no funciona. He trucat a la vostra empresa per a que me l’arreglin i no hi ha tècnics disponibles. El senyor (tal) m’ha dit que digui al conductor que no em faci pagar el bitllet”. El conductor la deixa passar i seure, tanca les portes, arranca l’autobús i comença: “Això no es fa. El que estaria bé que fes vostè és pagar ara com tothom, i que l’empresa, més endavant, li tornés els diners”. – “M’han dit que digui això al conductor. No és problema meu, és un problema de l’empresa”. “No està gens bé que hi hagi gent que no paga.” – “Jo ja he pagat, és la vostra targeta que no funciona.” – “Però jo no tinc per què deixar que passi sense pagar.” – “No es tracta de vostè personalment, sinó de tots els conductors.” – “Jo ho faria diferent.” – “Informi’s a la seva empresa”. I així uns tres minuts ben llargs. L’interessant és que no estaven discutint sobre cap fet concret; la passatgera ja estava viatjant en aquell autobús, i no es tractava de fer-la baixar; els dos estaven defensant el seu punt de vista: qüestió de principis.

Tothom té principis. Jo l’altre dia sortia per la tele. Truco a un amic: “Surto per la tele.” – “¿Quin canal?” – “La CNN”. – “¿De veritat?” – “No, home, de mentida: la tele andorrana, posa-la.” – “Ep! No, ho sento. Jo la televisió andorrana no la miraria ni si hi sortís jo. Qüestió de principis.” Un altre amic, polític, o ex polític, mai no entenc la diferència, perquè a Andorra la condició de polític sembla que sigui vitalícia, així que si et jubiles “de veritat”, has d’avisar de que no vols tornar, expressament, per si el cas – doncs un amic eternament polític també té una cadena de televisió que no mira per qüestió de principis, però en el seu cas és la Telecinco. Declara que no sap qui és la Belen Esteban. “Sé quina cara té però no ni sé què fa ni tinc ganes de saber-ho.” Qüestió de principis.

Hi ha gent amb uns principis molt més radicals que això. Fa poc m’ho van recordar, i us ho juro que ho sabia, però com que em distrec amb facilitat, no m’hi havia fixat, i és molt fort: resulta que Kant deia que si hi ha una civilització a punt de desaparèixer, situada en una illa isolada, la última cosa que cal que facin els seus últim representants hauria de ser... (per als qui no saben la resposta, avanço: no es tracta de fer una pregària, ni enterrar una càpsula impermeable amb els objectes valuosos per si algú els troba més endavant, ni tant sols de lamentar les equivocacions de la vida passada a gust i col•lectivament; què va). La última obligació dels pobres illencs en extinció, segons el gran filòsof, seria la d’executar a tots els condemnats a la pena de mort. Qualsevol diria: quina manera més poc productiva de perdre les últimes hores de vida. Doncs no; qüestió de principis.

Tothom té principis i naturalment, és bo, ja que la gent sense principis es considera gent dolenta. L’interessant seria que les nostres conviccions ens ajudessin que les vides de tots siguin més belles, més felices i més justes. Estaria bé que sigui així; de fet, sempre pensem que ja és així, que els nostres principis són els més vàlids, més dignes i sòlids. I si després hi ha algú que pensi que no ho són, sempre ens queden les paraules del clàssic: “Aquests són els meus principis. I si no li agraden...en tinc d’altres.”

(Publicat al BonDia el 5 de gener del 2011)