dimecres, 30 de maig del 2012

La vida dels grans pecadors

El que us diré avui, està tan allunyat de l'actualitat com se'n pot allunyar una columnista sense acabar entre els romans i bàrbars. Fins la setmana passada, jo era una de les poques persones que coneixia que no havien llegit cap llibre, o fragment, de la trilogia "Mil.lenium", no havien vist cap de les dues pel.lícules que hi estan basades i tenien una idea bastant aproximada del que representava. Com a màxim sabia que era un llibre molt aclamat i ben escrit, amb una forta presència de la violència de gènere, que no havia tingut temps de mirar. De fet, era una de les meves mentides predilectes: no deia mai "sí, l'he llegit!', però quan me'n parlaven posava una cara d'interessant que havia de significar "i tant que sé de què em parleu". Tot i que era un passatemps entretingut, fingir-ho, finalment m'he rendit. No és possible estar sota la influència de les germanes Escoda i no conèixer cap novel.la sueca excepte les obres completes d'Astrid Lindgren. Així que dissabte passat, em vaig enganxar a "Els homes que no estimaven les dones" i no vaig poder separarme'n fins haver-lo acabat. 

En dono fe: és tracta de llibres perillosament addictius. Ara mateix porto el totxo del segon volum pertot arreu, tot i que encara no he tingut temps de començar-lo: no em trobo tranquil.la si el deixo a casa. En canvi, si el tinc a mà sí que sóc capaç de dedicar-me a altres lectures: el fet d'arrossegar l'addictiva novel.la negra pels carrers d'Andorra la Vella m'ajuda a tenir la disciplina necessària.

Que quedi clar que no és la meva intenció que deixeu, si és que encara no ho heu fet, la família, la neteja, els estudis i les obligacions laborals per veure com "els bons" descobreixen les activitats delictives d'uns sàdics assassins i els porten a la ruïna. Això no obstant, no he pogut vèncer la temptació d'explicar-vos el meu camí de lectora. Es tracta d'un llibre on els dolents són molt dolents. Extraordinàriament dolents. Quan dic que són uns sàdics assassins, no és cap exageració: són criminals que, malgrat la vasta experiència en el camp dels assassinats, no són capaços de matar a ningú, home o dona o gat, sense cometre, prèviament, alguna atrocitat fastigosa, de preferència amb caràcter sexual. En comparació amb ells, els protagonistes semblen uns àngels baixats del cel. 

Ara bé, si agafes "els bons de la pel.lícula" (del llibre, vull dir) per separat, sense comparar-los amb cap monstre violador, s'ha de reconèixer que tampoc no són tan pulcrament angelicals: pirategen ordinadors, s'apropien els fons aliens, utilitzen fonts dubtoses en les seves investigacions periodístiques i ocasionalment violen a aquells que els han violat (una cosa humanament comprensible i aplaudible, però il.legal). El llibre en si és una fantàstica excursió a les pàgines d'un codi penal suec - si fa o no fa, semblant a tots els codis penals que s'hagin pogut estudiar en el curs d'una carrera universitària de dret-. Pot haver-hi algun crim o falta que no s'hi menciona, però grosso modo és una delícia de revisió de dret penal II per a qualsevol que tingui que passar els exàmens a finals del mes que ve. Però aquí, en lloc de fer llistes d'infraccions penals, voldria parlar-vos una mica del caràcter dels personatges.

La gent amb una vida emocional allunyada de la normalitat és, i ha sigut, objecte d'interès del públic general des de ja fa uns quants anys. No sé com explicar aquest interès, però existeix: pensem, agafant les sèries televisives com a punt de referència, en la Bones, en el Dr. House, en el Sheldon de Big Bang. Lisbeth Salander, Cecília Vanger i - fins a un cert punt- el mateix Mikael Blomkvist i Erika Berger - representen uns personatges que podrien ocupar un lloc d'honor en la galeria de persones inventades molt intel.ligents i amb deficiències emocionals. La vida "animal" i la vida laboral els va relativament bé. Fins i tot poden tenir amics si aquests amics respecten una distància prudent, però una abraçada "no funcional" -una que no sembla tenir caràcter sexual - els desequilibra de seguida. Tenir amants ocasionals no els provoca el més mínim trasbals; en canvi, si comencen a trobar a faltar el seu amant, o senten alguna cosa semblant a la gelosia, necessiten desfer-se'n el més aviat possible. 

No sé fins a quin punt el meu punt de vista no és més extraterrestre que el seu. Però qualsevol diria - o com a mínim, jo diria - que el que hauria de preocupar a una persona és més aviat el fet de tenir relacions sexuals amb algú que li és indiferent; el fet d'enamorar-se d'aquell que et fa companyia al llit - abans, durant o després de "consumar", però en algun moment - és la més pura normalitat (sempre des del punt de vista d'una persona que té una experiència limitada quant als sentiments que esgarrifen: però no puc canviar el que sóc.) Si hi apliquem la lògica, el que hauria de fer respecte és el sexe amb tothom, no l'enamorament, l'amor o com en diguin.  Els sentiments són fàcils de gestionar, si els comparem amb una vida sexual desordenada: no et contagien malalties venèrees, ni el SIDA, ni la simple grip, no provoquen embarassos, no poden ser fotografiats i no figuren a la llista de pecats capitals de cap religió que jo conegui. Els sentiments - a no ser que s'exterioritzin d'una manera nociva per a algú - són relativament inofensius. 

Al llarg del llibre descobrim que els  gruix de dolents realment dolents són "els homes que no estimen les dones" (no té res a veure amb els homosexuals!!! són els maltractadors). Ara bé, no em puc desfer de la idea que el problema real no és el fet de "no estimar", sinó el de no deixar en pau l'objecte dels teus terribles sentiments. Vejam. Per molt pànic que em puguin fer, per exemple, els gossos que no conec, tinc probabilitats escasses de passar a la història com a "la dona que no estimava els gossos" perquè no penso fer-los mai cap mal. M'espantaré, em maleiré per espantar-me, posaré mala cara als que no els porten lligats, però aquí s'acabarà la nostra història. Si no es tractés d'animals, si arribés a odiar algun segment de la raça humana en especial que es diferenciï de la meva condició - podrien ser homes, alemanys, antisemites, polítics d'extrema dreta, joves ateus, agents de tràfic o violinistes principiants, per inventar-ne alguns exemples - tampoc els faria res. No els estimaria, els evitaria a mesura de les meves possibilitats, però no els perseguiria amb ànim d'exterminar tants com pogués. Donem massa protagonisme als sentiments. Els sentiments no són del tot inocus, però per si sols no mosseguen. Sí, sí, n'estic segura: l'important és allò que en fas. 

Tanmateix... ¿per què, per què és tan addictiu aquell estrany món suec, tot fet de patiment (amb una sana dosi de corrupció, misteri i fred gairebé de Pol Nord)? ¿Què hi trobem, fins a un punt d'aparcar assumptes més urgents per capbussar-nos-hi? Tal vegada la nostra imatge habitual de Suècia és massa vegetariana, i ens sorprèn la seva -literària - foscor. Tal vegada el cas és que - com deien Torralba i Villatoro - ja des del segle XIX, la literatura i els lectors viuen la veritable obsessió amb el mal. El mal ens atreu i ens intriga. Ningú vol escriure la vida dels sants. Tothom aspira a descriure, amb tant detall com sigui possible, la vida dels grans pecadors.

(Publicat al BONDIA el 30 de maig del 2012)

dimecres, 23 de maig del 2012

No s'hi val

Quan sigui gran, vull ser apocalíptica. Fins a un cert punt, ja ho sóc. És còmode i saludable. Hi ha pocs passatemps menys sacrificats que anunciar el final del món tal i com és: el món canvia cada moment. Fins i tot les aigües del mateix riu, com va notar un antic grec estudiós i melancòlic, no romanen intactes durant el període de temps necessari per fer l'experiment de mullar-hi els peus un parell de vegades. No sé que en diria, d'un mar, però amb tota probabilitat exactament la mateixa cosa. Les ones que venen i van, canvien.

Ja ho remarcava Louis XIV - i altres tirans -, que és preferible inspirar pànic que fer pena. Si pots demostrar que tot està a punt d'acabar fatal, el públic et tracta amb un cert respecte poruc. Per moltes calamitats que puguis predir a llarg i mitjà termini, sempre n'hi pot haver un cert percentatge que es complirà. I si no es fan realitat, malament rai: ningú se'n quedarà decebut. Mirar el futur amb optimisme no té el més mínim sentit. La gent se'n riu: ja se sap, dona, que tard o d'hora, "tot anirà malament". No importa com d'hora o com de tard: mai no és prou tard, mai no és massa d'hora, però res - sigui la tranquil.litat, sigui la pau, sigui l'amor o els diners, la joventut, els beneficis, l'interés i la paciència, la bellesa, el bon temps, les èpoques quan guanya el Barça, - per molt trivial o etern que sigui el que ens fa feliços, és un fenòmen que té totes les possibilitats de no durar eternament. I sempre hi ha gent que diu:"Ja t'ho deia jo, ja es veia venir".

Ja ho sabeu: no puc deixar de pensar en aquell que va tenir la desgraciada idea de disparar dos trets a les finestres de les habitacions d'una família adormida. El més profund del meu cor em diu que no és cap tendència ni símptoma de la transformació del paradís de seguretat ciutadana en una jungla despiadada plena de pena i perill. Però els últims dies he sentit veus - algunes que honestament, preferiria ignorar, i d'altres que respecto més que la meva - que han vist aquest acte inútil i inhumà com a mostra de canvis en la societat. No, no voldria que ho fos. Tota persona que intenta atacar i coaccionar els innocents i indefensos es mereix ser portada davant els tribunals, jutjada, condemnada i oblidada. No representa a ningú, no representa res. No és un acte polític. No es pot explicar per cap canvi social. No hi ha raó que valgui per disparar un rifle de caça a les finestres dels nens que dormen a casa seva. Que no m'intentin dir que és intel.lectualment comprensible. No s'hi val. 

(Publicat al BONDIA el 23 de maig del 2012)

dimecres, 16 de maig del 2012

"Quan fumar era un plaer"

A l'antiguitat remota, quan el fumar es considerava interessant i gairebé romàntic (deixeu de riure; conec personalment a com a mínim una persona que, per aquella època, portava una enganxina al cotxe que deia "gràcies per fumar"), vaig estar lleugerament enamorada d'un senyor que fumava en pipa. Dic "un senyor", i l'expressió se'm fa estranya, perque ell, aleshores, devia tenir uns vint-i-nou o trenta anys, i per a mi, que en tenia quinze, pertanyia al regne impenetrable dels adults. Feia de professor d'historia, i era - és - un bon poeta i un excel.lent traductor del francès (encara m'envia els seus llibres, de tant en tant, amb inscripcions boniques), i com a un bon rus de l'edat mencionada, estava casat i tenia una filla preadolescent, per la qual raó (una de les raons), el meu enamorament, com la grandíssima majoria dels meus enamoraments, no va arribar a res tangible. Ni intangible. No va arribar a res. Parlàvem de llibres. Em va deixar una novel.la xinesa amb moltes guerres per dins, que vaig llegir gairebé sencera. Feia olor a tabac... Des d'aleshores tinc una certa debilitat pels fumadors, els pobres esclaus del vici, i els ex fumadors com jo mateixa: tot i que a casa, no fuma ningú, i el meu home no ha volgut fumar mai. 

Ep! Que quedi clar que sóc decididament anti-fum. I en el moment històric que vivim el Museu del Tabac probablement vendria més si es canviés el nom cap al Museu Anti-Tabac. És broma. No cal que ho faci. Hi ha tanta tendència, a tot arreu, de reescriure la història, que només faltaria això. I no correspondria a l'esperit de la memòria en positiu ni al contingut de les seves exposicions. Ara mateix, n'hi tenen una que m'ha agradat (de moment, totes les que tenen, m'agraden): de fons del Museu. La hi tindran fins al 31 de maig. No és pas nova, la repeteixen, però jo encara no l'havia vist. Entre gravats dels segles XVIII i XIX i cartells publicitaris del començament del XX relacionats amb la indústria del tabac, no gaire lluny del video sobre la producció dels Rössli a la Fàbrica Reig al començament del segle XXI, hi havia un objecte que m'ha mesmeritzat: una cadira especial per a fumadors, "la fumeuse", un autèntic vici de quatre potes. Per començar, t'hi has de seure al revés. El pas següent és el de trobar el calaix secret al respatller, i - sorpresa! - s'hi troben guardats els accessoris de fumador.

 L'exposició va ser una sorpresa inesperada. La meva idea inicial del viatge cap a Sant Julià, i el Museu del Tabac en particular, era la de comprar-hi el llibre d'Alejandro Arís "Fumar en l'art". Té reproduccions precioses de cèlebres pintures. Us en volia parlar, però m'estic estenent massa. Ho faré en una altra ocasió. Només diré que té un autorretrat de Salvador Dalí que jo no coneixia, de l'any 1921, fumant en pipa, i unes quantes obres d'autors russos, dels bons, cosa que sempre s'agraeix. L'autor hi esmenta també un llibre de l'escriptora uruguaiana Cristina Peri Rossi "Quan fumar era un plaer" que parla, doncs, precisament d'aquella estranya i vella època quan els metges de capçalera t'atenien amb un cigarret a la mà (mireu el retrat del cirurgià Serguéi Yudin, de Mijail Nesterov, a la pàgina 56 - amb bata blanca i evidentment, al seu despatx), quan un cigarret a la mà era el mateix signe de la independència que el fet d'exercir una professió liberal, quan els fumadors de pipa es recreaven en un ritual: quan aquells que fumàvem encara no ens consideràvem uns pobres esclaus del vici. Pensàvem que érem, com a màxim, uns esclaus de plaer. Ara, a Europa, ja gaudim (i a Andorra, aviat gaudirem) d'espais publics sense fum. Ens queden les belles imatges de fumadors a la història, - just al costat de tota mena de imatges força lletges - i una curiositat per la indústria ja en declivi. ¿Sabeu què? Dilluns que ve, a la secció "L'herbari forà" de "El Periòdic d'Andorra", dedicaré la contraportada a la planta del tabac.

 (Publicat al BONDIA el 16 de maig del 2012)

dijous, 10 de maig del 2012

El cul de pollastre

"La vida, - deia un senyor que ara mateix prefereixo definir com a "amic d'un amic", perquè si no ens embolicaríem en històries que no tenen res a veure amb el tema del qual parlem, - el camí de la vida, - deia, - és com un pollastre. Te l'has de menjar sencer. Pots començar per les potes, o pots començar pel cul, o pots començar per les ales, però t'ho has de menjar tot." Segur que no ho explico bé, perquè tractant-se d'un amic d'amics, no l'he conegut mai personalment (l'únic que sé d'ell és la mencionada sentència filosòfica) però sempre m'ha meravellat l'esperit d'aprofitament de pollastres que s'hi oculta. Perquè mai m'he menjat un pollastre sencer. Sencers, ni els compro. El que menjo són potes i ales (les ales estan boníssimes).  El cul, no el menjo, i si en menjo, no me n'adono. L'únic que sembla un pollastre i té cul que he vist ultimament és el gloriós representant del regne animal que canta el cocororoc al jardí de la veïna (el meu home insisteix que el gall, de fet, em crida "es-pa-viiii-laaa" cada cop que estic a punt de perdre l'autobús - i gairebé m'ho crec). 

Ja ho sé. Em diràs que no entenc la metàfora. Ja tens raó que no sóc gran especialista en desxifrar metàfores. Tampoc sóc gran especialista en viure. Visc - he viscut - però sempre com si fos per casualitat, sense tenir intuïcions vàlides, sense entendre com funciona realment, la vida. Sóc tan maldestra que la vida sempre m'ha sorprès. Moltes vegades m'han passat aquelles coses que m'esperava, i moltes vegades m'han passat les coses que no m'esperava en absolut. Voldria creure que som els arquitectes del nostre destí, però sé en la pròpia pell que en 38 anys he tingut cops de sort que no m'havia preparat, i he tingut ensurts imprevisibles. La vida - fins ara, i en conjunt - ha sigut tota una delícia de pollastre. O d'escudella barrejada. O de macedonia de fruites. I m'agradaria que continués així. I que també ho fos per tu.

¿Saps què?.. M'agradaria trobar paraules que et fessin sentir bé i còmode. M'agradaria trobar paraules que et fessin recordar-me amb un somriure. M'agradaria trobar paraules que fossin les bones. Que et fessin sentir que ets únic. Que et donessin confiança. Però no trobo paraules. No les trobo. En algun lloc, les hauré perdut. Allà on vagi, les aniré buscant: tinc esperança de trobar paraules que valguin. Segur que s'amaguen per aparèixer com un tresor inesperat: aquelles paraules que vulguis guardar per tu. Perquè cap talismà no és un talismà si no es guarda. I qualsevol pedreta ho és si hi creus de tot cor. 


(Publicat al BONDIA el 10 de maig del 2012)

dimecres, 2 de maig del 2012

L'invent de l'ovella

La gent que no em coneix – o que no em coneix en el meu vessant quotidià– sol fer-se una idea equivocada d’allò que sóc, d’on vinc, del que tinc i de tot plegat. M’han preguntat si sóc descendent de nobles russos que no van aconseguir exterminar els comunistes – i que jo sàpiga, és fals: si ho sóc, els nobles en qüestió es van emmascarar prou bé per semblar pobres pagesos, i van aconseguir enganyar fins i tot els seus propis néts i besnéts. M’han preguntat si tinc un fusell, una metralladora o una altra arma d’aquelles tretes de Rússia més o menys clandestinament.  Com que no en tenia, m’han aconsellat mentir que en tinc, perquè semblava més interessant. Poca broma, interessantíssim. Ja gràcies que tinc una aversió innata a les mentides, una incapacitat crònica per mentir. Seriosament. M’han demanat que escrigui sobre les llegendes dels Urals, que segurament seria un tema meravellós per desenvolupar – però he de constatar, greu que em sàpiga, que de les llegendes dels Urals en sé més o menys la mateixa quantitat que de les llegendes d’Escaldes-Engordany. Això vol dir: unes quantes, però no les he après de primera mà. No me les han explicat unes amables senyores d’avançada edat davant d’una llar de  foc. Les he llegit en llibres escrits pels estudiosos de la regió: una font tan popular com ho seria l’Enciclopèdia Catalana, avui en dia, a l’època de la Wikipèdia. La part estranya és que encara tinc una vaga sensació que la meva infància i adolescència podrien ser extremadament interessants per a algú que volgués escoltar, per a algú que volgués saber què eren, però se’m fa de més a més difícil saber trobar les coses que vivíem i sentíem com a distintes de les que heu viscut i heu sentit la majoria dels qui em llegiu en català, sense caure en la confirmació dels mites, sense potenciar el victimisme innecessari ni la nostàlgia embafadora.  

Però segurament totes les variants d’impressió equivocada es produeixen per culpa meva, ja que no es limiten al meu tan llunyà país de procedència. M’han preguntat si tinc una casa súper ordenada, sense cap cosa inútil per mig, amb un disseny minimalista – i quasi tothom es sorprèn en descobrir que vivim en un petit pis ple d’objectes inútils, records mig decoratius, velles joguines, roba de fa dues dècades, ordinadors morts, dibuixos infantils a totes les parets i llibres que no llegeix pràcticament ningú. Quant a la família, pràcticament tots els que no la coneixen pensen que no en tinc; és una plaga. La meva cara deu portar tal expressió involuntària d’abandonament total que les benintencionades venedores de roba m’aconsellen descordar la brusa i no ser tan modesta, els homes solters s’apressen a dir-me que no estan interessats en mantenir una relació qualsevol amb mi (i sempre em sap greu explicar que jo tampoc vull res), i els homes casats m’ensenyen l’anell (no té gràcia, de veres m’ha passat una vegada, i encara no sé per què). Deu haver-hi alguna cosa desesperada i desemparada en mi que no han aconseguit extirpar ni dotze anys de vida conjunta amb l’home més bo de la comarca, ni déu anys de matrimoni amb ell mateix, ni el naixement de la filla, ni tots els ramells de flors, ni res de res. No tinc cara de mare, tinc cara de tieta soltera. Em faig més gran, però això no s’esborra, tot i que tampoc s’agreuja, tot i que passo tan poc temps amb la família, que qualsevol oportunitat de passar un dia sencer amb ells és un regal i un petit miracle.

 L’1 de maig, aquest any, vam anar a dinar a la Borda Raubert, d’Erts. Un edifici típic andorrà, un menjador decorat amb antics esquís i raquetes, tapissos i quadres del mateix estil rústic, la llar de foc i un ambient alegre i familiar constitueixen, per si mateixos, una recomanació perfecta per passar-hi la tarda. Un parc infantil, amb gronxadors i anelles, barres per escalar i fer exercici, al mig d’una vall verda i preciosa, amb uns pics nevats. El seu entorn em recorda molt els restaurants a l’aire lliure del centre de Còrsega, situats a la Vall de la Restonica.  

El restaurant és adherit a les jornades gastronòmiques “Andorra a taula” i els dos vam menjar el menú de 25 euros (aprofitant que s’oferien dos plats de primer, dos plats de segon i dos plats de postres per escollir). La nena, en lloc d’un menú de jornades gastronòmiques, va demanar una escudella barrejada, unes costelletes de corder i un gelat de llimona. “Tot un invent: les costelletes de corder,” – va comentar el pare, tastant-les. “Sí, - va contestar la nena, - les ha inventat l’ovella.” “L’ovella?” “Sí, com que són d’ovella...” Tota la carn a la brasa – tant l’invent de l’ovella com els invents dels altres animals, - l’amanida de xicoies, la pinya cremada de postres, - tot boníssim. La veritat és que té sentit, té molt sentit visitar els restaurants de prop, de casa nostra. Menjar-hi bé, i passar la tarda veient com la nena practica gimnàstica artística al mig de l’herba verda... Diguin el que diguin,tinc família.

 (Publicat al BONDIA el 2 de maig del 2012)