dijous, 10 de maig de 2012

El cul de pollastre

"La vida, - deia un senyor que ara mateix prefereixo definir com a "amic d'un amic", perquè si no ens embolicaríem en històries que no tenen res a veure amb el tema del qual parlem, - el camí de la vida, - deia, - és com un pollastre. Te l'has de menjar sencer. Pots començar per les potes, o pots començar pel cul, o pots començar per les ales, però t'ho has de menjar tot." Segur que no ho explico bé, perquè tractant-se d'un amic d'amics, no l'he conegut mai personalment (l'únic que sé d'ell és la mencionada sentència filosòfica) però sempre m'ha meravellat l'esperit d'aprofitament de pollastres que s'hi oculta. Perquè mai m'he menjat un pollastre sencer. Sencers, ni els compro. El que menjo són potes i ales (les ales estan boníssimes).  El cul, no el menjo, i si en menjo, no me n'adono. L'únic que sembla un pollastre i té cul que he vist ultimament és el gloriós representant del regne animal que canta el cocororoc al jardí de la veïna (el meu home insisteix que el gall, de fet, em crida "es-pa-viiii-laaa" cada cop que estic a punt de perdre l'autobús - i gairebé m'ho crec). 

Ja ho sé. Em diràs que no entenc la metàfora. Ja tens raó que no sóc gran especialista en desxifrar metàfores. Tampoc sóc gran especialista en viure. Visc - he viscut - però sempre com si fos per casualitat, sense tenir intuïcions vàlides, sense entendre com funciona realment, la vida. Sóc tan maldestra que la vida sempre m'ha sorprès. Moltes vegades m'han passat aquelles coses que m'esperava, i moltes vegades m'han passat les coses que no m'esperava en absolut. Voldria creure que som els arquitectes del nostre destí, però sé en la pròpia pell que en 38 anys he tingut cops de sort que no m'havia preparat, i he tingut ensurts imprevisibles. La vida - fins ara, i en conjunt - ha sigut tota una delícia de pollastre. O d'escudella barrejada. O de macedonia de fruites. I m'agradaria que continués així. I que també ho fos per tu.

¿Saps què?.. M'agradaria trobar paraules que et fessin sentir bé i còmode. M'agradaria trobar paraules que et fessin recordar-me amb un somriure. M'agradaria trobar paraules que fossin les bones. Que et fessin sentir que ets únic. Que et donessin confiança. Però no trobo paraules. No les trobo. En algun lloc, les hauré perdut. Allà on vagi, les aniré buscant: tinc esperança de trobar paraules que valguin. Segur que s'amaguen per aparèixer com un tresor inesperat: aquelles paraules que vulguis guardar per tu. Perquè cap talismà no és un talismà si no es guarda. I qualsevol pedreta ho és si hi creus de tot cor. 


(Publicat al BONDIA el 10 de maig del 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari