La vida dels grans pecadors

El que us diré avui, està tan allunyat de l'actualitat com se'n pot allunyar una columnista sense acabar entre els romans i bàrbars. Fins la setmana passada, jo era una de les poques persones que coneixia que no havien llegit cap llibre, o fragment, de la trilogia "Mil.lenium", no havien vist cap de les dues pel.lícules que hi estan basades i tenien una idea bastant aproximada del que representava. Com a màxim sabia que era un llibre molt aclamat i ben escrit, amb una forta presència de la violència de gènere, que no havia tingut temps de mirar. De fet, era una de les meves mentides predilectes: no deia mai "sí, l'he llegit!', però quan me'n parlaven posava una cara d'interessant que havia de significar "i tant que sé de què em parleu". Tot i que era un passatemps entretingut, fingir-ho, finalment m'he rendit. No és possible estar sota la influència de les germanes Escoda i no conèixer cap novel.la sueca excepte les obres completes d'Astrid Lindgren. Així que dissabte passat, em vaig enganxar a "Els homes que no estimaven les dones" i no vaig poder separarme'n fins haver-lo acabat. 

En dono fe: és tracta de llibres perillosament addictius. Ara mateix porto el totxo del segon volum pertot arreu, tot i que encara no he tingut temps de començar-lo: no em trobo tranquil.la si el deixo a casa. En canvi, si el tinc a mà sí que sóc capaç de dedicar-me a altres lectures: el fet d'arrossegar l'addictiva novel.la negra pels carrers d'Andorra la Vella m'ajuda a tenir la disciplina necessària.

Que quedi clar que no és la meva intenció que deixeu, si és que encara no ho heu fet, la família, la neteja, els estudis i les obligacions laborals per veure com "els bons" descobreixen les activitats delictives d'uns sàdics assassins i els porten a la ruïna. Això no obstant, no he pogut vèncer la temptació d'explicar-vos el meu camí de lectora. Es tracta d'un llibre on els dolents són molt dolents. Extraordinàriament dolents. Quan dic que són uns sàdics assassins, no és cap exageració: són criminals que, malgrat la vasta experiència en el camp dels assassinats, no són capaços de matar a ningú, home o dona o gat, sense cometre, prèviament, alguna atrocitat fastigosa, de preferència amb caràcter sexual. En comparació amb ells, els protagonistes semblen uns àngels baixats del cel. 

Ara bé, si agafes "els bons de la pel.lícula" (del llibre, vull dir) per separat, sense comparar-los amb cap monstre violador, s'ha de reconèixer que tampoc no són tan pulcrament angelicals: pirategen ordinadors, s'apropien els fons aliens, utilitzen fonts dubtoses en les seves investigacions periodístiques i ocasionalment violen a aquells que els han violat (una cosa humanament comprensible i aplaudible, però il.legal). El llibre en si és una fantàstica excursió a les pàgines d'un codi penal suec - si fa o no fa, semblant a tots els codis penals que s'hagin pogut estudiar en el curs d'una carrera universitària de dret-. Pot haver-hi algun crim o falta que no s'hi menciona, però grosso modo és una delícia de revisió de dret penal II per a qualsevol que tingui que passar els exàmens a finals del mes que ve. Però aquí, en lloc de fer llistes d'infraccions penals, voldria parlar-vos una mica del caràcter dels personatges.

La gent amb una vida emocional allunyada de la normalitat és, i ha sigut, objecte d'interès del públic general des de ja fa uns quants anys. No sé com explicar aquest interès, però existeix: pensem, agafant les sèries televisives com a punt de referència, en la Bones, en el Dr. House, en el Sheldon de Big Bang. Lisbeth Salander, Cecília Vanger i - fins a un cert punt- el mateix Mikael Blomkvist i Erika Berger - representen uns personatges que podrien ocupar un lloc d'honor en la galeria de persones inventades molt intel.ligents i amb deficiències emocionals. La vida "animal" i la vida laboral els va relativament bé. Fins i tot poden tenir amics si aquests amics respecten una distància prudent, però una abraçada "no funcional" -una que no sembla tenir caràcter sexual - els desequilibra de seguida. Tenir amants ocasionals no els provoca el més mínim trasbals; en canvi, si comencen a trobar a faltar el seu amant, o senten alguna cosa semblant a la gelosia, necessiten desfer-se'n el més aviat possible. 

No sé fins a quin punt el meu punt de vista no és més extraterrestre que el seu. Però qualsevol diria - o com a mínim, jo diria - que el que hauria de preocupar a una persona és més aviat el fet de tenir relacions sexuals amb algú que li és indiferent; el fet d'enamorar-se d'aquell que et fa companyia al llit - abans, durant o després de "consumar", però en algun moment - és la més pura normalitat (sempre des del punt de vista d'una persona que té una experiència limitada quant als sentiments que esgarrifen: però no puc canviar el que sóc.) Si hi apliquem la lògica, el que hauria de fer respecte és el sexe amb tothom, no l'enamorament, l'amor o com en diguin.  Els sentiments són fàcils de gestionar, si els comparem amb una vida sexual desordenada: no et contagien malalties venèrees, ni el SIDA, ni la simple grip, no provoquen embarassos, no poden ser fotografiats i no figuren a la llista de pecats capitals de cap religió que jo conegui. Els sentiments - a no ser que s'exterioritzin d'una manera nociva per a algú - són relativament inofensius. 

Al llarg del llibre descobrim que els  gruix de dolents realment dolents són "els homes que no estimen les dones" (no té res a veure amb els homosexuals!!! són els maltractadors). Ara bé, no em puc desfer de la idea que el problema real no és el fet de "no estimar", sinó el de no deixar en pau l'objecte dels teus terribles sentiments. Vejam. Per molt pànic que em puguin fer, per exemple, els gossos que no conec, tinc probabilitats escasses de passar a la història com a "la dona que no estimava els gossos" perquè no penso fer-los mai cap mal. M'espantaré, em maleiré per espantar-me, posaré mala cara als que no els porten lligats, però aquí s'acabarà la nostra història. Si no es tractés d'animals, si arribés a odiar algun segment de la raça humana en especial que es diferenciï de la meva condició - podrien ser homes, alemanys, antisemites, polítics d'extrema dreta, joves ateus, agents de tràfic o violinistes principiants, per inventar-ne alguns exemples - tampoc els faria res. No els estimaria, els evitaria a mesura de les meves possibilitats, però no els perseguiria amb ànim d'exterminar tants com pogués. Donem massa protagonisme als sentiments. Els sentiments no són del tot inocus, però per si sols no mosseguen. Sí, sí, n'estic segura: l'important és allò que en fas. 

Tanmateix... ¿per què, per què és tan addictiu aquell estrany món suec, tot fet de patiment (amb una sana dosi de corrupció, misteri i fred gairebé de Pol Nord)? ¿Què hi trobem, fins a un punt d'aparcar assumptes més urgents per capbussar-nos-hi? Tal vegada la nostra imatge habitual de Suècia és massa vegetariana, i ens sorprèn la seva -literària - foscor. Tal vegada el cas és que - com deien Torralba i Villatoro - ja des del segle XIX, la literatura i els lectors viuen la veritable obsessió amb el mal. El mal ens atreu i ens intriga. Ningú vol escriure la vida dels sants. Tothom aspira a descriure, amb tant detall com sigui possible, la vida dels grans pecadors.

(Publicat al BONDIA el 30 de maig del 2012)