Qui té por d'Albert Villaró

Albert Villaró deu fer respecte als novel·listes en potència. En crear personatges tan creïbles que semblen vius, ha marcat un estàndard difícil d’assolir. Els que vulguem fer novel·la negra basada en Andorra hem fet tard i ho tenim cru. Si ens poséssim a conjurar una nova versió de la secció criminal del cos de policia d’Andorra, ¿qui seria capaç de creure que no hi treballa en Peremiquel? I la Teresa, ¿on és? ¿Que potser està de baixa? ¿I el comissari Tarrés? I –cosa més important– ¿què se n’ha fet de l’Andreu Boix?, preguntaria tota una sèrie de lectors indignats, i no sabríem què dir a la multitud enfurismada. Ja des de Blau de Prússia, i ara doblement, des de L’escala del dolor, qualsevol llibre sobre la policia andorrana que no sigui un recull de documents té la necessitat espiritual, quasi l’obligació, de correspondre al mite elaborat per Albert Villaró. Mite creat o veritat descrita, perquè gairebé tots els addictes a la lectura tenim el síndrome del Quixot. Tots confonem la literatura amb la realitat.

Això pot causar un atac de pànic a aquells que temen sortir-hi retratats. Especialment per als confosos, a la primera pàgina de L’escala del dolor, en la minúscula introducció intitulada “Per si de cas”, l’autor diu que li sap greu, “de debò”, diu, “però tots, repeteixo, tots els personatges d’aquesta novel·la són la creació d’una ment pertorbada i no tenen cap connexió ni equivalent en el món real”. És clar que ens ho creiem, ens ho creiem que no hi tinguin equivalent, però tanmateix hem de constatar que les novel·les protagonitzades per l’oficial Andreu Boix estan farcides d’arquetips de personatges de la societat andorrana. Potser Blau de Prússia n’estava una mica més ple, de gent tan absolutament, típicament, de casa nostra, però L’escala del dolor segueix en la mateixa línia. També és un llibre que es llegeix d’un sol alè. També és una veritable enciclopèdia de la vida andorrana.

Tot i que no diríem que la Mei, l’Aiguadé, el Martí i la seva xicota tècnica de turisme, o el Queló (ai Déu meu, el Queló aquell...) corresponguin a determinades persones efectivament existents, no podem no veure’ls a tots –o quasi tots– com una sàtira punyent, i a voltes cruel, d’un munt de coneguts i saludats. A més a més, està molt ben feta, perquè si ens en volguéssim queixar, ja podríem començar a escriure al despatx de policia a l’atenció d’Andreu Boix, a veure si ens contesta. Qualsevol observador desinteressat que tingués un mínim de seny ens diria que el nostre oficial de la policia andorrana preferit no és necessàriament un àlter ego de l’autor. És més, amb tota probabilitat no ho és mai (tret d’aquelles ocasions, prou freqüents, en què es transforma en una font d’erudició històrica). En conseqüència, quan el protagonista de Blau de Prússia i L’escala del dolor diu que algú està com una cabra, o li vol “engegar un gec d’hòsties”, o l’ignora per inútil, això no necessàriament vol dir que ho pensi també aquell qui ha inventat tant l’Andreu Boix com el suposat llunàtic, o prepotent, o ximple. Ara bé, les opinions de l’oficial Boix són contagioses. No sabem si són compartides per l’autor, però els lectors sovint trobem difícil no compartir-les. Encara que sigui silenciosament. És lògic, suposo: faci el que faci, ens l’hem d’estimar; en aquella Andorra absurda i tan semblant a la nostra on passen els fets que protagonitza, és el bo de la pel·lícula.

Potser l’Andorra on vivim és lleugerament distinta del seu bessó literari, però a mesura que anem llegint se’ns fa més i més difícil distingir-les. Topogràficament, són idèntiques. Sovint hi passen coses semblants (tot i que no siguin les mateixes). Té els mateixos restaurants, els mateixos capuccinos dubtosos, la mateixa “quota familiar a l’administració pública” (“que aixequi el dit qui no tingui el mòbil, per cap baix, de tres ministres”, diu l’Andreu Boix). Fins i tot un parell de mossens coincideixen amb els nostres. La ministra d’Interior i la síndica general ens resulten prou desconegudes, i en canvi, tenim una distinta sensació de conèixer el fanàtic anti-Sarkozy. I el excontrabandista mig reformat. I el policia descontroladament gelós. I les senyores que es troben amb els seus amants als lavabos públics de les sales de conferències: són pràcticament una llegenda urbana (seriosament, ¿qui seria capaç de fer-ho?...), però tenim una gran certitud que existeixen. Tot està tan ben descrit, tan ben escrit, i el final és tan magnífic que se’ns fa difícil reconèixer que es tracta d’una realitat distinta de la nostra.

(Publicat al BONDIA el 18 d'abril de 2012)

Un bosc que no fa por

“Un bosc que no fa por” és la novena línea del poema que es diu “Llum” del llibre “La meva mare es preguntava per la mort". 

Aquesta és precisament una d'aquelles vegades quan tinc la certesa que per descriure un llibre de poesia el que millor m’aniria és fabricar una columna de cites entrellaçades. Trampa, trampa, trampa. És clar que el poeta s'explica millor que mil crítics que l’interpreten, però la gràcia, i la desgràcia, de ser un lector que escriu està en la llibertat d’interpretar i de malinterpretar les coses, aplicant-les a si mateix, personalitzant-les al màxim.

Si hi pensem, no puc saber sobre què escriu Teresa Colom. Jo gairebé no la conec. Només conec el que llegeixo, i em sembla – aquesta és la sensació que tinc - que els versos m'hi acompanyen. Avui m’acompanyen asseguda en una terrassa oberta. Llegeixo, mirant la muntanya i la pluja, intentant que no es mullin les pàgines. Em congelo. Les baixes temperatures i la presència de la mort – tant al títol del llibre com als meus pensaments – hi ajuden. Tinc por de la mort, de tota la vida. Tinc una por de la mort que em moro. Potser per això, em manquen adjectius. Els hauré perdut pel camí al teclat, i hauré d'anar fent amb aquells que em queden, per molt que senti la certesa que lluny, lluny enllà, a la celesta terra dels diccionaris i de la gent que sap parlar com cal, n'hi hagi d'altres, més precisos. Ho intento: “La meva mare es preguntava per la mort” és un dels llibres més esfereïdors i més tendres que conec. Un llibre enigma.

La imatgeria de Teresa Colom és tan complexa que m'he promès estudiar, a consciència, la introducció del llibre per assegurar-me que l'entenc. Ja ho faré més endavant, en una altra ocasió: de moment tinc pànic que no m'espatlli el plaer de veure-hi allò que vull. És un llibre fet de versos que són gairebé faules - tant per la presència de diversos animals com per la ironia extra afilada - i al mateix temps, no ho són. I no vull dir, senzillament, que són unes narracions de fets meravellosos que s’estalvien l’ensenyament moral. Del tot del tot, no se l’estalvien, el camuflen. Allà on una faula resol tots els secrets, obre totes les capses fins a convertir-les en fulls totalment plans de cartró, no deixa res ni que fos entreobert, un poema de Teresa Colom para per respirar - i es fon a l’aire. No arribem a intuir qui són aquelles roses que necessita vendre el venedor pakistanès "abans que morin sense sentir-se flors": les roses de veritat? nosaltres mateixos, amb totes les nostres vides? els pensaments que desapareixen abans de ser compartits? sentiments? sensacions? què són?.. No ho sabem, i no necessitem saber-ho, perquè el fet de ser roses és infinitament més bo i vertader que qualsevol explicació maldestre que ens puguem oferir.

La soga que penja del cel, la soga que penja del sostre, - què és? un cordó umbilical que se'ns ha tallat enfosquint tots els rastres de la nostra existència abans d'existir vàlidament, abans d'existir tal i com ens coneixem? una invitació per descobrir el misteri de l’infinit? una temptació d'acabar amb tot? I "un nadó que té el meu rostre" - sóc jo mateixa? la meva consciència? jo, de petita? una filla que no he tingut? la filla que sí que tinc? No ho sabem, no ho sabem, i aquí s'amaga el secret. 

El món que es llegeix darrera dels versos està clarament dividit en el món de les aparences, on "aprendre a encaixar no et fa més forta", on "els ocells la primavera o els plaers/aconsegueixen distreure'm", on "el pollastre que ara és a la cassola no coneixia la recepta", on "la rata veu el bosc però els seus ulls són potes" i el que Teresa Colom defineix com "la vida", sobre la qual escriu ("vers rere vers escric sobre la vida"). L'antic, l'interminable, conflicte entre l'efímer i l'etern, la dualitat que potser hauríem de considerar del tot normal però que ens dol, ens dol incomprensiblement. Perquè intuïm que la mort no pertany al món de les aparences, que la vida és una finestra oberta a la mort. Ho intuïm, però potser no és així. Perquè "no treure-li cap capa/ és l'única manera de veure una ceba". 

No us desvetllaré res més, tot i que en tinc ganes. Us he de dir que és un llibre gairebé perfecte, i dic "gairebé" perquè s'acabà massa ràpid. Té versos i versos que hauria d'estar citant tot seguit sense deixar espai al mig, però no sóc una lectora que recita, només sóc una lectora que escriu. Permeteu-me acabar amb un dels versos del llibre que no il·lustra res del que he dit fins ara, i probablement no és el més representatiu, però simplement m’encanta. Es diu “Retornar”, i són dues línies: 

concedim a l’home allò que el temps li retorna

quan els ulls de l’enveja també s’han podrit. 

Clar i concís, i quina veritat. 

(Publicat al BONDIA l'11 d'abril del 2012)

Tornant del mar

  No sé si ja ho he dit, però algun dia s’ha de dir que sóc una fan incondicional dels escrits d’Antònia Escoda. És força difícil decidir què busco en un escrit, però si hi penso crec que la resposta ha de ser: una reflexió honesta. No hi busco l’erudició literària (tot i que, per ser precisos, hem de dir que també la té, com qualsevol addicta a la ficció amb molta pràctica), ni que faci riure (i tornem-hi, l’Antònia sap fer riure quan no fa plorar), ni la fermesa de les conviccions (ja t’hauràs cansat de la meva mania de dir allò que penso entre parèntesis, però m’has de donar la raó: poca gent té els ideals tan monumentalment precisos com la presidenta dels Verds d’Andorra). Perquè el treball d’un articulista m’agradi, el meu primer i pràcticament únic requisit és: no vull que em menteixin. No passa res que aquells qui escriuen vulguin utilitzar la força de la paraula per aconseguir determinats objectius polítics o publicitaris; d’entrada, això no necessàriament presentarà cap problema, i un determinat article propagandístic pot ser una petita obra mestra de periodisme d’opinió. Tard o d’hora, però, te’n canses. Vols que la gent pateixi el que diu. I no és cap desig sàdic: és un senzill requisit d’autenticitat. Perquè pensar fa patir. I tinc empatia amb la gent que pateix i pensa. És clar que n’hi ha uns quants, però no vull posar més noms per no deixar-me algú especialment representatiu. Ja he mencionat l’Antònia –doncs parlo d’ella, i prou.

L’últim article seu parlava d’un teatre a Almeria al qual se li ha retirat el nom de Rafael Alberti, amb l’explicació –prou ridícula– que “no ven bé la ciutat”. Quina tristor, els temps d’oblit i de menyspreu dels poetes... A més a més, però, parlava d’una cosa potser encara més nostra, més propera a la nostra ànima local: el tema dels amos i dels serfs. De la diferència entre les societats (potser ideals, potser inexistents, però tan boniques) on totes les persones se senten lliures i iguals, i la societat –què vols que et digui– com la nostra, en la qual tenim una por, una recança, una cura especial segons qui sigui la persona que tenim al davant. Si hi ha persones que en funció de la seva posició social reconeixem com a superiors a nosaltres, no ens hi relacionem amb la franquesa i la confiança del que no té por, sinó que actuem amb cura, abaixem la mirada, compliquem el nostre llenguatge per poder parlar sense dir res. Us en cito tot un paràgraf, de l’article Amos i serfs, que descriu la qualitat viciosa de la relació artificial que es construeix: “El qui se sotmet a un amo, sotmet també el seu caràcter. Es torna tan adulador del seu senyor com temorós de si mateix. Amb l’adulació tracta tant de protegir-se de la reacció del cacic com de manipular- lo, per portar-lo gradualment allà on està interessat el subjecte servil.”

Em sap molt greu –ai, quin greu que em sap!–, però us he de dir que m’hi reconec. Jo, a la meva vida, ho he fet. De fet, ho faig. Ningú –que jo recordi– mai m’hi ha obligat. Però hi ha qui s’educa, en si mateix, un orgull especial d’esclau, un plaer pervers de sentir-se serf davant del que –per una raó o una altra– reconeix com el seu senyor. Des que em recordo adulta, he lluitat contra les ganes de fer tant d’amo com de serf: de ser arbitrària i dominant –i de doblegar-me per reconèixer el poder d’algú altre–. No sempre, no, no sempre m’he trobat capacitada per a una relació d’igualtat, tinc un cor de groupie. Tant el poder com els diners com una veu meravellosa (per posar- ne almenys un exemple que queda bé), durant la meva vida de vegades m’han produït l’efecte encisador i de vegades no m’han produït cap efecte advers. L’admiració és una cosa, l’adulació n’és una altra.

És clar que fins a un cert punt la dignitat humana és cosa de la societat. Hem de lluitar per una societat més justa. Però al mateix moment que intentem cercar una vida digna per a tothom, espero i confio que tots –totes les persones de bona voluntat– intentarem trobar en nosaltres mateixes un ésser humà que mai es deshonora a si mateix i mai deshonora un altre ni amb adulació ni amb submissió, ni dominant ni abaixant el cap. Potser si hi pensem hi arribarem. Perquè la reflexió ens millora, ens hauria de millorar. Perquè pensar –pensar honestament– és una aventura. És com el mar –recordeu Maragall: “Anant al mar els homes s’agermanen, venint del mar mai més seran esclaus...” Així, un dia ens despertarem entenent que a les nostres venes ja no corre la sang de l’amo ni la sang del serf, sinó la sang d’un ésser lliure. La sang humana.

(Publicat al BONDIA el 4 d'abril del 2012)