dimecres, 18 d’abril de 2012

Qui té por d'Albert Villaró

Albert Villaró deu fer respecte als novel·listes en potència. En crear personatges tan creïbles que semblen vius, ha marcat un estàndard difícil d’assolir. Els que vulguem fer novel·la negra basada en Andorra hem fet tard i ho tenim cru. Si ens poséssim a conjurar una nova versió de la secció criminal del cos de policia d’Andorra, ¿qui seria capaç de creure que no hi treballa en Peremiquel? I la Teresa, ¿on és? ¿Que potser està de baixa? ¿I el comissari Tarrés? I –cosa més important– ¿què se n’ha fet de l’Andreu Boix?, preguntaria tota una sèrie de lectors indignats, i no sabríem què dir a la multitud enfurismada. Ja des de Blau de Prússia, i ara doblement, des de L’escala del dolor, qualsevol llibre sobre la policia andorrana que no sigui un recull de documents té la necessitat espiritual, quasi l’obligació, de correspondre al mite elaborat per Albert Villaró. Mite creat o veritat descrita, perquè gairebé tots els addictes a la lectura tenim el síndrome del Quixot. Tots confonem la literatura amb la realitat.

Això pot causar un atac de pànic a aquells que temen sortir-hi retratats. Especialment per als confosos, a la primera pàgina de L’escala del dolor, en la minúscula introducció intitulada “Per si de cas”, l’autor diu que li sap greu, “de debò”, diu, “però tots, repeteixo, tots els personatges d’aquesta novel·la són la creació d’una ment pertorbada i no tenen cap connexió ni equivalent en el món real”. És clar que ens ho creiem, ens ho creiem que no hi tinguin equivalent, però tanmateix hem de constatar que les novel·les protagonitzades per l’oficial Andreu Boix estan farcides d’arquetips de personatges de la societat andorrana. Potser Blau de Prússia n’estava una mica més ple, de gent tan absolutament, típicament, de casa nostra, però L’escala del dolor segueix en la mateixa línia. També és un llibre que es llegeix d’un sol alè. També és una veritable enciclopèdia de la vida andorrana.

Tot i que no diríem que la Mei, l’Aiguadé, el Martí i la seva xicota tècnica de turisme, o el Queló (ai Déu meu, el Queló aquell...) corresponguin a determinades persones efectivament existents, no podem no veure’ls a tots –o quasi tots– com una sàtira punyent, i a voltes cruel, d’un munt de coneguts i saludats. A més a més, està molt ben feta, perquè si ens en volguéssim queixar, ja podríem començar a escriure al despatx de policia a l’atenció d’Andreu Boix, a veure si ens contesta. Qualsevol observador desinteressat que tingués un mínim de seny ens diria que el nostre oficial de la policia andorrana preferit no és necessàriament un àlter ego de l’autor. És més, amb tota probabilitat no ho és mai (tret d’aquelles ocasions, prou freqüents, en què es transforma en una font d’erudició històrica). En conseqüència, quan el protagonista de Blau de Prússia i L’escala del dolor diu que algú està com una cabra, o li vol “engegar un gec d’hòsties”, o l’ignora per inútil, això no necessàriament vol dir que ho pensi també aquell qui ha inventat tant l’Andreu Boix com el suposat llunàtic, o prepotent, o ximple. Ara bé, les opinions de l’oficial Boix són contagioses. No sabem si són compartides per l’autor, però els lectors sovint trobem difícil no compartir-les. Encara que sigui silenciosament. És lògic, suposo: faci el que faci, ens l’hem d’estimar; en aquella Andorra absurda i tan semblant a la nostra on passen els fets que protagonitza, és el bo de la pel·lícula.

Potser l’Andorra on vivim és lleugerament distinta del seu bessó literari, però a mesura que anem llegint se’ns fa més i més difícil distingir-les. Topogràficament, són idèntiques. Sovint hi passen coses semblants (tot i que no siguin les mateixes). Té els mateixos restaurants, els mateixos capuccinos dubtosos, la mateixa “quota familiar a l’administració pública” (“que aixequi el dit qui no tingui el mòbil, per cap baix, de tres ministres”, diu l’Andreu Boix). Fins i tot un parell de mossens coincideixen amb els nostres. La ministra d’Interior i la síndica general ens resulten prou desconegudes, i en canvi, tenim una distinta sensació de conèixer el fanàtic anti-Sarkozy. I el excontrabandista mig reformat. I el policia descontroladament gelós. I les senyores que es troben amb els seus amants als lavabos públics de les sales de conferències: són pràcticament una llegenda urbana (seriosament, ¿qui seria capaç de fer-ho?...), però tenim una gran certitud que existeixen. Tot està tan ben descrit, tan ben escrit, i el final és tan magnífic que se’ns fa difícil reconèixer que es tracta d’una realitat distinta de la nostra.

(Publicat al BONDIA el 18 d'abril de 2012)

3 comentaris:

  1. Enhorabona. M'agrada molt llegir la teva crítica autoritzada, com a habitant d'Andorra. Evidentment, totes aquestes coses els de fora no les podem detectar igual. Només les intuïm. De manera que la teva ressenya és un perfecte complement a la nostra lectura. Moltes gràcies.

    ResponSuprimeix
  2. Moltíssimes gràcies Anna Maria!!! Ja et deia al Facebook que de fet, va ser el teu article al http://alombradelcrim.blogspot.com.es/2012/04/lescala-del-dolor-dalbert-villaro.html el que em va inspirar a llegir "L'escala del dolor" just abans de Sant Jordi... Bona setmana, i fins aviat!!!!

    ResponSuprimeix
  3. Per si us interessa; CONTES-PODCAST: LA PREGUNTA FINAL (d'Albert Villaró), en format de radioteatre: enllaç al blog http://contes-podcast.blogspot.com.es/ , i al radioteatre a ivoox http://www.ivoox.com/pregunta-final-audios-mp3_rf_1168800_1.html

    ResponSuprimeix