dilluns, 31 de desembre del 2012

Nit de cap d'any, nit màgica,nit de canvis


2013. I després diem que no som supersticiosos. Jo tinc una amiga que sempre, des de petita, havia dit que el seu número preferit era el 13. Va néixer el 13 de maig, vivia en una casa número 13 i anava a l'escola número 13 (a Rússia soviètica, les escoles no tenien nom sinó que estaven numerades: la meva, era la número 2). Vam créixer juntes, sempre hem mantingut el contacte i puc assegurar-vos que des del meu punt de vista, el número 13 serveix de meravella com a número de la sort: és una empresària d'èxit, extraordinàriament bella (de jove, va guanyar un parell de concursos de bellesa regionals), té dues llicenciatures (sociologia i història de l'art, amb especialització en les joies d'Anglaterra victoriana), està casada amb un milionari – propietari d'una cadena de fàbriques de xocolata–, té tres nenes precioses i viu a Xipre. El meu número de la sort és el 8, em va bé. Però Déu n'hi do, el 13.
Prou de xifres: ens esperen les plantes. La mandràgora és una planta màgica per excel·lència, d'aquelles plantes que només serveixen perquè són màgiques, i prou. És extremadament versàtil. Els grecs, a l'antiguitat, la relacionaven amb Afrodita, i els nois solien portar trossets de mandràgora com a amulet que els portava sort a les conquistes amoroses. A Israel, s'utilitzava per ajudar la concepció (una mica el contrari dels anticonceptius: els conceptius). Per assegurar-te que et quedaries embarassada, prenies una infusió d'arrels de mandràgora abans de fer l'amor. A França –fem un salt temporal– es pensava que la mandràgora era la planta dels elfs: li deien «la mà de la glòria».
És clar que una arrel tan valuosa, amb un caràcter tan fort, no es podia lliurar als humans sense lluita. Les arrels de la mandràgora es dividien en masculines i femenines. Ambdues varietats, però, eren extremadament difícils d'aconseguir: quan sortien de sota terra, cridaven. Però quan un mag se n'apoderava, podia constatar que havia valgut la pena. Per als pagesos alemanys, les arrels de mandràgora representaven els déus de la llar. A l'arrel, se li posaven uns ulls fets de blat, i se la tractava com si fos un ésser viu, un petit ésser humà: la banyaven, la vestien, la tapaven per dormir. Després, se li consultava quan s'havia de prendre una decisió especialment pertinent. L'arrel de la mandràgora podia conferir a aquell qui la posseeix un immens poder, amb una sola condició: no et podies separar d'ella, ni de nit, ni de dia. S'havia de guardar l'homenet de mandràgora en un lloc secret, lluny de les mirades alienes, i durant els àpats, posar-lo al cap de taula i alimentar-lo bé. Així, s'asseguraria no tan sols una alta posició a la societat i una protecció de les forces del mal, sinó també la salut per a tots els membres de la família. Hi havia una creença que la mandràgora ajudava a protegir-se de les armes blanques, a trobar tresors enterrats i a predir el futur. Les bruixes l'utilitzaven com a un dels components més importants de la unció amb la qual s'havien de cobrir de cap a peus per poder volar.
Avui és la nit de Cap d'Any, nit màgica, nit de canvis. I per assegurar-nos que ens acompanyi la sort, no cal utilitzar cap planta associada amb la bruixeria. No cal banyar-la en vi negre cada dissabte, vestir-la amb roba nova cada mes lunar. Però ¿què cal fer? Ai, qui ho sap. Però tot temps de canvis és un temps quan brota la imaginació i creix l'esperança. Sort, amics. I que al 2013 us acompanyin, com sempre i com mai, la salut, la riquesa i l'amor.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 31 de desembre del 2012).
Il·lustració: Jordi Casamajor.

La mida no importa, el món és petit


(Ponència a la 4a edició del TEDxAndorra la Vella)

Com més es desenvolupen les noves tecnologies, més petit es fa el món, i més es distorsionen les distàncies. Pensem-hi. Per molta i molta gent que viu al centre d’Andorra la Vella, Barcelona és percebuda com a situada “més a prop” que el cim del pic de la Font Blanca. El que ha anat a Nova York i ha tornat, no té la sensació de cobrir una distància tan llarga com aquell que ha participat en l’Ultra Trail d’Andorra i l’ha acabat. Les úniques distàncies que percebem correctament són les que hem cobert a peu. Tot i així, hem de reconèixer que vivim en un món obsessionat amb les mides.

Vaig néixer al país més gran del món. Us ho dic i n’estic orgullosa. I que consti que sóc plenament conscient del perquè de la seva grandària. És tan gran perquè en un moment donat uns senyors molt espavilats i militarment potents se les van enginyar per conquerir uns territoris enormes. Si haguessin sigut menys despietats amb els pobles nadius de les terres que suposadament no eren de ningú, no es tractaria, avui, del país més gran del món. Hi hauria més països allà on ara només n’hi ha un. Gran. 

Sí, com qualsevol persona nascuda al país més gran del món, he crescut amb la idea que la mida sí que importa. Que la mida és una de les coses més importants que hi ha. Si ets GRAN, ets bo. Quan érem petits, a la coral cantàvem una cançó que deia: “El meu país és ample, té molts boscos, camps i rius.” La paraula gran s’associa amb la bondat. Dels bons escriptors se’n diu GRANS escriptors. El teatre més important de l’òpera i el ballet a Rússia és el Gran Teatre, el Bolshoi (és la paraula que significa gran). El diccionari de la llengua catalana (oh!, perdoneu: el Gran diccionari de la llengua catalana) defineix la grandesa com l’elevació moral, la dignitat, l’acció pròpia d’homes que excel·leixen en força i en riquesa.

Com qualsevol persona nascuda al país més gran del món, he crescut amb la curiositat i tendresa per les coses petites. “Allà, darrere de les muntanyes, darrere dels boscos, hi ha un país petit”, deia l’altra cançó popular de la meva infància. “País petit, ¿qui m’explicarà on és? País petit, on l’ànima s’omple de llum, on sempre és primavera.” Un país petit, on m’espera la felicitat. Com hi somniava jo, amb aquell país que és petit, on ningú és tan pobre que es mor de gana, on l’opulència no és cruel amb la misèria, on tothom es coneix pel seu nom, tothom és important i conegut i ningú passa desapercebut. On les coses estan fetes a la mida de les persones, i és més fàcil tenir cura d’elles. A la presentació d’aquesta ponència –si la llegiu a la web– us deia que qualsevol pàtria se somnia completa, encara que sigui molt gran. Però la pàtria petita que és petita se somnia en tota la seva completesa, completa sense trampes. I penses: És el meu país, i el conec tot.

La mida importa. És clar que és bo, ser gran. Té avantatges... i té inconvenients. Quan un país és gran, és més probable que esdevingui ingovernable. És més difícil tenir-lo sota control. És clar que és bo, ser petit. Si en un dia vénen deu mil turistes, ja estem contents. Les lleis es fan tenint en compte els requeriments del territori, i per això és fàcil que el país es converteixi en un laboratori perfecte per a la ciència social i educacional, i fins i tot empresarial. Abans hem dit que les úniques distàncies que percebem en la seva realitat són les que es poden cobrir a peu. I per a un caminant, per a un vianant, un excursionista, un aventurer, Andorra és un país de mida perfecta. La pots recórrer de dalt a baix, i somniar-la completa, talment com somniava la seva petita pàtria el gran poeta de la terra del Vallès. El fet que un país de territori petit i població petita tingui estructures d’Estat, com els grans, també té avantatges i inconvenients. L’inconvenient principal és la dificultat d’atreure les millors ments i les millors mans a la nostra terra. Tradicionalment, la política d’ocupació ha facilitat la immigració de la força de treball poc qualifi cada; els treballadors qualifi cats, en canvi, emigren. Un lloc petit, protegit per les muntanyes, ha d’anar molt amb compte per no esdevenir el refugi de la mediocritat. I per no ser-ho, per obrir-nos al món –últimament es parla molt d’obrir-nos al món– hem de pensar en clau altruista més que en clau de guanys financers. Hem d’intentar remodelar el nostre petit país perquè sigui més amable, més còmode per a aquell qui hi viu i aquell qui el visita, encara que tot això no ens aporti guanys immediats. Sense gastar ni guanyar grans quantitats de diners, hem d’intentar reinventar-nos a nosaltres mateixos per arribar a ser... nosaltres. Hem de sobreviure al temps de la crisi intentant que la gent que ens vingui a visitar vulgui tornar a veure’ns. L’avantatge d’un país tan petit com el nostre és que la contribució de cada persona que s’hi fa es nota i és important. Una cafeteria, un restaurant, una perruqueria, una botiga que ofereix un bon servei s’arriba a conèixer de seguida. Cent cinquanta persones que es reuneixen al mateix lloc són multitud. Però no és fàcil assegurar la innovació, la competència, el progrés en un lloc on molts negocis estan a les mans dels monopolis i un empresari petit ha de lluitar per la seva supervivència.

La mida importa, i l’hem de tenir en compte. Si arribem a explorar el potencial del nostre país per a l’organització d’esdeveniments internacionals, tant culturals com esportius, hem de parar atenció a la intrínseca necessitat d’especialització d’aquests esdeveniments. No tenim territori ni mitjans per ser la seu dels nous Jocs Olímpics o de grans festivals teatrals o cinematogràfics. No tenim grans estadis, museus, universitats o biblioteques, ni tenim enormes cinemes o teatres d’òpera i ballet. Els nostres escriptors, compositors, pedagogs, polítics, artistes, artesans, dissenyadors, enginyers, astrònoms, editors, arquitectes, no tenen reconeixement mundial comparable amb el que tenen els representants de les mateixes branques de l’activitat humana procedents dels països del nostre entorn. Som petits, i per això hem d’intentar ser singulars. Ser nosaltres mateixos. Ni Suïssa, ni Espanya, ni Rússia en miniatura. Andorra, que s’expliqui a si mateixa, que es conegui i es faci conèixer al món, sense por, sense ressentiment, sense secrets, en la seva bondat, en la seva lletjor, en la seva història present i passada.

La nostra relació amb els visitants històricament s’ha modelat com una relació comercial: la presència dels visitants que no compren, o que no compren gaire, ens és més aviat estranya. Per normalitzar la nostra relació amb l’entorn, potser s’hauria de pensar a fer sentir còmodes les persones que no gastaran més de 30 euros al dia. A les persones que no vénen a comprar, sinó que vénen a veure’ns, a gaudir de la natura, a ser espectadors d’un esdeveniment esportiu o una actuació d’un dels esbarts, a participar en una festa popular, a visitar una biblioteca o un museu especialitzat, a intercanviar experiències educatives amb les escoles. No ens podem limitar a vendre joies i rellotges a aquells qui vénen a ingressar diners. Som un país comercial, i trobo que això està molt bé, però no podem limitar-nos a ser un país exclusivament comercial. Un país gran no pot fer-ho... però tampoc hauria de fer-ho un país petit.

La mida importa. Ho sabia Aristòtil quan deia que una polis ideal hauria de poder-se veure en la seva totalitat des del cim d’una muntanya, i que tothom hi hauria de poder conèixer el caràcter dels altres. La mida importa perquè com més petit el nostre país, més solidaris esdevenim amb aquells que viuen al nostre costat. Però de cara al món, on les distàncies cada vegada semblen més curtes, on la informació viatja d’un extrem de la terra a l’altre en un instant, ja no podem amagar-nos darrere de les fronteres, darrere de l’avantatge competitiu creat per les lleis restrictives i antiinnovadores; no podem optar a tenir una situació privilegiada a causa de la nostra situació geogràfica. Les distàncies s’han escurçat. El món, antany tan gran, s’ha fet petit, i estem oberts a tots els vents. És un moment difícil, crític; és un moment interessant. I si som honestos amb el món i honestos amb nosaltres mateixos..., sabrem crear un món millor per a tots, països petits i països grans.

(Publicat al BONDIA el 13 de desembre del 2012)

diumenge, 23 de desembre del 2012

Cap de carbassa


Per a mi, la carbassa s'associa més que res amb temes culinaris. Amb aquell porc magistralment descrit per Pere Quart que s'amoïna: «Ja tothom parla de Sant Martí!» i es fa, la mil·lèsima vegada, aquella promesa infundada de «poques segones, gens de carbassa/i les cent passes cada matí». El meu home que, ja des de fa uns anys, representa, en comparació amb mi, un esquelet, fa unes cremes de carbassa boníssimes. No pot engreixar-se, per raons de salut, i m'alimenta a mi. En Sergi Mas ja em deia, ahir, que si em vull aprimar, em va bé tenir molta feina. «¿Però qui t'ha dit, Sergi, que em vulgui aprimar?» «Ningú... ningú... però si et vols aprimar...» Quan els bons amics que et volen el bé comencen a dir-ho, malament. O potser em burxa sense raó aparent. En tot cas, malgrat que fa anys que vacil·lo al llindar del sobrepès, no sóc la única que pensa en el menjar cada cop que es parli de les carbasses. Hi ha una gran diversitat de plats elaborats a base de carbassa: risotto de carbassa, bunyols, flans, pastissos, coques, galetes, cabell d'àngel... Diuen que fins i tot l'expressió «donar carbassa» ve del fet que a l'antiguitat, quan es volia refusar a un pretendent, el convidaven a casa a dinar i li donaven carbasses per menjar. Així la bona gent ja s'estalviava la conversa i els problemes que podia suposar la comunicació verbal de males notícies de tal magnitud. Recordo tota una colla de senyors de mitjana edat cantar, a la Biblioteca Nacional d'Andorra (després d'una conferència del Sr. Pere Canturri) una cançó que deia: «Ai Josep, ¿per què estàs trist?/ Alguna t'ha passat», i continuava amb la suposició de que li havien «dat carbassa», amb lo qual l'afectat responia: «Carbassa me n'ha dat,/ l'he presa ben volent:/ més val menjar carbassa/ que tractar amb mala gent». Què més li quedava dir al pobre. Es veu que els grecs antics consideraven que menjar carbassa calma el desig, així que a part de la seva funció simbòlica, l'àpat tenia un puntet pràctic.
I si no és el menjar, és el beure. Tot i que la carbassa assecada i buidada es pot fer servir per diversos usos – m'ha sorprès molt descobrir que a l'Índia els sitars es feien amb una carbassa – l'ús que ens ve a la ment d'entrada no és aquest, ni el de la carbassa oliera o carbassa de nedar, sinó el de la carbassa de vi, vinatera, vinera. 

De les coses rares i excel•lents se'n diu que no es poden beure en carbassa. Una de les maneres d'indicar que dues persones són inseparables és dir que són tap i carbassa. Tot i així, se'n poden trobar usos molt més exòtic: per voluntat de Charles Perrault i una fada madrina, una carbassa es va transformar de forma màgica en la carrossa de Ventafocs, la més magnífica de tot el reialme.
I no ens oblidem de la seva presència important a la vida dels monstres: ¿quina mare pot oblidar-se dels monstres, ni que fos per Nadal, a l'època del domini de les nines Monster High?... La presència quasi constant de la nit de Tots Sants a la nostra vida imaginativa ens fa associar les carbasses buidades (amb o sense espelma o altra font de llum a dins) amb la presència de bruixes, espectres, fantasmes i esquelets. A la meitat fosca de l'any, que tot just acaba de començar, les carbasses somrients que fan llum arriben just abans dels arbres decorats, ninots de neu i el miracle del naixement del nen diví. I punt. I ja acabo. Ja sabeu (i jo també, un dia hauria d'adonar-me'n): «Qui es pensa saber massa, té el cap de carabassa».
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 17 de desembre del 2012)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor.