divendres, 30 de març del 2012

El test de Bechdel


Hi ha una tècnica que es diu el test de Bechdel, o la prova de Bechdel, com t’agradi més. Va néixer com una broma o un joc. Avui dia s’aplica per mesurar la presència que els grups de població tradicionalment discriminats tenen en l’art audiovisual. Me’n vaig assabentar fa unes quantes setmanes, quan l’Anita Sarkeesian, del programa Feminist Frequency, el va aplicar a les pel·lícules nominades als Oscars. El test funciona de manera següent (l’explicaré, d’entrada, aplicat a les dones): perquè una pel·lícula passi el test de Bechdel hi ha d'haver, en algun moment, dues dones que parlin entre si sobre qualsevol cosa que no sigui un home (l’Anita Sarkeesian hi afegeix: durant més de 60 segons). En altres casos, les normes són les mateixes: per exemple, es mira si hi ha dues persones de color que parlin entre si i que el tema del diàleg no sigui una persona blanca.

Pensa-hi tu mateix. Des del primer moment que m’ho van fer rumiar he constatat que recordo molt poques produccions cinematogràfiques en què hi hagi converses entre dones que no tractin d’homes. En canvi, en totes (totes!) hi ha homes parlant entre si de feina, de drogues, de política, de responsabilitat, de la guerra, de la pau, de prevenir la fi del món, de la beguda, del menjar, del futur dels seu fills, d’allò que sigui... Les dones només en parlen AMB els homes. 


Entre les últimes pel·lícules que he vist, d’entrada, no en trobo ni una que passi el test de Bechdel. Margaret Thatcher, a Iron Lady, es limita a “podria cosir-me això, ¿sisplau?” (i no arriba ni a 5 segons). A J. Edgar (Hoover), hi ha personatges femenins importants (la mare i la secretària del protagonista), però ho són en relació amb ell. A The Guest i a Limitless, totes les dones parlen amb homes. Al primer episodi de La Guerra de les Galàxies (que he anat a veure en 3D) no hi ha dos éssers de gènere femení que mantinguin una conversa de més de tres o quatre segons. La invenció de l’Hugo Cabret és una història preciosa, però... bé, ja m’he explicat. En totes aquestes pel·lícules hi ha homes que parlen entre si de coses rellevants tota l’estona. Inclús en aquelles en què el personatge principal és una dona (la ja mencionada Iron Lady o per exemple Salt, d’Angelina Jolie, o –ja no sé en quina més pensar– ¿Erin Brockovich? ¿Moulin Rouge? ¿Pretty Woman¿Lara Croft?) si hi ha dues dones juntes, parlen d’homes.

Sí, tot això, naturalment, no té cap relació amb la qualitat de les pel·lícules ni amb les ganes que tu i jo puguem tenir de mirar-les. Segur que n’hi ha tantes de bones com també d’hiperdolentes en què les dones tenen un destacat protagonisme, com hi ha també una multitud de pel·lícules excel·lents en què no en tenen cap. Tanmateix, la tendència general és prou clara. Dubto que es tracti de cap conspiració, encara que pot ser cert que la majoria dels guionistes, directors i productors siguin homes. Crec que indica un problema més profund: sembla que sociològicament, socialment, si vols, perquè una dona tingui importància necessitem imaginar-la rodejada d’homes. Dues senyores que s’ocupessin de salvar la terra d’extraterrestres ens semblarien massa ocioses, no prou ocupades amb les coses que els toca fer. En canvi, dos homes que parlen del mateix ocupen més de mitja pel·lícula.


Fa dies que hi penso: ¿potser és veritat? ¿Potser a la vida real tampoc no parlem, entre dones, de res que no sigui amors i odis relacionats amb el sexe oposat? ¿Potser és cert que només som capaces de tenir una conversa sobre una altra cosa si hi participa algú de sexe masculí? Però em segueix semblant una exageració pel·liculera. La meva vida –almenys la meva– sembla passar el test de Bechdel; la vida, sí, i el cinema, no.


(Publicat al BONDIA el 28 de març de 2012)

dimecres, 21 de març del 2012

Les constitucions del 1993

Us he de dir dues coses diferents. Una: diu en Sergi Mas que no sóc una russa de veritat. I dos: la memòria humana funciona d'una manera estranya i incomprensible. Se suposa que només recordem allò que ens interessa. No sé si és cert. Recordo tots els números de telèfon dels meus companys de primària de fa trenta anys, i no els truco mai; a més a més, puc recitar-vos tota una petita antologia de poesia catalana, i no em sembla haver posat el més mínim esforç per aprendre poemes; en canvi, he fet les mil i una per memoritzar l'ultim pin de la meva targeta de crèdit. 

Avui m'he despertat de bon matí, intentant recordar una cosa, i no hi havia manera. Era el Dia de la Constitució de la Federació Russa. No ho he aconseguit, i finalment l’he consultat a l’Internet i he confirmat que no el recordava. El 12 de desembre de l’any – espereu, espereu – 1993. Us en riureu, però no tenia gens present que la Constitució de la Federació Russa fos més recent que l’andorrana. El fet de vèncer la temptació de dir-vos que ja ho sabia m’ha costat horrors. És de molt mal veure reconèixer que no en tenia cap constància mental, però se m’havia esborrat de la memòria. Per l’edat que tinc, dec haver-la votat, però honestament, sincerament, no me’n recordo.

Si, el 12 de desembre de l’any 1993 va ser adoptada la segona Constitució de la història de la Federació Russa.  Això vol dir que l'any 2011 – a l’igual que Andorra – la Federació Russa celebrava la “majoria d’edat” de la seva Constitució. Ara bé, des de l’any 2005 no és un dia festiu: es considera “un dia memorial” que no sé ben bé ni què significa, però es treballa. Un fet curiós, tenint en compte que l’estat Rus no és particularment àvar amb les festes: l’any 2012, per exemple, tots els dies de 31 de desembre fins al 9 de gener van ser dies festius. 

 El fet de tenir una Constitució, per als russos, sembla que no signifiqui gran cosa. Al cap i a la fi, ningú – que jo sàpiga – estava dubtant de la viabilitat de la Federació Russa com a subjecte de ple dret en l’ordre internacional. A ningú se li havia acudit posar en dubte l’existència de la Federació Russa com a país. El reconeixement definitiu de la seva plena sobirania devia ser qüestió d’una formalitat, un instrument jurídic necessari, potser imprescindible, però sense un ressò en els cors dels ciutadans tanmateix. No fou així, a casa nostra. El 74,2 % de l’escrutini a favor de la Constitució (amb una participació del 75,7% de la població), en comparació amb el 58,43% de vots a favor de la nova Constitució de la Federació Russa i un impressionant 41,57 % en contra, ho demostra amb escreix. Ara bé, també és cert que estem parlant de 6.910 vots d'un total de 9.123 electors. De tot el meu cor rus: eren pocs electors, eren molt poca gent. Però la seva decisió va ser - per a nosaltres - crucial.

És obvi que les meves referències són mixtes. Quinze anys a Andorra – que no són gaires, però no són pocs perquè, per a mi, són quasi mitja vida i, com a mínim, tres quarts de vida adulta, - en combinació amb un coneixement molt limitat de Catalunya i Espanya, de França, Anglaterra i Amèrica, de tota la resta de països amb els quals he tingut un temporal o esporàdic contacte, han fet que barregi les coses russes amb les coses andorranes. M'agrada que les nostres cultures, per casualitat, per raons que no acabo d'esbrinar, últimament semblen estar-se apropant molt més del que havíem pensat posssbile fa deu o quinze anys. El fet que un teatre de Sant Julià decideixi posar en escena "L'inspector" de Gogol, canviant els noms de personatges per a típics noms d'Andorra, m'ho demostra més que totes les multituds de turistes russos als nostres carrers. El fet que el Museu de Tabac estigui preparant una exposició d'art rus també hi ajuda. En certes coses, ens assemblem més del que pensem. En altres, molt menys del que podríem imaginar.

 Quant a mi, sóc un producte mixt d’una cultura que em va nodrir d’un menyspreu quasi tòxic per totes les coses “quotidianes”, pel “dia a dia”, per la “realitat” – poso la realitat entre cometes degut a aquella qualitat efímera que tenia per a nosaltres,  - i una cultura molt terrenal i molt terrestre, una cultura dels guanys, dels prestanoms, del “porta a porta”, de la discòrdia de les concòrdies, de la guerra dels terrenys.  Per a mi, la cultura d'Andorra està íntimament lligada amb la cultura catalana, tant del Principat de Catalunya com de Catalunya del Nord, i no la sé percebre diferentment. També, però, és singular, es pot sentir distinta.  Podríem argumentar que és més distinta i més singular pels seus defectes que no pas pels seus avantatges, però no és del tot cert. Una de les coses que la fa especial, és precisament la Constitució, el fet de ser un subjecte de ple dret en ordre nacional, un dels membres de les Nacions Unides, sent un país tan petit. Jo, russa " de mentida" i andorrana de fet, que no de dret - crec que n'hem d'estar especialment orgullosos. Per això - tot i no recordar el 12 de desembre - reconec que la festivitat del 14 de març, així com el fet que aquest any s'hagi celebrat al Consell General, com a organ representatiu de la voluntat del poble, - em fa una especial il.lusió. 

 (Publicat al BONDIA el 21 de març del 2012)

dimecres, 7 de març del 2012

Pedaços d'or

Vladimir Visotski va ser cantautor i poeta rus, ídol de la generació dels meus pares i d’unes quantes generacions consecutives de més, agafant-hi també, una mica, la nostra. També era un bon actor: de fet, d’ofici era actor. Les seves cançons es van fer conèixer a Europa a través de la seva dona, l’actriu francesa de procedència russa Marina Vladi, que recordem per la pel·lícula La sorcière. A Rússia, es cantaven a tot arreu, absolutament a tot arreu.

 En una de les cançons parlava de les cúpules de les esglésies russes, que tra- dicionalment es cobreixen d’or, “perquè el Senyor les vegi més sovint”. No és pas la millor de les seves cançons, ni de bon tros, però m’agradava. No me’n recordo gaire, de la resta, però estic ben segura que acabava amb la promesa del poeta de cobrir la seva ànima turmentada de pedaços d’or, perquè Déu la veiés més sovint.

 M’ha tornat a venir a la memòria avui, mentre escoltava l’entrevista amb l’autor de la introducció a la nova traducció catalana d’El sagrat i el profà, de Mircea Eliade, a la ràdio. Mai he estat del tot capaç d’endinsar-me en la història de religions o la fenomenologia. Tot i així, m’agrada la idea de dividir l’espai i el temps entre el sagrat i el profà. A més a més, reconec la gran veritat d’aquesta divisió. El temps ens ve tallat pels moments que duren una eternitat, per aquells insuportables minuts quan alguna cosa enorme i incomprensible –sovint és un naixement o una mort, però també pot ser una teofania sense lligam directe amb esdeveniments previsibles– desvia el curs de les nostres vides.

 No sé fins a quin punt identificaria el temps sagrat amb el temps de festa; tanmateix, entenc que a les tradicions religioses el temps festiu és el dedicat a la pregària i a la meditació. També reconec la presència dels espais sagrats: a part de les esglésies, al nostre món desacralitzat en formarien part teatres i museus, cementiris i hospitals, i –se m’acut, però gairebé no m’atreveixo a dir-ho– palaus de justícia. Tots aquells llocs on el destí humà canvia irreversiblement són espais sagrats.

 Si penso en el temps de la meva vida com en un microcosmos particular, també hauria de tenir el seu temps sagrat i el seu temps profà. La gran pregunta seria: ¿qui decideix, qui mesura la presència de l’espai sagrat als espais ordinaris? ¿Som nosaltres, els humans, aquells qui distribuïm el nostre temps entre el sagrat i el quotidià, o és el cel que baixa a la terra a certs intervals, per si mateix? Sigui com sigui, procuraré –sí, jo també, tot i que els clàssics llatins gairebé em convencen de la necessària relació entre l’or i la mediocritat– apedaçar la meva ànima tan bé com pugui, amb tot el que llueixi: perquè el cel hi baixi més sovint.

 (Publicat al BONDIA el 7 de març del 2012)

diumenge, 4 de març del 2012

La música i l’aroma, al Museu de Perfum


El món del perfum és un món perillós. Com, de fet, són totes les coses relacionades amb la química. De manera igual de clara i directa, s’assembla a tot el que està relacionat amb la música. Les notes i els acords perfumístics amaguen, en el seu si, amors i desamors, un malestar incomprensible, tristor i esperança. Tot el que provoca emocions intenses en la promesa de felicitat té un poder enorme, incontrolable, però quan es tracta de la pintura o de la poesia potser és més fàcil de desxifrar, d’endevinar la seva influència sobre els nostres pensaments i les nostres accions.

Vaig formar part del taller “Perfum i música, camins per a la innovació”, d’Agustí Vidal, perfumista i músic, director de la Coral Polifònica Granollers, en companyia d’Eva Arasa, Reinaldo Márquez i altres admiradors de l’alta perfumeria i tot el que envolta el Museu del Perfum de la Fundació Júlia Bonet. Hi vaig tenir l’ocasió d’enamorar-me del perfum “Núvol de Llimona” –sempre em poso difícils les coses–: és un perfum que no es ven a totes les perfumeries, sinó al restaurant Cal Roca, a Girona, i està inspirat en les seves postres. És dolç, casolà i tendre; fa olor de mus de llimona, de llet i magdalenes. Agustí Vidal, que és, incidentalment, el creador de “Núvol de Llimona”, ens va mostrar, en el curs d’una magnífica classe magistral, com al món de la música i al món de les aromes es creen obres mestres a partir de variacions del mateix tema.

De la mateixa manera que podem dibuixar una relació entre la cançó “My favourite things” i un dels estàndards de jazz, Epistrophy, de Thelonious Monk, dos perfums de gran èxit, “Be Delicious”, de Donna Caran, i “Nina Ricci” tenenla mateixa base natural: la poma. La poma àcida, la Granny Smith, en el primer; la poma caramel·litzada o poma al forn en el segon. “Mirant el mateix tema des d’una altra perspectiva –explicava Agustí Vidal– es va crear un nou perfum.” L’altre exemple d’una interpretació del mateix motiu perfumístic que ens va fer veure eren les fragàncies “París”, d’Yves Saint-Laurent, i “Trésor”, de Lancôme. I tot seguit ens mostrava el lligam entre un fragment d’un dels concerts de Brandenburg de Bach i Dumberton Oaks, de Stravinsky. “Una capacitat especial que tenen els artistes –concloïa el perfumista– és mirar les mateixes coses de costats diferents.”

Seria difícil explicar totes les coses que s’aprenen –o totes les sensacions que es tenen– en un taller com aquest: la relació entre el tipus de perfum amb el moment històric de la seva creació, amb el tipus de disseny que es busca per al flascó, amb la personalitat del perfumista i amb els valors que deu representar la fragància... En tot cas, espero que la tradició dels tallers perduri, i que tinguem l’ocasió de repetir la grata experiència de participar-hi. Dotze perfums, i dotze temes musicals, en dues hores d’un gran plaer.

(Publicat al BONDIA el 29 de febrer del 2012)