Les constitucions del 1993

Us he de dir dues coses diferents. Una: diu en Sergi Mas que no sóc una russa de veritat. I dos: la memòria humana funciona d'una manera estranya i incomprensible. Se suposa que només recordem allò que ens interessa. No sé si és cert. Recordo tots els números de telèfon dels meus companys de primària de fa trenta anys, i no els truco mai; a més a més, puc recitar-vos tota una petita antologia de poesia catalana, i no em sembla haver posat el més mínim esforç per aprendre poemes; en canvi, he fet les mil i una per memoritzar l'ultim pin de la meva targeta de crèdit. 

Avui m'he despertat de bon matí, intentant recordar una cosa, i no hi havia manera. Era el Dia de la Constitució de la Federació Russa. No ho he aconseguit, i finalment l’he consultat a l’Internet i he confirmat que no el recordava. El 12 de desembre de l’any – espereu, espereu – 1993. Us en riureu, però no tenia gens present que la Constitució de la Federació Russa fos més recent que l’andorrana. El fet de vèncer la temptació de dir-vos que ja ho sabia m’ha costat horrors. És de molt mal veure reconèixer que no en tenia cap constància mental, però se m’havia esborrat de la memòria. Per l’edat que tinc, dec haver-la votat, però honestament, sincerament, no me’n recordo.

Si, el 12 de desembre de l’any 1993 va ser adoptada la segona Constitució de la història de la Federació Russa.  Això vol dir que l'any 2011 – a l’igual que Andorra – la Federació Russa celebrava la “majoria d’edat” de la seva Constitució. Ara bé, des de l’any 2005 no és un dia festiu: es considera “un dia memorial” que no sé ben bé ni què significa, però es treballa. Un fet curiós, tenint en compte que l’estat Rus no és particularment àvar amb les festes: l’any 2012, per exemple, tots els dies de 31 de desembre fins al 9 de gener van ser dies festius. 

 El fet de tenir una Constitució, per als russos, sembla que no signifiqui gran cosa. Al cap i a la fi, ningú – que jo sàpiga – estava dubtant de la viabilitat de la Federació Russa com a subjecte de ple dret en l’ordre internacional. A ningú se li havia acudit posar en dubte l’existència de la Federació Russa com a país. El reconeixement definitiu de la seva plena sobirania devia ser qüestió d’una formalitat, un instrument jurídic necessari, potser imprescindible, però sense un ressò en els cors dels ciutadans tanmateix. No fou així, a casa nostra. El 74,2 % de l’escrutini a favor de la Constitució (amb una participació del 75,7% de la població), en comparació amb el 58,43% de vots a favor de la nova Constitució de la Federació Russa i un impressionant 41,57 % en contra, ho demostra amb escreix. Ara bé, també és cert que estem parlant de 6.910 vots d'un total de 9.123 electors. De tot el meu cor rus: eren pocs electors, eren molt poca gent. Però la seva decisió va ser - per a nosaltres - crucial.

És obvi que les meves referències són mixtes. Quinze anys a Andorra – que no són gaires, però no són pocs perquè, per a mi, són quasi mitja vida i, com a mínim, tres quarts de vida adulta, - en combinació amb un coneixement molt limitat de Catalunya i Espanya, de França, Anglaterra i Amèrica, de tota la resta de països amb els quals he tingut un temporal o esporàdic contacte, han fet que barregi les coses russes amb les coses andorranes. M'agrada que les nostres cultures, per casualitat, per raons que no acabo d'esbrinar, últimament semblen estar-se apropant molt més del que havíem pensat posssbile fa deu o quinze anys. El fet que un teatre de Sant Julià decideixi posar en escena "L'inspector" de Gogol, canviant els noms de personatges per a típics noms d'Andorra, m'ho demostra més que totes les multituds de turistes russos als nostres carrers. El fet que el Museu de Tabac estigui preparant una exposició d'art rus també hi ajuda. En certes coses, ens assemblem més del que pensem. En altres, molt menys del que podríem imaginar.

 Quant a mi, sóc un producte mixt d’una cultura que em va nodrir d’un menyspreu quasi tòxic per totes les coses “quotidianes”, pel “dia a dia”, per la “realitat” – poso la realitat entre cometes degut a aquella qualitat efímera que tenia per a nosaltres,  - i una cultura molt terrenal i molt terrestre, una cultura dels guanys, dels prestanoms, del “porta a porta”, de la discòrdia de les concòrdies, de la guerra dels terrenys.  Per a mi, la cultura d'Andorra està íntimament lligada amb la cultura catalana, tant del Principat de Catalunya com de Catalunya del Nord, i no la sé percebre diferentment. També, però, és singular, es pot sentir distinta.  Podríem argumentar que és més distinta i més singular pels seus defectes que no pas pels seus avantatges, però no és del tot cert. Una de les coses que la fa especial, és precisament la Constitució, el fet de ser un subjecte de ple dret en ordre nacional, un dels membres de les Nacions Unides, sent un país tan petit. Jo, russa " de mentida" i andorrana de fet, que no de dret - crec que n'hem d'estar especialment orgullosos. Per això - tot i no recordar el 12 de desembre - reconec que la festivitat del 14 de març, així com el fet que aquest any s'hagi celebrat al Consell General, com a organ representatiu de la voluntat del poble, - em fa una especial il.lusió. 

 (Publicat al BONDIA el 21 de març del 2012)