dilluns, 16 de desembre del 2013

Les fulles d'eucaliptus


Totes les coses del món, i sobretot els éssers vius (i ja no parlo dels éssers humans), tenen característiques tan bones com dolentes. Moltes vegades, es tracta de les mateixes qualitats que actuen com a salvació universal en uns contextos i provoquen desastres majors en altres. És més: al mateix lloc, al mateix context, les mateixes característiques de les mateixes coses (o per exemple, de les mateixes plantes) primer es consideren beneficioses i més endavant, fatals.
L'eucaliptus blau de Tasmània, eucaliptus ver o eucaliptus de llei, l'arbre descobert i descrit a finals del segle XVIII i proclamat l'emblema floral de Tasmània l'any 1962, també es coneix com a l'arbre de la salut. Des de fa més d'un segle, sabem que les seves fulles i els seus fruit contenen olis essencials amb acció desinfectant, antisèptica, analgèsica, antibiòtica i cicatritzant. Les fulles d'eucaliptus blau s'utilitzen per preparar una tisana terapèutica, una infusió profilàctica contra els refredats i les malalties respiratòries, les infeccions de la pell i la gingivitis, i moltes altres afeccions. Recordo que quan era petita, la meva mare sempre tenia les fulles d'eucaliptus a la farmaciola, per si ens afectava una tos (o una bronquitis o una pulmonia), o una cremada perillosa, o per si ens congelàvem les mans a l'hivern. De vegades li agafàvem aquestes fulles com a material manejable pels treballs de plàstica del col·legi. També teníem insecticides que portaven extractes d'eucaliptus: allà on vivíem, la quantitat de mosquits, formigues i altres bitxos que piquen era considerable, tan considerable que mai he arribat a confiar en la bona ecologia dels llocs amb pocs insectes.
Les flors d'eucaliptus blau són una bona font de nèctar i pollen per a les abelles, el que és important per la producció de la mel. De les branques d'aquest arbre, es fan cistelles, tanques i mobles. La seva fusta pot ser utilitzada en la construcció de vaixells i vagons, en la decoració dels interiors de les cases. De les fulles s'extreuen substàncies que s'utilitzen en el treball amb el cuir. Degut a aquestes qualitats, i també al fet que es tracta d'una espècie fustera de creixement ràpid, s'ha distribuït ràpidament pels països de tot el món.
Fins fa relativament poc, ningú havia qüestionat el seu impacte negatiu a la flora dels països als quals ha sigut importat, deguda a la seva competició ecològica amb les espècies autòctones d'Amèrica, Àfrica, Àsia i Europa (com per exemple, les sureres tradicional dels Països Catalans). Té moltes arrels i empobreix el sòl molt ràpidament, alhora que canvia el seu metabolisme hídric. Si això ha propiciat la seva utilització a les zones pantanoses per poder-les sanejar, eliminar les plagues d'insectes i les malalties que transmeten, també ha fet que desplaci múltiples plantes natives de les zones on s'ha introduït. A més a més, al mateix temps que s'utilitzen, a molts llocs del món, com a llenya de molt bona qualitat, per als parcs naturals de grans extensions, sobretot als països de clima càlid, representen una amenaça major d'incendis forestals.
En rus, un dels noms més comuns de l'eucaliptus blau de Tasmània és «la pocavergonya», potser precisament per això: perquè creix molt ràpid (pot arribar a tenir l'alçada de 30 – 37 metres durant els primers quinze anys, amb un diàmetre de tronc 50 – 65 centímetres) i ocupa el lloc de les altres espècies amb una naturalitat envejable. La seva alçada màxima són uns 60 – 80 metres. Els colons australians el van anomenar «l'arbre de goma blava», per la substància resinosa que segrega.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 16 de desembre de 2013)
Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova

dilluns, 9 de desembre del 2013

L'arbust del ginebró

Diuen que al Luxúria, al casc antic d'Andorra la Vella, fan uns gintònics boníssims: fa mesos que tenim pensat anar-hi, però fa anys que no sortim de nit. Últimament, tothom ha recuperat el gust per la ginebra, tot i que fa uns pocs anys no hi havia quasi ningú que la preferís a la cervesa.
En realitat, mai he sabut si és el ginebre comú o el ginebró el que està a la base de la ginebra creada al segle XII pels monjos holandesos per combatre la pesta bubònica. Que em corregeixin els botànics, però crec que són dues plantes del mateix tipus tot i que es diferencien en alçada – i sé que avui en dia, els anglesos obtenen la seva ginebra per la destil·lació de cereals com l'ordi maltejat, la dacsa i el sègol, degudament rectificats i aromatitzats amb baies de ginebre i cítrics, mentre que a Rússia, per fer la ginebra, s'afegeixen herbes aromàtiques al vodka de tota la vida. Ara bé, el ginebre, la forma de les seves branques, amb les fulles punxants de color blavós i les baies de color blau marí, és un dels nostres arbres més emblemàtics, més simbòlics. Entre els poemes predilectes de tots els russos de l'últim segle hi compta L'arbust de ginebró de Nikolai Zabolotski, un poema d'amor que comença amb l'arbre somniat, un cruixit metàl·lic a la llunyania (el vol de la fletxa enverinada?) i el so semblant al so de les campanes: el soroll que fan les baies ametistes i que sona dolç al silenci dels somnis.
Us en transcric un fragment, en prosa: «Sentint l'aroma lleuger de la resina i apartant els baixos troncs, a la foscor de les branques de l'arbre vaig veure una semblança del teu somriure». I tot s'acaba malament: és un poema d'aquells amors la injecció dels quals és mortal, que deixen un buit més gran que qualsevol presència, que porten més patiment que plaer. Ara bé, quasi a totes les èpoques, a tots els pobles el ginebre s'ha vist com a beneficiós i protector.
El ginebre comú creix molt a poc a poc, però s'adapta a tota mena de condicions atmosfèriques (cosa que per a Rússia representa un tret especialment important). Els seus boscos humits i freds des de l'antiguitat s'han aprofitat no tan sols per la indústria de la fusta i la destil·lació de les begudes alcohòliques, sinó també per l'elaboració de les begudes diürètiques i antireumàtiques i tota mena de remeis medicinals: a la ginecologia, en casos de cistitis, per alleujar la gota i els dolors reumàtics. A Egipte i a Grècia Antiga, hi havia la costum de cremar branques de ginebre per desinfectar les cases i els carrers afectats per les epidèmies de còlera i tifus. A l'Índia, era popular la infusió de baies de ginebre que millorava el funcionament del sistema digestiu. A Rússia, el té de ginebre s'utilitza per combatre els refredats i les infeccions d'estómac.
El cèlebre artista rus Ilia Repin, mestre de retrat psicològic i pintura històrica, va plantar a la seva propietat – avui museu – tota una via ampla vorejada de ginebres que portava a la seva mansió. Des de fa molts segles, els científics observen que els boscos de ginebre comú no tenen iguals per purificar l'aire contaminat per les fàbriques i el tràfic de les grans ciutats. L'olor de les branques i de les fulles de ginebre dóna energia, al mateix temps que destrueix microbis i bacteris. Les branques de ginebre també es combinen molt bé amb altres plantes i flors, el que ha potenciat el seu ús com a planta ornamental.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 9 de desembre de 2013).
Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova.

dimecres, 4 de desembre del 2013

"Illa sola amb el vent"


Aquest hivern fa vent a les Valls d’Andorra. Per això, fa més fred que mai: de fred, sempre en fa, però de vent no en sol fer gaire. Ja sento una veu que protesta... Al teu poble, a Sant Julià, sí: però a la Vall de l’Orient, no tant. No m’interrompis encara. La reflexió d’avui m’ha fet partir del poema de Carles Riba que parla del vent més profund que l’aigua, del vent d’una illa deserta, del vent que és presència divina, empenta necessària per a la vida. És un poema que es diu illa deserta. Diuen que és un poema d’Ulisses; diuen que és un poema d’amor; el llegiré a la meva manera.

Tots, pràcticament tots els habitants d’illes al mig del mar immens i valls tancades tenim guardat per a alguna ocasió especial de la vida quotidiana un crit desesperat: que lluny, que lluny sóc de tot arreu! Potser aquells que surten d’Andorra cada setmana, cada mes, cada tres mesos no s’adonen d’aquesta ficció de llunyania, il·lusió de llunyania (perquè en realitat és mentida, som a prop de Barcelona i no tan lluny com això de Madrid o de París, i de fet, de tots els llocs i de totes les coses) que patim aquells qui no en sortim.

Entre la gent amb qui m’escric tinc amics que viatgen molt: quan es recorden d’enviar-me una abraçada de l’Illa de Pasqua, del riu Mississipí o de la selva africana, penso en ells i m’hi trasllado amb l’esperit. Però fa molts dies que no viatgen a cap indret digne de menció epistolar, o tal vegada no es recorden de comentar-m’ho, així que sempre em quedo, amb l’esperit i amb el cos, al territori que cobreixen els trajectes d’autobús per dues valls, de Sant Julià a Andorra la Vella, d’Encamp a Canillo, d’Ordino a Escaldes-Engordany: aquestes Valls on sembla que cada vegada hi ha menys cares noves, menys gent que ve per quedar-s’hi una llarga temporada.

A milers, han marxat els portuguesos que enyoraven el seu pobre i meravellós país més fortament que el bíblic Josep venut pels seus germans a Egipte. Han desaparegut –¿o no els veig?– aquells americans i anglesos joves i alegres que venien a treballar als bars i a les pistes, a esquiar i a impartir classes d’idiomes. I els francesos –¿com és que hi ha tan pocs francesos?...–. Els espanyols que em deien que res podia comparar-se amb Almeria ja fa molts anys que gaudeixen del sud dels seus somnis. No hi són tampoc (¿o s’han dissolt entre nosaltres?) aquells cambrers, rentaplats i recepcionistes que es vanagloriaven de cobrar el subsidi d’atur a baix mentre passaven un parell d’anys treballant aquí. Habitem un país mig buit, país d’edificis amb pocs veïns: ¿hi ha algú que sap quants hi vivim, realment? Quan es fa el recompte, ¿estem ben comptats?

Hi ha poques cares noves als nostres carrers: aquells qui hi passegen o bé són turistes (en gran part turistes russos, mercat volàtil, mercat estrany, però de moment molt exitós), o bé ens coneixem. Ens coneixem de memòria, i ¿què compartim, a part del territori? L’amor a la muntanya: enorme, embruixada, propera. Així estimen les illes desertes els “nàufrags de cap vaixell”, ¿recordeu aquelles paraules de Carles Riba? “Semblen dormir-hi mons / Errabunds que ens reclamen.” L’horror de la muntanya: de la jungla de pedra i vidre que ens hem construït, repleta de murs de contenció. La pàtria que amaga la nostra illa deserta la tenim a la ment, “dintre els ulls”. Que lluny som dels nostres somnis. “Al cel i a l’horitzó ens dirigim”, com diu, amb un sentiment tan andorrà, Teresa Colom. Sempre cerquem un glop d’aire fresc, d’aire lliure, un miracle que naixi entre nosaltres, els mots daurats –això torna a ser Carles Riba– “els mots daurats del qui admira i parla”... Encara no, no ha nascut, no tenim la nostra veu irrepetible. Entre muntanyes, estem sols entre muntanyes.

(Publicat al BONDIA el 4 de desembre de 2013)