"Illa sola amb el vent"

Aquest hivern fa vent a les Valls d’Andorra. Per això, fa més fred que mai: de fred, sempre en fa, però de vent no en sol fer gaire. Ja sento una veu que protesta... Al teu poble, a Sant Julià, sí: però a la Vall de l’Orient, no tant. No m’interrompis encara. La reflexió d’avui m’ha fet partir del poema de Carles Riba que parla del vent més profund que l’aigua, del vent d’una illa deserta, del vent que és presència divina, empenta necessària per a la vida. És un poema que es diu illa deserta. Diuen que és un poema d’Ulisses; diuen que és un poema d’amor; el llegiré a la meva manera.

Tots, pràcticament tots els habitants d’illes al mig del mar immens i valls tancades tenim guardat per a alguna ocasió especial de la vida quotidiana un crit desesperat: que lluny, que lluny sóc de tot arreu! Potser aquells que surten d’Andorra cada setmana, cada mes, cada tres mesos no s’adonen d’aquesta ficció de llunyania, il·lusió de llunyania (perquè en realitat és mentida, som a prop de Barcelona i no tan lluny com això de Madrid o de París, i de fet, de tots els llocs i de totes les coses) que patim aquells qui no en sortim.

Entre la gent amb qui m’escric tinc amics que viatgen molt: quan es recorden d’enviar-me una abraçada de l’Illa de Pasqua, del riu Mississipí o de la selva africana, penso en ells i m’hi trasllado amb l’esperit. Però fa molts dies que no viatgen a cap indret digne de menció epistolar, o tal vegada no es recorden de comentar-m’ho, així que sempre em quedo, amb l’esperit i amb el cos, al territori que cobreixen els trajectes d’autobús per dues valls, de Sant Julià a Andorra la Vella, d’Encamp a Canillo, d’Ordino a Escaldes-Engordany: aquestes Valls on sembla que cada vegada hi ha menys cares noves, menys gent que ve per quedar-s’hi una llarga temporada.

A milers, han marxat els portuguesos que enyoraven el seu pobre i meravellós país més fortament que el bíblic Josep venut pels seus germans a Egipte. Han desaparegut –¿o no els veig?– aquells americans i anglesos joves i alegres que venien a treballar als bars i a les pistes, a esquiar i a impartir classes d’idiomes. I els francesos –¿com és que hi ha tan pocs francesos?...–. Els espanyols que em deien que res podia comparar-se amb Almeria ja fa molts anys que gaudeixen del sud dels seus somnis. No hi són tampoc (¿o s’han dissolt entre nosaltres?) aquells cambrers, rentaplats i recepcionistes que es vanagloriaven de cobrar el subsidi d’atur a baix mentre passaven un parell d’anys treballant aquí. Habitem un país mig buit, país d’edificis amb pocs veïns: ¿hi ha algú que sap quants hi vivim, realment? Quan es fa el recompte, ¿estem ben comptats?

Hi ha poques cares noves als nostres carrers: aquells qui hi passegen o bé són turistes (en gran part turistes russos, mercat volàtil, mercat estrany, però de moment molt exitós), o bé ens coneixem. Ens coneixem de memòria, i ¿què compartim, a part del territori? L’amor a la muntanya: enorme, embruixada, propera. Així estimen les illes desertes els “nàufrags de cap vaixell”, ¿recordeu aquelles paraules de Carles Riba? “Semblen dormir-hi mons / Errabunds que ens reclamen.” L’horror de la muntanya: de la jungla de pedra i vidre que ens hem construït, repleta de murs de contenció. La pàtria que amaga la nostra illa deserta la tenim a la ment, “dintre els ulls”. Que lluny som dels nostres somnis. “Al cel i a l’horitzó ens dirigim”, com diu, amb un sentiment tan andorrà, Teresa Colom. Sempre cerquem un glop d’aire fresc, d’aire lliure, un miracle que naixi entre nosaltres, els mots daurats –això torna a ser Carles Riba– “els mots daurats del qui admira i parla”... Encara no, no ha nascut, no tenim la nostra veu irrepetible. Entre muntanyes, estem sols entre muntanyes.

(Publicat al BONDIA el 4 de desembre de 2013)