Deu ser el temps: aquelles tempestes
inesperades del mes de juliol. Deuen
ser aquells canvis atmosfèrics als
quals la meva mare sempre atribuïa
qualsevol maldecap o mal humor inexplicable. Deu ser que el gust de la
crisi s’ha fet percebre per tothom i per
tot arreu. No cal que ho hàgim arribat a perdre tot, ni una mica, ni res
de res, potser: tots coneixem persones
que s’han quedat sense feina, tots tenim, com a mínim, amics d’amics que
s’han quedat sense casa –a Espanya–.
A Andorra, crec que no conec ningú
que s’hagi quedat sense casa, i dels
amics que han estat a l’atur, la majoria
treballa, ni que sigui temporalment.
Potser no sempre és la feina dels seus
somnis, però com a mínim és una feina, i normalment una feina relacionada amb els seus estudis i experiència.
Tots, amb més o menys il·lusió, amb
més o menys solidaritat, anem lluitant. Des que hi ha menys turistes,
fem més vida de país, vida de barri.
Des que quasi ningú pot baixar a la
platja cada cap de setmana, tots anem
als mateixos llocs, tots fem fotos de les
mateixes coses des de diversos punts
de vista. El primer dia de l’obertura
de l’avinguda Carlemany per a vianants, tenia la sensació de conèixer el
80% dels qui estàvem asseguts a les
terrasses. Dels qui estàvem dempeus
als espectacles del Cirque du Soleil,
quasi la tercera part semblaven amics
i coneguts. A les festes i al teatre, de
compres nocturnes i als camins de
muntanya, ens tornem a conèixer i reconèixer tots. I no em malentenguis: és clar que vull que vinguin més turistes. Però mentre no n’hi ha, o no n’hi
ha gaires, som nosaltres mateixos els
qui donem vida al comerç local, a la
cultura del país, als carrers i a les places. Però –deu ser pel temps, per tot el
que ha plogut des del principi de l’estiu– aquest agost tothom està cansat.
Per molt que ens agradin les nostres
muntanyes, de tant en tant t’agafa la
nostàlgia pels paisatges desconeguts,
pels cels enormes, blaus o plens de
núvols, però sobretot amb sortides i
postes de sol. T’entren ganes de sol
que aparegui i desaparegui a poc a
poc, i no de cop i volta, com sol passar al mig de la capital, on treballo la
gran part del dia. Em sorprenia molt,
això, durant els meus primers anys a
Andorra: a una certa hora de la tarda,
encara hi havia llum, però el sol ja no
hi era. T’entren ganes de mar calent i
immòbil, ni que les platges estiguessin plenes de gent sota para-sols de
colors exòtics. T’entren ganes de veure files de vinyes, tarongers i oliveres,
de cansar-te de la calor, d’enyorar la
fresca de les nits pirinenques. Amics,
no sé si marxaré físicament, però per
un temps –fins al setembre– he deci-
dit desaparèixer de les pàgines dels
diaris. Ni que em trobeu pel carrer en
persona, el meu àlter ego que escriu
serà a prop d’un “xiringuito amb quatre pins al fons”, a prop del mar prenent-se un còctel amb moltes ombrelles. O bé pujant per les muntanyes,
però llunyanes. Amics, me’n vaig a
navegar per altres contrades. Feliç
agost a tots i totes. Un petó.
(Publicat al BONDIA el 7 d'agost del 2013)
(Publicat al BONDIA el 7 d'agost del 2013)