dilluns, 26 d’agost de 2013

L'agost


Deu ser el temps: aquelles tempestes inesperades del mes de juliol. Deuen ser aquells canvis atmosfèrics als quals la meva mare sempre atribuïa qualsevol maldecap o mal humor inexplicable. Deu ser que el gust de la crisi s’ha fet percebre per tothom i per tot arreu. No cal que ho hàgim arribat a perdre tot, ni una mica, ni res de res, potser: tots coneixem persones que s’han quedat sense feina, tots tenim, com a mínim, amics d’amics que s’han quedat sense casa –a Espanya–. A Andorra, crec que no conec ningú que s’hagi quedat sense casa, i dels amics que han estat a l’atur, la majoria treballa, ni que sigui temporalment. Potser no sempre és la feina dels seus somnis, però com a mínim és una feina, i normalment una feina relacionada amb els seus estudis i experiència. Tots, amb més o menys il·lusió, amb més o menys solidaritat, anem lluitant. Des que hi ha menys turistes, fem més vida de país, vida de barri. Des que quasi ningú pot baixar a la platja cada cap de setmana, tots anem als mateixos llocs, tots fem fotos de les mateixes coses des de diversos punts de vista. El primer dia de l’obertura de l’avinguda Carlemany per a vianants, tenia la sensació de conèixer el 80% dels qui estàvem asseguts a les terrasses. Dels qui estàvem dempeus als espectacles del Cirque du Soleil, quasi la tercera part semblaven amics i coneguts. A les festes i al teatre, de compres nocturnes i als camins de muntanya, ens tornem a conèixer i reconèixer tots. I no em malentenguis: és clar que vull que vinguin més turistes. Però mentre no n’hi ha, o no n’hi ha gaires, som nosaltres mateixos els qui donem vida al comerç local, a la cultura del país, als carrers i a les places. Però –deu ser pel temps, per tot el que ha plogut des del principi de l’estiu– aquest agost tothom està cansat. Per molt que ens agradin les nostres muntanyes, de tant en tant t’agafa la nostàlgia pels paisatges desconeguts, pels cels enormes, blaus o plens de núvols, però sobretot amb sortides i postes de sol. T’entren ganes de sol que aparegui i desaparegui a poc a poc, i no de cop i volta, com sol passar al mig de la capital, on treballo la gran part del dia. Em sorprenia molt, això, durant els meus primers anys a Andorra: a una certa hora de la tarda, encara hi havia llum, però el sol ja no hi era. T’entren ganes de mar calent i immòbil, ni que les platges estiguessin plenes de gent sota para-sols de colors exòtics. T’entren ganes de veure files de vinyes, tarongers i oliveres, de cansar-te de la calor, d’enyorar la fresca de les nits pirinenques. Amics, no sé si marxaré físicament, però per un temps –fins al setembre– he deci- dit desaparèixer de les pàgines dels diaris. Ni que em trobeu pel carrer en persona, el meu àlter ego que escriu serà a prop d’un “xiringuito amb quatre pins al fons”, a prop del mar prenent-se un còctel amb moltes ombrelles. O bé pujant per les muntanyes, però llunyanes. Amics, me’n vaig a navegar per altres contrades. Feliç agost a tots i totes. Un petó. 

(Publicat al BONDIA el 7 d'agost del 2013)


Cap comentari:

Publica un comentari