Les coses ben fetes

La veritat és que em vindria més de gust parlar de la llei de responsabilitats polítiques. Perquè tampoc estic del tot segura que s’hagi de fer, la llei de responsabilitats polítiques, ni quina formulació hauria de tenir si és que l’hem d’elaborar. La frase “llei de responsabilitats polítiques” se m’associa massa amb les disposicions legals de l’època franquista.  Però encara no ho tinc clar. També em faria feliç poder analitzar els resultats electorals catalans. Artur Mas ha tornat a guanyar, l’Esquerra Republicana puja. Els independentistes són majoria: si tots s’uneixen, si tenen paciència, si no es desesperen abans d’hora, potser faran força. Sort i ànims als parlamentaris elegits: és el millor i el pitjor temps per estar-hi, a la política. Un temps interessant.

Ara bé, el tema que es veu que està en voga a casa nostra no em fa ni gota de gràcia: és la sobtada idea de legalitzar la prostitució. Per poc que he pogut, he seguit els agitats debats a les pàgines de la premsa andorrana. Fa un parell de dies es va formular l’opinió que la població del país no es prostituïa prou com per satisfer la demanda “d’aquest servei”, així que s’havia de legalitzar la prostitució. Perdoneu: però ningú ho hauria de dir. Quan vaig llegir l’article que recollia les declaracions radiofòniques del Mlt. Hble Sr Cònsol de la parròquia d’Ordino sobre la necessitat de convertir un dels edificis emblemàtics de la parròquia en un “puticlub” (paraules textuals publicades al Diari d’Andorra), fonamentades en el fet que “la prostitució és un servei que es demana sovint a Andorra, tant entre els turistes com entre la mateixa població del país”, vaig pensar que es tractava del fruit d’un estrany malentès que s’oblidaria de seguida, però el tema es va seguir desenvolupant. El dia següent, el mateix Diari va publicar un article amb les declaracions dels professionals del ram de la vida nocturna que asseguraven que de fet, l’oferta dels serveis sexuals sí que hi era present, al país, i curiosament, arribaven a la mateixa conclusió que el polític que en lamentava l'absència: que s’havia de legalitzar la prostitució "sempre que es facin les coses ben fetes". I no me n'he pogut estar.

No sé per què, el tema de la prostitució sempre me’l prenc personalment, des del mateix començament dels anys noranta, quan de cop i volta, d’alguna mena d’inframón, van sortir dones i dones, vestides de Prada i altres marques que ara mateix no recordo, amb talons impossibles, amb cossos perfectes, que es van posar a passejar davant dels hotels del centre de Moscou on s’allotjaven els turistes estrangers. Es rumorejava que guanyaven molts diners. No recordo que hi hagués hagut, entre elles, cap home que oferís serveis heterosexuals. D’obertament homosexuals, n’hi havia. Que jo recordi, ningú s’oferia a les dones. Potser tenien un poder adquisitiu més baix, tot plegat. En fi, quant a les clientes de sexe femení, es veia poca oferta i potser hi havia poca demanda. Però crec que si jo, als meus setze, disset, divuit anys, fos home i no pas dona, hauria acabat pagant per rebre serveis sexuals. Com també penso que si algú hi hagués insistit molt, hagués acabat provant drogues perilloses. Ara ja no tinc la mateixa curiositat ni pels efectes psicodèlics de les substàncies nocives, ni per les hipotètiques tècniques d’experimentació de plaer en parella que se’m podrien haver ensenyat. L’atzar o Déu me n’ha salvat.

És per això que penso que si algú m’oferís els seus propis serveis sexuals per un mòdic preu X no els hi compraria, però tampoc el denunciaria a les autoritats. Em puc imaginar l'existència d'una persona que volgués registrar el comerç del seu propi cos com un possible negoci autònom, avui il·legal o semilegal. D’acord, per molt que ho intento, no l’acabo de concebre com a una manera de guanyar-se la vida del tot acceptable, i ara que ja no sóc adolescent em costa creure que pugui ser lliurement escollit per un particular: digueu-me antiquada però no ho veig com un ofici. Però el que més em repulsa és la possibilitat de que la llei permeti que hi hagi persones que s’enriqueixin a base de l’explotació sexual dels altres. Potser ja en tenim, d’això: però no s’hauria de tolerar. 

Si és que, tal i com es declara a l’article de Jordi Salazar al Diari d’Andorra del dimarts 27 de novembre de 2012, a Andorra s’exerceix la prostitució il·legalment, en unes condicions degradants i “de manera totalment il·lícita”, el que proposaria no és legalitzar la prostitució, sinó portar als responsables dels actes il·lícits a la justícia. És lògic. ¿Oi que quan trobem indicis de la violència i la drogoaddicció a casa nostra ningú es proposa legalitzar ni les palisses ni l’heroïna pel simple fet que siguin presents en la cruel realitat?..  Si ara resulta que el país té – posem pel cas – vuit persones que s’enriqueixen amb les contínues estafes als consumidors, no legalitzarem l’estafa, sinó que denunciarem els estafadors. Doncs el mateix exactament: si resulta – per exemple – que hi ha vuit persones (o deu, o vint, o cent, el nombre és irrellevant) que s’enriqueixen a través de l’explotació sexual humana als pisos privats, hauríem de denunciar els responsables, i no legalitzar la seva activitat il·lícita. Si hi ha algú que reivindica el seu dret a prostituir-se, que vulgui utilitzar-lo com un dret personal i intransferible. Mai explotant als altres. Mai menystenyint la dignitat aliena. Qui es vulgui oferir per diners, que ho faci, però que ho faci personalment. No a l’explotació sexual. No a la violència. No a l’esclavitud.  

(Publicat al BONDIA el 28 de novembre del 2012)

"Dintre la rosella"

«I el vent deixava dintre la rosella/ granets de blat com espurnes de sol», deia el meu preferit Joan Salvat-Papasseit, tot per descriure la boca d'un ésser estimat. Així es recorden petons llunyans: «com la neu rosa als cims quan surt el sol». No hi ha cap flor a part de la rosella (també coneguda amb el nom de quiquiriquic, com el cant del gall) que evoqui amb tanta precisió i innocència l'embriaguesa, l'alè, l'addicció d'amor: el vell país dels cors trencats. No hi ha cap flor més atrevida i explícita a l'hora de temptar-nos amb la proximitat d'un oblit improbable, d'un dolç estupor de mai més. Un pas, un tràngol, una calada, i un dimoni misteriós o un àngel inefable t'emportaria de la mà. Benaurats aquells qui, com Màrius Torres, estimen tant el seu enyorament que no el canviarien per la viva realitat dels somnis.

Per la rosella, gallgallaret, roella, paramà, avui farem un lloc d'honor a la llarga llista dels objectes (tant animats com inanimats) que ens provoquen sensacions contradictòries. «Arreu als camps hi ha vermell de roselles», deia Salvador Espriu, i és cert que aquestes flors d'un roig de la senyera, conjuntament amb la ginesta groga, són un símbol de la primavera, de l'esperança, de la llibertat. Tanmateix, per als anglesos i per als russos són les flors que es porten en record de les víctimes de la primera (en cas dels anglesos) i segona (en cas dels russos) guerra mundial. A les visions místiques dels grecs antics, les roselles coronaven els caps dels germans bessons Hipnos, la personificació del somni, i Tànatos, el déu de la mort no violenta. Per a Novalis («Himnes a la nit», versió catalana d'Antoni Tàpies-Barba), la fosca nit «dóna vol a les ales feixugues de l'ànima» mentre recull les roselles, i «el bàlsam preciós goteja de la seva mà».

La varietat de rosella de la qual s'obté l'opi és el cascall – papaverum somniferum album. Quan pensem en el període i lloc geogràfic on ens sembla que més es va popularitzar el seu consum, automàticament ens ve a la ment la Xina del segle XIX: el segle en el qual van tenir lloc les terribles guerres d'opi que van permetre que els britànics continuessin important la droga a la Ciutat Prohibida. De fet, el consum de l'opi ja s'havia estès a l'antiguitat egípcia, i després entre els àrabs, per arribar a Xina al segle XVII, quan s'hi va prohibir el consum del tabac. A part d'haver sigut la reconeguda font d'opi del poble xinès, el cascall és la planta que serveix de matèria prima per a l'obtenció de morfina i heroïna. A la família de consumidors habituals d'opi no tan sols trobaríem a Sherlock Holmes (al cap i a la fi, un personatge fictici) o Thomas de Quincey, que va entrar a la història de la literatura amb la descripció detallada dels símptomes de la pròpia malaltia, sinó a gent tan decididament immortal com Goethe, Goya, Shelley, Byron, Coleridge, Wordsworth i Walter Scott.

Quan era petita, al jardí de casa meva hi havia cascalls. Tinc la sensació que no eren els mateixos dels quals Virgili observava que donaven el suc de l'oblit: «laethean», perquè recordo que, quan es madurava el seu fruit, la càpsula que contenia les llavors s'obria, i em sembla que la de les plantes idònies per sintetitzar drogues perilloses no s'obre fàcilment. Amb llavors de cascall, es feien coques i pastissos: aquí, això no és típic. En canvi, he llegit que en algunes localitats de Catalunya es feia arròs caldós amb les fulles de la rosella.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 19 de novembre del 2012)

Il·lustració: Jordi Casamajor.

La mà del temps

Quan llegeixes un llibre aliè, teòricament et trobes immers en una vida aliena. ¿Per això el llegeixes, oi? Per curiositat. Per sortir de tu mateix i percebre la manera de sentir dels altres.

Si ens diuen que allò que més recordem d'una persona no solen ser les seves paraules, sinó que és l'aparença i el to de la veu, ¿com és que com millor entenem el que volen dir els altres és per escrit?... Però tot, tot és essencial, l'aparença, els gestos, la veu de la persona que volem entendre. I en un llibre no hi ha detalls sense importància. El color de la coberta, la qualitat del paper, l'olor de nou, d'acabat de sortir de la impremta, la distribució de les paraules, les majúscules i minúscules, la cursiva punyent. El fet d'haver de separar les pàgines, de tallar-les amb un ganivet especial per poder-les llegir, forma una part important de la relació del lector amb un llibre acabat de comprar. Tallant les pàgines, l'alteres. Ja és el teu llibre. No és un llibre qualsevol. 

Els llibres vells porten en si mateixos un bocinet de la vida dels seus lectors anteriors, i "no hi som,/ens en anem, però perviu,/ articulada amb tinta negra,/ la traça de la poesia". Us estic citant la Vetlla de Jordi Llavina (Poesia 3i4, 2012), premi Octubre de Poesia, un llibre la segona edició del qual acaba d'arribar a les botigues. El vaig comprar a L'Altell de Banyoles, el dia que hi vam ser a la presentació de L'arqueta dels rellotges al matí... i té vida pròpia. Té personalitat. Té un caràcter diferent d'aquell que pugui tenir un ésser humà (autor o lector). És un objecte viu, predestinat a ser un llibre de capçalera. I és un llibre sobre un llibre. Un llibre que dura més que un amor, un llibre que pot durar més que una vida. Sí, és un llibre que canta l'himne a la seva espècie d'essers vius.

He dit que llegim per conèixer als altres, però això és mentida. Llegim per conèixer a nosaltres mateixes, per desxifrar les nostres pròpies memòries a les memòries de lletraferits desconeguts. La Vetlla hi ajuda. Oh quantes coses meves, llunyanes, pròpies m'ha fet recordar!.. I com me les fet enyorar, com me les ha fet atresorar, acaronar imperceptiblement, aquelles coses d'un vell temps "de quan tenien els vagons/ seients vermells i cortinetes"... Passat, t'estimo!.. 

Sí, és un llibre que vol que el llegiu. I jo el llegeixo, encara el rellegeixo una mica, just per tornar al meu propi passat que res, estic segura, res no té a veure amb el passat de l'autor. No és ben bé l'autor, - gairebé no el conec, - és el llibre que em parla. I jo el sento, i també "sento el calfred, sento la mà/ del temps posar-se damunt meu,/ i m'esgarrifa la carícia".

(Publicat al BONDIA el 21 de novembre del 2012)