dimecres, 28 de novembre de 2012

Les coses ben fetes

La veritat és que em vindria més de gust parlar de la llei de responsabilitats polítiques. Perquè tampoc estic del tot segura que s’hagi de fer, la llei de responsabilitats polítiques, ni quina formulació hauria de tenir si és que l’hem d’elaborar. La frase “llei de responsabilitats polítiques” se m’associa massa amb les disposicions legals de l’època franquista.  Però encara no ho tinc clar. També em faria feliç poder analitzar els resultats electorals catalans. Artur Mas ha tornat a guanyar, l’Esquerra Republicana puja. Els independentistes són majoria: si tots s’uneixen, si tenen paciència, si no es desesperen abans d’hora, potser faran força. Sort i ànims als parlamentaris elegits: és el millor i el pitjor temps per estar-hi, a la política. Un temps interessant.

Ara bé, el tema que es veu que està en voga a casa nostra no em fa ni gota de gràcia: és la sobtada idea de legalitzar la prostitució. Per poc que he pogut, he seguit els agitats debats a les pàgines de la premsa andorrana. Fa un parell de dies es va formular l’opinió que la població del país no es prostituïa prou com per satisfer la demanda “d’aquest servei”, així que s’havia de legalitzar la prostitució. Perdoneu: però ningú ho hauria de dir. Quan vaig llegir l’article que recollia les declaracions radiofòniques del Mlt. Hble Sr Cònsol de la parròquia d’Ordino sobre la necessitat de convertir un dels edificis emblemàtics de la parròquia en un “puticlub” (paraules textuals publicades al Diari d’Andorra), fonamentades en el fet que “la prostitució és un servei que es demana sovint a Andorra, tant entre els turistes com entre la mateixa població del país”, vaig pensar que es tractava del fruit d’un estrany malentès que s’oblidaria de seguida, però el tema es va seguir desenvolupant. El dia següent, el mateix Diari va publicar un article amb les declaracions dels professionals del ram de la vida nocturna que asseguraven que de fet, l’oferta dels serveis sexuals sí que hi era present, al país, i curiosament, arribaven a la mateixa conclusió que el polític que en lamentava l'absència: que s’havia de legalitzar la prostitució "sempre que es facin les coses ben fetes". I no me n'he pogut estar.

No sé per què, el tema de la prostitució sempre me’l prenc personalment, des del mateix començament dels anys noranta, quan de cop i volta, d’alguna mena d’inframón, van sortir dones i dones, vestides de Prada i altres marques que ara mateix no recordo, amb talons impossibles, amb cossos perfectes, que es van posar a passejar davant dels hotels del centre de Moscou on s’allotjaven els turistes estrangers. Es rumorejava que guanyaven molts diners. No recordo que hi hagués hagut, entre elles, cap home que oferís serveis heterosexuals. D’obertament homosexuals, n’hi havia. Que jo recordi, ningú s’oferia a les dones. Potser tenien un poder adquisitiu més baix, tot plegat. En fi, quant a les clientes de sexe femení, es veia poca oferta i potser hi havia poca demanda. Però crec que si jo, als meus setze, disset, divuit anys, fos home i no pas dona, hauria acabat pagant per rebre serveis sexuals. Com també penso que si algú hi hagués insistit molt, hagués acabat provant drogues perilloses. Ara ja no tinc la mateixa curiositat ni pels efectes psicodèlics de les substàncies nocives, ni per les hipotètiques tècniques d’experimentació de plaer en parella que se’m podrien haver ensenyat. L’atzar o Déu me n’ha salvat.

És per això que penso que si algú m’oferís els seus propis serveis sexuals per un mòdic preu X no els hi compraria, però tampoc el denunciaria a les autoritats. Em puc imaginar l'existència d'una persona que volgués registrar el comerç del seu propi cos com un possible negoci autònom, avui il·legal o semilegal. D’acord, per molt que ho intento, no l’acabo de concebre com a una manera de guanyar-se la vida del tot acceptable, i ara que ja no sóc adolescent em costa creure que pugui ser lliurement escollit per un particular: digueu-me antiquada però no ho veig com un ofici. Però el que més em repulsa és la possibilitat de que la llei permeti que hi hagi persones que s’enriqueixin a base de l’explotació sexual dels altres. Potser ja en tenim, d’això: però no s’hauria de tolerar. 

Si és que, tal i com es declara a l’article de Jordi Salazar al Diari d’Andorra del dimarts 27 de novembre de 2012, a Andorra s’exerceix la prostitució il·legalment, en unes condicions degradants i “de manera totalment il·lícita”, el que proposaria no és legalitzar la prostitució, sinó portar als responsables dels actes il·lícits a la justícia. És lògic. ¿Oi que quan trobem indicis de la violència i la drogoaddicció a casa nostra ningú es proposa legalitzar ni les palisses ni l’heroïna pel simple fet que siguin presents en la cruel realitat?..  Si ara resulta que el país té – posem pel cas – vuit persones que s’enriqueixen amb les contínues estafes als consumidors, no legalitzarem l’estafa, sinó que denunciarem els estafadors. Doncs el mateix exactament: si resulta – per exemple – que hi ha vuit persones (o deu, o vint, o cent, el nombre és irrellevant) que s’enriqueixen a través de l’explotació sexual humana als pisos privats, hauríem de denunciar els responsables, i no legalitzar la seva activitat il·lícita. Si hi ha algú que reivindica el seu dret a prostituir-se, que vulgui utilitzar-lo com un dret personal i intransferible. Mai explotant als altres. Mai menystenyint la dignitat aliena. Qui es vulgui oferir per diners, que ho faci, però que ho faci personalment. No a l’explotació sexual. No a la violència. No a l’esclavitud.  

(Publicat al BONDIA el 28 de novembre del 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari