La mà del temps

Quan llegeixes un llibre aliè, teòricament et trobes immers en una vida aliena. ¿Per això el llegeixes, oi? Per curiositat. Per sortir de tu mateix i percebre la manera de sentir dels altres.

Si ens diuen que allò que més recordem d'una persona no solen ser les seves paraules, sinó que és l'aparença i el to de la veu, ¿com és que com millor entenem el que volen dir els altres és per escrit?... Però tot, tot és essencial, l'aparença, els gestos, la veu de la persona que volem entendre. I en un llibre no hi ha detalls sense importància. El color de la coberta, la qualitat del paper, l'olor de nou, d'acabat de sortir de la impremta, la distribució de les paraules, les majúscules i minúscules, la cursiva punyent. El fet d'haver de separar les pàgines, de tallar-les amb un ganivet especial per poder-les llegir, forma una part important de la relació del lector amb un llibre acabat de comprar. Tallant les pàgines, l'alteres. Ja és el teu llibre. No és un llibre qualsevol. 

Els llibres vells porten en si mateixos un bocinet de la vida dels seus lectors anteriors, i "no hi som,/ens en anem, però perviu,/ articulada amb tinta negra,/ la traça de la poesia". Us estic citant la Vetlla de Jordi Llavina (Poesia 3i4, 2012), premi Octubre de Poesia, un llibre la segona edició del qual acaba d'arribar a les botigues. El vaig comprar a L'Altell de Banyoles, el dia que hi vam ser a la presentació de L'arqueta dels rellotges al matí... i té vida pròpia. Té personalitat. Té un caràcter diferent d'aquell que pugui tenir un ésser humà (autor o lector). És un objecte viu, predestinat a ser un llibre de capçalera. I és un llibre sobre un llibre. Un llibre que dura més que un amor, un llibre que pot durar més que una vida. Sí, és un llibre que canta l'himne a la seva espècie d'essers vius.

He dit que llegim per conèixer als altres, però això és mentida. Llegim per conèixer a nosaltres mateixes, per desxifrar les nostres pròpies memòries a les memòries de lletraferits desconeguts. La Vetlla hi ajuda. Oh quantes coses meves, llunyanes, pròpies m'ha fet recordar!.. I com me les fet enyorar, com me les ha fet atresorar, acaronar imperceptiblement, aquelles coses d'un vell temps "de quan tenien els vagons/ seients vermells i cortinetes"... Passat, t'estimo!.. 

Sí, és un llibre que vol que el llegiu. I jo el llegeixo, encara el rellegeixo una mica, just per tornar al meu propi passat que res, estic segura, res no té a veure amb el passat de l'autor. No és ben bé l'autor, - gairebé no el conec, - és el llibre que em parla. I jo el sento, i també "sento el calfred, sento la mà/ del temps posar-se damunt meu,/ i m'esgarrifa la carícia".

(Publicat al BONDIA el 21 de novembre del 2012)