dijous, 30 d’abril del 2015

A la memòria de Joan Martí Alanis, un bisbe-copríncep que estimava Andorra



El 14 d’octubre de l’any 2009, el qui fou bisbe-copríncep Joan Martí Alanis va rebre cristiana sepultura a la cripta de la catedral de Santa Maria d’Urgell. Avui, després de llegir El llarg caminar d’un home bo, d’Antoni Morell, un llibre que recomano a tots els que desitgen aprendre més sobre un home extraordinari immensament important per a la història d’Andorra, voldria compartir amb vosaltres les paraules que vaig escriure aquell dia. No en canvio res, ni una lletra, tot i que el llibre d’Antoni Morell dóna una nova llum a la visió que tenia Joan Martí Alanis, un home sobri i prudent, de l’experiència del dolor i de la soledat, del seu amor per Andorra i del patiment que era part de la seva missió de governant.

La catedral de la Seu és grisa i solemne, i els Petits Cantors canten l’eternitat. Estic amb ells, a dalt de tot. Una persona amable em demana si vull que em facin lloc per seure a terra, allà on es veu més bé. Em quedo dreta; ho veig tot. El bisbe que no he arribat a conèixer va ser universalment estimat. Hi ha gent que plora a llàgrima viva. Quan baixi, posaré espelmes. Perquè la família segueixi amb salut, perquè els avis descansin en pau, i també per l’ànima del bisbe. La veu del prelat ens demana per què tenim por de la mort, si la mort no és res si Déu està amb nosaltres. Tinc por de la mort perquè sembla que ens fa desaparèixer. No deu ser veritat, però ho sembla, i el fèretre de fusta n’és una evidència innegable.

Aquest és el punt trist que no em deixa tranquil·la: la mort és evident, l’eternitat està oculta. Hi crec amb totes les forces i no en dubto mai, però no la veig, no sé com és, i sé com és la mort. La mort és així. La gent s’acomiada, et vesteixen de fusta i aparentment et quedes sol. Ja sé que estàs amb Déu, però sempre estàs amb Déu, viu o mort, i quan et quedes sol, et poses trist. Tinc por de quedar-me sola. Espero i confio que el bisbe no tingués por.

Quan era viu, portava una vida simple, tan simple que gairebé l’hi retreien. Anava al mercat, parlava amb la gent, portava una boina i una bufanda al coll, i tenia un cotxe dels normals i corrents. Es va jubilar en una residència de capellans a Barcelona, i va passar allí els últims anys de la seva vida, llegint, més que res llegint. No va tornar mai a Andorra en una visita oficial.

La missa avança. Ens donem la pau, tres dones que som en el mateix racó i un senyor que no conec. Amb la pau de Crist sempre em poso més serena. Baixo per fer la comunió. La missa s’acaba i, quan aixequen el fèretre, primer els capellans i després tota la gent es posa a aplaudir. No conec el costum d’aplaudir als funerals i no m’hi atreveixo. Potser és la mostra de la fe en la resurrecció imminent, o potser l’aplaudeixen per haver viscut la vida d’un home bo. De totes formes no m’hi acabo d’unir, no he après a aplaudir en moments semblants, i miro si trobo algú a qui pugui donar les condolences. No m’hi acabo d’orientar. M’apropo a la creu. Un petit grup de persones selectes s’emporta el bisbe, i marxem.
M’hagués agradat conèixer-lo. Tots diuen que s’estimava Andorra. Ara s’ha quedat òrfena d’un més que l’estimava, i ens toca estimar-la més, tant per nosaltres com per ell.

Fins sempre, amic desconegut, prelat auster, lector curiós, copríncep memorable. Fins que la mort em porti allà on sou. Si Déu vol, encara ens veurem. La vida és eterna.

(Publicat al BONDIA el 29 d'abril de 2015)

dimarts, 21 d’abril del 2015

Per molts anys, Laura




Fa deu anys que els cirerers japonesos del parc Central floreixen per avisar-nos que s’apropa el teu dia. Avui fas 10 anys. T’hem explicat l’aventura del teu naixement tantes vegades que ja te la saps de memòria. Quan vivies a la panxa de la mama, em feia l’efecte que no et movies prou, així que m’estirava boca avall per animar-te a moure’t i aleshores sempre feies tantes puntadetes com era estrictament necessari per deixar les preocupacions de banda i continuar amb el dia a dia. Et vaig fer més pitets i tovalloles a punt de creu dels que et pots imaginar. Feia el punt de creu davant dels arbres en flor i pensava el teu nom, “Laura, Laura”. Vas arribar quatre dies més tard del previst. Les últimes setmanes, cada dia anàvem a passejar al camí dels Matxos d’Engolasters per animar-te a sortir. Vas néixer a dos quarts de dues, plorant de gana, just a temps perquè comencessin els Simpson, i el veredicte del pediatre de guàrdia va ser “molt guapa”, i res més. Pesaves gairebé tres quilos, 2.970 grams per ser exactes, i feies 49 centímetres de llargada. El teu pare et va vestir d’un conjunt blanc, el més difícil de posar en un nadó de tot el que s’havia fabricat a tot el món. Et portaves tan bé que jo em preocupava perquè no ploraves prou. Des de les primeres hores, vas robar el cor al padrí i a la iaia, i el pare filmava el padrí que podia mirant durant hores com dormies. Quan tenies dos dies, et vam posar arracades, contràriament a la tradició russa: a Rússia, les nenes no porten arracades fins a l’adolescència. 

Quan jo vivia a Rússia i celebrava les meves festes d’aniversari amb les veïnes, les meves amigues Tània i Natàlia em feien bufar les espelmes del pastís una per una i, abans de bufar cada espelma, m’explicaven allò que havia passat l’any que li corresponia. Deixa’m que avui segueixi aquesta tradició russa, encara que sigui en paper i amb unes espelmes imaginàries. Les de veritat ja les bufaràs a casa de la iaia i el padrí aquesta nit. 

L’any que vas néixer, al mes d’abril, el teu padrí et va portar una rosa diminuta amb una bandera andorrana. Tens una foto de poques setmanes d’edat agafada a la teva rosa de Sant Jordi. Et vam batejar al santuari de Meritxell, el mateix lloc on ens havíem casat, amb el mateix mossèn que havia batejat, feia molts anys, el teu pare: mossèn Blai. La tieta, la teva madrina, portava una espelma decorada amb molts ornaments. Quan tenies un any, només parlaves rus i les teves fruites preferides eren el meló i la síndria. Et fèiem massatges que havíem après a la consulta d’Isabel Casadevall, i t’agradaven molt aquells massatges d’oli d’ametlla dolça. Et feia molta gràcia l’aneguet groc i divertit que portava l’oli. 

Quan tenies 2 anys, vas començar a estudiar a l’Escola Andorrana d’Encamp i a fer piscina. Et vam portar a aprendre a nedar perquè intentaves tirar-te a l’aigua cada cop que et trobaves a prop d’una piscina o d’un mar. L’aigua t’ha agradat sempre. 

Quan tenies 3 anys, el teu color preferit era el rosa i somniaves a convertir-te en una princesa. 

Quan tenies 4 anys, volies ser mestra i pintora. 

Quan tenies 5 anys, vas començar a esquiar amb l’Escola de Neu. Les teves nines preferides eren les Barbies. 

Quan tenies 6 anys, vam anar a Còrsega. En vam portar la teva joguina preferida, el ruquet que es diu Còrsic. Després de tornar de França, vas començar les classes de gimnàstica artística. Vas aprendre a fer rodes i tombarelles. 

Quan tenies 7 anys, vas començar a anar a AINA els estius, sempre amb la teva amiga Polina. Vas aprendre a fer ponts i verticals. Vas anar a competicions internacionals per primera vegada. 

Quan tenies 8 anys, vas decidir que series metge i et dedicaries a la medicina esportiva. T’agradaven molt les nines Monster High i totes les sèries on sortien. Vas aprendre a fer mortals. 

Quan tenies 9 anys, vas començar a fer dansa urbana i curses de piscina. Vas guanyar la teva primera medalla de bronze en el campionat d’Andorra, estil braça, i la teva primera medalla d’argent a la competició de Puigcerdà, nedant d’esquena. També et van escollir per anar al Consellet de l’escola com a representant de la classe, i et feia molta il·lusió. Vas veure Itàlia, Grècia i Turquia per primera vegada. Et vas aficionar al Bàsquet Club Andorra. 

M’agrada que tinguis somnis i projectes. M’agrada que siguis sempre molt feliç. Feliç aniversari, cor meu. Per molts i molts anys.

(Publicat al BONDIA el 8 d'abril de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Cecília Santañes).