dimecres, 29 de setembre del 2010

Tot va bé

Una canonada rebentada, un autobús avariat enmig de la carretera, un furt, un intent de suïcidi són notícies. Aquest fet, fins a un cert punt, és indicatiu de l’estabilitat de la nostra societat. Si les canonades es rebentessin cada dia, si les carreteres estiguessin habitualment plenes d’autobusos avariats, si els furts fossin una ocurrència habitual i els suïcidis tan freqüents que ningú en volgués saber res, tot això no seria notícia. En tindríem altres, de notícies. O potser no. Les tindríem allà, les mateixes, sempre les mateixes però moltes, i les llegiríem igualment.

Agafem un exemple de manual. Els diferents grups parlamentaris no es posen d’acord. És notícia des del principi de la legislatura, i la seguim llegint d’edició en edició, i ens indigna com si fos el primer dia. Ja sé que és una desgràcia, però no és cap novetat. No és cap novetat, però segueix sent notícia. De vegades algú suggereix que potser s’arribaran a posar d’acord, però al cap de poc, tornem-hi: que no. I ho tornem a posar a les portades. De fet, els detalls de l’anàlisi política semblen ser els mateixos des de fa dies, setmanes i mesos. La possibilitat que Antoni Martí, algun dia, lideri alguna formació al nivell nacional i arribi a cap de Govern, s’ha previst tantes vegades que ja podria sortir a la categoria de coneixements generals sobre Andorra en algun concurs televisiu. “Un polític escaldenc que probablement arribarà a liderar el Govern andorrà d’aquí un temps”. Bingo. I així continuaríem. “Un polític lauredià que sempre ha volgut ser un número dos i mai el número u”. Ai, perdoneu, pot haver-n’hi més d’un. Volia que escollíssiu l’opció més coneguda. Va, una de fàcil: “Un polític amb un caràcter difícil, una capacitat de treball formidable i un ample grup de col•laboradors que el defensen a mort.” Cap problema (¿o no?). Un altre. “El “follonero” de la política andorrana”. Crec que no és difícil d’endevinar. I així passaríem una estona.

Les velles notícies omplen els diaris, disfressades de noves. Hi ha com a mínim una formació política que té un visible problema: no tenen pla d’acció. (Grosso modo, en tenen un: volen guanyar les eleccions. Els falta precisar els petits detalls d’orientació ideològica.) Els residents espanyols s’indignen per la discriminació. Els grups de dones demanen la legalització de l’avortament en casos extrems i particulars. L’atur creix. Vénen pocs turistes. La crisi - tota mena de crisi – també és una qüestió recurrent, i no hi ha ningú que se’n cansi. L’obra pública costa molts diners. Importem molt, i no exportem res. Els bancs treballen per millorar (el sistema informàtic, per exemple). Hi ha qüestions recurrents que s’utilitzen cada vegada que no hi ha notícies.

Sí, hi ha unes qüestions que es repeteixen molt, i després n’hi ha d’altres que mai no es mencionen. El tancament dels diumenges a la tarda ha fet córrer més tinta que l’apropament a Europa. No ho dic com cap hipèrbole ni comparació inventada. És així. És clar que és una qüestió més fàcil d’abordar, però que jo hagi vist a la premsa hi ha hagut molt poc debat sobre la qüestió d’Andorra i la Unió Europea. No veig que es parli gaire sobre la gestió més adequada que s’hauria de fer de la vall del Madriu. La creació d’uns espais sense fum ha sigut considerada per poca gent, i no ha estat adoptada per cap dels grups parlamentaris. En canvi, el recent jurament d’un nou conseller ha tingut una cobertura espectacular, no tan sols de part dels diaris sinó també, de part dels columnistes d’opinió.

Som lliures de decidir sobre què expressem les opinions, però em costa, em segueix costant, trobar-hi un sentit d’equilibri.

(Publicat al BONDIA el 29 de setembre del 2010)

diumenge, 12 de setembre del 2010

Russa optimista

Tinc un amic que em diu “la russa optimista”. Em fa tanta gràcia que ara suposo que ja s’ha format tota una colla de gent que utilitza aquest sobrenom. L’altre dia hi havia futbol: “Andorra - Rússia”. Tothom em deia que havia de donar suport a l’equip de Rússia. Gairebé hi caic, i mira que són boníssims i no necessiten el meu suport per a res. Com a conseqüència, estava a la tribuna patint i representant un retrat gràfic de conflicte intern d’interessos. Els russos cridaven “Ras-si-ya, Ras-si-ya”, el qual significa “Rússia, Rússia”, però en rus. Els nens autòctons cridaven, amb ells: “Casillas, Casillas”, perquè els semblava graciós i així hi participaven. Quant als crits que animessin la selecció andorrana, hi va destacar el solitari crit, també infantil (el cito en castellà, tal com el vaig sentir): “Mortadelo y Filemón, Andorra campeón”, i algun de molt feble “Tant si guanya com si no, Andorra és la millor”, però a part d’això, res de res. “Cristian!!!! Marc!!!!” i algun nom de més, però cap referència al país de procedència d’aquests.

La publicitat de l’estadi era majoritàriament en rus, de productes russos, crec que tots alcohòlics. Els russos es movien en harmonia perfecta i no gastaven gaire les energies. Els andorrans corrien com uns desesperats, i poca gent els animava. Hi havia aproximadament quaranta-cinc banderes russes, i tres banderes andorranes. Crec que devien haver-n’hi tres, però jo n’hi vaig veure dues. Eren dos senyors amb barrets de pallassos (de veritat!) i vestits de bandera. Portaven banderes com a capes. A part dels senyors de la capa i el barret, no n’hi vaig veure cap. I no ho entenc.

És ben frustrant, ser forastera. L’altre dia, a la Fira del Llibre d’Organyà, un senyor molt amable i força gran –en Manel Gómez– em preguntava, al mig de la conversa amb en Sergi Mas i altres personatges: “Però tu, ens entens?” –I jo li deia: “Mireu, quan escrigui un article, ja us l’enviaré i veureu com no havia entès res del que dèieu.” I insistia: “Però l’essència del que diem, oi que és impossible que ho entenguis?” I jo, és clar, li donava la raó: “És impossible que ho entengui”. Cada dia ho veig més clar. Hi ha codis subtils que se m’escapen.

Agafem, per exemple, aquell anunci que veig cada vegada que surto del país o hi entro. És un anunci que em fa, en quatre idiomes (per si el cas), la pregunta següent: “Encara no ho has vist?” Segur que vosaltres, que sou andorrans com déu mana, o com a mínim veïns procedents de llocs semblants, ja fa dies que “ho heu vist”. Jo, en canvi, encara no sé de què es tracta. Us ho confesso, i em trec el pes de sobre. Encara no ho he vist. No tinc la més mínima idea del que podria ser. Si ho he vist, no me’n recordo. Hi ha un anunci semblant que crec entendre, però no entenc el seu objectiu (alguna cosa sempre queda sense entendre). És l’anunci que em pregunta, també a la sortida del país: “T’ho emportes tot?” Jo cada vegada m’ho torno a preguntar, a l’interior del meu cap, i sempre tinc la mateixa resposta: “No. No m’ho emporto tot. Visc aquí. Si m’ho emportés tot, probablement estaria fent camí a San Francisco. Per què voleu que m’ho emporti tot? Només anava a la Seu...” Però en el camp dels anuncis, podria continuar eternament.

Agafem els anuncis electrònics distribuïts per la parròquia d’Encamp. Cada vegada que passo en cotxe per davant de la rotonda on es troba una solitària cabina del Funicamp amb un pobre ós petit, víctima habitual dels conductors nocturns, veig una comunicació curta i precisa: “A la piscina de la Mola” (per exemple). Un andorrà de veritat segur que sap què passa a la piscina, i endevina a quina hora i quin dia. O potser truca als seus amics i li expliquen la resta. O potser para el cotxe i espera la segona part de l’anunci. Jo sempre em quedo amb les ganes de saber de què es tractava. Me n’assabento per la premsa, al dia següent. Solen haver sigut coses molt boniques. Llàstima que no les sàpiga entendre.

Ni ha moltes coses que no entenc. No entenc per què, amb la quantitat d’espai que tenim ocupat amb blocs de pisos, no s’hagi construït un estadi en condicions. No entenc per què em costa tant pensar en un producte típic del país que jo pugui recomanar. No acabo d’entendre per què els concerts i espectacles organitzats a Andorra no solen atreure públic estranger. No entenc per què el públic estranger atret pels altres tipus d’esdeveniments no trobi serveis adequats.

Però us he de confessar que les coses russes, les coses de Rússia, encara les entenc menys. Fa dies que no n’escric res. L’altre dia, un barceloní em va comentar que seguia tots els meus blocs menys el que tinc en rus. Sap greu constatar que no en tinc cap, de bloc en rus. Els dos que tinc són blocs en català, i la majoria de les seves pàgines parlen d’Andorra. Així que amb el vostre permís, seguiré aquí, per fer-vos riure si tinc prou traça, o encongir les espatlles, si no ho puc evitar.

(Publicat al Fòrum.ad el 12 de setembre del 2010)

diumenge, 5 de setembre del 2010

Copríncep orgullós


(Foto: Reinaldo Márquez)

Emili Cioran, a “La temptació d’existir”, indica que quan els russos –per exemple, els personatges de Dostoievski– es pregunten sobre el miracle o la insignificança de la sort de la seva terra, plantegen el problema local en termes teològics. “S’ha de creure en Rússia? S’ha de negar? Existeix realment, o és tan sols un pretext?” Per a Dostoievski, l’existència de Rússia (o l’obscuritat i desesperació de la seva “inexistència”) és un problema universal. Però com pot ser un problema universal, l’existència d’un país? I si ho pot ser, fins a quin punt ho és l’existència de cada país? És un problema universal, l’existència d’Andorra?

Hi ha pobles que no s’han plantejat mai la seva “missió”. No podem ni imaginar que els nostres veïns del nord es preguntin si França existeix. Un anglès no es pregunta sobre el sentit de la seva nació amb el mateix deliri i patiment: “què significa, ser anglès?” En canvi, el dubte “existencial” sobre l’existència d’una, diguem-ne, “autèntica” Andorra, d’una Andorra invisible, mística, màgica, persisteix. Hi ha qui diposita la importància del “fet andorrà” en les seves institucions tradicionals, el seu sistema polític, els seus coprínceps. Des d’aquest punt de vista, s’ha de considerar la visita de Nicolas Sarkozy a Andorra com un fet històric que és –la trobada de totes les institucions de l’Estat andorrà–, sense que tingui rellevància el rebuig o l’acceptació popular de la seva actuació durant la crisi dels paradisos fiscals, sense donar importància a la percepció que puguem tenir d’ell com a personalitat pública, com a president de l’estat veí o com a marit de Carla Bruni (aquest últim detall, tècnicament irrellevant, molta gent el veu positiu, incloent-hi, no us sé dir per què, una servidora). És una institució. No hi ha dubte... però, per què doncs sempre jutgem tots els representants de totes les institucions segons la seva personalitat, la seva qualitat humana, tal com se’ns presenten a nosaltres, i no tan sols el seu rol institucional? Per què hi ha tanta gent que es pronuncia a favor de Barack Obama si estaven totalment en contra de George Bush, si en els dos casos es tracta del mateix càrrec de president dels Estats Units? Potser quan es tracta de càrrecs electes, reaccionem d’una manera diferent. Però no elegim el president dels Estats Units... Potser quan es tracta de càrrecs estrangers, no ho percebem igual. Però la percepció dels coprínceps des d’Andorra la trobo curiosa. No són ni autòctons ni estrangers. Són “andorrans estrangers”, una raça a part, i ni tan sols s’assemblen entre ells, en res. “I més lluny, però claus, els coprínceps,” –diu Antoni Morell. Més lluny, però claus...

Us he de dir que l’ambient a la plaça del Poble el dia de la visita del copríncep francès va ser el que més m’ha fet dubtar de la importància de la institució dels coprínceps per al poble andorrà, en tota la meva vida. Hi havia menys gent i menys entusiasme del que m’hauria esperat. Després, mirant la retransmissió de la visita per la televisió, ho vaig veure d’una altra manera. Però quan hi era, tenia la sensació que el discurs del copríncep francès, en la seva gran part, anava dirigit al poble que no hi era. Bé, hi era, en part... Potser la resta del poble el va seguir a través dels mitjans de comunicació. El discurs era pràcticament impecable (tot i que hi ha qui té certs dubtes sobre l’encert de la comparació de les “set colines de Roma” amb les “set parròquies d’Andorra”). Ni tan sols el fet d’acabar-lo (ja m’explicareu per què) amb un “Vive la France! Et vive l’Andorre. Visca Andorra”, va disminuir l’impacte inicial. L’única pregunta que quedava era –si veritablement està orgullós de ser copríncep d’Andorra (i ja podria estar-ho, si més no, per la tradicionalitat del càrrec), per què no ho diu alguna vegada a la premsa francesa? Potser sí que ho diu, però no ho he notat? A mi em sembla que, fora dels discursos pronunciats al terreny andorrà, només parla de nosaltres en el context de la necessitat de transparència fiscal. La transparència fiscal és totalment justa i necessària, però no podria recordar, davant dels periodistes de França, el lligam que dura segles i la seva satisfacció de mantenir-lo? Potser ho ha fet. Des de fa un mes, em sembla sentir la parla francesa als carrers d’Andorra més freqüentment que abans. Seguint la tradició dels altres coprínceps, Nicolas Sarkozy ens garantia el suport i l’amistat de França. És d’agrair. És necessari. Toquem de peus a terra: som petits, i som terra de pau, d’un equilibri que des de fa segles es manté amb l’ajuda de pesos desiguals. Que duri. Visca Andorra.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Attrezzo

Cada vegada que m’arriba un missatge a la carpeta del “correu no desitjat”, tinc un pressentiment que és importantíssim. Gairebé mai ho és: com és natural, les adreces electròniques dels meus destinataris – que acostumen ser també els habituals remitents – estan guardades a la meva bústia de correus. Com a conseqüència, quan m’escriu algú que conec, les seves cartes no solen fer camí al lloc destinat a les “no desitjades”. Això no obstant, en cada carta descartada pels invisibles serveis postals del meu servidor pressento una sorpresa, una promesa de miracle, una alegria. Normalment resulta ser la publicitat de llibreries, majoritàriament russes o les de la literatura educativa en anglès. No és que sigui correu que jo rebutgi activament: segurament són enviaments massius de les editorials o botigues en línia on alguna vegada havia comprat. De tant en tant m’arriba un autèntic “spam” que no és que no hagi sol•licitat, sinó que no se’m acudiria sol•licitar en el més poc convencional de tots els hipotètics malsons: o bé proposen que m’augmenti diverses parts del cos, la gran majoria de les quals ni tan sols tinc, o bé ofereixen companyia d’unes senyores que en un principi no tinc gaires ganes de conèixer. Si els autors del llibre “Secret” (Rhonda Byrne i els seus col•laboradors) tenen raó i res no ens ocorre si no ho hem desitjat amb una certa intensitat, per si el cas dono les gràcies al Cel que aquests missatges arriben a raó de tres per any, no més de tres o quatre.

Les cartes que realment desitjo rebre i que de vegades arriben i es troben a la bústia de les sospitoses són les cartes dels lectors. No en rebo gaires, de cartes de les persones que no conec: potser quatre o cinc al mes. Però són una gran alegria, perquè la gent no t’escriu si no t’estima, si es pren la molèstia d’escriure’t és que et llegeix. És una manera de saber que tens lectors, rebre les seves cartes. I cada correu, provingui d’un desconegut o d’un conegut, dóna sentit al fet d’escriure. Cada comentari – a una botiga, a l’autobús, al banc, a tots els llocs de la vida quotidiana – s’agraeix i es guarda al cor, per poder continuar endavant.

Tinc un amic que diu que l’escriptura és un art dialògic, que els lectors participen en el naixement de les nostres columnes d’una manera activa, perquè en són protagonistes, més que nosaltres. Nosaltres no en som protagonistes, som els cronistes, les veus, els simples instruments. El que més m’agradaria és algun dia descriure – o “haver descrit” – totes les coses del nostre petit món que valguin la pena. És un país tan petit i la vida és tan llarga, que una “enciclopèdia de la vida andorrana de les primeres dècades del segle vint-i-u” no seria un projecte inabastable. Sobretot les coses bones, perquè són elles les que veritablement importen. Alguns costats còmics, perquè sense aquests, la vida no seria la mateixa. No vull recrear l’hipotètic passat que desconec. No vull preveure el futur que se’m amaga. Vull intentar descriure el present, amb totes les seves memòries del passat i esperances del futur que contingui. Hi ha una vida divertida i autèntica allà on vivim. Segons com és mira, pot semblar ridícula o misteriosa, però hi és. No vivim en un supermercat ple de treballadors esgotats que somien arribar a casa. No vivim en un món de mentides: les mentides són pols que s’ha de netejar i treure.

En una de les balades poc conegudes, Chesterton – aquell geni d’home que va dir, entre d’altres coses que “els lladres respecten la propietat: simplement volen que esdevingui propietat seva, per respectar-la més apropiadament” – parla dels elements del teatre que representen objectes de vida real a l’escenari. Hi són, però també hi és la veritat. La veritat i la bellesa que no s’acaba en descobrir que les ales de les fades estaven fetes de paper i plàstic. La poesia que no s’acaba en descobrir que els Reis Mags eren de fet els veïns vestits de velles cortines. La màgia del teatre no desapareix amb el coneixement del mecanisme dels atretzo. La vida quotidiana es pot mirar des de milers de perspectives diferents, i manllevant les paraules de l’escriptor i físic Jorge Wagensberg, cadascuna de les realitats disponibles té les seves particulars limitacions.

(Publicat al BONDIA el 1 de setembre del 2010)