Ànimes mortes

No acostumo ser una persona gaire melancòlica, però quan m’envolta un núvol de melangia, ja pots sortir corrent. Sóc tan impacient, que no sé suportar cap mena de desconfort, ni físic, ni moral. El meu estat natural és el d’abundància, tranquil·litat i equilibri, i si me’n treus, no sóc jo. Si estic en clau de tristesa, necessito consolar-me de seguida. Cal que em passi alguna cosa bona, molt bona i immediatament. Em concentro i penso un desig. Quan l’univers no em fa ni cas, concloc que no em deu veure prou convençuda. Ja se sap que si veritablement vols arribar a algun lloc, la realitat conspira per portar-t’hi. És una mena de GPS al qual li has de dir exactament quina destinació has triat. Si no t’entén, vol dir que no t’expliques. I punt.

Avui no me’n surto. Sé del cert que segueixo sent un punt molt cèntric del món, o si més no, del món que conec, i no he perdut el rumb, només estic un xic desorientada. Demano consell als amics, i m’envien a Google Maps, per a que miri la ruta de Nova York a Pekin, punt 31. El miro, i diu “travessi l’Oceà Pacífic en càiac.” Bona idea. Demano la ruta d’Andorra a Nova York, però Google Maps assegura que no pot calcular-la. Demano la ruta d’Andorra cap a Pekin, però Google no pot calcular-la. Mig desesperada, demano la ruta d’Andorra cap a Yekaterinburg, província de Sverdlovsk, on la meva germana està a punt de tenir el seu primer fill, però el programari no pot calcular-la. No em queda res més que els remeis russos tradicionals utilitzats per alegrar-se el dia. El primer és el vodka però m’obligo a descartar-lo, donat que a la tarda treballo. El segon, més innocu per a la pròpia salut, és anar a veure a un amic.

El trobo rodejat de gats com sempre, gats negres i blancs, gats de color sorra tirant a taronja, o carrota, gats de tots els colors que se li pugen a les espatlles i em miren tan fixament que no els puc tornar la mirada. Recordo haver llegit algun conte infantil que parlava dels animals que no podien, no sabien aguantar la mirada d’un nen humà. Probablement era de Kipling, o d’algun altre partidari i propagandista de la superioritat de la raça humana. No sé si hi ha persones superiors als gats: jo no ho sóc, ho sento. Els gats d’en Sergi em guanyen. Si sabessin parlar, m’intimidarien encara més. L’amfitrió em fa sentir benvinguda. El gats em vigilen silenciosament.

L’agafo llegint “Les ànimes mortes” de Nikolai Gògol. Diu que la traducció catalana és molt bona; no la conec, però recordo la novel·la original, una veritable enciclopèdia de la vida russa de la primera meitat del segle XIX, amb una línia narrativa curiosa. Fa dies que no l’he llegit, així que us l’explico tal com la recordo. Narra les aventures d’un home que es vol fer milionari, i no tenint-ne mitjans legals (com la majoria dels mortals), opta per utilitzar mitjans semilegals. Primer de tot, necessita agafar un préstec al banc, però el banc només presta els diners a aquells qui ja en tenen, i com que no té res per avalar-lo, se li acut una idea original com fer-se passar per un home ric.

És important saber que en el moment històric que viu el nostre personatge, i el seu autor, a l’Imperi Rus encara és vigent l’esclavitud, i els esclaus oficialment s’anomenen “ànimes”. Per exemple es diu “té mil hectàrees de terra i vuit-centes ànimes en propietat”. Doncs això: quan un esclau – o “ànima” – es mor, el seu propietari té l’obligació de donar-lo de baixa al registre civil. Per l’habitual mandra i negligència, els propietaris triguen molt en donar de baixa als morts, i al Txítxikov se li acut dedicar-se a celebrar contractes de compravenda segons els quals ell compra aquests esclaus als seus propietaris. Es poden comprar per un no-res, ja que no fan cap falta als amos, i l’obligació de donar-los de baixa és un incordi, - però segons els documents, estan vius, per la qual raó ell podrà al·legar, de cara al banc, que és propietari de molts esclaus, i el banc li deixarà diners. Aquesta idea genial el porta a la província russa. Hi troba una inoblidable varietat de personatges grotescs, fantasmagòrics.

Hi ha una Rússia inventada que des de fa temps ha competit amb Rússia real. No hi ha res més fals que la idea que la realitat supera la ficció. La ficció, si és bona, si és autèntica, sempre guanya la lluita amb la realitat. I si hi perd, no és literatura, ni és paraula escrita, ni és res.

(Publicat al Fòrum.ad el 26 de novembre del 2010)

La veu de la consciència

Tinc molta gent a la llista de contactes de Facebook. Naturalment, podia tenir-ne menys, però des que publico sempre sospito que cada nom per a mi desconegut amaga un lector anònim. Després escriuen “què guapa eeets”, i em decebo, però sóc d’idees fixes i continuo amb la mateixa convicció. En conseqüència, qualsevol catalanoparlant, encara que no sigui d’Andorra, normalment l’accepto “com a amic”, en vana esperança que em llegirà. El resultat és que de vegades acabo xatejant amb la gent que no conec de res, o dubto si els conec, o possiblement els conec però no acabo d’entendre de què.

L’altre dia un d’ells, i no us dic el nom per si resulta que és un nom real, es connecta i comença: “HOLA”. Com bona gent, retorno la salutació. No sé si és aquell que parla del Bustamante, em sembla que no, és l’altre. La gent que no posa la foto es presta a confusió: a primera vista semblen tots iguals. I em diu (més o menys, no me’n recordo com exactament): “Et vaig veure ahir al concert del grup folklòric rus”. Jo potser també l’hi vaig veire, però entre que no sé qui és i que no posa foto, és impossible saber-ho, i li contesto: “Haver-me saludat”. Diu: “Molt bon concert”. “Sí.” “Avui també hi aniràs?” “On?” “Avui el mateix grup folklòric fa un altre concert.” “No, ja els he vist”. “I vas comprar el DVD?” “No.” “Per què?” “No ho sé”. “Digues-me una raó.” “No en tinc”. “Jo sí que el vaig comprar.” “Molt bé”. “Has de col•laborar més amb Casa Rússia”. “OK.” “Adéu”. “Adéu”.

Té tota la raó. El concert conjunt de l’Esbart Santa Anna i el grup Nadejda va ser preciós. Normalment prefereixo balls folklòrics que inclouen acrobàcies, dagues perilloses i foc encès (especialment recomano els balls georgians i els de la república del Daguestan), però tot i l’absència, prou natural, de foc i espases en l’actuació de les noies de Nijni Novgorod, la coreografia era impecable, els vestits, fantàstics, i hi regnava un ambient de festa. Va començar, i acabar, molt tard, i les dues nenes se’ns van adormir mirant-lo, però van tenir temps de veure tota la primera part, comprar-se nines de fusta i parlar rus amb les balladores.

També hi havia una exposició de fotografies amb diferents facetes del fascinant i estrany país d’on procedeixo. El desconec gairebé totalment. Com més anys transcorren des que me’n vaig allunyar, més clarament entenc que hauria de ser-ne digna, i més me’n oblido. Els amics presents em deien que els balls tradicionals devien haver-me arribat al cor. Crec que també m’haurien arribat al cor si fossin xinesos: no cal ser rus per apreciar coses belles.

L’amic desconegut del Facebook reclamava que fes més coses per fer conèixer meu país natal. Li ho he comentat al meu home, i opina que era la veu de la meva consciència. Com que no em trobava enlloc, va decidir contactar-me pel Facebook. Cosa que significa que tinc consciència, que la consciència que tinc és prou bona per trobar-me, i que a les xarxes socials, hi passo massa temps.

(Publicat al BONDIA el 10 de novembre del 2010)

Russa optimista

Tinc un amic que em diu “la russa optimista”. Em fa tanta gràcia que ara suposo que ja s’ha format tota una colla de gent que utilitza aquest sobrenom. L’altre dia hi havia futbol: “Andorra - Rússia”. Tothom em deia que havia de donar suport a l’equip de Rússia. Gairebé hi caic, i mira que són boníssims i no necessiten el meu suport per a res. Com a conseqüència, estava a la tribuna patint i representant un retrat gràfic de conflicte intern d’interessos. Els russos cridaven “Ras-si-ya, Ras-si-ya”, el qual significa “Rússia, Rússia”, però en rus. Els nens autòctons cridaven, amb ells: “Casillas, Casillas”, perquè els semblava graciós i així hi participaven. Quant als crits que animessin la selecció andorrana, hi va destacar el solitari crit, també infantil (el cito en castellà, tal com el vaig sentir): “Mortadelo y Filemón, Andorra campeón”, i algun de molt feble “Tant si guanya com si no, Andorra és la millor”, però a part d’això, res de res. “Cristian!!!! Marc!!!!” i algun nom de més, però cap referència al país de procedència d’aquests.

La publicitat de l’estadi era majoritàriament en rus, de productes russos, crec que tots alcohòlics. Els russos es movien en harmonia perfecta i no gastaven gaire les energies. Els andorrans corrien com uns desesperats, i poca gent els animava. Hi havia aproximadament quaranta-cinc banderes russes, i tres banderes andorranes. Crec que devien haver-n’hi tres, però jo n’hi vaig veure dues. Eren dos senyors amb barrets de pallassos (de veritat!) i vestits de bandera. Portaven banderes com a capes. A part dels senyors de la capa i el barret, no n’hi vaig veure cap. I no ho entenc.

És ben frustrant, ser forastera. L’altre dia, a la Fira del Llibre d’Organyà, un senyor molt amable i força gran –en Manel Gómez– em preguntava, al mig de la conversa amb en Sergi Mas i altres personatges: “Però tu, ens entens?” –I jo li deia: “Mireu, quan escrigui un article, ja us l’enviaré i veureu com no havia entès res del que dèieu.” I insistia: “Però l’essència del que diem, oi que és impossible que ho entenguis?” I jo, és clar, li donava la raó: “És impossible que ho entengui”. Cada dia ho veig més clar. Hi ha codis subtils que se m’escapen.

Agafem, per exemple, aquell anunci que veig cada vegada que surto del país o hi entro. És un anunci que em fa, en quatre idiomes (per si el cas), la pregunta següent: “Encara no ho has vist?” Segur que vosaltres, que sou andorrans com déu mana, o com a mínim veïns procedents de llocs semblants, ja fa dies que “ho heu vist”. Jo, en canvi, encara no sé de què es tracta. Us ho confesso, i em trec el pes de sobre. Encara no ho he vist. No tinc la més mínima idea del que podria ser. Si ho he vist, no me’n recordo. Hi ha un anunci semblant que crec entendre, però no entenc el seu objectiu (alguna cosa sempre queda sense entendre). És l’anunci que em pregunta, també a la sortida del país: “T’ho emportes tot?” Jo cada vegada m’ho torno a preguntar, a l’interior del meu cap, i sempre tinc la mateixa resposta: “No. No m’ho emporto tot. Visc aquí. Si m’ho emportés tot, probablement estaria fent camí a San Francisco. Per què voleu que m’ho emporti tot? Només anava a la Seu...” Però en el camp dels anuncis, podria continuar eternament.

Agafem els anuncis electrònics distribuïts per la parròquia d’Encamp. Cada vegada que passo en cotxe per davant de la rotonda on es troba una solitària cabina del Funicamp amb un pobre ós petit, víctima habitual dels conductors nocturns, veig una comunicació curta i precisa: “A la piscina de la Mola” (per exemple). Un andorrà de veritat segur que sap què passa a la piscina, i endevina a quina hora i quin dia. O potser truca als seus amics i li expliquen la resta. O potser para el cotxe i espera la segona part de l’anunci. Jo sempre em quedo amb les ganes de saber de què es tractava. Me n’assabento per la premsa, al dia següent. Solen haver sigut coses molt boniques. Llàstima que no les sàpiga entendre.

Ni ha moltes coses que no entenc. No entenc per què, amb la quantitat d’espai que tenim ocupat amb blocs de pisos, no s’hagi construït un estadi en condicions. No entenc per què em costa tant pensar en un producte típic del país que jo pugui recomanar. No acabo d’entendre per què els concerts i espectacles organitzats a Andorra no solen atreure públic estranger. No entenc per què el públic estranger atret pels altres tipus d’esdeveniments no trobi serveis adequats.

Però us he de confessar que les coses russes, les coses de Rússia, encara les entenc menys. Fa dies que no n’escric res. L’altre dia, un barceloní em va comentar que seguia tots els meus blocs menys el que tinc en rus. Sap greu constatar que no en tinc cap, de bloc en rus. Els dos que tinc són blocs en català, i la majoria de les seves pàgines parlen d’Andorra. Així que amb el vostre permís, seguiré aquí, per fer-vos riure si tinc prou traça, o encongir les espatlles, si no ho puc evitar.

(Publicat al Fòrum.ad el 12 de setembre del 2010)

El meu poble

El poble que em vaig fer meu no era meu: vinc d’una capital de província, ciutat enorme, contaminada, universitària i quasi impossiblement musical. A la ciutat d’Ekaterinburg – als temps soviètics anomenada Sverdlovsk – es van refugiar els fons del Museu Hermitage de St Peterburg durant la Gran Guerra, i algunes pintures precioses, si potser secundàries des del punt de vista de la Història de l’Art Mundial, s’hi van quedar. Aquestes constitueixen la base del Museu de Belles Arts regional, conegut com la Galeria de les Pintures. És una ciutat d’avingudes d’una amplada immensa, per les quals, de la primavera a la tardor, tothom passeja amb uns petits ramets de flors. Aquells grapats de flors els venen unes àvies a cada cantonada, i tothom els compra i els regala als seus amics o a si mateix. Els russos, gent seca i gairebé hostil amb tots els qui ens són desconeguts, som detallistes sentimentals en les relacions amb els nostres éssers estimats i amb totes les persones amb qui hem arribat a connectar. Tothom regala flors, amb context romàntic o sense. Durant els mesos d’hivern, el riu es gelava totalment, i el travessàvem per sobre del gel, al costat de la multitud de pescadors asseguts al costat dels forats que ara mateix no m’imagino com deuen perforar un gel d’aquella grossor. Hi havia nedadors hivernals coneguts com a “morses” que s’anaven a banyar a aquests forats, pràcticament cada dia de l’hivern. S’hi tiraven i se’n sortien al cap d’un moment: estem parlant d’una temperatura d’uns 10 graus sota zero.

Ekaterinburg – Sverdlovsk – és oficialment i incontestablement el meu poble, i ho podeu contrastar amb l’actual ministre de cultura de la regió i gran amic de la meva infància, Alexei Badaev. Vivíem en un edifici de dues plantes subdividit en dotze apartaments. El pati comunal era rodejat per uns petits garatges, per un sol cotxe cada un, què semblaven casetes de gos gegants fetes de ferro. Quan érem petits – més o menys quan anàvem a la primària - ens divertíem saltant d’un teulat d’aquests garatges a l’altre: ara que hi penso, per haver-s’hi matat. Per aquelles dates se celebrava el quarantè aniversari de la victòria de la Unió Soviètica sobre l’Alemanya feixista a la Gran Guerra, i entre els nens ens explicàvem que el dia 9 de maig del 1985 els Estats Units ens tirarien una bomba atòmica. Jo personalment tenia molta por d’aquella predicció, i imaginava molt gràficament com seria l’explosió. A casa meva em prohibien repetir els acudits polítics, què explicaven els adults, a les meves amigues, i jo els explicava igualment, amb la prudència de canviar els noms dels protagonistes dels acudits pels noms d’animals: “Un dia, un mico i una llebre es troben a l’ONU, i diu la llebre...”. Al pati comunal d’aquella casa hi havia un àlber plantat pel meu avi el coronel, que va morir molt jove, el pare de la meva mare. Però no ploro mai per res relacionat amb aquella ciutat: ni els seus tramvies antics i lents, ni els parcs plens de flors, ni els pardals optimistes que començaven a cantar la primavera abans que hagués aparegut la primera fulla verda no em provoquen somnis de malenconia. El poble que em vaig fer meu es composava de cases de fusta grisa, amb porticons pintats de blau cel. Era un poble oblidat al mig d’un no-res, rodejat d’uns turons que a mi, de petita, em semblaven muntanyes, travessat per un riu lent i traïdor, dividit en mànigues, espatllat per la caòtica i cruel extracció d’or.

(Publicat al BonDia)