Vas néixer l’abril del 2005 i, en un tancar i obrir d’ulls, som al 2018. Ja sé que per a tu, ara per ara, 13 anys són una eternitat, però hi ha una teoria que tots els moments de la nostra vida existeixen a la vegada. Els dies que vivim són com una carta escrita: deixen la seva petjada inesborrable a l’infinit.
Porto l’abril del 2005 al meu cor com una foto que es guarda a la butxaca i es mira amb devoció. Ja em poden dir que abans del 2005 també se sentien els cants d’ocells, florien cirerers i els núvols baixaven als vessants de les muntanyes, i hi havia bestioles, i pul·lulaven en les aigües bellugadissos peixos però, per a mi, el món abans de tu no em mereix esment. Per a mi, ets la llum que va il·luminar la terra caòtica i desolada.
Mentre t’esperava, vaig passar uns nou mesos en què em vaig abocar al màxim en el treball, em vaig aprendre de memòria el camí de Coll Jovell, vaig dormir més que mai, vaig brodar pitets fent punt de creu sota els cirerers del Parc Central i vaig mirar comèdies a la tele. Era com una interminable espera a l’aeroport. L’últim trimestre de l’embaràs em feien menjar arròs salvatge de grans llargs i foscos i quantitats ingents de mongetes verdes, una dieta estricta per assegurar que nasquessis sana i forta.
Per qüestions de l’horari de feina, em tocava anar a les classes de preparació al part als matins, i el papa, amb el seu llibret anomenat Manual d’instruccions del bebè, amb una mena de robot a la coberta, solia ser l’únic futur pare que hi era present. Aquesta circumstància el convertia en el destinatari de les apassionades filípiques de la professora sobre els homes que no ajuden en res, discurs que el feia sentir-se absurdament culpable per tot el gènere masculí. Per preparar-se a ser-te útil, llegia llibres plens de consells contradictoris sobre la cura de les criatures.
Esperàvem veure’t la cara el dia 4 d’abril del 2005, però vas trigar uns dies més a venir al món. Vas néixer un divendres, enmig d’una gran nevada primaveral, a dos quarts de dues. El papa diu que aquella hora l’havies calculat per veure Els Simpsons a la tele, i assegura que el que va calmar els teus primers plors no va ser la llet sinó els dibuixos animats. Eres bonica, però ara ho ets més. Vinc d’una casa de bebès enormes, pesos pesants i, des del meu punt de vista rus, et veia diminuta, 49 centímetres, 2 quilos 970 grams. Encara no entenc com te les vas enginyar per fer-te quasi la més alta de tota la família.
Per molts anys, peixet. M’agrada que sàpigues riure’t de tu mateixa, que siguis justa i discreta, que mai no paris quieta, la teva passió per nedar, per ballar, per dibuixar. Ets la que té més resistència i força, la més creativa, la més divertida. De petita, eres prudent i cauta: ara saltes als llacs més freds, guanyes competicions, puges als pics. Ets el miracle més gran que m’ha passat a la vida. Amb tu, la vida és bella; amb tu, són més boniques les flors i les nevades dels abrils.
(Publicat al BONDIA l'11 d'abril de 2018).
Text: Alexandra Grebennikova.
Dibuix: Jordi Casamajor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada