divendres, 31 de desembre del 2010

Vida agradable

Com ho faré, per felicitar-te amb l’arribada de l’any nou? Amic lector, pots ser-me amic de veritat, o bé puc dir-te “amic” per cortesia (no crec que s’hagi de triar l’opció correcta i veritable ara mateix i per sempre, sense poder-hi afegir matisos més endavant), però una cosa és certa: per damunt de tot et tinc simpatia, i per això vull que tinguis una vida plaent.

No significa que et desitgi que les festes durin per sempre, Déu ens guard de festes permanents, especialment si s’imposen per voluntat aliena. Tampoc voldria presumir de l’absurda pretensió d’oferir-te la clau de l’eterna felicitat. Això sobrepassaria les meves competències amb escreix, ja que per la idiosincràsia de la nostra relació jo sóc un text, una simple sèrie de símbols que llegiràs en pantalla, i tu... tu ets de carn i ossos.

Tanmateix, si es dóna el cas que et decideixis a seguir amb els ulls – i potser amb els moviments gairebé imperceptibles de la boca – aquesta missiva, he de suposar que hi esperes trobar una espurna de complicitat. Si és així, pensa que jo també la hi volia deixar, per a tu i per a ningú més, com un regal de Nadal blanc, un regal alegre i inevitable: encara que et desagradi celebrar. Que en faràs, d’aquesta troballa, ho desconec: intento no pensar-hi, per a que els meus brots de ficció no arribin a contradir la realitat que sempre supera els esforços dels fantasiosos.

La meva feina està acabada. He agafat els bons pensaments, els he embolicat per regal amb l’ajuda del paper de colors jovials, els he lligat amb les paraules i els he col•locat a la part de baix d’aquest article, com si el poses sota un avet: un avet de Nadal o – com a Rússia – de l’any nou, inventat per a tu, decorat per a tu, nascut per a tu.

Perquè tu ets la raó d’ésser de tots els solsticis d’hivern i d’estiu i de tots els avets que veiem com a símbols. Ets la raó d’ésser de totes les cançons, aromes i colors. Del verd – de la gespa, del blau – de la malenconia, del groc - dels pixallits, del taronja - dels lliris, del blanc - dels pics, del vermell - dels gerds. I vull que tinguis una vida agradable, salut per molts anys, i éssers estimats que t’acompanyin. Bon any, amic... o amiga. Bon any a tots, propers i llunyans.

(Publicat al Fòrum.ad el 31 de desembre del 2010)

dimecres, 15 de desembre del 2010

El meu pare

El meu pare, segons ell mateix, és un vell capritxós i malhumorat. Pot ser tan capritxós i malhumorat com li sembli, però de fet acaba de complir seixanta anys. És metge, però ja fa molt que no exerceix. Ara estudia grec. A l’igual que la meva àvia Maria, la seva mare, que en pau descansi, llegeix de tot, fins i tot les velles enciclopèdies, i tot ho cita de memòria. També com ella, confon els noms dels seus fills. A part del dia de la meva boda, no m’ha vingut a veure a Andorra; també fa nou anys que no vaig a Rússia; deu haver canviat bastant des de la nostra última trobada; segur que jo també he canviat. Parlem per telèfon; intentem fer-ho cada setmana, però de vegades les pauses arriben a un mes o dos. La última vegada que el vaig trucar em preguntava, entusiasmat, si jo sabia que Paraguai i Uruguai també eren noms de rius. Li vaig contestar que tenia moltes ganes de dir-li la mentida i afirmar que sí, però de fet, no en tenia ni idea. Cinc minuts més tard em deia que mai no havia entès per què el comte de Montecristo es va passar la vida venjant-se d’aquells que l’havien traït. “Però ¿Per què? Tu explica’m per què. D’acord, el van empresonar, el van humiliar, li van destrossar la vida, però ara que ho té tot, per què no els envia “a prendre pel sac” i no viu? ¿Per què, aquesta set de la venjança?” Moltes vegades s’agafa a un autor i ho llegeix, o rellegeix, tot, incloent-hi les cartes i els diaris personals. Fa uns mesos havia passat per l’època de Dostoievski. “Crim i càstig” mai no li ha arribat a agradar, tot i que hi torna cada deu anys per veure si canvia de parer. En canvi, “Idiota” i “Germans Karamazov” l’impressionen, i me’ls cita a trossos grans, en una veu trencada, en el curs de les nostres trucades internacionals, perquè mai no m’escriu.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 15 de desembre del 2010)

dimecres, 1 de desembre del 2010

El col•lapse de la primera nevada

Encara borratxos de l’espectacular victòria del Barça, estàvem fent un cafè amb xocolata a dos quarts de nou del matí, i pensàvem que els conductors dels vehicles que pitaven a fora s’ho estaven passant pipa celebrant el cinc-zero de la nit passada. Un cop hem tret el cotxe del garatge, però, hem vist que per molta afició barcelonista que hi pugui haver, el col•lapse general no es devia a cap manifestació popular amb pancartes blau grana. Ha nevat.

Al centre d’Encamp, la gent que baixa a Andorra a peu saluda als presoners de les llaunes amb rodes que fan la fila índia per la carretera. - “Bon dia, bona hora!” - “Què hi feu, passant fred?” “És que nosaltres baixem a peu, és molt més ràpid”. Els conductors fan cara de circumstància, i contesten tots el mateix: “No pot ser que estigui tan col•lapsat, fill, és que no pot ser.” La realitat els porta la contrària. Una hora més tard, segueixen cinc metres més lluny de la farmàcia, dient la mateixa cosa: “El país de la neu es col•lapsa amb una nevada. Espectacular. No tenim perdó de Déu.” Els gossos, els gats i altres petits animals ens avancen. Els pobres conductors truquen pel mòvil a la feina. “Una hora! Hi porto una hora. És que amb la primera nevada, sempre passa el mateix. I mira que ja ha nevat, la gent s’ha posat rodes de contacte, han avisat mil vegades “nevarà, nevarà, nevarà”, i res de res.”

El col•lapse de la primera nevada forma part de les llegendes d’Andorra fetes realitat. Pots ignorar l’existència dels tamarros que baixen i pugen les crestes muntanyoses amb dues potes més curtes i dues potes més llargues, de tant caminar per un terreny desigual, pots pensar que els menairons s’han quedat a les mines de coure i les bruixes hi són per espantar als nens petits, però el col•lapse de la primera nevada es fa sentir amb la insistència imperiosa, és tan obligatori muntar-lo com fer cagar el tió o estar descontents amb els polítics. Suposo que neva tan poc que volem celebrar-ho cada vegada que passa, i per això, muntem un embús històric en cada ocasió. I l’interessant és que no hi ha neu a la carretera, només hi ha cotxes que van molt lents.

(Publicat al BONDIA l'1 de desembre del 2010)