dimecres, 15 de desembre del 2010

El meu pare

El meu pare, segons ell mateix, és un vell capritxós i malhumorat. Pot ser tan capritxós i malhumorat com li sembli, però de fet acaba de complir seixanta anys. És metge, però ja fa molt que no exerceix. Ara estudia grec. A l’igual que la meva àvia Maria, la seva mare, que en pau descansi, llegeix de tot, fins i tot les velles enciclopèdies, i tot ho cita de memòria. També com ella, confon els noms dels seus fills. A part del dia de la meva boda, no m’ha vingut a veure a Andorra; també fa nou anys que no vaig a Rússia; deu haver canviat bastant des de la nostra última trobada; segur que jo també he canviat. Parlem per telèfon; intentem fer-ho cada setmana, però de vegades les pauses arriben a un mes o dos. La última vegada que el vaig trucar em preguntava, entusiasmat, si jo sabia que Paraguai i Uruguai també eren noms de rius. Li vaig contestar que tenia moltes ganes de dir-li la mentida i afirmar que sí, però de fet, no en tenia ni idea. Cinc minuts més tard em deia que mai no havia entès per què el comte de Montecristo es va passar la vida venjant-se d’aquells que l’havien traït. “Però ¿Per què? Tu explica’m per què. D’acord, el van empresonar, el van humiliar, li van destrossar la vida, però ara que ho té tot, per què no els envia “a prendre pel sac” i no viu? ¿Per què, aquesta set de la venjança?” Moltes vegades s’agafa a un autor i ho llegeix, o rellegeix, tot, incloent-hi les cartes i els diaris personals. Fa uns mesos havia passat per l’època de Dostoievski. “Crim i càstig” mai no li ha arribat a agradar, tot i que hi torna cada deu anys per veure si canvia de parer. En canvi, “Idiota” i “Germans Karamazov” l’impressionen, i me’ls cita a trossos grans, en una veu trencada, en el curs de les nostres trucades internacionals, perquè mai no m’escriu.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 15 de desembre del 2010)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada