divendres, 31 de desembre del 2010

Vida agradable

Com ho faré, per felicitar-te amb l’arribada de l’any nou? Amic lector, pots ser-me amic de veritat, o bé puc dir-te “amic” per cortesia (no crec que s’hagi de triar l’opció correcta i veritable ara mateix i per sempre, sense poder-hi afegir matisos més endavant), però una cosa és certa: per damunt de tot et tinc simpatia, i per això vull que tinguis una vida plaent.

No significa que et desitgi que les festes durin per sempre, Déu ens guard de festes permanents, especialment si s’imposen per voluntat aliena. Tampoc voldria presumir de l’absurda pretensió d’oferir-te la clau de l’eterna felicitat. Això sobrepassaria les meves competències amb escreix, ja que per la idiosincràsia de la nostra relació jo sóc un text, una simple sèrie de símbols que llegiràs en pantalla, i tu... tu ets de carn i ossos.

Tanmateix, si es dóna el cas que et decideixis a seguir amb els ulls – i potser amb els moviments gairebé imperceptibles de la boca – aquesta missiva, he de suposar que hi esperes trobar una espurna de complicitat. Si és així, pensa que jo també la hi volia deixar, per a tu i per a ningú més, com un regal de Nadal blanc, un regal alegre i inevitable: encara que et desagradi celebrar. Que en faràs, d’aquesta troballa, ho desconec: intento no pensar-hi, per a que els meus brots de ficció no arribin a contradir la realitat que sempre supera els esforços dels fantasiosos.

La meva feina està acabada. He agafat els bons pensaments, els he embolicat per regal amb l’ajuda del paper de colors jovials, els he lligat amb les paraules i els he col•locat a la part de baix d’aquest article, com si el poses sota un avet: un avet de Nadal o – com a Rússia – de l’any nou, inventat per a tu, decorat per a tu, nascut per a tu.

Perquè tu ets la raó d’ésser de tots els solsticis d’hivern i d’estiu i de tots els avets que veiem com a símbols. Ets la raó d’ésser de totes les cançons, aromes i colors. Del verd – de la gespa, del blau – de la malenconia, del groc - dels pixallits, del taronja - dels lliris, del blanc - dels pics, del vermell - dels gerds. I vull que tinguis una vida agradable, salut per molts anys, i éssers estimats que t’acompanyin. Bon any, amic... o amiga. Bon any a tots, propers i llunyans.

(Publicat al Fòrum.ad el 31 de desembre del 2010)

dimecres, 15 de desembre del 2010

El meu pare

El meu pare, segons ell mateix, és un vell capritxós i malhumorat. Pot ser tan capritxós i malhumorat com li sembli, però de fet acaba de complir seixanta anys. És metge, però ja fa molt que no exerceix. Ara estudia grec. A l’igual que la meva àvia Maria, la seva mare, que en pau descansi, llegeix de tot, fins i tot les velles enciclopèdies, i tot ho cita de memòria. També com ella, confon els noms dels seus fills. A part del dia de la meva boda, no m’ha vingut a veure a Andorra; també fa nou anys que no vaig a Rússia; deu haver canviat bastant des de la nostra última trobada; segur que jo també he canviat. Parlem per telèfon; intentem fer-ho cada setmana, però de vegades les pauses arriben a un mes o dos. La última vegada que el vaig trucar em preguntava, entusiasmat, si jo sabia que Paraguai i Uruguai també eren noms de rius. Li vaig contestar que tenia moltes ganes de dir-li la mentida i afirmar que sí, però de fet, no en tenia ni idea. Cinc minuts més tard em deia que mai no havia entès per què el comte de Montecristo es va passar la vida venjant-se d’aquells que l’havien traït. “Però ¿Per què? Tu explica’m per què. D’acord, el van empresonar, el van humiliar, li van destrossar la vida, però ara que ho té tot, per què no els envia “a prendre pel sac” i no viu? ¿Per què, aquesta set de la venjança?” Moltes vegades s’agafa a un autor i ho llegeix, o rellegeix, tot, incloent-hi les cartes i els diaris personals. Fa uns mesos havia passat per l’època de Dostoievski. “Crim i càstig” mai no li ha arribat a agradar, tot i que hi torna cada deu anys per veure si canvia de parer. En canvi, “Idiota” i “Germans Karamazov” l’impressionen, i me’ls cita a trossos grans, en una veu trencada, en el curs de les nostres trucades internacionals, perquè mai no m’escriu.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 15 de desembre del 2010)

dimecres, 1 de desembre del 2010

El col•lapse de la primera nevada

Encara borratxos de l’espectacular victòria del Barça, estàvem fent un cafè amb xocolata a dos quarts de nou del matí, i pensàvem que els conductors dels vehicles que pitaven a fora s’ho estaven passant pipa celebrant el cinc-zero de la nit passada. Un cop hem tret el cotxe del garatge, però, hem vist que per molta afició barcelonista que hi pugui haver, el col•lapse general no es devia a cap manifestació popular amb pancartes blau grana. Ha nevat.

Al centre d’Encamp, la gent que baixa a Andorra a peu saluda als presoners de les llaunes amb rodes que fan la fila índia per la carretera. - “Bon dia, bona hora!” - “Què hi feu, passant fred?” “És que nosaltres baixem a peu, és molt més ràpid”. Els conductors fan cara de circumstància, i contesten tots el mateix: “No pot ser que estigui tan col•lapsat, fill, és que no pot ser.” La realitat els porta la contrària. Una hora més tard, segueixen cinc metres més lluny de la farmàcia, dient la mateixa cosa: “El país de la neu es col•lapsa amb una nevada. Espectacular. No tenim perdó de Déu.” Els gossos, els gats i altres petits animals ens avancen. Els pobres conductors truquen pel mòvil a la feina. “Una hora! Hi porto una hora. És que amb la primera nevada, sempre passa el mateix. I mira que ja ha nevat, la gent s’ha posat rodes de contacte, han avisat mil vegades “nevarà, nevarà, nevarà”, i res de res.”

El col•lapse de la primera nevada forma part de les llegendes d’Andorra fetes realitat. Pots ignorar l’existència dels tamarros que baixen i pugen les crestes muntanyoses amb dues potes més curtes i dues potes més llargues, de tant caminar per un terreny desigual, pots pensar que els menairons s’han quedat a les mines de coure i les bruixes hi són per espantar als nens petits, però el col•lapse de la primera nevada es fa sentir amb la insistència imperiosa, és tan obligatori muntar-lo com fer cagar el tió o estar descontents amb els polítics. Suposo que neva tan poc que volem celebrar-ho cada vegada que passa, i per això, muntem un embús històric en cada ocasió. I l’interessant és que no hi ha neu a la carretera, només hi ha cotxes que van molt lents.

(Publicat al BONDIA l'1 de desembre del 2010)

divendres, 26 de novembre del 2010

Ànimes mortes

No acostumo ser una persona gaire melancòlica, però quan m’envolta un núvol de melangia, ja pots sortir corrent. Sóc tan impacient, que no sé suportar cap mena de desconfort, ni físic, ni moral. El meu estat natural és el d’abundància, tranquil·litat i equilibri, i si me’n treus, no sóc jo. Si estic en clau de tristesa, necessito consolar-me de seguida. Cal que em passi alguna cosa bona, molt bona i immediatament. Em concentro i penso un desig. Quan l’univers no em fa ni cas, concloc que no em deu veure prou convençuda. Ja se sap que si veritablement vols arribar a algun lloc, la realitat conspira per portar-t’hi. És una mena de GPS al qual li has de dir exactament quina destinació has triat. Si no t’entén, vol dir que no t’expliques. I punt.

Avui no me’n surto. Sé del cert que segueixo sent un punt molt cèntric del món, o si més no, del món que conec, i no he perdut el rumb, només estic un xic desorientada. Demano consell als amics, i m’envien a Google Maps, per a que miri la ruta de Nova York a Pekin, punt 31. El miro, i diu “travessi l’Oceà Pacífic en càiac.” Bona idea. Demano la ruta d’Andorra a Nova York, però Google Maps assegura que no pot calcular-la. Demano la ruta d’Andorra cap a Pekin, però Google no pot calcular-la. Mig desesperada, demano la ruta d’Andorra cap a Yekaterinburg, província de Sverdlovsk, on la meva germana està a punt de tenir el seu primer fill, però el programari no pot calcular-la. No em queda res més que els remeis russos tradicionals utilitzats per alegrar-se el dia. El primer és el vodka però m’obligo a descartar-lo, donat que a la tarda treballo. El segon, més innocu per a la pròpia salut, és anar a veure a un amic.

El trobo rodejat de gats com sempre, gats negres i blancs, gats de color sorra tirant a taronja, o carrota, gats de tots els colors que se li pugen a les espatlles i em miren tan fixament que no els puc tornar la mirada. Recordo haver llegit algun conte infantil que parlava dels animals que no podien, no sabien aguantar la mirada d’un nen humà. Probablement era de Kipling, o d’algun altre partidari i propagandista de la superioritat de la raça humana. No sé si hi ha persones superiors als gats: jo no ho sóc, ho sento. Els gats d’en Sergi em guanyen. Si sabessin parlar, m’intimidarien encara més. L’amfitrió em fa sentir benvinguda. El gats em vigilen silenciosament.

L’agafo llegint “Les ànimes mortes” de Nikolai Gògol. Diu que la traducció catalana és molt bona; no la conec, però recordo la novel·la original, una veritable enciclopèdia de la vida russa de la primera meitat del segle XIX, amb una línia narrativa curiosa. Fa dies que no l’he llegit, així que us l’explico tal com la recordo. Narra les aventures d’un home que es vol fer milionari, i no tenint-ne mitjans legals (com la majoria dels mortals), opta per utilitzar mitjans semilegals. Primer de tot, necessita agafar un préstec al banc, però el banc només presta els diners a aquells qui ja en tenen, i com que no té res per avalar-lo, se li acut una idea original com fer-se passar per un home ric.

És important saber que en el moment històric que viu el nostre personatge, i el seu autor, a l’Imperi Rus encara és vigent l’esclavitud, i els esclaus oficialment s’anomenen “ànimes”. Per exemple es diu “té mil hectàrees de terra i vuit-centes ànimes en propietat”. Doncs això: quan un esclau – o “ànima” – es mor, el seu propietari té l’obligació de donar-lo de baixa al registre civil. Per l’habitual mandra i negligència, els propietaris triguen molt en donar de baixa als morts, i al Txítxikov se li acut dedicar-se a celebrar contractes de compravenda segons els quals ell compra aquests esclaus als seus propietaris. Es poden comprar per un no-res, ja que no fan cap falta als amos, i l’obligació de donar-los de baixa és un incordi, - però segons els documents, estan vius, per la qual raó ell podrà al·legar, de cara al banc, que és propietari de molts esclaus, i el banc li deixarà diners. Aquesta idea genial el porta a la província russa. Hi troba una inoblidable varietat de personatges grotescs, fantasmagòrics.

Hi ha una Rússia inventada que des de fa temps ha competit amb Rússia real. No hi ha res més fals que la idea que la realitat supera la ficció. La ficció, si és bona, si és autèntica, sempre guanya la lluita amb la realitat. I si hi perd, no és literatura, ni és paraula escrita, ni és res.

(Publicat al Fòrum.ad el 26 de novembre del 2010)

dimecres, 17 de novembre del 2010

Futur escrit

Des de petita he volgut saber el futur. En buscava auguris a les cartes, als miralls, a les restes del cafè preparat a la turca. ¡Quin cafè més deliciós era, quines imatges més fantasiosos amagaven les tasses girades! Hi havia muntanyes i mars, deserts i alegries, ocells negres de becs grocs, i dragons que feien volar la imaginació, amb força, sense por, amb una seguretat de poder-ho fer tot, conservar-ho tot o canviar-ho tot si calia. El futur existia, i era bo.

Ara han passat els anys, i ja no vaig a cap vident ni m'aficiono a l'espiritisme; en canvi, tinc molts amics que cada vegada que s'apropen les eleccions, acostumen fer allò que anomenen porres. No s'equivoquen gaire. Es guien per les tendències de vot, avaluen el possible impacte de les campanyes electorals, sumen les nostres creences amb les debilitats, i encerten, inevitablement encerten fins i tot aquells resultats que ells mateixos qualifiquen com a desastrosos. Coneixen el món, i passen més temps analitzant-lo que somiant amb fer-lo millor.

No he viscut mai a Catalunya, naturalment no hi voto, i he sigut pujolista durant molts anys. Però quan Antònia Escoda m'ha parlat de l'Ecosocialisme, inesperadament m'ha agradat la idea que «el futur no està escrit». No està escrit per forces intangibles i incontrolables. No hauria d'imperar-hi la previsible lògica dels grans que es mengen als petits. El dia 28, per a les eleccions al Parlament de Catalunya, voteu per aquells a qui considereu més justos. Voteu per aquells a qui considereu més preparats. És una obvietat, però aquells a qui escollireu legislaran el vostre futur. Escriuran, literalment, aquell futur que avui en dia, podem preveure, però encara no podem saber del cert. Vosaltres mateixos.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 17 de novembre del 2010)

divendres, 12 de novembre del 2010

He pujat a Encamp i m'he recordat de tu

Tinc un amic que viatja molt. No sé fins a quin punt és la seva obligació, però suposo que tots ens creem les nostres obligacions, o si més no, que ell sí que les crea i les controla. Repeteix l’obvi – “les muntanyes no ens deixen veure l’horitzó”, - i se’n va, sovint i lluny, deixant-me amb les ganes de parlar de les terres llunyanes. D’aquelles terres, me’n envia missatges curts i secs, que quedarien la mar de bé en una postal, endolcits per les vistes.

La hipotètica imatge, segons les circumstàncies, reflectiria pics perillosos, aigües massa blaves o quilòmetres de sorra ondulada, però a l’època de les noves tecnologies, les paraules arriben soles, sovint en majúscules: RECORDS DE TAL LLOC. Intento competir-hi, en la matèria dels missatges; gairebé li envio un “vaig pujar a Encamp i em vaig recordar de tu”. La frase descriuria la coincidència de dues veritats (dos fets inconnexos que tingueren lloc ahir al vespre), i sembla, i és, una d’aquestes sentències que apareixen a les samarretes que compren – o no compren – els turistes.

Té molt sentit, viatjar per obrir la ment... però com es pot obrir allò que està per dins, movent allò que està per fora? En el passat, viatjar era pràcticament l'única manera de saber com vivia l’altra gent. Però ara, a l’època globalitzada, ja sabem com viu, i si veiem quatre documentals, tal vegada ho sabrem millor que visitant-los... Sempre he vist les terres a través de les persones. Els llocs que més he estimat a la meva vida me’ls havien explicat abans que els hagi pogut visitar. Així que intento conèixer els països que visita, de Les Bons estant. M’apropo a la finestra, miro la boirosa muntanya que es veu a la llunyania i intento imaginar-me cap a on es desplaça.

Deu sentir-se molt còmode quan va de viatge. Somriu poc, no té una cara d’aquelles que semblen desprendre alegria sense voler, i es passa desapercebut entre la gent. A l’estranger, això no és tan evident com sembla, se’ns sol identificar fàcilment com a forans, un possible objecte de guany o víctima d’engany, però ell s’hi dilueix. Arriba a llocs on ningú el coneix, s’asseu al banc de la plaça del poble, i sembla que sempre hi havia viscut, i els passants pensen que és algú que hi ve cada dia. Potser d’entrada es compra el primer barret que hi troba, perquè és clar, a les terres llunyanes si no hi fa fred hi fa calor, i sempre més val protegir el cap de qualsevol assalt atmosfèric. Es compra un entrepà d’aquells que es fan allà, un entrepà barat i bo, i potser llegeix la premsa, premsa europea o premsa local, si n’entén la llengua. Veu la gent passar, i s’hi queda sol mitja hora, quaranta minuts, i els nens autòctons li vénen a ensenyar, de passada, els seus cotxes petits.

Agafa el cotxe i puja als llocs més alts. Si hi pot arribar a peu, s’alegra de poder-hi anar caminant. No ho sembla, però és tan bon caminant com si vingués del segle XIX, com el mossèn Cinto Verdaguer o aquells personatges de Thomas Hardy. Les bordes solitàries penjades als penya-segats l’omplen de satisfacció perquè troba que la soledat escau a una casa antiga; també admira la glòria claustrofòbica de les ciutats. Alguna vegada visita ruïnes. Més que el seu valor artístic, l’atreu el seu valor històric; no en sap, d’art, i prefereix la vida. Ensuma els boscos: el bosc era el seu bressol, i se li obre en els seus detalls quotidians, colors de cada dia, sabors habituals. S’impregna del món. No m’ho explica, m’ho estic imaginant. Tinc un amic que viatja a terres llunyanes.

(Publicat al Fòrum.ad el 12 de novembre del 20109

dimecres, 10 de novembre del 2010

La veu de la consciència

Tinc molta gent a la llista de contactes de Facebook. Naturalment, podia tenir-ne menys, però des que publico sempre sospito que cada nom per a mi desconegut amaga un lector anònim. Després escriuen “què guapa eeets”, i em decebo, però sóc d’idees fixes i continuo amb la mateixa convicció. En conseqüència, qualsevol catalanoparlant, encara que no sigui d’Andorra, normalment l’accepto “com a amic”, en vana esperança que em llegirà. El resultat és que de vegades acabo xatejant amb la gent que no conec de res, o dubto si els conec, o possiblement els conec però no acabo d’entendre de què.

L’altre dia un d’ells, i no us dic el nom per si resulta que és un nom real, es connecta i comença: “HOLA”. Com bona gent, retorno la salutació. No sé si és aquell que parla del Bustamante, em sembla que no, és l’altre. La gent que no posa la foto es presta a confusió: a primera vista semblen tots iguals. I em diu (més o menys, no me’n recordo com exactament): “Et vaig veure ahir al concert del grup folklòric rus”. Jo potser també l’hi vaig veire, però entre que no sé qui és i que no posa foto, és impossible saber-ho, i li contesto: “Haver-me saludat”. Diu: “Molt bon concert”. “Sí.” “Avui també hi aniràs?” “On?” “Avui el mateix grup folklòric fa un altre concert.” “No, ja els he vist”. “I vas comprar el DVD?” “No.” “Per què?” “No ho sé”. “Digues-me una raó.” “No en tinc”. “Jo sí que el vaig comprar.” “Molt bé”. “Has de col•laborar més amb Casa Rússia”. “OK.” “Adéu”. “Adéu”.

Té tota la raó. El concert conjunt de l’Esbart Santa Anna i el grup Nadejda va ser preciós. Normalment prefereixo balls folklòrics que inclouen acrobàcies, dagues perilloses i foc encès (especialment recomano els balls georgians i els de la república del Daguestan), però tot i l’absència, prou natural, de foc i espases en l’actuació de les noies de Nijni Novgorod, la coreografia era impecable, els vestits, fantàstics, i hi regnava un ambient de festa. Va començar, i acabar, molt tard, i les dues nenes se’ns van adormir mirant-lo, però van tenir temps de veure tota la primera part, comprar-se nines de fusta i parlar rus amb les balladores.

També hi havia una exposició de fotografies amb diferents facetes del fascinant i estrany país d’on procedeixo. El desconec gairebé totalment. Com més anys transcorren des que me’n vaig allunyar, més clarament entenc que hauria de ser-ne digna, i més me’n oblido. Els amics presents em deien que els balls tradicionals devien haver-me arribat al cor. Crec que també m’haurien arribat al cor si fossin xinesos: no cal ser rus per apreciar coses belles.

L’amic desconegut del Facebook reclamava que fes més coses per fer conèixer meu país natal. Li ho he comentat al meu home, i opina que era la veu de la meva consciència. Com que no em trobava enlloc, va decidir contactar-me pel Facebook. Cosa que significa que tinc consciència, que la consciència que tinc és prou bona per trobar-me, i que a les xarxes socials, hi passo massa temps.

(Publicat al BONDIA el 10 de novembre del 2010)

dimarts, 2 de novembre del 2010

La Fira segons en Jordi

Des que surto amb el meu home –o sigui, des que estem junts–, m’ha portat a la Fira d’Andorra. Si comptem que els primers anys, abans de conèixer-lo, també hi anava, per curiositat, o perquè els amics insistien que hi anés, o bé perquè inlingua Andorra, on vaig treballar durant molts anys, necessitava voluntaris per ser a l’estand, conclourem que cada any he anat a la Fira. Hi compràvem els forfets d’esquí, els anys que vam esquiar, hi vam fer el carnet del Club Piolet per a la filla... Però sempre he sentit – i aquí, de nou, es fa palès el fet que sóc de fora – que per a la gent d’aquí, la Fira d’Andorra és quelcom més important i més transcendent que una mena de “shopping mall” americà improvisat en un envelat.

Per a tu, ¿és gran o petita, la Fira?
És curiós que la gent que no és del país sol dir que és petita, i nosaltres diem que no, que la Fira es veu en una hora i mitja, com si la seva mida canviés segons si hi has anat tota la vida, o si ets de fora i la ves en deu minuts. Per a nosaltres és gairebé impossible passar-hi menys de dues hores, perquè és clar, hi trobes a tothom, saludes, parles. Hi ha gent que només veus a la Fira. Has d’anar-hi, perquè és visita obligada. De vegades hi ha gent que ha de viure fora d’Andorra i ve per a la Fira. Pot ser que hi hagi gent que no li agradi i se’n vagi aquests dies, bé, també hi ha aquesta opció, però no és l’habitual.

Al Diari d’Andorra, han fet una enquesta: “Li ha agradat la Fira d’Andorra la Vella?”, i molta gent ha dit que no.
“Però ¿oi que hi han anat? Per decidir si els ha agradat, havien d’anar-hi. És possible que no els hagi agradat l’envelat, o els estands, o el que sigui, però hi han anat. Jo crec que la Fira de les Cultures té molta gràcia. Realment hi ha diversitat a Andorra... I l’envelat m’ha semblat millor que els altres anys. Estava més tancat, i feia menys fred. I si compares el que tenim ara amb el que hi havia fa vint anys, que no hi havia ni envelat ni res, i feia un fred espantós, i estava tot ple de fang, i no ens importava...

T’agrada més la fira d’ara, o la d’abans?
A mi m’agradava més abans, perquè abans era un nen... Per als nens, la Fira tenia aquell encís d’aconseguir enganxines, globus, caramels, berenars gratuïts... Era un lloc per a passar-ho bé. Abans hi eren els animals també, que ara no hi són, i era bonic, veies els animals... Abans la Fira del Bestiar i la Fira d’Andorra estaven juntes al mateix lloc: la Fira d’Andorra tenia la part del bestiar.

Però s’han conservat altres coses bones...
Sempre hi ha hagut els cotxes que fan somiar el que t’agradaria comprar-te: ¿per a què has d’anar de concessionari a concessionari, si així t’estalvies una caminada i t’ensenyen els models més bons?.. Jo, a través dels anys, conservo el mateix concepte de la Fira: vas a veure la gent que coneixes, xerres i de pas, visites. El que fan els meus pares és anar a esmorzar sempre amb els mateixos amics, i van a la Fira, y van a dinar sempre al mateix lloc, a Can Benet, i així passen el dia de la Fira. Els expositors suposo que també en deuen treure algun rendiment, perquè si no, no anirien a la Fira...

Amb qui hi anaves, quan eres petit?
Quan eres petit, primer hi anaves amb els teus pares: com que al teu pare el coneixien a tot arreu, primer anaves amb ell, per tornar després amb els teus amics i per a que et donessin menjar, globus, enganxines. Hi anava amb en Raül, amb en Roger, amb l’Arnau, amb els de l’institut, i amb tota la gent de la colla... Ara també s’hi ven el menjar, però abans et donaven coca, et donaven magdalenes i et donaven coses. Si la meva mare no les ha tirat, encara he de tenir en algun lloc vint o trenta bosses de propaganda que anava a mirar al dia següent de la Fira, és clar... Cada any, tenia el mínim de dos o tres bosses.

Te’n recordes d’algun comerç d’anys enrere, la presència del qual a la Fira t’agradés especialment?
¿Tu et creus que jo em mirava el nom del comerç? Menjava tot el que em donaven sense preguntar. Quan ets petit, no te’n recordes de qui et dóna les coses. Quan van començar a sortir els sucs Granini, no sé quants litres de suc arribaves a beure en els tres dies de la Fira. Primer te’ls donaven a totes hores, i després solament en certs moments, perquè hi havia tants nens que en volien que als comerciants se’ls acabava el suc. I et preguntaven: “Però ¿com es diu el suc?” I tots els nens cridaven: “¡¡¡Granini!!!” I quan ja et sabies el nom, et donaven el suc. També hi havia magdalenes de xocolata, molt bones. No sé quin era, aquell comerç.

Ara també és interessant, per als nens...
Sí, sobretot el Piolet y la Violeta. L’estand de l’Andorra Televisió és un èxit. A la Laura, també li ha fet molta gràcia la foto amb la moto de la policia. Els cotxes no l’acaben d’impressionar, perquè el papa ja en té un. Bé, el primer any sí que m’havia demanat un Mercedes, no té pas mal gust... I li agrada qualsevol lloc on donin globus, està clar que ja comença a tenir l’esperit de la firaire andorrana: els globus, els caramels...

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Viure de pressa


Per a aquest article, he volgut utilitzar d’il·lustració la foto de Reinaldo Márquez sobre Ultra Trail a Andorra. Crec que aquesta competició ens dóna un dels exemples de les situacions on les persones se superen a si mateixes. Tot i així, no serà un article dedicat a les competicions o als esports. Sí que hi parlaré, però, de la superació d’un mateix. L’altre dia, amb una amiga, estàvem recordant els llibres preferits de la nostra adolescència. A les dues, ens en va venir a la ment un que no pertany al fons d’or de la literatura mundial. És un llibre comunista, d’aquests que formen part del curiós corrent literari conegut com a realisme social. No pot presumir d’un estil semblant al dels grans clàssics dels tres últims segles; és un llibre moralista, sentimental, didàctic. Les dues, però, recordàvem que ens havia omplert d’optimisme.

La història de la creació de “Com es forjava l’acer” és novel·lesca de per si. El seu autor estava terminalment malalt; quan tenia la novel·la mig escrita, se li va paralitzar la mà dreta –i la va continuar dictant als seus amics, els secretaris voluntaris, mans alienes que li funcionaven com a pròpies. L’autor va morir quan tenia trenta-dos anys, sense poder acabar la seva segona novel·la. La primera, però, es va publicar i va tenir gran èxit. La frase més famosa d’aquest llibre –el llibre preferit dels soldats russos durant la segona guerra mundial– es podria percebre com un lloc comú. Diu així: la cosa de més gran valor que té una persona és la seva vida. Se li dóna només una vegada. Per això s’ha de viure de tal manera que no et torturi el record dels anys viscuts en va, que no et cremi la vergonya per un passat mesquí i traïdor, perquè en morir, es pugui dir que totes les teves forces es van donar a la lluita per la cosa més bella del món. I s’ha de viure la vida de pressa, perquè en qualsevol moment una malaltia o un accident absurd poden acabar amb ella. “Com es forjava l’acer” de Nikolai Ostrovski és la història d’una refinació constant dels ideals i aspiracions autèntiques, honestes, oposades a tot el que no arribarà a tenir sentit a l’hora de morir.

La part curiosa és que la cosa més bella del món, segons aquell vell llibre, era l’alliberament de la humanitat. Tanmateix, no estem parlant d’un pamflet propagandista destinat a ajudar algú a aconseguir una bona part del poder polític, a enriquir-se a costa dels altres, a oprimir, dividir i imperar. Es tractava de viure una vida que tingués sentit, de l’afany de convertir el món en un lloc més bell, més just, més bo, a base d’anar més enllà de les teves limitacions, de morir orgullós, de superar-te.

Ningú més que nosaltres mateixos pot predir en què consistirà el repte de superar-nos. Hi ha persones que ho aconsegueixen en un afer tan summament poètic com l’esport, per a d’altres és un assumpte tan prosaic (i inexplicablement, condemnat per quasi tots els poetes que conec) com l’Administració pública i la lluita per accedir-hi, i per a uns quants, el tema, ja no sé si espiritual o animal, de l’amor. Però superem-nos, si és que volem morir orgullosos d’haver viscut! Tot i que jo mai arribo a creure seriosament que de veritat moriré. Diuen que cada poble es mereix els seus governants. Em sembla raonable: sempre he sospitat que els guanyadors de les eleccions sovint representen l’alternativa menys dolorosa comparant amb el que podia esperar el mateix poble en cas que guanyés algú altre. També és corrent, i potser encara més corrent, l’opinió que qualsevol qui perd a les eleccions, o mai no arriba a guanyar-les, o per alguna raó es troba desterrat del poder, és bo pel mer fet de perdre.

Igual que a les pel·lícules de Hollywood sabem del cert que guanyaran els bons, tenim un mite divertit relatiu a l’àmbit de la política que es podria resumir en la frase “sempre guanyen els dolents”, siguin qui siguin. Però gairebé tothom està d’acord que ens mereixem els nostres governants, perquè ens hem pres la responsabilitat d’escollir-los, canviar-los, o convertir-nos en ells. També diuen que tots ens mereixem la nostra vida. Si bé de vegades ens és difícil, si no pas impossible, esbrinar que és allò que hem fet per merèixer-nos el que ens passa, tant en el terreny privat com en el terreny polític, és cert que – segons sabem – la vida se’ns dóna una sola vegada. Superem-nos. Visquem de pressa.

(Publicat al Fòrum.ad el 16 d'octubre del 2010)

divendres, 15 d’octubre del 2010

Boris I

Avui, a El Periòdic d'Andorra, publiquem la segona contraportada de la sèrie d'entrevistes amb els vips de la història andorrana "Tête a tête": un treball conjunt amb en Iago Andreu. Aquesta vegada el nostre personatge és el monarca destronat de les Valls: Boris I.

"Si jo hagués seguit com a rei d'Andorra, avui Lauren Bacall seria andorrana"

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Sota el sol que més escalfa

Les coses canvien. O potser només semblen estar canviant. Els nous votants imiten l’actitud dels votants d’abans. Els nous partits s’assemblen als vells. Repetim els errors dels nostres pares que probablement, ja emmirallaven els errors dels padrins, i així fins a l’infinit. Naturalment, també repetim els nostres propis errors d’antany, aquells que ja havíem comès i no recordàvem – o bé recordàvem – haver comès. Diuen que l’home és l’únic animal que rellisca dues vegades en la mateixa pedra, o potser és la mateixa pela, de plàtan. Hi ha una opinió qualificada, o si més no freqüentment citada, que no hi ha res de nou sota el sol. Això que ha passat, tornarà a passar; això que s’ha fet, tornarà a fer-se. Després es donen coses que semblen noves; ens perjudicaran? Ens beneficiaran?.

Les coses canvien, i ho patim. Mireu el canvi climàtic, si no em creieu. Cada any apugem el nivell de la necessària protecció solar. En el terreny personal, cada any som menys joves i prometedors. Al nivell públic – i desgraciadament, proper al personal, - cada dia hi ha més persones que es queden sense el lloc de treball. El deute creix, i no se’n veu cap sortida. Un dia mires al carrer, i et preguntes per què els turistes britànics (per posar un exemple) han deixat de venir. Persones decents i dignes de sobte es troben a bàndols oposats, i no s’entén com hi han acabat, separades de tal manera. Més de cinc cents anys després de la mort de Jorge Manrique, i uns sis cents anys després de la mort del seu pare, semblem guardar el parer que qualsevol temps passat fou millor que el dia d’avui. La vida es passa, la mort silenciosa li pren el lloc. El plaer se’n va ràpidament i el seu record ens porta dolor, aquell dolor incomprensible d’haver estat feliç en un moment donat, i ara i aquí, no ser-ho.

Les coses canvien, i no ho notem. Qualsevol canvi que implica una indiscutible millora no es percep com a canvi i s’assimila immediatament. Hi ha coses noves que semblen haver esdevingut tradicionals al cap d’un temps molt curt. Tot, començant per l’aigua calenta, continuant amb les pistes d’esquí i acabant amb la funció pública, sembla haver existit eternament. Nosaltres mateixos semblem haver existit eternament. Aquells que fumàvem, un dia vam deixar de fumar, i ara ni ens en recordem.

Des de fa temps hi ha una disputa entre juristes (en aquest cas, estic pensant en els juristes anglosaxons, per ser precisos, Devlin i Hart, però hi ha altres exemples als altres països) sobre la permissibilitat dels canvis profunds al nivell de la societat, principalment referents als seus valors. Hi ha uns que diuen que els valors que imperen en una societat constitueixen la base de la seva identitat. Per això, s’han d’imposar per sobre dels valors acceptats a escala més general, per sobre dels valors anomenats universals. N’hi ha d’altres que consideren que per molt que acceptem que qualsevol societat ha de tenir, necessàriament, uns valors, no hi ha exemples concrets que el canvi d’aquests valors portin a la destrucció de la societat. Per molt que hagin canviat els valors de la societat americana en els últims 200 anys, no podem considerar seriosament que aquesta, en algun moment d’aquests dos segles, s’hagi destruït.

Només un insensat diria que una certa posició social i els diners no confereixen cap poder. Hauríem de decidir fins a quin punt volem protegir a les persones que d’entrada es troben en la situació del desavantatge, fins a quin punt hem d’assegurar una certa igualtat en una societat de desiguals, i en cas d’haver-la d’assegurar, qui ho paga. A l’hora de votar se’ns hauria de quedar clar si apostem per una societat liberal, o per una societat de benestar, i si és la barreja de totes dues, fins a quin punt estem deixant que l’estat asseguri la nostra protecció, portant a terme unes mesures paternalistes. Segueixo pensant que un dels defectes de tots els partits polítics que hi ha és la falta d’una clara ideologia aplicada conseqüentment. Abans que arribin les properes eleccions, hauríem de tenir clar qui és qui en el món dels partits, per quin projecte de societat opten i si és ferm el seu compromís de seguir les seves pròpies pautes rigorosament. M’agradaria que les persones que formen part dels partits polítics en cada cas s’adscriguessin a una ideologia elaborada.

(Publicat al BONDIA el 6 d'octubre del 2010)

dimecres, 29 de setembre del 2010

Tot va bé

Una canonada rebentada, un autobús avariat enmig de la carretera, un furt, un intent de suïcidi són notícies. Aquest fet, fins a un cert punt, és indicatiu de l’estabilitat de la nostra societat. Si les canonades es rebentessin cada dia, si les carreteres estiguessin habitualment plenes d’autobusos avariats, si els furts fossin una ocurrència habitual i els suïcidis tan freqüents que ningú en volgués saber res, tot això no seria notícia. En tindríem altres, de notícies. O potser no. Les tindríem allà, les mateixes, sempre les mateixes però moltes, i les llegiríem igualment.

Agafem un exemple de manual. Els diferents grups parlamentaris no es posen d’acord. És notícia des del principi de la legislatura, i la seguim llegint d’edició en edició, i ens indigna com si fos el primer dia. Ja sé que és una desgràcia, però no és cap novetat. No és cap novetat, però segueix sent notícia. De vegades algú suggereix que potser s’arribaran a posar d’acord, però al cap de poc, tornem-hi: que no. I ho tornem a posar a les portades. De fet, els detalls de l’anàlisi política semblen ser els mateixos des de fa dies, setmanes i mesos. La possibilitat que Antoni Martí, algun dia, lideri alguna formació al nivell nacional i arribi a cap de Govern, s’ha previst tantes vegades que ja podria sortir a la categoria de coneixements generals sobre Andorra en algun concurs televisiu. “Un polític escaldenc que probablement arribarà a liderar el Govern andorrà d’aquí un temps”. Bingo. I així continuaríem. “Un polític lauredià que sempre ha volgut ser un número dos i mai el número u”. Ai, perdoneu, pot haver-n’hi més d’un. Volia que escollíssiu l’opció més coneguda. Va, una de fàcil: “Un polític amb un caràcter difícil, una capacitat de treball formidable i un ample grup de col•laboradors que el defensen a mort.” Cap problema (¿o no?). Un altre. “El “follonero” de la política andorrana”. Crec que no és difícil d’endevinar. I així passaríem una estona.

Les velles notícies omplen els diaris, disfressades de noves. Hi ha com a mínim una formació política que té un visible problema: no tenen pla d’acció. (Grosso modo, en tenen un: volen guanyar les eleccions. Els falta precisar els petits detalls d’orientació ideològica.) Els residents espanyols s’indignen per la discriminació. Els grups de dones demanen la legalització de l’avortament en casos extrems i particulars. L’atur creix. Vénen pocs turistes. La crisi - tota mena de crisi – també és una qüestió recurrent, i no hi ha ningú que se’n cansi. L’obra pública costa molts diners. Importem molt, i no exportem res. Els bancs treballen per millorar (el sistema informàtic, per exemple). Hi ha qüestions recurrents que s’utilitzen cada vegada que no hi ha notícies.

Sí, hi ha unes qüestions que es repeteixen molt, i després n’hi ha d’altres que mai no es mencionen. El tancament dels diumenges a la tarda ha fet córrer més tinta que l’apropament a Europa. No ho dic com cap hipèrbole ni comparació inventada. És així. És clar que és una qüestió més fàcil d’abordar, però que jo hagi vist a la premsa hi ha hagut molt poc debat sobre la qüestió d’Andorra i la Unió Europea. No veig que es parli gaire sobre la gestió més adequada que s’hauria de fer de la vall del Madriu. La creació d’uns espais sense fum ha sigut considerada per poca gent, i no ha estat adoptada per cap dels grups parlamentaris. En canvi, el recent jurament d’un nou conseller ha tingut una cobertura espectacular, no tan sols de part dels diaris sinó també, de part dels columnistes d’opinió.

Som lliures de decidir sobre què expressem les opinions, però em costa, em segueix costant, trobar-hi un sentit d’equilibri.

(Publicat al BONDIA el 29 de setembre del 2010)

diumenge, 12 de setembre del 2010

Russa optimista

Tinc un amic que em diu “la russa optimista”. Em fa tanta gràcia que ara suposo que ja s’ha format tota una colla de gent que utilitza aquest sobrenom. L’altre dia hi havia futbol: “Andorra - Rússia”. Tothom em deia que havia de donar suport a l’equip de Rússia. Gairebé hi caic, i mira que són boníssims i no necessiten el meu suport per a res. Com a conseqüència, estava a la tribuna patint i representant un retrat gràfic de conflicte intern d’interessos. Els russos cridaven “Ras-si-ya, Ras-si-ya”, el qual significa “Rússia, Rússia”, però en rus. Els nens autòctons cridaven, amb ells: “Casillas, Casillas”, perquè els semblava graciós i així hi participaven. Quant als crits que animessin la selecció andorrana, hi va destacar el solitari crit, també infantil (el cito en castellà, tal com el vaig sentir): “Mortadelo y Filemón, Andorra campeón”, i algun de molt feble “Tant si guanya com si no, Andorra és la millor”, però a part d’això, res de res. “Cristian!!!! Marc!!!!” i algun nom de més, però cap referència al país de procedència d’aquests.

La publicitat de l’estadi era majoritàriament en rus, de productes russos, crec que tots alcohòlics. Els russos es movien en harmonia perfecta i no gastaven gaire les energies. Els andorrans corrien com uns desesperats, i poca gent els animava. Hi havia aproximadament quaranta-cinc banderes russes, i tres banderes andorranes. Crec que devien haver-n’hi tres, però jo n’hi vaig veure dues. Eren dos senyors amb barrets de pallassos (de veritat!) i vestits de bandera. Portaven banderes com a capes. A part dels senyors de la capa i el barret, no n’hi vaig veure cap. I no ho entenc.

És ben frustrant, ser forastera. L’altre dia, a la Fira del Llibre d’Organyà, un senyor molt amable i força gran –en Manel Gómez– em preguntava, al mig de la conversa amb en Sergi Mas i altres personatges: “Però tu, ens entens?” –I jo li deia: “Mireu, quan escrigui un article, ja us l’enviaré i veureu com no havia entès res del que dèieu.” I insistia: “Però l’essència del que diem, oi que és impossible que ho entenguis?” I jo, és clar, li donava la raó: “És impossible que ho entengui”. Cada dia ho veig més clar. Hi ha codis subtils que se m’escapen.

Agafem, per exemple, aquell anunci que veig cada vegada que surto del país o hi entro. És un anunci que em fa, en quatre idiomes (per si el cas), la pregunta següent: “Encara no ho has vist?” Segur que vosaltres, que sou andorrans com déu mana, o com a mínim veïns procedents de llocs semblants, ja fa dies que “ho heu vist”. Jo, en canvi, encara no sé de què es tracta. Us ho confesso, i em trec el pes de sobre. Encara no ho he vist. No tinc la més mínima idea del que podria ser. Si ho he vist, no me’n recordo. Hi ha un anunci semblant que crec entendre, però no entenc el seu objectiu (alguna cosa sempre queda sense entendre). És l’anunci que em pregunta, també a la sortida del país: “T’ho emportes tot?” Jo cada vegada m’ho torno a preguntar, a l’interior del meu cap, i sempre tinc la mateixa resposta: “No. No m’ho emporto tot. Visc aquí. Si m’ho emportés tot, probablement estaria fent camí a San Francisco. Per què voleu que m’ho emporti tot? Només anava a la Seu...” Però en el camp dels anuncis, podria continuar eternament.

Agafem els anuncis electrònics distribuïts per la parròquia d’Encamp. Cada vegada que passo en cotxe per davant de la rotonda on es troba una solitària cabina del Funicamp amb un pobre ós petit, víctima habitual dels conductors nocturns, veig una comunicació curta i precisa: “A la piscina de la Mola” (per exemple). Un andorrà de veritat segur que sap què passa a la piscina, i endevina a quina hora i quin dia. O potser truca als seus amics i li expliquen la resta. O potser para el cotxe i espera la segona part de l’anunci. Jo sempre em quedo amb les ganes de saber de què es tractava. Me n’assabento per la premsa, al dia següent. Solen haver sigut coses molt boniques. Llàstima que no les sàpiga entendre.

Ni ha moltes coses que no entenc. No entenc per què, amb la quantitat d’espai que tenim ocupat amb blocs de pisos, no s’hagi construït un estadi en condicions. No entenc per què em costa tant pensar en un producte típic del país que jo pugui recomanar. No acabo d’entendre per què els concerts i espectacles organitzats a Andorra no solen atreure públic estranger. No entenc per què el públic estranger atret pels altres tipus d’esdeveniments no trobi serveis adequats.

Però us he de confessar que les coses russes, les coses de Rússia, encara les entenc menys. Fa dies que no n’escric res. L’altre dia, un barceloní em va comentar que seguia tots els meus blocs menys el que tinc en rus. Sap greu constatar que no en tinc cap, de bloc en rus. Els dos que tinc són blocs en català, i la majoria de les seves pàgines parlen d’Andorra. Així que amb el vostre permís, seguiré aquí, per fer-vos riure si tinc prou traça, o encongir les espatlles, si no ho puc evitar.

(Publicat al Fòrum.ad el 12 de setembre del 2010)

diumenge, 5 de setembre del 2010

Copríncep orgullós


(Foto: Reinaldo Márquez)

Emili Cioran, a “La temptació d’existir”, indica que quan els russos –per exemple, els personatges de Dostoievski– es pregunten sobre el miracle o la insignificança de la sort de la seva terra, plantegen el problema local en termes teològics. “S’ha de creure en Rússia? S’ha de negar? Existeix realment, o és tan sols un pretext?” Per a Dostoievski, l’existència de Rússia (o l’obscuritat i desesperació de la seva “inexistència”) és un problema universal. Però com pot ser un problema universal, l’existència d’un país? I si ho pot ser, fins a quin punt ho és l’existència de cada país? És un problema universal, l’existència d’Andorra?

Hi ha pobles que no s’han plantejat mai la seva “missió”. No podem ni imaginar que els nostres veïns del nord es preguntin si França existeix. Un anglès no es pregunta sobre el sentit de la seva nació amb el mateix deliri i patiment: “què significa, ser anglès?” En canvi, el dubte “existencial” sobre l’existència d’una, diguem-ne, “autèntica” Andorra, d’una Andorra invisible, mística, màgica, persisteix. Hi ha qui diposita la importància del “fet andorrà” en les seves institucions tradicionals, el seu sistema polític, els seus coprínceps. Des d’aquest punt de vista, s’ha de considerar la visita de Nicolas Sarkozy a Andorra com un fet històric que és –la trobada de totes les institucions de l’Estat andorrà–, sense que tingui rellevància el rebuig o l’acceptació popular de la seva actuació durant la crisi dels paradisos fiscals, sense donar importància a la percepció que puguem tenir d’ell com a personalitat pública, com a president de l’estat veí o com a marit de Carla Bruni (aquest últim detall, tècnicament irrellevant, molta gent el veu positiu, incloent-hi, no us sé dir per què, una servidora). És una institució. No hi ha dubte... però, per què doncs sempre jutgem tots els representants de totes les institucions segons la seva personalitat, la seva qualitat humana, tal com se’ns presenten a nosaltres, i no tan sols el seu rol institucional? Per què hi ha tanta gent que es pronuncia a favor de Barack Obama si estaven totalment en contra de George Bush, si en els dos casos es tracta del mateix càrrec de president dels Estats Units? Potser quan es tracta de càrrecs electes, reaccionem d’una manera diferent. Però no elegim el president dels Estats Units... Potser quan es tracta de càrrecs estrangers, no ho percebem igual. Però la percepció dels coprínceps des d’Andorra la trobo curiosa. No són ni autòctons ni estrangers. Són “andorrans estrangers”, una raça a part, i ni tan sols s’assemblen entre ells, en res. “I més lluny, però claus, els coprínceps,” –diu Antoni Morell. Més lluny, però claus...

Us he de dir que l’ambient a la plaça del Poble el dia de la visita del copríncep francès va ser el que més m’ha fet dubtar de la importància de la institució dels coprínceps per al poble andorrà, en tota la meva vida. Hi havia menys gent i menys entusiasme del que m’hauria esperat. Després, mirant la retransmissió de la visita per la televisió, ho vaig veure d’una altra manera. Però quan hi era, tenia la sensació que el discurs del copríncep francès, en la seva gran part, anava dirigit al poble que no hi era. Bé, hi era, en part... Potser la resta del poble el va seguir a través dels mitjans de comunicació. El discurs era pràcticament impecable (tot i que hi ha qui té certs dubtes sobre l’encert de la comparació de les “set colines de Roma” amb les “set parròquies d’Andorra”). Ni tan sols el fet d’acabar-lo (ja m’explicareu per què) amb un “Vive la France! Et vive l’Andorre. Visca Andorra”, va disminuir l’impacte inicial. L’única pregunta que quedava era –si veritablement està orgullós de ser copríncep d’Andorra (i ja podria estar-ho, si més no, per la tradicionalitat del càrrec), per què no ho diu alguna vegada a la premsa francesa? Potser sí que ho diu, però no ho he notat? A mi em sembla que, fora dels discursos pronunciats al terreny andorrà, només parla de nosaltres en el context de la necessitat de transparència fiscal. La transparència fiscal és totalment justa i necessària, però no podria recordar, davant dels periodistes de França, el lligam que dura segles i la seva satisfacció de mantenir-lo? Potser ho ha fet. Des de fa un mes, em sembla sentir la parla francesa als carrers d’Andorra més freqüentment que abans. Seguint la tradició dels altres coprínceps, Nicolas Sarkozy ens garantia el suport i l’amistat de França. És d’agrair. És necessari. Toquem de peus a terra: som petits, i som terra de pau, d’un equilibri que des de fa segles es manté amb l’ajuda de pesos desiguals. Que duri. Visca Andorra.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Attrezzo

Cada vegada que m’arriba un missatge a la carpeta del “correu no desitjat”, tinc un pressentiment que és importantíssim. Gairebé mai ho és: com és natural, les adreces electròniques dels meus destinataris – que acostumen ser també els habituals remitents – estan guardades a la meva bústia de correus. Com a conseqüència, quan m’escriu algú que conec, les seves cartes no solen fer camí al lloc destinat a les “no desitjades”. Això no obstant, en cada carta descartada pels invisibles serveis postals del meu servidor pressento una sorpresa, una promesa de miracle, una alegria. Normalment resulta ser la publicitat de llibreries, majoritàriament russes o les de la literatura educativa en anglès. No és que sigui correu que jo rebutgi activament: segurament són enviaments massius de les editorials o botigues en línia on alguna vegada havia comprat. De tant en tant m’arriba un autèntic “spam” que no és que no hagi sol•licitat, sinó que no se’m acudiria sol•licitar en el més poc convencional de tots els hipotètics malsons: o bé proposen que m’augmenti diverses parts del cos, la gran majoria de les quals ni tan sols tinc, o bé ofereixen companyia d’unes senyores que en un principi no tinc gaires ganes de conèixer. Si els autors del llibre “Secret” (Rhonda Byrne i els seus col•laboradors) tenen raó i res no ens ocorre si no ho hem desitjat amb una certa intensitat, per si el cas dono les gràcies al Cel que aquests missatges arriben a raó de tres per any, no més de tres o quatre.

Les cartes que realment desitjo rebre i que de vegades arriben i es troben a la bústia de les sospitoses són les cartes dels lectors. No en rebo gaires, de cartes de les persones que no conec: potser quatre o cinc al mes. Però són una gran alegria, perquè la gent no t’escriu si no t’estima, si es pren la molèstia d’escriure’t és que et llegeix. És una manera de saber que tens lectors, rebre les seves cartes. I cada correu, provingui d’un desconegut o d’un conegut, dóna sentit al fet d’escriure. Cada comentari – a una botiga, a l’autobús, al banc, a tots els llocs de la vida quotidiana – s’agraeix i es guarda al cor, per poder continuar endavant.

Tinc un amic que diu que l’escriptura és un art dialògic, que els lectors participen en el naixement de les nostres columnes d’una manera activa, perquè en són protagonistes, més que nosaltres. Nosaltres no en som protagonistes, som els cronistes, les veus, els simples instruments. El que més m’agradaria és algun dia descriure – o “haver descrit” – totes les coses del nostre petit món que valguin la pena. És un país tan petit i la vida és tan llarga, que una “enciclopèdia de la vida andorrana de les primeres dècades del segle vint-i-u” no seria un projecte inabastable. Sobretot les coses bones, perquè són elles les que veritablement importen. Alguns costats còmics, perquè sense aquests, la vida no seria la mateixa. No vull recrear l’hipotètic passat que desconec. No vull preveure el futur que se’m amaga. Vull intentar descriure el present, amb totes les seves memòries del passat i esperances del futur que contingui. Hi ha una vida divertida i autèntica allà on vivim. Segons com és mira, pot semblar ridícula o misteriosa, però hi és. No vivim en un supermercat ple de treballadors esgotats que somien arribar a casa. No vivim en un món de mentides: les mentides són pols que s’ha de netejar i treure.

En una de les balades poc conegudes, Chesterton – aquell geni d’home que va dir, entre d’altres coses que “els lladres respecten la propietat: simplement volen que esdevingui propietat seva, per respectar-la més apropiadament” – parla dels elements del teatre que representen objectes de vida real a l’escenari. Hi són, però també hi és la veritat. La veritat i la bellesa que no s’acaba en descobrir que les ales de les fades estaven fetes de paper i plàstic. La poesia que no s’acaba en descobrir que els Reis Mags eren de fet els veïns vestits de velles cortines. La màgia del teatre no desapareix amb el coneixement del mecanisme dels atretzo. La vida quotidiana es pot mirar des de milers de perspectives diferents, i manllevant les paraules de l’escriptor i físic Jorge Wagensberg, cadascuna de les realitats disponibles té les seves particulars limitacions.

(Publicat al BONDIA el 1 de setembre del 2010)

dimecres, 25 d’agost del 2010

Els suïssos

Els suïssos són, per a nosaltres, el que Tiffany deu haver sigut per a Tous: la barreja d’una inspiració aprofitable i una fita eternament llunyana. En una gran part de la història dels nostres èxits econòmics hem fet publicitat de les coses disponibles a Andorra com a les “de bon preu”, mentre els suïssos venien les coses suïsses com a cares i “d’alta qualitat”.

Els suïssos són mestres de posicionament al mercat. Tots els productes suïssos es consideren bons. Què coneixem, per posar-vos un exemple, de noruec, o, diguem, d’hongarès?.. Deu ser que en coneixem ben poca cosa, perquè a mi, ara mateix, no se’m acut res de res. En canvi, de Suïssa, mil coses. Els xalets. Les navalles. El formatge. La xocolata calenta amb nata. I més xocolata. Els rellotges. Els bancs i els banquers: tanqueu els ulls i imagineu-vos un banquer suís. Se us presentarà com un senyor impecablement vestit, puntual, discret, amb l’aire d’autoritat i respectabilitat insuperable. La part interessant d’aquesta imatge, que em ve a la ment sense el més mínim esforç, és que no he vist un banquer suís “de veritat” mai de la vida. No sé per què me’ls imagino així. Potser els reprodueixo d’alguna pel•lícula de James Bond. Potser en realitat són diferents. Però ¿oi que esteu d’acord amb aquella imatge que us he descrit?.. “Et presento al meu amic, el Sr. Tal, és un banquer suec.” No acaba de convèncer. “Et presento al meu amic, el Sr. Tal, és un banquer suís”. Impressiona. A mi que m’expliquin com s’ho han fet, perquè és per prendre’n apunts.

“He estudiat a Dinamarca” no provoca admiració especial. Ja pot tenir els 37.000 estudiants la Universitat de Copenhagen: la idea de fer-hi la carrera es percebria, com a màxim, com una exòtica manera de fugir d’un sistema educatiu per nosaltres més tradicional. Ara bé, “he estudiat a Suïssa” és completament un altra cosa. Sigui pastisseria, sigui economia, sigui filosofia política, tenim la sensació que “els suïssos sí que en saben”. Les seves muntanyes i els seus llacs, la seva bandera i les seves ciutats, els seus caramels i els seus trens, tot és emblemàtic. Un congrés a Suïssa sona a un afer seriós. Una organització amb la seu a Suïssa s’aproxima a les Nacions Unides, la Creu Roja i l’Organització Mundial de Comerç. L’uniforme de la Guàrdia Suïssa del Vaticà recorda, diuen, l’esplendor de les antigues corts. Fins i tot les vaques semblen millors si són suïsses.

El Pacte Federal data de 1291, però els suïssos són multilingües i eclèctics; si mai canten, encara no he descobert el què. No és que tinguin un idioma suís, un immortal teatre suís o una gran literatura suïssa (jo sempre havia pensat que Rousseau era francès). No tenen la “Suïssa, una, gran i lliure”, tot i que suposadament són “un per a tots i tots per a un” (Unus pro omnibus, omnes pro uno), una mica com els mosqueters de Dumas. No moren per “la mare Suïssa”: com a mínim des de fa uns dos-cents anys. Tenen pocs fills i reben molts immigrants. No van donar dret de vot a la dona al nivell federal fins el 1971; no han volgut ser membres de la Unió Europea. Tenen un cap d’Estat col•lectiu que és un consell de set membres elegit cada quatre anys, i des de fa un temps s’han aficionat als referèndums. Però una de les coses que han pogut aconseguir, dins de les nostres ments que els visualitzen, és ser veritablement suïssos, sense copiar a ningú ni assemblar-se a ningú.

(Publicat al BONDIA el 25 d'agost del 2010)

dimecres, 18 d’agost del 2010

Nacionalitat atractiva

Llegeixo a les pàgines de política de El Periòdic d’Andorra del 13/08/10* una referència a la necessitat de trobar “solucions per evitar que la nacionalitat andorrana continuï perdent atractiu”. De fet, és tracta d’una expressió força corrent. Últimament, tot sembla estar perdent atractiu. El turisme no és el que és. Els comerços estan en crisi, i la banca pot recordar anys millors. La “desafecció política” és un lloc comú. A les esglésies, als museus i als mítings hi falta gent. La nacionalitat andorrana perd l’atractiu acompanyada per tota una sèrie d’atributs locals anteriorment desitjables.

Entenc que calgui potenciar el turisme, el comerç i l’ús de la llengua catalana. Crec que la banca se’n sortirà. Però ¿què se suposa que pensem suggerir per donar més atractiu a la nacionalitat? ¿Regalarem un pernil de Jabugo i dues entrades a Caldea conjuntament amb cada nou passaport?.. Sense el més mínim ànim de posicionar-me, ara mateix, entre els de la “dreta” o entre els de la “esquerra” de la política andorrana (de fet, gairebé totes les persones mínimament interessades en la política que conec voldrien estar “al centre” – aquell “lloc imaginari on tots els polítics voldrien estar”), us he de confessar que no acabo d’entendre aquesta idea de “nacionalitat atractiva”. Sembla que l’estiguem venent al millor postor.

Les persones que fa més de deu anys que resideixen en un país diferent de el del seu naixement haurien de tenir el dret, la possibilitat, d’adquirir la plenitud de drets de ciutadania – d’acord amb les recomanacions del Consell d’Europa. Un cop se’ls ha donat aquest dret, poden utilitzar-lo o no utilitzar-lo, segons els dicta la seva lliure voluntat. El fet que la gran part de la població no vulgui votar (com va passar a les últimes eleccions al consell d’administració de la CASS) és alarmant, és trist, però no hi podem fer res. Ara bé, el fet que la gran part de la població no tingui el dret a votar, no tingui el dret de participar en les decisions sobre l’administració del lloc on viu, significa simplement que l’opinió de la major part de la població no es té en compte. Ningú està parlant de reduir el termini d’adquisició de la nacionalitat de 20 anys a 2. De fet, ni tan sols es proposa reduir-los a 10. Humanament, no veig cap raó per la qual podríem dir que una persona que resideix en un país, d’una manera ininterrompuda, des de fa quinze anys, encara no s’hi hagi adaptat. A la seva manera, s’hi haurà adaptat. Quinze anys són quinze anys. I si no veu “atractiu” a adquirir la nacionalitat, que no l’agafi. Però que tingui el dret a fer-ho.

Hi ha molta gent que té el dret d’adquirir la nacionalitat andorrana i encara no ho ha fet. Sóc una d’ells. La nacionalitat russa, que jo sàpiga, no té cap “atractiu” en absolut, o potser encara no l’he descobert, però la idea de renunciar-la, que considero periòdicament (fa gairebé una dècada que estic casada amb un andorrà), la idea de renunciar-la se’m fa pràcticament insuportable. Raons sentimentals. No sé ni qui es presenta a les eleccions generals de Rússia, i encara menys a les municipals, i no hi he votat en tretze anys - tots els meus anys de residència a Andorra, - però no estic preparada per signar un paper que digui oficialment que renuncio al país del meu naixement. M’ha costat anys atrevir-me a dir que sóc partidària d’oferir la possibilitat de tenir la doble nacionalitat. Encara no sé si tinc dret a dir-ho. Però és indiscutible que si se’m donés la possibilitat de fer-me andorrana sense passar pel procediment dur i humiliant de renunciar el país de la meva infància, faria la sol•licitud per obtenir el passaport andorrà demà mateix. No és que vulgui ser consellera. No és que tingui cap pla d’entrar en l’administració pública. Però sí, m’agradaria que algun dia se’m considerés d’aquí, perquè hi visc des que era molt jove, perquè ja fa anys que no conec gairebé res més, perquè he donat el cor a aquest país. No es tracta purament d’una qüestió de documents, però crec que les persones procedents dels països que fan difícil o gairebé impossible la recuperació de la nacionalitat renunciada es farien andorranes amb la mateixa facilitat que ho fan ara els procedents d’Espanya si tinguessin la possibilitat de conservar el passaport del seu país de naixement.

Per acabar, una anècdota recent. Últimament he estat pensant en la possibilitat d’afiliar-me a un dels partits polítics andorrans: naturalment, com a militant de base. La pràctica totalitat de les persones amb les quals he consultat aquesta decisió m’ha dit el mateix: “Primer de tot, fes-te andorrana.” “ – Però, ¿no agafaríeu a una persona que no fos nacional?..” “Suposo que és possible, com a simple afiliada...” “Però com s’hi entra normalment, com a candidat a cap de Govern?...” Gairebé tothom m’ha dit que si m’afilio a un partit polític sense tenir la nacionalitat andorrana, “ningú m’hi prendrà seriosament”. Al final he decidit no afiliar-me a res; però sense pensar en mi concretament, ¿no us sembla estrany que els partits polítics (amb una noble, però en aquest cas irrellevant excepció dels Verds d’Andorra) no vulguin comptar amb residents?.. Entenc que una persona sense un passaport andorrà no pugui votar per un partit de la seva elecció, ¿però tècnicament podria participar en l’elaboració dels programes, en la presa de les decisions clau, podria tenir una rellevància política almenys intel•lectualment?.. Si fos així, potser ens seria més fàcil aconseguir que els interessos de tots els sectors de la població fossin percebuts com a rellevants per tots els qui administren el nostre present i preparen el nostre futur i, amb aquest, preparen el futur dels nostres fills: els fills dels residents, que majoritàriament – per bé o per mal – seran els andorrans del futur.

______
*(Iago Andreu, “Nacionalitat a debat”): “a CR veurien bé que es tractés la qüestió d’una manera més global, pensant en solucions per evitar que la nacionalitat andorrana continuï perdent atractiu”.


(Publicat al BONDIA el 18 d'agost del 2010)

divendres, 30 de juliol del 2010

Com a bon andorrà

(article publicat al Diari Obert (Diari d'Andorra) dimecres 28/07/10)

Els últims dies, s’ha citat bastant l’himne nacional que parla dels Prínceps defensors, “i no pas dels Prínceps que ens matxaquen” (Diari d’Andorra del 23/07), en referència a l’actuació del copríncep Nicolas Sarkozy cap a Andorra en el moment de la crisi dels paradisos fiscals i l’aixecament del secret bancari.

Què ha significat, per a nosaltres, l’aixecament del secret bancari?.. Fa un temps, unes condicions privilegiades ens havien permès treure’n profit. Però si els governs dels països veïns no volien permetre els seus ciutadans a evadir impostos fàcilment i a pocs quilòmetres de la frontera, tenien bons arguments. Ara es tracta de tenir les mateixes condicions que els bancs dels altres països europeus amb un sector bancari especialitzat i desenvolupat. Haurem d’adaptar-nos a un mercat competitiu. Si, tal com volem pensar, tenim un sector bancari fort, competent i internacionalment reconegut, sabrem fer front a la crisi.

El canvi que se’ns demanava, en una gran part ja s’ha fet. De què ens queixem, doncs? Si Nicolas Sarkozy en fou un dels principals culpables, - com a andorrà, ha fet bé. Si, de cara al futur i per raons de justícia, seguretat i igualtat de condicions, ha calgut fer que les nostres operacions siguin transparents per a certs organismes internacionals, de la mateixa manera que ho són els serveis bancaris dels altres països líders del sector, benvingut sigui el canvi. Si el considerem veí, potser podia haver-se comportat millor, però si, en la seva funció de copríncep, el considerem d’aquí, com un del poble, ha fet el correcte. Aquest dijous ens ve a veure. Probablement serà sec i breu, probablement ens mirarà amb ulls crítics. No estarà per romanços, com ho farien estrangers exòtics. Esperem que s’hi senti a casa, com a bon andorrà.

dimecres, 21 de juliol del 2010

Massa bon lloc

Quan jo era jove, d’un noi o una noia que no aconseguia tenir una relació amorosa com Déu mana (jo formava part d’aquest trist grup de gent) se’n deia que era “massa bona persona”. La pregunta que em feia jo i probablement molts pobres desgraciats de més, era: si tan bona persona sóc, ¿per què no em vol ningú?..

Ja intueixo que m’esteu dient que es tractava d’una manera piadosa de dir-me lletja. Però és com a mínim curiós que definim allò que no ens atrau com a una cosa “massa bona”. En canvi, un objecte de desig que és “dolent” és difícil de resistir. Si no fos així, no s’entendria per què tanta gent troba més gust en un puro que en un plat de mongetes verdes. L’ésser humà, tatxat de “bestia paradójica” i “animal absurdo” per un dels grans poetes castellans, sol evitar allò que entén per bo. Segons quin lloc dels Pirineus visito, hi veig espais verges impressionants, paisatges espectaculars, i em faig la mateixa pregunta - ¿per què no hi va gairebé ningú?.. Tenim una clara tendència de visitar llocs artificials, construïts “per a turistes”, i no anem mai allà on teòricament voldríem anar. ¿Per què? Suposo que deuen ser “massa bons llocs”, si tan poca gent els freqüenta. Jo mateixa: des de la finestra del cotxe, m’encanta l’Arieja, i no hi paro mai. Sempre la veig de passada, pel camí a alguna destinació turística reconeguda, que en teoria, més sovint que no, trobo massa atapeïda, impersonal i comercial. ¿Sóc una víctima habitual de publicitat enganyosa? ¿Segueixo la corrent? ¿O els destins turístics habituals tenen comoditats que m’atrauen per sobre del valor d’un paisatge? Potser les tres coses.

Quan se’ns pregunta què ens agrada, solem oblidar que es tracta de nosaltres mateixos. Contestem com si fóssim una hipotètica persona ideal que pensem ser en un futur molt pròxim, però que mai no arriba. Molt poca gent reconeix que els agrada la premsa rosa, i tothom la fulleja, ni que fos per casualitat, alguna vegada, per matar el temps. Ara bé, ¿oi que estem d’acord que Cervantes era un geni? I què: ¿el llegiu gaire?.. Tinc tota una colla d’amics que estan convençuts que els encanten els documentals, i el que miren de veritat és Belen Esteban. Jo poso una cara de coneixedora quan em parlen de Stravinsky i intento negar tot coneixement del Bustamante. Som, com a mínim, divertits.

Deu haver-hi gent que no troba parella perquè té un problema greu. Deu haver-hi llocs on no hi va ningú perquè no s’hi pot viure. Però per a que vinguin turistes, no ens cal ser “massa bons”. Més val tenir un atractiu que ningú vol reconèixer obertament, tot contribuint al seu èxit. I sobretot, s’ha de tenir ben clar qui ets i què vols, a qui vols atreure. Tots els destins turístics consolidats aposten pels tipus de turistes ben definits, i treballen per a estructurar-se i adaptar-se a les satisfaccions que aquests busquen. Per a un lloc petit, és gairebé impossible agradar a tothom indiscriminadament. No podem oferir exclusivitat i un preu de majorista (fa anys m’havien dit que als mercats de Tunísia, per atreure consumidors espanyols, es cridava “más barato que en Andorra!”) al mateix temps. No podem ser una barreja de palau i casa de pagès. És poc probable que ens convertim en un indret paradisíac, especialment adequat per a turistes milionaris. No solament ens hauríem de reestructurar totalment per ser-ho; fins i tot si ens reestructuréssim, sempre hi seria el perill de convertir-se en un indret paradisíac pràcticament desert. Repeteixo que per a nosaltres, és un perill pràcticament inexistent, però de vegades sembla com si es tractés d’una mena de segle d’or que se’ns ha allunyat, un somni que hem traït.

Durant molts anys, hem agradat a un cert tipus de turista, tant per raons ben lògiques com per raons absurdes (ja m’explicareu a qui se li acut passar un cap de setmana d’estrès i cues, gastant diners en gasolina, per guanyar quatre duros en el preu de sucre i formatge!). Ara mateix, una gran part d’aquells turistes que venien a comprar a Andorra ens han abandonat. ¿Voldrem tornar-los a recuperar? ¿Voldrem representar una altra cosa?.. Ja us he dit que estaria bé decidir-nos què som i què volem ser. I un cop ho decidim, potser ens resultarà inútil, perquè a la vint-i-novena remodelació d’una de les rotondes del Principat s’hi trobarà petroli, i així ens convertirem en un Dubai normal i corrent.

Hi ha un acudit, em sembla que és rus, que diu: estan entrevistant a un senyor molt ric i li pregunten com ha aconseguit esdevenir milionari. El senyor contesta: “Mireu, un dia la meva esposa i jo vam veure que només ens quedaven quatre cèntims. Vam anar al mercat i vam comprar quatre pomes brutes. Les vam rentar i les vam vendre per vuit cèntims, i vam comprar vuit pomes brutes. Les vam rentar i les vam vendre per setze cèntims”. I l’entrevistador pregunta: “I després, què va passar? “I després ens van trucar per dir-nos que acabava de morir el meu oncle d’Austràlia deixant-nos quatre-cents milions de dòlars”. Bona setmana.

(Article publicat al BONDIA el 21 de juliol del 2010)

dimecres, 14 de juliol del 2010

Partit Conservador d'Andorra

L’estiu avança, la calor castiga. Tothom es declara en crisi i més de quatre hi estan veritablement. Com sempre, presenciem com es porten a terme diverses obres públiques, tot i que no tantes com segons quin any. L’altre dia un comentarista anònim (amb un simpàtic pseudònim d’Horroris Causa) va remarcar a la web del Diari d’Andorra, en relació amb l’article de Xavier Rechi “Crítica al museu de l’aigua”, que Andorra pateix “horror vacui”. Sense ànim d’entrar en la polèmica sobre cap projecte en concret, constatem que molt poques coses al nostre entorn, amb el pas dels anys, continuen intactes. Als ulls d’un astorat observador, Andorra sembla una nena hiperactiva que té una febre de remodelació constant. Canviem, canviem, canviem. “El canvi necessari”, en lloc de ser el lema del partit guanyador de les darreres eleccions, podria ser el lema de tots els partits. Les altres formacions polítiques presents al Consell són guiades per una idea semblant. Andorra pel Canvi. Coalició (o Compromís) Reformista. No dic que em sorprengui que no es posin d’acord, perquè la voluntat de canvi no necessàriament significa la voluntat del mateix tipus de canvi en cada cas. Si fossin tots conservadors i no es posessin d’acord, sí que seria sorprenent. És difícil trobar deu maneres diferents per conservar alguna cosa (si s’ha de conservar, es conserva), però hi ha vint mil maneres de canviar.

En tot cas, a casa nostra tothom vol fer canvis, o reformes: innovacions, modificacions profundes, canvis profunds. Els Verds d’Andorra, naturalment, també tenen idees innovadores. El meu sentit d’equilibri interior demana l’existència d’un Partit Conservador d’Andorra. El problema que hi veig és que no sé qui en formaria part. S’hauria de tenir ben clares quines coses es considera dignes de conservació – perquè, n’hi ha d’haver, de coses que voldríem conservar, en aquest país de revolucionaris?.. En fi. Parlàvem de l’obra pública. Molt poques places són les mateixes que eren fa quinze anys. La veu popular manté que la culpa fou dels menairons. Jo en vaig fer la coneixença als “Cassigals” de Sergi Mas, qui els defineix com “aquests éssers fabulosos eternament feinejant, especialitzats sobretot en remenar els tarters de pedra amb afany i diligència increïbles”. Al conte de Sergi Mas, un pagès d’Ars, al qual, “tot just obrir la capseta dels llumins, li surten de dins tot de menairons”, els diu: “Arramasseu pedres”. Algun andorrà il•lustrat, en un moment ja històric, també haurà obert la seva capsa de llumins , i haurà dit a una sèrie d’éssers fabulosos que en sortien: “Remodeleu places”. I som on som.

(Publicat al BONDIA el 14 de juliol del 2010)

dimecres, 23 de juny del 2010

Crit de cherokees

Va bé mirar les sessions del Consell per fer-te una idea d’on va el país. Ara bé, quan el país no es mou del seu lloc, resulta enigmàtic que la gent segueixi les transmissions durant hores per assabentar-se’n. Potser n’aprenen tècniques d’oratòria, habilitats directives, vés a saber.

Antoni Morell (“Deixar fer, deixar passar..”, publicat el 20/06/2010, al Diari d’Andorra) diu que escoltant els debats al Consell General, un arriba a la conclusió que Andorra d’avui és una societat agrícola i ramadera, tot i que no es cultivi pràcticament res. La teoria de les societats li dóna la raó. Els lligams de parentesc i personals són tradicionalment rellevants en l’assignació dels càrrecs públics, la llengua de l’administració i de l’élit és diferent de la llengua parlada per una gran part dels habitants, la majoria de la població es dedica professionalment a la manipulació d’objectes i no pas a la creació de continguts, i és difícil definir les característiques típicament nacionals: aquests factors ens fan pensar en les similituds d’Andorra amb les tradicionals societats agràries alfabetitzades.

El que diu Morell del “crit de cherokees” generalitzat “enriquiu-vos, enriquiu-vos, enriquiu-vos...” té un paral•lelisme amb la teoria de Climent Miró sobre Andorra com a “cultura Cayenne”. Els dos conceptes són ben trobats i convencen, tot i que no em semblaria malament si ens enriquíssim. La idea d’empobrir-nos se’m presenta com a més desastrosa. Si hi ha algú que millora el seu benestar econòmic a còpia de debats inacabables, haurà trobat una mina d’or. Durant aquest any, s’haurà enriquit infinitament. Ni crisi ni res. Però honestament, no crec que ningú s’aprofiti del desacord. Ni tan sols els mitjans de comunicació semblen estar fent fortuna amb el desconcert general. És un desconcert sens ànim de lucre.

I ¿què ens toca a nosaltres? Esperar no empobrir-nos del tot. Millorar el que es pot millorar. Votar a les eleccions al Consell d’Administració de la CASS. Naturalment, cadascú escollirà els candidats segons el seu criteri. Per a mi, si s’aconseguís donar a conèixer públicament la gestió dels fons de pensions, assegurar que els estudiants majors de 25 anys i les persones sense activitat laboral no quedin exclosos i fer que la cotització dels autònoms sigui en funció del volum d’ingressos, em semblaria un pas endavant.

(Publicat al BONDIA el 23 de juny del 2010)

dimecres, 16 de juny del 2010

Perills del Facebook

Tinc vides paral•leles. D’una banda, no tinc temps per a res. D’altra banda, hi ha un món on visc a temps parcial, que trec de sota les pedres. El món de les xarxes socials té els seus paranys entrellaçats amb les delícies. Hi sóc addicta i com una bona addicta, us he de convèncer que és bo, per fer-me sentir millor. Però també sóc una persona responsable i tradicional, i començaré explicant-vos tres perills. Ja deveu haver llegit volums sobre els seus perills reals, així que us explicaré els seus perills anecdòtics.

El perill anecdòtic número u és el de fer-te una idea equivocada dels lligams entre la gent. Hi trobes persones que s’escriuen, se saluden i s’envien abraçades a plena vista del públic, i et quedes convençut que són amics de l’ànima. En realitat, són amics de Facebook. A tall d’exemple, us puc dir que mantinc una relació cordial (tot i que no gaire propera) amb un bon amic de Facebook que utilitza un pseudònim i surt a la foto com a Bart Simpson recolzat sobre l’escut del Barça. Si el trobo pel carrer, la probabilitat que el reconegui és nul•la. El vaig felicitar el dia marcat al Facebook com a dia del seu aniversari, i no sé si tenia res a veure amb l’aniversari de veritat. Va agrair la felicitació amb un somriure virtual.

El perill número dos és la possible inclinació de les persones de la teva llista de contactes a enviar “petons ardents” o una cosa molt semblant. És una aplicació els efectes de la qual no recordo haver patit, però hi ha un rumor que diu que és una plaga. Podria ser que el mateix sistema, de tanta quantitat d’usuaris que té, en un moment donat tingui contorsions i t’enviï un “petó ardent” de part d’una persona que gairebé no coneixes. Com que la coneixes poc, et sap greu demanar-li el significat de tan elaborat afecte, així que et quedes amb el dubte. Ningú que jo conegui no sembla haver rebut un petó ardent de Facebook d’una persona adequada.

El perill número tres es diu Farmville. Tothom que hi ha entrat sembla haver-s’hi quedat per sempre. Tinc tota una sèrie d’amics, incloent-hi gent que conec prou bé en la vida real (com per exemple, la meva germana) que porten dies i dies jugant al Farmville, estressant-se perquè els seus camps no estan prou fertilitzats i sorprenent als seus coneguts i saludats dels móns virtuals per la sobtada necessitat d’adoptar gatets, gallines i fins i tot – no em pregunteu per què – pingüins solitaris trobats a la granja. Diuen que és un joc molt divertit. Si un dia arriba el dimecres i no sóc a la columna, penseu que probablement he caigut en la temptació i he passat la nit assignada per poder-vos escriure jugant al Farmville com una desesperada.

Us n’he explicat tres perills i tots n’estem més conscienciats, però jugo amb el foc. El dia menys pensat el meu home, que és informàtic, em posarà el programa amb el qual m’amenaça de fa uns quants mesos. Es un programa com els que hi ha als cibercafès: deu minuts de Facebook al dia. Deu minuts són pocs. La idea em provoca neguit. M’acomiado, amics i amigues. Ja sabeu on podeu trobar-me. Mentre tingui el temps per fer-ho, miraré els missatges al mur.

(Publicat al BONDIA el 16 de juny del 2010)

dimarts, 8 de juny del 2010

Com fer-se ric a Andorra

La meva amiga Cristina i jo estem capficades a fer diners. Encara no tenim elaborats tots els detalls del procediment, o sigui, no sabem com els farem, però els veiem venir. Vull dir, els veiem metafòricament parlant. Per veure’ls venir més clarament, na Cristina ha dibuixat un xec per un milió d’euros, al seu nom, i l’ha penjat a la nevera. Després s’ho ha pensat, i ha canviat la xifra per cent milions d’euros. Hem calculat que les seves futures riqueses deuen equivaler al valor d’unes trenta cases de mida familiar, tot un petit poble de muntanya. Suposo que els diners ja hi estan fent camí. Ella ja ha decidit que per a si mateixa, vol un xalet amb piscina. Jo, de piscina, no en vull. Vull invertir els diners (quan hagin deixat de ser imaginaris) i fer negocis. Un cop em faci la idea de la quantitat desitjada, hauré de posar-me a dibuixar els xecs per poder confirmar la llei de l’atracció. Els pensaments constructius canviaran l’estructura de la realitat i faran que la fortuna es materialitzi.

El meu home i els seus amics, fa anys, solien dibuixar projectes de negocis segurs en uns folis de paper, després d’haver buidat, entre tres o quatre, una ampolla de rom. Asseguraven que les seves idees eren boníssimes, però malauradament, quan intentaven desxifrar el pla de negoci al matí, la visió inspirada per Baccus s’havia evaporat i els apunts resultaven incomprensibles. Desencoratjats per l’experiència, han deixat de consumir begudes alcohòliques definitivament. Un dels cotertulians antics, anteriorment participant entusiasta de les tempestes d’idees i pluges de rom Pampero, ara dedica el seu temps lliure a l’esport i corre en totes les maratons de Catalunya; el meu home s’ha aficionat al golf; dels altres, n’he perdut el rastre. Han desaprofitat la seva oportunitat de fer-se rics. Una llàstima.

Nosaltres ho farem amb més sentit comú. Un dels projectes actuals de les nostres futures riqueses consisteix en la publicació d’un llibre titulat “Com fer-se ric a Andorra”. Hi donaríem bons consells als altres ciutadans sobre la millor manera de fer-se ric. Nosaltres, és clar, ens faríem riques amb les vendes del llibre. Quan hagi sortit, compreu-ne una còpia; segur que us serà útil, i a nosaltres encara més.

Rhonda Byrke, al seu llibre “El secret”, assegura que l’important és creure en l’adveniment de les coses bones, i no trigaran en materialitzar-se. Posats a creure, mig crec que, en llegir sobre els nostres projectes, una ànima caritativa ens enviarà un xec en blanc a la redacció del BONDIA. Un cop arribi, de seguida ens posarem a escriure. Si es fa realitat, ja us ho explicarem.

(Publicat al BONDIA el 9 de juny del 2010)



Imatge: Reinaldo Márquez i Cecília Santañes

dimecres, 2 de juny del 2010

Convalescent

Puc afirmar amb seguretat que dec tenir malsons, perquè cada matí em desperto amb una alegria descomunal. Jo sóc una convalescent dels meus somnis. Les finestres del nostre dormitori donen a un hort i un galliner. Vivim al mig de la natura, encerclats per un anell de muntanyes. Envoltades en boira, refrescades per pluges recents, elles guarden un mut dolor d’una tristesa amagada.

No sóc una aficionada a oniromància: no crec que els meus somnis prediguin el futur, però m’il•luminen el present. No recordo quina vida es desenvolupa davant dels meus ulls tancats quan em transporto al món de l’inconscient en ales invisibles. Però quan torno a creuar el Riu de l’Oblit, i sóc al meu llit, el meu home dorm i els galls em canten, m’agrada la vida que veig. Amb tots els seus defectes, amb totes les ganivetades mesquines, amb totes aquelles ingrates sorpreses de naturalesa humana que puc arribar a representar, m’agrada la vida. Tant Andorra com jo mateixa tenim aquella faceta, un alter ego obscur, que es revela als meus malsons: sé del cert que en la vida real, som menys cruels, més ordenades, som millors del que podríem ser. Hom pot defensar un punt de vista oposat: també segur que som pitjors del que podríem ser. Però millorar-nos instantàniament seria impossible. Destrossar-nos instantàniament seria tan fàcil que no vull entretenir-me donant-vos-en exemples. Som fràgils, ho sabeu?.. Som fràgils. Obro els ulls. Aquells que encara hi sou, estimeu-nos mentre vivim.

(Publicat al BONDIA el 2 de juny del 2010)

dissabte, 29 de maig del 2010

Llenguatge matemàtic

Per primera vegada en totes les meves entrevistes, recordo la cara del meu interlocutor molt vagament:
va ser un comentari al seu taller d’artista, la veu que acompanya l’obra. El veia a través de la seva feina.

—Aquesta és la cadira que utilitzo per pensar.
Seu.

M’assec a la cadira per pensar (és blanca). Rebo les explicacions del mètode de treball del meu interlocutor.

Prepara les seves teles amb cola de conill, feta a base d'ossos de conill, i utilitza blanc d’Espanya, ocres, blaus. Sempre treballa a terra, amb llums petits. Fa apunts de quadres en un bloc. La inspiració per als seus dibuixos són principalment paisatges. Ho cataloga tot. Guarda tots els seus treballs des del principi.

Sé que em porta al seu món, el món de la música d’imatge. Conscient d’haver travessat la porta entre la vida visible i l’univers escrit en xifres, en el llenguatge matemàtic de la música, no li miro la cara, miro els dibuixos davant meu.

—Les quatre orenetes que volen emportar-se un tros de cel.
...

M’ensenya un quadre de vermells molt intensos. “¿Vols que li tregui el plàstic?”. “Sí”. “Són molt importants,
les textures. Toca-les”. Temptativa, passo els dits per la superfície rugosa. “No tinguis por, els quadres s’han de tocar”. Deixo que la mà senti la textura amb més llibertat, i em diu: “És una ferida.” Retrocedeixo d’un salt. Em cremen les mans.

Treu una capsa plena d’escorces i pedres, les troballes descobertes per les muntanyes d’aquí, barrejades
amb petits dibuixos. Un d’aquests em fascina, em pregunta: “¿El necessites?” En veure’m indecisa, reitera: “¿El vols?”. “Sí!”. “Són escorces dels arbres que he trobat pel terra als boscos d’Andorra.” Per mi, són dues plomes que cauen, dos ulls que et miren, dues plantes al mig d’una clariana.

Els seus dibuixos tenen un sentit d’equilibri, tant geomètric com pel que fa a colors. Mirant-ne alguns, els ulls es queden saciats. El plaer que hi trobo és semblant a la satisfacció que em donava, a la meva època de col·legi, la geometria elemental. Cada axioma m’omplia de joia.

Els seus vermells i negres m’esveren; els liles, blaus i ocres donen més tranquil·litat. Alguns dels seus quadres contenen un moment d’ironia: n'hi ha un que és una pizza de llapis, hi ha una lluna amb
banyes i un sol triangular. Alguns expliquen històries, o me les explico jo.

Voldria saber el perquè dels triangles, per què m’impacta un tros de fusta, què tenen els plecs de tela encolada i com és que em fan parar una atenció seriosa uns forats rectangulars. En el seu cas no es tracta, com a norma, de pintura d’impulsos violents: hi ha quadres tensos i tristos, però la integritat de l’espectador, en mirar-los, queda intacta. Hi ha quadres que em fan somniar. N'hi ha d’altres que no em suggereixen res més que ells mateixos.

La pintura abstracta és una mena de música; té la seva cadència i disciplina, arriba a la plenitud com un triomf.

L’harmonia caòtica del taller de l’Alfons Valdés –bé, la memòria que en guardo– m’ha acompanyat al llarg dels últims mesos. Des de l’estanteria del meu despatx em mira el dibuix de les escorces en moviment, record d’un bosc assolellat amb les seves ombres entre els arbres, amb la seva festa de colors.

(Publicat al BONDIA)

dijous, 27 de maig del 2010

Ben fets

Sóc asocial. Us ho pot confirmar la meva cunyada o qualsevol de la bona colla d’amics que tenim. Tot i que sempre he treballat amb gent, no sé fer vida social en el context de l’oci, i ara mateix estic escrivint a l’ordinador mentre la resta de la família juga a la Wii. Jo encara no sé què és la Wii, perquè no tinc la paciència de descobrir-lo, però bàsicament es tracta de fer esport de mentida. Es creen unes figuretes que s’assemblen als jugadors (un procés força divertit) i després se’ls dirigeix amb el comandament a distància per les pistes de tenis, de golf, etcètera. En certs casos (com en les bitlles) el comentarista t’anima a fer-ho millor, en altres són jocs per parelles. La gràcia principal és la de fer esport sense sortir de casa.

En fi: la part en què més he participat és la fabricació de les figures dels jugadors. És interessant que abans de començar a actuar moltes vegades tenim la necessitat de definir-nos a nosaltres mateixos, tenir una imatge gràfica o mental del que som, i aquesta imatge, més o menys corresponent a la realitat, condiciona la nostra actuació, condiciona la nostra vida, real o virtual. Ens agrada crear imatges de nosaltres mateixos i de les altres persones que ens són properes, i insistim en la seva precisió: aquests ulls!.. no!... més grans!... Apuja la boca!... i de color vermell!.. A veure si tenen les teves ulleres... La satisfacció de tenir un homenet que s’assembla vagament al Rei aterrar al mig del cercle ple d’altres personatges és simptomàtica. La part interessant és que podem crear una figura qualsevol, més alta o més baixa, més guapa o més lletja que nosaltres mateixos, però habitualment optem per recrear a nosaltres mateixos de la manera més precisa possible.

Ens estimem: ens trobem ben fets.

(Publicat al BonDia)

divendres, 21 de maig del 2010

"Vous m'avez sauvé la vie: vous êtes français"

Quan jo tenia onze anys, vaig llegir la “Guerra i pau” de Lleó Tolstoi. La biblioteca familiar estava patèticament faltada de literatura per a adolescents, i ara penso que potser és una cosa bona. La meva mare deia que l’interessant era només la pau, i jo, per portar la contrària, no em vaig saltar cap escena de guerra. No obstant això, el que més recordo són escenes de vida familiar de la noblesa russa de l’època napoleònica.

Una de les coses que em va impressionar és aquella escena on la Natasha Rostova es posa a ballar un típic ball rus i li surt molt bé, ple de caràcter rus. L’autor comentava la naturalitat amb la qual els moviments característics li sortien de l’ànima a aquella nena aristòcrata educada en llengua francesa – i jo, educada en llengua russa, em posava a ballar. Davant del mirall, intentava veure si l’expressió del caràcter rus en la seva vessant artística em sortia de l’ànima... ai las! Jo semblava un ànec sense una clara indicació de procedència nacional.

La incoherència entre la clara pertinença nacional dels personatges literaris i la meva evident incapacitat de personificar els trets més atractius de l’ànima russa em molestava a no poder més. Les meves amigues que eren jueves o tàrtares tenien – tant des del seu punt de vista com des del meu – clara la seva identitat. Jo, en canvi, tenia la sensació que el caràcter rus en la seva versió quotidiana tenia molt poc interès. Els russos, per a mi, eren una clara personificació de la “normalitat humana”. Tothom que jo veia (a part de les minories nacionals “interessants” i “exòtiques” a les quals jo no pertanyia) era rus. Si m’haguessin preguntat, en aquell moment, com eren els russos, probablement hauria pensat que eren “ordinaris”. Els italians eren elegants, amb tota una gamma de gestos incomprensibles. Els americans s’asseien d’una forma estranya i ensenyaven les dents quan somreien. Els suecs t’abraçaven com uns óssos a l’hora d’acomiadar-se. Els russos no feien res d’estrany o d’exòtic. Eren “normals” i – etnogràficament – “avorrits”.

Vint-i-cinc anys més tard, des d’un racó del món molt diferent de la meva terra de naixement, he de reconèixer que les assumpcions de la meva adolescència eren falses. Els russos som – i érem - un poble etnogràficament fascinant. Jo, en aquella mateixa edat, sabia marcar el pas en els canvis de guàrdia amb la bandera roja (i creia firmament que simbolitzava la sang vessada pels herois del meu poble), sabia muntar i desmuntar un fusell i tocar un tambor militar, i no venia d’una família especialment polititzada. Encara recordo els noms de tots els patinadors sobre gel que eren coneguts – i ni tan sols m’agrada el patinatge artístic. Els vespres, amb la meva àvia, cantava cançons sobre els presidiaris escapats de Sibèria a través del llac Baikal en una barrica buida de peix salat, dels homes que es morien de fred a l’estepa profunda i dels pirates del riu Volga. Sabia fer ornaments tradicionals en mitja, amb llana de colors diferents. Per esmorzar prenia cereals calents. Sabia fer sopa de remolatxa. Reconeixia qualsevol melodia de Txaikovski al vol. Portava botes d’hivern fabricades amb llana d’ovella i amb pèl de gos. És clar que teníem trets característics, però no els sabíem definir perquè tothom, en el nostre entorn, els tenia.

La majoria dels pobles tendeixen a identificar la “normalitat” amb si mateixos. En el mateix llibre “Guerra i pau” un dels protagonistes, Pierre Bezuhoff, salva la vida a un soldat francès. Aquell s’ho agraeix i diu, amb un total i absolut convenciment: “Vous m’avez sauvé la vie! Vous êtes français”. No, jo sóc rus, replica Pierre, però en va! El francès, agraït, no s’ho podia creure. Acabaré amb quatre veritats trivials però poc arrelades: 1) hi ha bona gent i mala gent a tot arreu; 2) tots els pobles i totes les nacions tenen trets característics per molt que els costi definir-los; 3) la diversitat i la individualitat no estan renyides; 4) la gent de les altres cultures ens ajuda a entendre a nosaltres mateixos i valorar la nostra pròpia cultura encara més.

(Publicat al BonDia)

dijous, 13 de maig del 2010

Camí del tresor

El sentit comú de les persones es basa en rumors de fonament dubtós. Com que tinc tota la seguretat que sols hi ha un autobús per hora, arribo a la parròquia de la meva destinació amb una hora d'antelació. Amb la idea de visitar l’esglesia, el cementiri, el poble, m’atanso al despatx de l'home que entrevistaré, per a assegurar-me que em trobo al lloc correcte. M’obren la porta. “- No haviem quedat a les onze?” “Sí.” “Passa”.

Frenèticament, canvio les piles de la gravadora. “- Com que vostè és un dels estudiosos del tema…” “Digues-me de tu si no et sap greu”. Em quedo parada, muda. Més endavant em parlarà de la timidesa dels andorrans; per molt russa que pugui ser, m’hi identificaré.

Entre les coses que em sobten del meu interlocutor, un cop m’he familiaritzat amb la seva trajectòria professional i social, hi figura la capacitat d’aplegar, al voltant de la mateixa taula, persones fascinants ben diferents. Hi veig una capacitat inherènt d’admiració, el costum de veure els tresors, a tres metres de profunditat, allà on realment són. Al poble de la meva infantesa, abans de fer un pou, consultaves a un especialista, que et deia on s’havia de cavar. Mirant-lo als ulls, reconec aquella expressió que guardo oblidada del cercador del tresor de l’aigua. Em diu que sempre busquem l’oasi al desert sense saber que l’oasi som nosaltres. I penso: “Som la llum del món”.

Entre les coses ben concretes i les eixarnoles d’idealisme pur i madurat, m’orienta i em perd. El veig alhora caòtic i clar: singular. Com a tants andorrans amb els quals he parlat, no es considera representatiu. No goso discrepar en veu alta, però per mi ho és.

Andorrà nascut a l’estranger, desde petit havia somniat en el país dels seus padrins. Andorra és una barreja de somnis i fets, i representa les dues coses: les visibles i les invisibles. Es requereix un gran esforç de voluntat per reconciliar-les. Em fa una petita introducció a les trajectòries vitals de les persones representatives d’Andorra que el van influenciar, i encetem la discussió sobre la visió que podem tenir dels seus moments més gloriosos i més mediocres. Parla de l’Esteve Albert – diu que es mereix un monument – i vagament me’l recorda, no perquè l’hagi vist mai, sinó perquè l’imagino amb la mateixa expressió als ulls, ulls davant dels quals s’estén l’Andorra romàntica, mítica i resplandent del seu cor.

Fa una sèrie de comentaris a primera vista contradictoris. Comenta que els andorrans són per naturalesa solidaris. Que l’andorrà és prudent. Que els de fora reconeixen l’andorrà perquè té el cotxe més gran. Em recorda els versos de Guillem d’Efak: “Mallorquins, siau qui sou!” i em fa saber que sempre ha pensat el mateix en el cas d’Andorra: “Hem passat molta sendera/ fins arribar aquí on som, però la Història ens convida:/ andorrans, siau qui sou!” Contesto amb els versos del mateix autor: “Sé que sóc etern;/ un punt de consciència/ entre cel i infern”. Som un poble que ha fet un gran camí. Em comenta que de vegades ens perdem pels nostres camins, però, quan un es perd, troba coses que ningú abans havia trobat.

Marxo per tornar, una vegada i una altra, sempre desitjant que als seus senders, tant de la plana com de la muntanya, segueixi trobant tresors preciosos, sorprenents i quotidians, reals i imaginaris.

(Publicat al BonDia)

dimecres, 28 d’abril del 2010

Tants caps, tants barrets

Vaig fer el meu primer viatge a les Valls enmig d’una colla de turistes que compraven formatge i sucre. Podien ser els anys vuitanta, però ni això: us parlo del 97. No vaig tenir la sort de conèixer l’Escaldes- Engordany plena de prats. No he vist els créixens florir a la vora del xalet del Montanya. Des de la meva arribada a Andorra, no he vist als carrers ni un sol ruc (naturalment, parlem dels animals). L’edifici del Govern ja era gran i ple de funcionaris, com tots els edificis del Govern de la resta del món per mi conegut. Vaig trigar anys a aprendre a estimar i a entendre aquesta terra de mites amagats, de mil botigues, de gent prudent i de secrets coneguts. Mites amagats… ¿qui els explica? Avui he parlat amb una persona que els ha compartit amb mi i amb tothom.

Els llibres "Andorra… sense coprínceps?" i "Els andorrans som així" (sobretot el segon, però també el primer, tot i que és un llibre d’opinió) expliquen faules i anècdotes d’un definit valor literari. Les faules tenen moralitat, les anècdotes fan somriure: són llibres que llegeixes d’un sol alè i que recordes durant molts dies.

A la portada del llibre "Els andorrans som així" veiem dos ciutadans amb els caps plens de núvols. “Tants caps, tants barrets”, m’indica l’autor. És un recull d’històries populars que en el seu moment em va inspirar per començar a lligar els fils de les meves narracions. La portada de l’altre em va servir per fer la coneixença d’una part de la família del senyor Pere Moles Aristot, mentre el llegia fent un tallat a La Paella. “Aquest llibre l’ha fet el meu pare!”, comentà la senyora asseguda a la taula del meu costat. “El padrí!”, cridà l’Alèxia assenyalant la fotografi a de la portada. “El vaig a veure ara mateix.” “¿I ho entens tot, del llibre?” “Jo crec que sí.” Ens vam acomiadar, emocionades totes dues.

Els escrits de Pere Moles ens parlen de la cultura andorrana: en formen part, però també ens en parlen. Potser per aquesta mateixa raó llegeixo la inquietud de viatger a la seva mirada. Sé que parla quatre idiomes, com la gran majoria dels andorrans: ¿o més de quatre, potser? Ha vist més món que jo. Li veig als ulls la nostàlgia dels països llunyans, quan descriu els enormes vaixells que arribaven al port de Southampton: va viure a Anglaterra durant un any, als anys 1950. “¿Us agradava viure a l’estranger?”, pregunto. Assenteix amb el cap: les memòries de Londres quan era la ciutat més important del món, més important que París o Nova York, són les imatges més encisadores de quan tenia vint anys. En aquella època, havia pensat anar a treballar a Austràlia “amb pic i pala”, en companyia d’uns amics. Se’ls va refusar el permís de treball australià per no ser súbdits britànics, i va tornar a Andorra per treballar de secretari a l’Automòbil Club. Hi tenien una màquina d’escriure, cosa que no tenien en aquells moments a ca la Vall, i el M. I. Síndic –el senyor Francesc Cairat– el cridava quan necessitava que li passessin a màquina alguna carta oficial.

Entre els assoliments importants de l’Automòbil Club hi ha la introducció del distintiu AND en la matrícula andorrana per als cotxes. En la meva recerca de referents identitaris, més d’una vegada vaig trobar referències a aquesta matrícula: d'una forma diferent de com ho fan l’espanyola o la francesa, ens fa saber que som a prop de casa cada vegada que la veiem per França o per Espanya.

Viu a la mateixa casa en la qual va néixer: la casa Aristot. Té una cadència de parlar suau; un amic escriptor i polític em va dir un dia que per entendre els llibres de Pere Moles els hem d’imaginar llegits amb la seva veu. Les coses més polèmiques dites amb la seva entonació ens introdueixen en un ambient de discussió pacífica, de pau, de bon humor. Quan parlen d’ell, les persones que el coneixen fan servir l’adjectiu “assenyat”: Una persona molt assenyada.

Em diu que el Consell, abans de la Constitució, era més divertit: tothom hi podia dir la seva, sense disciplina de partit ni reglament. Probablement, el sistema d’ara és més just: quan es feia a l’antiga era més personalitzat.

Intento agafar el ritme pausat de les seves històries, entendre el temps quan l’import i l’export es feia via contraban, quan tots parlaven de tu a tu, quan el poble era poble, feia la vida de poble i sols somniava a esdevenir ciutat. Demano que em signi el llibre i escriu: “A la meva amiga Alexandra…” El conec d’una hora de conversa i en veure la inscripció entenc que desitjo desesperadament ser-ne amiga. Comenta que volia fer una conclusió per al seu llibre "Els andorrans som així" que expliqués com són els andorrans, però s’ho va repensar i es va quedar sense.

¿Com són, els andorrans? Les petites històries que explica ens ho fan saber de manera intangible. La nova Andorra urbana, malmesa i adornada li somriu amb timidesa: a les esquerdes del ciment, darrere dels fanals moderns, amaga l’ànima rural i la manera de ser de poble. Als seus carrers, en cotxe i passejant, veiem els habitants de les Valls que no saben ben bé com són, tindrien dificultats per explicar-ho i fan la seva vida amb els caps plens de núvols, poblats d’opinions i de projectes, coronats de barrets metafòrics de tots els colors.