dimecres, 10 de novembre de 2010

La veu de la consciència

Tinc molta gent a la llista de contactes de Facebook. Naturalment, podia tenir-ne menys, però des que publico sempre sospito que cada nom per a mi desconegut amaga un lector anònim. Després escriuen “què guapa eeets”, i em decebo, però sóc d’idees fixes i continuo amb la mateixa convicció. En conseqüència, qualsevol catalanoparlant, encara que no sigui d’Andorra, normalment l’accepto “com a amic”, en vana esperança que em llegirà. El resultat és que de vegades acabo xatejant amb la gent que no conec de res, o dubto si els conec, o possiblement els conec però no acabo d’entendre de què.

L’altre dia un d’ells, i no us dic el nom per si resulta que és un nom real, es connecta i comença: “HOLA”. Com bona gent, retorno la salutació. No sé si és aquell que parla del Bustamante, em sembla que no, és l’altre. La gent que no posa la foto es presta a confusió: a primera vista semblen tots iguals. I em diu (més o menys, no me’n recordo com exactament): “Et vaig veure ahir al concert del grup folklòric rus”. Jo potser també l’hi vaig veire, però entre que no sé qui és i que no posa foto, és impossible saber-ho, i li contesto: “Haver-me saludat”. Diu: “Molt bon concert”. “Sí.” “Avui també hi aniràs?” “On?” “Avui el mateix grup folklòric fa un altre concert.” “No, ja els he vist”. “I vas comprar el DVD?” “No.” “Per què?” “No ho sé”. “Digues-me una raó.” “No en tinc”. “Jo sí que el vaig comprar.” “Molt bé”. “Has de col•laborar més amb Casa Rússia”. “OK.” “Adéu”. “Adéu”.

Té tota la raó. El concert conjunt de l’Esbart Santa Anna i el grup Nadejda va ser preciós. Normalment prefereixo balls folklòrics que inclouen acrobàcies, dagues perilloses i foc encès (especialment recomano els balls georgians i els de la república del Daguestan), però tot i l’absència, prou natural, de foc i espases en l’actuació de les noies de Nijni Novgorod, la coreografia era impecable, els vestits, fantàstics, i hi regnava un ambient de festa. Va començar, i acabar, molt tard, i les dues nenes se’ns van adormir mirant-lo, però van tenir temps de veure tota la primera part, comprar-se nines de fusta i parlar rus amb les balladores.

També hi havia una exposició de fotografies amb diferents facetes del fascinant i estrany país d’on procedeixo. El desconec gairebé totalment. Com més anys transcorren des que me’n vaig allunyar, més clarament entenc que hauria de ser-ne digna, i més me’n oblido. Els amics presents em deien que els balls tradicionals devien haver-me arribat al cor. Crec que també m’haurien arribat al cor si fossin xinesos: no cal ser rus per apreciar coses belles.

L’amic desconegut del Facebook reclamava que fes més coses per fer conèixer meu país natal. Li ho he comentat al meu home, i opina que era la veu de la meva consciència. Com que no em trobava enlloc, va decidir contactar-me pel Facebook. Cosa que significa que tinc consciència, que la consciència que tinc és prou bona per trobar-me, i que a les xarxes socials, hi passo massa temps.

(Publicat al BONDIA el 10 de novembre del 2010)

2 comentaris:

  1. Ves amb compte que al Facebook hi han molts trolls. Algun es podria fer fa passar per la teva consciència.

    ResponSuprimeix
  2. Mentre la seva única preocupació sigui la propagació de la cultura russa, els veig ben encaminats :-)

    ResponSuprimeix