divendres, 4 de març del 2011

Vostè té dret a vot

Avui m’ha sonat el telèfon. “Bon dia, la truco des de l’Institut d’Estudis Andorrans, per fer una enquesta sobre la situació política.” “Molt bé.” “Comencem. Vostè té dret a vot, veritat?” “Doncs... no.” “Han de ser les persones que tenen dret a vot.” “No l’hi puc ajudar.” “Doncs, adéu.” “Adéu”.

No sé per què, em sap greu. No és que habitualment m’alegrés de no tenir dret a vot a Andorra, però en altres situacions, me’n surto. L’altre dia estava parlant de la política amb una amiga que s’hi ha dedicat durant molts anys, i ve el seu home i li diu: “A ella que li expliques, si no vota ni res...” L’amiga, confosa, diu: “Sí que vota.” I jo, és clar, em giro al marit i dic: “Vostè tranquil, jo no voto, però sóc agitadora social.” I ell es va anar, tot feliç. És molt bon home, l’Antoni: em cau bé.

I no us penseu: no tenir dret a vot a Andorra també té avantatges. Per exemple: tinc un amic que treballa al Govern i votarà el PS. No pot imaginar com es pot votar una altra cosa. A la gent que tenim en comú els amenaça que els retirarà l’amistat si voten algú altre. La gràcia és que em sembla que el mateix senyor, fa dos anys, era un liberal convençut. Li sorprenia que algú no ho fos. En fi: és un sol d’home i suposo que li va molt bé la feina. Ara bé, tots els que són de la colla, si pensen votar Antoni Martí, s’ho callen per si el cas.

Jo, en canvi, puc escoltar la propaganda de tots i ningú no em treu l’amistat. És com si votés en blanc: estic amb tots i contra tots. Al cap i a la fi, no és que sigui apàtrida: tinc dret de vot a l’altre lloc, tot i que no l’utilitzo. Però m’hagués agradat dir la meva, ni que fos a l’enquesta de l’Institut d’Estudis Andorrans. ¿No haurien de demanar també l’opinió dels residents, si han consentit participar en l’enquesta?.. L’actualitat política no es redueix a predir qui guanyarà. Suposo – n’estic segura – que l’enquesta no es limitava a la pregunta "¿per qui votarà vostè?".. M’hauria agradat sentir en què consistia. Haver-los mentit que tenia dret a vot.

(Publicat al Fòrum.ad el 4 de març del 2011)

dimecres, 2 de març del 2011

Manual d'instruccions

Diuen que el problema dels bebès és que vénen sense un manual d’instruccions. Diuen també (el meu home ho diu) que la part dolenta de les dones és que vénen sense un manual d’instruccions. Ara acabem d’assabentar-nos d’un altre fenomen que posa el mateix problema.

Les Consòrcies vénen sense un manual d’instruccions, i això ens complica la vida. Direu que la Consòrcia de casats d’Andorra la Vella i Santa Coloma, de fet, ve amb un llibre prou clar, escrit per Pere Canturri i Montanya, amb il•lustracions precioses del mateix autor, però... no és cap manual. És una anàlisi estructural de l’associació, i ens explica com s’ha fet i per què, però no dóna consells pràctics per a les persones que entren en contacte accidental amb la Consòrcia i els possibles xocs que aquest contacte pot produir.

Així, sabem, entenem i respectem que una dona no pot formar part de la Consòrcia de Casats d’Andorra la Vella i Santa Coloma. Això no és gens preocupant, perquè l’interès de l’absoluta majoria de dones sanes per esbrinar “qui tocarà el conill a la Margarideta” es limita a l’esperança que l’hipotètica Margarideta de la cançó sigui una adulta responsable i sàpiga on es fica. Ara bé, ningú et prepara per l’impacte que pot produir un contacte accidental amb la Consòrcia de Casats si ets periodista.

El sentit comú et diu que si hi vas, faràs quatre fotos, agafaràs les declaracions i marxaràs tranquil•la. En cap cas tens el pla maliciós de fer-te passar per un dels membres de la Consòrcia. Però el sentit comú et decep. “Horror! Horror! He aquí una dona!” se senten les veus atemorits dels presents. “Fuig! Fuig, esperit maligne! Aquesta Consòrcia s’ha preservat de la presència de dones durant segles, i per això romangué intacta!” Déu meu, penses, i això que estan casats. Si arribés a ser l’associació de solters, em cremarien en una foguera improvisada, i a les brases prepararien un àpat tradicional.

Ara bé, si els del món exterior tinguéssim unes clares instruccions d’ús de les Consòrcies, això no passaria. Els mitjans de comunicació rebrien una carta que els obligaria seleccionar periodistes casats i procedents d’Andorra la Vella, i sobretot que no siguin dones, per cobrir l’anyal Consell del Bull. La porta de la sala corresponent de la Casa de la Vall portaria un bonic cartell “Dones no, gràcies”, i només arribaríem fins a aquella frontera impassable per fer-nos una foto de record al costat del cartell. De fet, per fer la foto, hi aniríem unes quantes. En arribar a la sala, el sexe, procedència i estat civil dels periodistes escollits es comprovaria degudament, i així hi regnaria l’ordre i la pau, i es garantiria l’estabilitat de la tradició.

Parlant de la tradició, potser ens equivoquem, i “el desterrament de la periodista” és una cosa molt ben pensada. La Consòrcia és una organització exquisidament tradicional. És possible que el fet de desterrar una periodista de la sagrada terra d’homes casats ja s’hagi convertit en una tradició, i formi part del cercle ritual dels actes anyals, de la mateixa manera que en forma part afirmar que són homes de bons costums i bona fama. És una mena de batalla de les forces del bé (homes alegres i bulliciosos) amb les veritables aus de rapinya (les dones) que cada any, amb una insistència típica de tots els dolents de la pel•lícula, intentem penetrar la seva fortalesa. L’únic que falta és explicar-ho.

(Publicat al BONDIA el 2 de març del 2011)