dijous, 22 de gener del 2015

Som un país


Albert Llovera ha arribat al podi de la Plaza de Mayo de Buenos Aires. Un total de 63 hores, 59 minuts i 34 segons per l’Argentina, Xile i Bolívia, en un bugui adaptat, al costat del seu copilot català Àlex Haro. Llovera-Haro ocupen el vuitè lloc entre els vehicles de 2RM gasolina. Han completat el Dakar 2015 en la 41a posició en la categoria de cotxes. Els últims 174 quilòmetres els van haver de fer a través d’una pluja que no parava, per pistes gairebé impracticables. Com deia el seu germà: “Realment, l’Albert pot arribar a fer coses que la resta dels mortals som incapaços de fer: tal vegada els minusvàlids som nosaltres.” 

Albert Llovera s’ha convertit en el primer pilot andorrà a acabar el Dakar en la categoria de cotxes. Quan donava les gràcies a l’afició, a tots els saltaven les llàgrimes, perquè la seva afició som nosaltres, no hi ha un home a Andorra, amb la possible excepció de mossèn Ramon de Canillo, que tingui tanta afició com Albert Llovera. Tots els polítics li demanen que es posi a la llista del seu partit. Tots els que no fem política activa l’admirem desinteressadament. El seu llibre de l’any 2011 es deia No limits, i no hi ha títol més idoni per a la seva vida, tan increïble. Sense límits. Sóc una gran fan d’Albert Llovera. Moltíssimes felicitats, Albert, per haver acabat el Dakar. Ets –com et diu el Jordi Troguet– la clau de l’èxit. 

Diumenge et vèiem a les pantalles del Bàsquet Club Andorra, parlant amb emoció i desitjant-nos sort en el partit. Bé, ja sabeu que, contra el Barça, hem perdut. No cal que ens desesperem, però. Ni el mateix Albert Llovera havia pogut acabar el Dakar a la primera, però ara, a la tercera, l’ha acabat, i ja pot dir, amb aquell gran somriure seu: “Ho hem fet perquè ningú ens havia dit que era impossible.” Una d’aquelles coses que els fans del Bàsquet Club Andorra hem d’aprendre d’Albert Llovera (per cert, soci honorari del club) és la seva alegria imparable, la capacitat d’afrontar tots els problemes un per un, sense emprenyar-se, sense perdre la calma i l’esperança. És molt difícil, no perdre la calma i l’esperança. 

Tinc l’escut del Bàsquet Club Andorra dibuixat amb un retolador blau a l’interior del meu canell dret. Al costat de l’escut, hi ha la bandera d’Andorra feta amb flors de colors. I la paraula “Andorra” perquè no hi hagi confusió de què es tracta. Qui té una filla artista, sense decoració no es quedarà. Quan canten l’himne, també el canto. Quan criden “Força Andorra!”, també ho crido. Hauria d’haver comprat l’abonament de temporada amb una ubicació més a prop de la Penya Tricolor. Crec que la meva filla se sentiria més segura amb un tambor, una pancarta i una trompeta. Allà on som, els sentim molt de lluny i els nostres nens, quan de vegades es posen a cridar “Força Andorra!” al seu ritme, s’indignen que el públic dels seients més propers a nosaltres no s’uneixi, o no sempre s’uneixi, al seu cant coral. Us en dic més: per algun estrany efecte acústic i visual de la BMB, al partit de diumenge passat ens semblava que les dues-centes persones dels grups d’animació de l’FC Barcelona, agrupades en un raconet fortificat, van cridar més que els 3.000 andorrans. Les seves veus clares, alegres i constants durant tot el partit, fos el que fos el que digués el marcador, se’m van quedar a l’orella durant dues hores ininterrompudes. 

La Penya Tricolor deia al Facebook, divendres, anunciant el partit d’avui: “La nostra afició s’hi deixarà la veu.” Bé, quasi no se sentien. Aquí a Andorra, se’ns fa molt difícil no simpatitzar amb el Barça. Hem de saber que com a mínim alguns dels nostres jugadors més estimats són del Barça, ho seran fins que morin i possiblement darien uns dies de la seva vida per poder jugar al Barça. Jo mateixa, quan no juga el MoraBanc, sóc del Barça. No ho puc evitar. Fins i tot quan són el rival directe, els tinc simpatia. 

Diumenge passat teníem un rival espiritualment massa fort, massa connectat a la consciència popular amb el catalanisme i l’esperit de resistència. Quan vaig veure, en una de les pancartes de les penyes que animaven l’FC Barcelona, el nom de “Meritxell”, no vaig poder evitar pensar: “¿Però, a part de tenir mil fans encoberts aquí a la BMB, s’han apropiat també la nostra Mare de Déu?” Naturalment no era aquest el cas. La Penya Blaugrana Bàsquet Meritxell és força més antiga que un partit amb el MoraBanc Andorra, i participa activament en la vida de l’FC Barcelona. Em va encantar la forma d’animar que tenen els Dracs Supporters 1991, Sang Culé Cor Català i la Penya Blaugrana Bàsquet Meritxell. Sense parar, sense callar, passant-s’ho bé sigui quin sigui el resultat al marcador. Trobo que hem d’aprendre molt de l’afició de l’FC Barcelona. Potser hem de trobar una persona que dirigeixi els moviments de la Penya Tricolor, que els faci saltar i celebrar passi el que passi, que ens faci animar el nostre equip encara que les coses vinguin mal dades. M’agrada el nostre equip. Posats a tirar floretes, m’agraden la majoria de les coses que em demanaven valorar a l’enquesta que ens han passat avui: les Urban Angels i els homenatges, les exhibicions i la música. M’agrada com som i vull que guanyem. 

Dissabte, a les nou de la nit, ve el líder de la Lliga, l’Unicaja CB. Com sempre, hi serem, fins i tot jo, que acabaré l’examen d’història del dret espanyol a les 20.30. Passem-ho bé amb el nostre equip, que són uns cracs i segur que algun dia arribaran a guanyar l’ACB: aquest any ja no, aquest any sobretot que no baixin, però algun dia sí. Saltem i cantem per ells. Siguem l’afició de debò. I així arribarem a tenir jugadors que, encara que no juguin amb nosaltres, puguin dir: “Seré del Bàsquet Club Andorra fins a la mort.” Com ara ho diuen de l’FC Barcelona. Però arribaran aquells qui ho diran de nosaltres. Potser no els mateixos. O potser sí. Som un país.



(Publicat al BONDIA el 20 de gener de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. 

dimecres, 14 de gener del 2015

La terra dels tresors robats


Diuen les males llengües que l’examen de l’assignatura d’història econòmica de l’An­dorra contemporània és molt difícil de passar, que molts acaben suspesos per l’estricta, si bé justa, Maria Jesús Lluelles, que tots llegim al Diari d’Andorra de tant en tant. L’avaluació de l’assignatura es compon de la defensa d’un projecte grupal sobre un determinat aspecte de la història econòmica d’Andorra del segle passat i l’examen en si: un comentari d’una fotografia històrica que expliqui la relació de la imatge amb el procés històric a què pot anar referida. Quant al projecte grupal, ens ha tocat la radiodifusió a Andorra. Un grup que consisteix d’un català, una russa, una equatoriana i un peruà d’aquí deu dies parlarà del paper de les emissores espanyola i francesa en la història del nostre país d’acollida, i de la seva relació amb l’administració andorrana. Venim dels sectors laborals del periodisme, l’ensenyament, l’administració i l’hoteleria. La persona més jove del grup té 19 anys, la més gran en té 44. Estem a Andorra des de fa disset, quinze, tres i dos anys. Diversitat personificada, tan característica del país avui en dia. Tres de quatre hem de fer un esforç important per parlar i escriure en català correctament. Quant a l’examen en si, que el bon Déu ens ajudi a inspirar-nos i descriure com cal el context històric de l’últim segle d’aquesta terra.


Com més miro les fotos del segle passat que haurem de comentar, més em recorden les imatges que m’ensenyen els meus amics que viatgen als països del tercer món avui en dia: homes i dones que s’escapen de la barreja claustrofòbica d’edificis de vidre i pedra per trobar-se a si mateixos en llocs els habitants dels quals suposadament han conservat la seva “autenticitat”. Per recarregar les piles, se’n van allà on els serveis mèdics són precaris, l’esperança de vida és baixa, l’educació superior és un luxe i el fet de sobreviure a l’hivern se celebra com un miracle, i porten les fotos dels simples plaers de la vida dels pobres com a prova documental de la felicitat dels “salvatges amables”. Això és exactament el que feien els excursionistes francesos, britànics i catalans al començament del segle XX a Andorra. El romanticisme de la vida d’un poble que sobrevivia en condicions per a ells impossibles de suportar durant un temps realment llarg és el que produïa les fotos en blanc i negre i les postals color sèpia que ara analitzem.


Per als humans esclafats per la crueltat de la seva raça, per totes les guerres del començament del segle XX, Andorra devia ser una mena d’Amèrica Llatina en la seva versió rural. Un lloc per refugiar-se de la civilització i els seus mals i vicis. Un paradís natural on la gent es veia feliç mentre rentava la roba al riu i mentre es guanyava el pa passant les vaques de contraban d’una vall muntanyenca a l’altra. Una jerarquia social molt marcada en la qual, per altra banda, l’estil de vida dels cacics poderosos no es diferenciava gaire de l’estil de vida dels pagesos més pobres. Una petita comunitat muntanyenca on la política era una mena de servei militar, amb el seu uniforme i tot en el cas dels consellers, on els nens passaven una gran part del temps tenint cura dels animals, on el paper de l’església era enorme i no hi havia ni burgesia, ni intel·lectuals locals, ni periodisme, ni filosofia, ni oligarques financers, ni universitats grans o petites, ni òpera, ni voluntat de conquerir el món, ni classe obrera, ni monarques, ni moviments literaris, ni grans descobriments, ni opi, ni xocolata, ni luxe ni vanitat. Si hi pensem bé, l’esplendor d’Europa ve, en una gran part, dels tresors robats d’Amèrica Llatina. Un petit poble muntanyenc que no havia fet cap guerra en set segles no era pròpiament europeu. S’estava plantejant vendre els pocs tresors de la seva terra en concessió als veïns poderosos; es negociava uns privilegis que li permetien anar sobrevivint; patia despoblació cada cop que les grans potències militars i econòmiques situades al seu costat el pressionaven. Les Valls d’Andorra eren les valls més tossudes i receloses de la seva identitat de tot Pirineu. Les Valls d’An­dorra eren com una illa enmig de l’oceà d’Europa. El torb d’hivern i les grandalles de la primavera. Les obres del romànic venudes per l’església, l’esperit lliure de la República d’Andorra i la presència constant dels cosenyors. Abans, molt abans de ser rodejada de països de la Unió Europea, no era Europa tal com entenem Europa aquests qui venim dels altres llocs del món. Era Amèrica, l’Amèrica dels indis, la terra dels tresors robats.



Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

Publicat al BONDIA el 14 de gener de 2015.


dimecres, 7 de gener del 2015

Força Andorra


Perquè no hi hagi confusió, que no n’hi ha d’haver, però bé, per si de cas, que quedi clar que no sé res d’esport. És clar, també em podeu contestar que de la política, de l’economia i fins i tot de la filologia catalana no és que en sàpiga gran cosa tampoc. És cert. I tanmateix, els meus coneixements sobre els esports no és que siguin incomplets o fragmentaris, són inexistents, com si de física nuclear o de la fauna de Mali es tractés. Anys i anys de piano i anglès, de cursos de ganxet i d’introducció als llenguatges de programació, de cant coral i de fabricació de murals per a totes les festes imaginables han assegurat que no s’hagi dedicat ni una minúscula part de dècades del meu temps lliure a l’anàlisi dels esdeveniments esportius. A casa meva, els fans de l’esport són el meu home i la meva filla: per això, tinc un abonament de la temporada 2014-2015 del Bàsquet Club Andorra. Per això, després d’uns quants partits, no tan sols conec els noms de tots els jugadors sinó també puc dir en què es diferenciava, en el partit contra el Saragossa, el joc de Bogris del de Beto, com ens entusiasma l’arribada de Nathan Jawai i quina bèstia de tirador era el Goulding aquell de l’equip contrari. En fi, que ja gaudeixo llegint el blog del Toni Solanelles Encistelland, tant si assenteixo emfàticament amb el cap marcant el ritme de la lectura com si m’indigno amb allò que diu. Però no és que vulgui convertir-me, de cop i volta, en una il·lustre crítica del bàsquet masculí. Avui, a les portes de l’any nou, com sempre carregada d’esperances, volia compartir amb vosaltres algunes reflexions sobre aquells qui miraven el partit des dels seients del pavelló Joan Alay. Avui parlaré de nosaltres: de l’afició.

L’afició del Bàsquet Club Andorra és patidora; està acostumada a patir. Va esperar la tornada a l’ACB durant vint-i-cinc llarguíssims anys, i es pren el lema Som un país molt a pit. Sí, sí, som un país, ho som i ho serem per molt o poc que guanyin els nostres equips esportius, però quin orgull el d’escoltar l’himne d’Andorra cantat abans dels partits, quina alegria veure mossèn Ramon com a soci honorari, quina il·lusió que la nena guardi un dibuix signat per David Navarro. Tots, tots hem cridat com a bojos “Força Andorra!” cap al final dels partits contra el Joventut de Badalona i contra el València, contra l’Herbalife de Gran Canària i contra el Múrcia. En tots els partits que s’han fet a casa, hem cridat i hem animat el nostre equip fins al final, entonant aquell “Força Andorra!” tant guanyant com perdent, sempre a prop de la victòria, mai gaire lluny de la derrota, entre el miracle i la mala sort. Ara bé, el partit contra el Saragossa va començar diferent. Ja veníem contents de Sevilla, ja s’havia vençut, per primer cop, fora de casa i sòlidament. I des dels primers minuts del partit contra el CAI Saragossa vam liderar de tretze punts. I aquí es va veure… que l’afició no tenia el dia. Sí, sí: l’afició.

Els jugadors rai: si ho portaven la mar de bé. Sòlids com una roca, bons a la defensa, ràpids en marcar. L’afició, en canvi, guardava un quasi complet, astorat silenci. No fos cas que els molestem amb massa crits, ara que van guanyant. “An-dor-ra!” per un costat, “Força Andorra!” per un altre, veus discordants en un silenci amb quatre xiulets. “Uf, com estem”, ens dèiem, entre un feble “Força Andorra” i un altre: somriures incrèduls, amb molta por de cridar la mala sort. Al segon quart, a setze punts, seguíem cautelosos. Tot va canviar a la tercera part, quan els saragossans van començar a marcar seguit: i, de l’ensurt, l’afició andorrana, de cop i volta, es va despertar de l’estupor. Quan els saragossans van arribar a acostar-se a un punt 46-45, ja no ens quedava ni veu, però ànims, de sobra. Ja érem nosaltres mateixos, aquells qui creuen en la victòria per molt que les coses vagin mal dades, per molt ingènua que fos l’esperança de guanyar, de tornar a somniar, de ser els millors. I els jugadors ens van fer cas, van recuperar el lideratge i, ja ho sabeu, vam guanyar 72-59. Segur que ja ho tenien apanyat sense nosaltres, al cap i a la fi mai no havien perdut ni l’harmonia, ni el ritme. Potser l’efecte del nostre entusiasme era més desmoralitzador per a l’equip visitant que encoratjador per als nostres jugadors. Però vam guanyar, vam guanyar i en sortir del pavelló ens ho dèiem, encara sorpresos: “És que quan anem guanyant, no ho sabem gestionar. Sembla com si no ens ho creguéssim, que es pugui guanyar si no és de miracle. I mira que ja ens agradaria acostumar-nos a no patir.”

Sí, ja ho sé que la grandíssima majoria dels jugadors no són d’aquí, però, posats a pensar-hi, ni jo tampoc ho sóc. És sorprenent que ràpidament te’ls fas teus si són del teu equip. El dia 4 jugaran contra el Reial Madrid; el dia 18, contra l’FC Barcelona. Hi serem per animar-los, per plorar, per implorar, per celebrar. Hi serem malgrat que alguns –com jo– fa quatre dies no teníem ni idea del perquè d’un tir lliure. Hi serem, escèptics i entusiastes. Som un país. Que l’any nou ens porti la il·lusió i, amb ella, que ens acostumem, si és que Déu ho vol, a les victòries i a les alegries.
Força Andorra. Feliç 2015.

(Publicat al BONDIA el 31 de desembre de 2015)