Som un país

Albert Llovera ha arribat al podi de la Plaza de Mayo de Buenos Aires. Un total de 63 hores, 59 minuts i 34 segons per l’Argentina, Xile i Bolívia, en un bugui adaptat, al costat del seu copilot català Àlex Haro. Llovera-Haro ocupen el vuitè lloc entre els vehicles de 2RM gasolina. Han completat el Dakar 2015 en la 41a posició en la categoria de cotxes. Els últims 174 quilòmetres els van haver de fer a través d’una pluja que no parava, per pistes gairebé impracticables. Com deia el seu germà: “Realment, l’Albert pot arribar a fer coses que la resta dels mortals som incapaços de fer: tal vegada els minusvàlids som nosaltres.” 

Albert Llovera s’ha convertit en el primer pilot andorrà a acabar el Dakar en la categoria de cotxes. Quan donava les gràcies a l’afició, a tots els saltaven les llàgrimes, perquè la seva afició som nosaltres, no hi ha un home a Andorra, amb la possible excepció de mossèn Ramon de Canillo, que tingui tanta afició com Albert Llovera. Tots els polítics li demanen que es posi a la llista del seu partit. Tots els que no fem política activa l’admirem desinteressadament. El seu llibre de l’any 2011 es deia No limits, i no hi ha títol més idoni per a la seva vida, tan increïble. Sense límits. Sóc una gran fan d’Albert Llovera. Moltíssimes felicitats, Albert, per haver acabat el Dakar. Ets –com et diu el Jordi Troguet– la clau de l’èxit. 

Diumenge et vèiem a les pantalles del Bàsquet Club Andorra, parlant amb emoció i desitjant-nos sort en el partit. Bé, ja sabeu que, contra el Barça, hem perdut. No cal que ens desesperem, però. Ni el mateix Albert Llovera havia pogut acabar el Dakar a la primera, però ara, a la tercera, l’ha acabat, i ja pot dir, amb aquell gran somriure seu: “Ho hem fet perquè ningú ens havia dit que era impossible.” Una d’aquelles coses que els fans del Bàsquet Club Andorra hem d’aprendre d’Albert Llovera (per cert, soci honorari del club) és la seva alegria imparable, la capacitat d’afrontar tots els problemes un per un, sense emprenyar-se, sense perdre la calma i l’esperança. És molt difícil, no perdre la calma i l’esperança. 

Tinc l’escut del Bàsquet Club Andorra dibuixat amb un retolador blau a l’interior del meu canell dret. Al costat de l’escut, hi ha la bandera d’Andorra feta amb flors de colors. I la paraula “Andorra” perquè no hi hagi confusió de què es tracta. Qui té una filla artista, sense decoració no es quedarà. Quan canten l’himne, també el canto. Quan criden “Força Andorra!”, també ho crido. Hauria d’haver comprat l’abonament de temporada amb una ubicació més a prop de la Penya Tricolor. Crec que la meva filla se sentiria més segura amb un tambor, una pancarta i una trompeta. Allà on som, els sentim molt de lluny i els nostres nens, quan de vegades es posen a cridar “Força Andorra!” al seu ritme, s’indignen que el públic dels seients més propers a nosaltres no s’uneixi, o no sempre s’uneixi, al seu cant coral. Us en dic més: per algun estrany efecte acústic i visual de la BMB, al partit de diumenge passat ens semblava que les dues-centes persones dels grups d’animació de l’FC Barcelona, agrupades en un raconet fortificat, van cridar més que els 3.000 andorrans. Les seves veus clares, alegres i constants durant tot el partit, fos el que fos el que digués el marcador, se’m van quedar a l’orella durant dues hores ininterrompudes. 

La Penya Tricolor deia al Facebook, divendres, anunciant el partit d’avui: “La nostra afició s’hi deixarà la veu.” Bé, quasi no se sentien. Aquí a Andorra, se’ns fa molt difícil no simpatitzar amb el Barça. Hem de saber que com a mínim alguns dels nostres jugadors més estimats són del Barça, ho seran fins que morin i possiblement darien uns dies de la seva vida per poder jugar al Barça. Jo mateixa, quan no juga el MoraBanc, sóc del Barça. No ho puc evitar. Fins i tot quan són el rival directe, els tinc simpatia. 

Diumenge passat teníem un rival espiritualment massa fort, massa connectat a la consciència popular amb el catalanisme i l’esperit de resistència. Quan vaig veure, en una de les pancartes de les penyes que animaven l’FC Barcelona, el nom de “Meritxell”, no vaig poder evitar pensar: “¿Però, a part de tenir mil fans encoberts aquí a la BMB, s’han apropiat també la nostra Mare de Déu?” Naturalment no era aquest el cas. La Penya Blaugrana Bàsquet Meritxell és força més antiga que un partit amb el MoraBanc Andorra, i participa activament en la vida de l’FC Barcelona. Em va encantar la forma d’animar que tenen els Dracs Supporters 1991, Sang Culé Cor Català i la Penya Blaugrana Bàsquet Meritxell. Sense parar, sense callar, passant-s’ho bé sigui quin sigui el resultat al marcador. Trobo que hem d’aprendre molt de l’afició de l’FC Barcelona. Potser hem de trobar una persona que dirigeixi els moviments de la Penya Tricolor, que els faci saltar i celebrar passi el que passi, que ens faci animar el nostre equip encara que les coses vinguin mal dades. M’agrada el nostre equip. Posats a tirar floretes, m’agraden la majoria de les coses que em demanaven valorar a l’enquesta que ens han passat avui: les Urban Angels i els homenatges, les exhibicions i la música. M’agrada com som i vull que guanyem. 

Dissabte, a les nou de la nit, ve el líder de la Lliga, l’Unicaja CB. Com sempre, hi serem, fins i tot jo, que acabaré l’examen d’història del dret espanyol a les 20.30. Passem-ho bé amb el nostre equip, que són uns cracs i segur que algun dia arribaran a guanyar l’ACB: aquest any ja no, aquest any sobretot que no baixin, però algun dia sí. Saltem i cantem per ells. Siguem l’afició de debò. I així arribarem a tenir jugadors que, encara que no juguin amb nosaltres, puguin dir: “Seré del Bàsquet Club Andorra fins a la mort.” Com ara ho diuen de l’FC Barcelona. Però arribaran aquells qui ho diran de nosaltres. Potser no els mateixos. O potser sí. Som un país.

(Publicat al BONDIA el 20 de gener de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.