L’exposició de Sergi Mas al Centre d'Art d'Escaldes-Engordany seria una visita obligada en qualsevol època de l’any, però em fa il·lusió que es pugui visitar per Carnaval. Sí, tal vegada Carnaval és l’època més adient per poder-la veure. L’obra de Sergi Mas és l’obra més carnavalesca de tot el que s’ha produït al nostre petit país dels Pirineus durant els últims cent anys. Ja ho sé, que de creadors i creatius en tenim una munió, en tenim de bucòlics i de tètrics, però Sergi Mas, per més que ens sembli que tira fort cap a bucòlic, no és ni una cosa ni l’altra. És més burleta que Carnestoltes, i sempre l’acompanya un gat, o dos, o tres. El 19 de febrer, farà un taller al CAEE, i el dia 19 de març, la visita guiada de l’exposició. Jo, per vosaltres, m’hi apuntaria: les places són limitades. Veniu, no us perdeu el ball de màscares que ens presenta, una Andorra disfressada amb un barret divertit i ulleres de color rosa. Gaudiu de les musicadures i dels retaules fets a l’antiga. Contempleu la truita del riu de la sèrie Homages a Maître Escoffier, la truita que es diu... Hommelette. A pocs metres dels delicatessen d’isards, ànecs i consellers de xocolata, les vaques baixen a la vall, fugen de la desconeguda neu adversa, trepitjant les xicoies florides i les maduixetes de bosc. Un ruc alat intenta prendre el vol. Quatre pagesos juguen a la botifarra a la panxa d’una óssa. Un voltor potent amb una cartera plena camina pel mig de l’avinguda Carlemany. Tots ells, fruits de la imaginació d’un geni artesà vestit de gala amb la corbata de ganxet, de color beix, obra de Maria Canalís de dolça memòria.
A la saleta fosca, al fons de la sala d’exposicions, es projecta un curtmetratge d’Alfons Casal i Hèctor Mas, aquest últim un dels néts del Sergi. No sóc gaire amant de les pel·lícules de por, però m’assec a mirar-lo. El curtmetratge té il·lustracions: dibuixos del nostre artista. Entre diversos altres temes, se centra en la idea que l’art transforma la cruel i despietada, vulgar i avorrida realitat, aporta justícia poètica al món, que altrament no tindria cap dret a existir. “¿Què dibuixes?”, pregunten els soldats malvats al dibuixant taciturn, i els respon: “Somnis. Desitjos.”
A la sortida de la saleta de cinema il·lustrat, hi ha coses fetes per als nens de la família. Observo els tòtems: un, de Gerard (2008), l’altre, d’Èric. Els llibrets de contes que regalava als néts, amb uns poemes entranyables: “La gallina ha post un ou. / Quin enrenou, / Un ou ben nou. / Cova, dorm i pioca, / La gallina / Fa de lloca...” M’imagino la multitud d’exposicions que es podrien fer a partir de les sèries que hi estan representades molt fragmentàriament: Segells de Sergi Mas. Ex-libris de Sergi Mas. Sergi Mas. Dibuixos de pans. No ho sap ni ell, quants pans té dibuixats.
Entre els gravats, hi trobareu Esteve Albert fent la picada de la poció dels druides i, com que es diu Esteve Albert i Corp, a mà esquerra (sembla esquerrà) té... un corb que li fa companyia. Un Corb vigilant, atret per la semblança del seu nom amb el cognom Corp. Aquest és el típic Sergi Mas, els seus acudits a voltes enigmàtics i a voltes transparents estan amagats a l’interior de cada obra. Sóc una negada amb endevinalles, però gaudeixo descobrint-los. Sergi Mas, artista, mestre i bromista, té un sentit d’humor que ens retorna a la infantesa, a l’època daurada quan els arbres eren més grans, els éssers humans més justos i l’herba més verda, érem nens i sabíem que el més important encara quedava per aprendre.
Publicat al BONDIA l'11 de febrer de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada