dijous, 31 de juliol del 2014

Vagabunderia transcendental


Deia Avérintsev, un gran filòleg rus, que en posar-nos en contacte amb les cultures del passat hem de guardar-nos del parany de la falsa comprensibilitat. Tanmateix, sempre em domina l’egoisme i m’inclino a percebre els antics com amics i veïns meus. L’autor del primer tractat sobre l’exili que coneixem, Arístip de Cirene, mostra una estranya semblança amb els nascuts al segle XX, quan diu que se sent “estranger a tot arreu”. Això no és ben bé el mateix que sentir-se a casa a tots els llocs. Ho diu com si hagués viscut, com tu i jo, a l’atmosfera d’una creixent intolerància, absolutisme i nacionalització de la cultura. La rellevància de l’exili va en augment, la seva experiència s’intensifica, i no és un fenomen gaire nou. 

Georg Lukács, al seu llibre La teoria de la novel·la, introduïa el concepte de transcendental homelessness: una característica dels moderns que va ser útil i necessària per a la creació i el desenvolupament d’una forma literària tan fortament basada sobre la irrealitat de l’ambició i la fantasia com la novel·la. Molts escriptors importants del segle passat van escollir ser exiliats, o com a mínim viure lluny del seu país, com ho van fer James Joyce i Ernest Hemingway. Per a ells, l’exili representava una manera de veure el món i la seva relació amb la persona pensant, la fràgil  “canya pensant”. En canvi, Simone Weil entenia l’arrelament com la necessitat de l’ànima humana més important i la menys reconeguda. Fa unes setmanes t’he esmentat, en relació amb un altre tema, El sol de los desterrados, de Claudio Guillen. Es tracta d’un text sobre la infinitud de l’exili i de les respostes literàries a ell. L’exili provoca dues valoracions fonamentals, diametralment oposades: “plutarquea” i “ovidiana”. La primera coincideix amb la postura extrema i contundentment positiva dels cínics davant de l’exili. El desterrat contempla el sol i les estrelles, i aprèn a compartir els resultats de la contemplació amb tot el món immens. Coneix com a mínim dues realitats distintes. Té l’avantatge d’un punt de vista que Edward W. Said, a Reflections on exile, compara amb el contrapunt a la música. Aquesta postura, expressada a la poesia espanyola per Juan Ramón Jiménez, és la de l’enriquiment i la trobada, la possibilitat de descobrir i de comprendre amb més profunditat les coses que l’exiliat té en comú amb tots els éssers humans. La segona resposta valorativa a l’exili, la qual trobem als versos de Rafael Alberti i, molts segles enrere, a l’obra d’Ovidi, és la de la pèrdua i l’empobriment causat per la sensació de trencament amb tot el que representa el món per al poeta. Edward W. Said ens en dóna un exemple més: els relats de Joseph Conrad, especialment Amy Foster, un relat on l’exili literalment mata Yanko Goorall, el personatge principal, un foraster perdut, indefens i incomprensible. Fins i tot en casos menys tràgics, el jo de la persona afectada es fragmenta a causa del seu allunyament del sistema de signes que li és propi i habitual. Així, Eurípides a Les Fenícies vincula la desgràcia de l’exili amb la pèrdua de la llibertat d’expressió. En canvi, quan a Diògenes li retreien que els de Sínope l’havien condemnat a l’exili, contestava, sense immutar-se, que ell també havia condemnat els habitants de Sínope que es quedessin a la seva ciutat.

(Publicat al BONDIA el 4 de juny de 2014)

Arcipreste de Hita


Com més gran em faig, més m’obsessiono amb els diners, amb el fet que siguin allò que “faze correr al coxo e al mudo fablar”, en les paraules de l’Arcipreste de Hita.


Quan era adolescent, vaig tenir l’enganyosa sort de pertànyer, durant un temps, a una família molt més benestant que les de l’altra gent que ens rodejava. Utilitzo el passat perquè la família en qüestió, la dels meus pares, en els anys més recents ha tingut l’ocasió de perdre tot allò que tenia aleshores, per diverses raons que ara no vénen al cas i sense que jo hi hagi participat. En tot cas, corrien els anys noranta, els anys en què el soi-disant socialisme soviètic havia cedit el lloc a un capitalisme salvatge a la russa, i el meu pare va deixar la professió mèdica per vendre alumini, petroli, gas o alguna altra cosa semblant, a l’engròs i amb unes comissions considerables. No sé si va fer bé o malament; era l’oportunitat del moment i s’hi va posar amb ganes. Jo, mentrestant, vivia una intensa conversió religiosa i aquell breu benestar nostre no m’alegrava gens, al contrari, em sabia greu, ara no sé ni per què: coses de la joventut. Si hi hagués de buscar una explicació racional, diria que m’hauria agradat que el meu pare continués fent de metge, salvant vides, alleujant el patiment o fent qualsevol altra cosa que se suposa que fan els metges vistos amb la mirada romàntica des de fora de la professió. Ara que ja sóc mare, em fa una mica de por ser jutjada per la meva filla de la mateixa forma que sempre he jutjat els meus pares, sobretot el pare, amb la certesa inamovible de tenir-hi tot el dret, pensant que el pare és meu i ja podria fer l’esforç de la seva vida per ser el meu heroi, de la forma exacta que entenc l’heroisme.

Fins a un cert punt, em consola que no s’hagi fet mai ric, un ric de veritat, vull dir, malgrat haver exercit de nou ric durant una dècada i escaig. Menjava caviar amb culleres soperes, pagava operacions als nens malalts que les necessitaven i em va enviar a París per estudiar francès durant tres mesos, una d’aquelles coses que li agrairé de tot cor durant la resta de la meva vida: amb el resultat de quedar-se, a l’edat de la jubilació, en un pis de dues habitacions pràcticament sense mitjans de subsistència. Sempre s’ho ha gastat tot, amb irresponsabilitat i/o noblesa, com jo també sempre m’ho gasto tot: pateixo d’una predisposició genètica, més o menys voluntària, als extrems. La qüestió, però, és que quan era adolescent, jo tenia una por tremenda de ser rica. D’aquella època, m’han quedat uns tics estranys: el sentiment que em provoca la combinació d’un evident alt cost amb l’opulència és una barreja de fascinació i repulsió. Amb el pas dels anys, però, de més a més sovint em faig la pregunta, teòrica i inútil, de què faria jo si tingués un munt de diners. Tot s’ha de dir, el pensament m’estressa. No sóc propensa a gastar-me’ls en solidaritat internacional, beques estudiantils, investigacions científiques, negocis innovadors o la preservació de la natura, sinó en cotxes, viatges i massatges, totes aquestes coses amb què, a una escala més petita i reduïda, ja em mimo ara mateix. Això és depriment. Tot i així, no m’hauria de preocupar aquest problema imaginari. Per molt que jugui a l’Euromilions, avui en dia tots vivim endeutats. Hi havia un acudit a la meva infància sobre un senyor que li deia a un altre: “Si guanyessis la loteria, ¿què faries amb els diners?” I el seu amic li contestava: “Pagaria els meus creditors.” “Que bé. ¿I què faries amb la resta?” “I la resta, haurien d’esperar.”

(Publicat al BONDIA el 28 de maig de 2014)

A la Gran Plana del Facebook


A la plana del Facebook, hi creix tota mena de males herbes. Aquell qui hi entra, no té forma de sortir-ne. A primera vista es pensa que no té cap frontera, cap muntanya que tapi l’horitzó, però resulta que és plena de curiositats que exerceixen el seu poder màgic sobre tu i no et deixen continuar amb la feina que et toca fer. Ara un petit cartellet “si els arbres donessin wi-fi, plantaríem arbres com bojos i acabaríem amb la desforestació; llàstima que només donin l’oxigen que respirem”: clico el meu acord, naturalment amb l’ajuda de la wi-fi que no creix en arbres.  Ara una cara de Putin immensa al costat d’una crida al patriotisme. Llegeixo la crida i em sento immensament culpable per tot un cúmul de raons: per no ser prou patriota, per ser russa i no tenir cap excusa, cap gota documentada de sang forana per justificar el desacord amb el que els meus pròxims consideren la renaixença de la nació mentre a mi em sembla un brot d’histèria col·lectiva.

Ara un petit vídeo sobre el pes de les aparences: la importància de la teva imatge en el moment de necessitar ajuda. Hi ha dues parts en les quals surt el mateix home, en el primer fragment vestit més o menys com jo avui mateix, texans i jersei llarg (només em falta un barret de llana negra per assemblar-m’hi del tot), i en el segon fragment, vestit com el meu marit quan va a treballar, formal al màxim. L’home del vídeo surt de la boca del metro, va caminant, però de cop i volta comença a tossir i finalment cau al mig del carrer. Naturalment, és un actor que ho fa com a part de l’experiment, però els passants no ho saben. El que és curiós és que la primera vegada, quan va vestit informal, ningú al carrer en fa cas. La gent continua caminant com si res. Al segon fragment, vestit d’executiu, fa exactament el mateix, comença a tossir i cau, però de seguida un munt de gent es precipita a ajudar-lo. No hi ha dubte que l’objectiu del vídeo és sensibilitzar els qui el miren sobre el fet que totes les persones són iguals, portin la roba que portin, i que quan algú necessita ajuda no ens hauria d’importar si sembla ric o pobre. Ara bé, de passada aconsegueix fer-me replantejar la meva vestimenta i el costum de caminar per les ciutats sense acompanyants. No crec que m’influeixi l’aparença de les persones. El que sí que em preocupa és que ningú em vulgui ajudar si tinc un atac de cor al mig del carrer. Mai no he vist un argument més fort a favor de la roba formal.

Cada tres hores dono les gràcies a Déu per haver-me dedicat a l’ensenyament d’idiomes. Té una multitud avantatges i, a més a més, no em permet connectar-me al Facebook en hores de feina. Si sóc a classe, m’hi dedico completament, i si em veieu fent likes a tot arreu és que l’alumne ha sortit al lavabo, arriba tard o està parlant per telèfon. Si treballés en una oficina, estaria perduda a la selva de notícies i fotos, vençuda per la temptació. Ja sé que em diràs que podria intentar aprendre a controlar-ho, però no em surt bé, aprendre. Ja tinc 40 anys i mai no aprendré res. Continuaré sent la mateixa nena de primer de primària que s’oblidava els pantalons de xandall al vestidor del gimnàs només per trobar-los penjats del llum el dia següent. La nena que explicava a la mestra que l’abric que estava buscant no era propietat seva sinó de la cosina gran, i després passaria a la cosina petita. Aquella que es posava a plorar quan els nens s’esveraven i hi havia massa soroll.

(Publicat al BONDIA el 14 de maig del 2014)

El sol dels desterrats


Un admirat amic que per raons de feina havia passat molts anys a Madrid, em va explicar un dia per què les posicions de l’independentisme català i del centralisme espanyol són irreconciliables. No és que hi hagi una part de la discussió que no hi entengui alguna cosa, no és que la posició a favor o en contra de la independència catalana depengui de la capacitat intel·lectual d’aquell qui hi pensa. A les dues bandes contraposades podem trobar gent culta, comprensiva, intel·ligent i de bona fe. Ara bé, uns creuen en la nació espanyola, que, des del seu punt de vista, inclou els catalans, i els altres creuen en la nació catalana, que no necessita tenir res a veure amb Espanya. Per arribar a alguna mena de solució, la gent ha de votar, manifestar-se, protestar, però, per mal que ens sàpiga, no hi ha una resposta que pugui satisfer a tothom. Avui en dia, una cosa semblant, tot i que des del meu punt de vista, força més greu, passa a Rússia.

La societat russa està dividida entre els qui creuen en un món eslau en el qual Rússia i Ucraïna són part de la mateixa cosa, i els qui pensen que Rússia no té dret d’entremetre’s en el que passa en un país veí. Un percentatge inimaginable de la ciutadania dóna suport a totes les accions de Putin i surt a manifestar-se amb eslògans del tipus Putin té raó. Un percentatge negligible viu un temps de confusió i immensa tristesa, tot veient com el món al qual estaven acostumats s’està desfent just davant dels seus ulls. Ara mateix, a la façana de la llibreria més gran de la ciutat de Moscou, la Casa del Llibre, s’hi troba un pòster immens amb les fotos, els noms i cognoms de gent coneguda que ha signat la carta de protesta contra la intervenció de Rússia en assumptes interns d’Ucraïna. Aquestes fotos estan col·locades al costat d’una foto d’un mort prorús cremat dins de l’edifici de la Casa dels Sindicats d’Odessa. La inscripció és la següent: “La cinquena columna. Els forasters entre nosaltres.” I, al costat de la foto del difunt: “Odessa, el 2 de maig. Ara, ¿què diran?” Tot s’ha de dir, jo també vaig signar la mateixa carta de protesta, però no em coneix ningú a Rússia, i la possibilitat de sortir en un cartell propagandista per a mi és mínima. El 2 de maig va ser un dia tràgic. Quaranta-dues persones, la majoria d’elles separatistes prorussos, van morir en un enfrontament entre els nacionalistes dels dos costats a la ciutat ucraïnesa d’Odessa. Dol i tristor. I més fort que sempre: guerra no. Que Déu ens ajudi a trobar un camí de pau que cada cop es veu més perdut.

El fanatisme creix a una velocitat de vertigen. L’ídol de la meva joventut, un gran poeta i excel·lent traductor el nom del qual no puc esmentar pel context en el qual apareix, va escriure ahir a la seva pàgina Facebook: “Sense cap odi, amb un dolor al cor us dic: no podem aguantar més. Si volen guerra amb Rússia –l’Eu­ropa feixista, els EUA feixistes– hem de combatre. Encara que tots morim, no es pot viure i aguantar la invasió d’aquesta escòria. No és humà.” És un pas més cap a la fi del meu món. No es tracta d’una persona sense estudis ni sense criteri, és un poeta i filòsof que viu a gairebé 3.000 quilòmetres d’Ucraïna, en un lloc que ningú, ni cap país d’Europa, ni els EUA, està somniant a envair. No és, ni de bon tros, l’únic exemple. Dins del que és la societat i la cultura russes, no tinc cap dret de discutir amb el seu punt de vista, pel fet de no viure al mateix país, pel fet d’haver marxat.
Fa dècades que he marxat del país de la meva infància. Fa anys que he pres la decisió de no escriure res en rus tret que sigui estrictament necessari. Fa dies que he decidit refer-me, reinventar-me i no dir mai res sobre les qüestions en les quals no puc tenir la més mínima influència. Claudio Guillén, al llibre Múltiples morades,  fa una distinció entre dos tipus de desterrats: aquells qui, seguint Ovidi, viuen de la nostàlgia de l’exili, i aquells qui, seguint Plutarc i Sèneca, hi troben una nova forma de veure el sol i les estrelles i en lloc de plorar la pàtria perduda veuen les ombres de la pàtria llunyana a tot l’immens món, i viuen, en lloc d’exili, un llarg viatge, trobant-hi la pàtria universal.

(Publicat al BONDIA el 7 de maig del 2014)