Vagabunderia transcendental

Deia Avérintsev, un gran filòleg rus, que en posar-nos en contacte amb les cultures del passat hem de guardar-nos del parany de la falsa comprensibilitat. Tanmateix, sempre em domina l’egoisme i m’inclino a percebre els antics com amics i veïns meus. L’autor del primer tractat sobre l’exili que coneixem, Arístip de Cirene, mostra una estranya semblança amb els nascuts al segle XX, quan diu que se sent “estranger a tot arreu”. Això no és ben bé el mateix que sentir-se a casa a tots els llocs. Ho diu com si hagués viscut, com tu i jo, a l’atmosfera d’una creixent intolerància, absolutisme i nacionalització de la cultura. La rellevància de l’exili va en augment, la seva experiència s’intensifica, i no és un fenomen gaire nou. 

Georg Lukács, al seu llibre La teoria de la novel·la, introduïa el concepte de transcendental homelessness: una característica dels moderns que va ser útil i necessària per a la creació i el desenvolupament d’una forma literària tan fortament basada sobre la irrealitat de l’ambició i la fantasia com la novel·la. Molts escriptors importants del segle passat van escollir ser exiliats, o com a mínim viure lluny del seu país, com ho van fer James Joyce i Ernest Hemingway. Per a ells, l’exili representava una manera de veure el món i la seva relació amb la persona pensant, la fràgil  “canya pensant”. En canvi, Simone Weil entenia l’arrelament com la necessitat de l’ànima humana més important i la menys reconeguda. Fa unes setmanes t’he esmentat, en relació amb un altre tema, El sol de los desterrados, de Claudio Guillen. Es tracta d’un text sobre la infinitud de l’exili i de les respostes literàries a ell. L’exili provoca dues valoracions fonamentals, diametralment oposades: “plutarquea” i “ovidiana”. La primera coincideix amb la postura extrema i contundentment positiva dels cínics davant de l’exili. El desterrat contempla el sol i les estrelles, i aprèn a compartir els resultats de la contemplació amb tot el món immens. Coneix com a mínim dues realitats distintes. Té l’avantatge d’un punt de vista que Edward W. Said, a Reflections on exile, compara amb el contrapunt a la música. Aquesta postura, expressada a la poesia espanyola per Juan Ramón Jiménez, és la de l’enriquiment i la trobada, la possibilitat de descobrir i de comprendre amb més profunditat les coses que l’exiliat té en comú amb tots els éssers humans. La segona resposta valorativa a l’exili, la qual trobem als versos de Rafael Alberti i, molts segles enrere, a l’obra d’Ovidi, és la de la pèrdua i l’empobriment causat per la sensació de trencament amb tot el que representa el món per al poeta. Edward W. Said ens en dóna un exemple més: els relats de Joseph Conrad, especialment Amy Foster, un relat on l’exili literalment mata Yanko Goorall, el personatge principal, un foraster perdut, indefens i incomprensible. Fins i tot en casos menys tràgics, el jo de la persona afectada es fragmenta a causa del seu allunyament del sistema de signes que li és propi i habitual. Així, Eurípides a Les Fenícies vincula la desgràcia de l’exili amb la pèrdua de la llibertat d’expressió. En canvi, quan a Diògenes li retreien que els de Sínope l’havien condemnat a l’exili, contestava, sense immutar-se, que ell també havia condemnat els habitants de Sínope que es quedessin a la seva ciutat.

(Publicat al BONDIA el 4 de juny de 2014)