El sol dels desterrats

Un admirat amic que per raons de feina havia passat molts anys a Madrid, em va explicar un dia per què les posicions de l’independentisme català i del centralisme espanyol són irreconciliables. No és que hi hagi una part de la discussió que no hi entengui alguna cosa, no és que la posició a favor o en contra de la independència catalana depengui de la capacitat intel·lectual d’aquell qui hi pensa. A les dues bandes contraposades podem trobar gent culta, comprensiva, intel·ligent i de bona fe. Ara bé, uns creuen en la nació espanyola, que, des del seu punt de vista, inclou els catalans, i els altres creuen en la nació catalana, que no necessita tenir res a veure amb Espanya. Per arribar a alguna mena de solució, la gent ha de votar, manifestar-se, protestar, però, per mal que ens sàpiga, no hi ha una resposta que pugui satisfer a tothom. Avui en dia, una cosa semblant, tot i que des del meu punt de vista, força més greu, passa a Rússia.

La societat russa està dividida entre els qui creuen en un món eslau en el qual Rússia i Ucraïna són part de la mateixa cosa, i els qui pensen que Rússia no té dret d’entremetre’s en el que passa en un país veí. Un percentatge inimaginable de la ciutadania dóna suport a totes les accions de Putin i surt a manifestar-se amb eslògans del tipus Putin té raó. Un percentatge negligible viu un temps de confusió i immensa tristesa, tot veient com el món al qual estaven acostumats s’està desfent just davant dels seus ulls. Ara mateix, a la façana de la llibreria més gran de la ciutat de Moscou, la Casa del Llibre, s’hi troba un pòster immens amb les fotos, els noms i cognoms de gent coneguda que ha signat la carta de protesta contra la intervenció de Rússia en assumptes interns d’Ucraïna. Aquestes fotos estan col·locades al costat d’una foto d’un mort prorús cremat dins de l’edifici de la Casa dels Sindicats d’Odessa. La inscripció és la següent: “La cinquena columna. Els forasters entre nosaltres.” I, al costat de la foto del difunt: “Odessa, el 2 de maig. Ara, ¿què diran?” Tot s’ha de dir, jo també vaig signar la mateixa carta de protesta, però no em coneix ningú a Rússia, i la possibilitat de sortir en un cartell propagandista per a mi és mínima. El 2 de maig va ser un dia tràgic. Quaranta-dues persones, la majoria d’elles separatistes prorussos, van morir en un enfrontament entre els nacionalistes dels dos costats a la ciutat ucraïnesa d’Odessa. Dol i tristor. I més fort que sempre: guerra no. Que Déu ens ajudi a trobar un camí de pau que cada cop es veu més perdut.

El fanatisme creix a una velocitat de vertigen. L’ídol de la meva joventut, un gran poeta i excel·lent traductor el nom del qual no puc esmentar pel context en el qual apareix, va escriure ahir a la seva pàgina Facebook: “Sense cap odi, amb un dolor al cor us dic: no podem aguantar més. Si volen guerra amb Rússia –l’Eu­ropa feixista, els EUA feixistes– hem de combatre. Encara que tots morim, no es pot viure i aguantar la invasió d’aquesta escòria. No és humà.” És un pas més cap a la fi del meu món. No es tracta d’una persona sense estudis ni sense criteri, és un poeta i filòsof que viu a gairebé 3.000 quilòmetres d’Ucraïna, en un lloc que ningú, ni cap país d’Europa, ni els EUA, està somniant a envair. No és, ni de bon tros, l’únic exemple. Dins del que és la societat i la cultura russes, no tinc cap dret de discutir amb el seu punt de vista, pel fet de no viure al mateix país, pel fet d’haver marxat.
Fa dècades que he marxat del país de la meva infància. Fa anys que he pres la decisió de no escriure res en rus tret que sigui estrictament necessari. Fa dies que he decidit refer-me, reinventar-me i no dir mai res sobre les qüestions en les quals no puc tenir la més mínima influència. Claudio Guillén, al llibre Múltiples morades,  fa una distinció entre dos tipus de desterrats: aquells qui, seguint Ovidi, viuen de la nostàlgia de l’exili, i aquells qui, seguint Plutarc i Sèneca, hi troben una nova forma de veure el sol i les estrelles i en lloc de plorar la pàtria perduda veuen les ombres de la pàtria llunyana a tot l’immens món, i viuen, en lloc d’exili, un llarg viatge, trobant-hi la pàtria universal.

(Publicat al BONDIA el 7 de maig del 2014)