divendres, 21 de març del 2014

La tempesta de neu


Aquest any he tingut el plaer de tornar a treballar amb l’editorial valenciana El Toll, prologant i revisant la nova edició de La tempesta de neu, de Lev Tolstoi. El relat ha sortit en la col·lecció Miques, en una traducció de Loïç Miquel Pérez-Muñoz que ens fa sentir la bellesa del llenguatge del clàssic rus a través del temps, de les distàncies i les barreres lingüístiques.

El contingut del relat és simple. Un oficial de l’exèrcit rus (que té molt a veure amb el mateix Tolstoi) surt de viatge de nit malgrat un mal temps de tres parells de nassos. Els menadors de troiques, que són els taxistes de l’època, ja li deien que caldria esperar, però ja se sap com som els russos, uns inconscients de mena, i s’hi arrisca. Com era de preveure, es perden. Fan cinquanta mil voltes, es comencen a congelar, s’expliquen contes per animar-se, tenen al·lucinacions i somnis que transcorren a l’estiu, pensen que es moriran, però al final no es moren i prenen una mica de vi per celebrar-ho. Bàsicament és això. Ara bé, la imatge de la tempesta de neu com una metàfora perfecta de la realitat russa va ser utilitzada per molts autors, tant abans com després de Tolstoi i, en aquest cas, malgrat la relativa joventut de l’escriptor quan va escriure el relat (tenia 28 anys), tenim entre mans l’obra d’un veritable mestre.

Mig segle més tard, el poeta Aleksandr Blok en va dir: “Cadascun de nosaltres estima Tolstoi com a part de la seva ànima i part de la seva terra. El més gran i únic geni de l’Europa contemporània, l’orgull suprem de Rússia, el mateix nom del qual és tot aroma, l’escriptor de gran puresa i santedat, viu entre nosaltres.” A l’hora d’escriure La tempesta de neu, però, Tolstoi no tenia fama d’un escriptor de gran puresa i santedat. El vell de barba blanca, habitualment retratat llaurant els camps o rodejat de fills i néts, encara no existia. El que hi havia era un oficial d’artilleria, fill orfe d’una família noble, un jugador empedreït, addicte a l’ambient de les festes gitanes. Era solter, i les coquetes de la cort consideraven que la seva cara lletja amb ulls intel·ligents i expressius era capaç de conquistar les dames millor del que ho fa la bellesa exquisida. Tots els seus amics literats li retreien la falta de cultura general i lectures serioses (un defecte que corregiria amb el pas dels anys), però ja era una de les més grans promeses de la literatura del seu temps.

La tempesta de neu és un dels primers passos d’un escriptor fantàstic que encara no coneix la seva força, però no pot parar d’escriure. Comença a crear a partir del seu propi món, a partir de la pròpia experiència d’una mort que ja venia, que era a prop, però no se’l va emportar. La idea del relat se li havia acudit l’hivern de l’any 1854, quan marxava del Caucas i va passar tota la nit perdut en la tempesta de neu a prop de l’estació Belogorodtseva. La tempesta de neu és una bona entrada a l’univers de Tolstoi, no gaire diferent del nostre però vist a través d’unes ulleres que fan que els més petits detalls semblin enormes. Llegiu-lo, us ho passareu d’allò més bé. Encara sento el monòton xiulit del vent, i sonen les campanes. Les capes de neu, la clara boirina, la mort i el sol: tot és blanc.

(Publicat al BONDIA el 12 de març de 2014)

Liberal

La gent em sol estimar, i per seguir-me estimant sense traves, els meus amics russos prefereixen pensar que no tinc res a veure amb la política. En això ja tenen una mica de raó, no hi tinc cap connexió directa des que vaig deixar de ser representant de la classe cap al final de l’existència del règim comunista. A més a més, però, suposen que ni m’interessa la política si s’estén més enllà de la política lingüística de molt petits estats. Estan segurs que sempre preferiré una pregària silenciosa a un debat sobre un conflicte internacional, i un bon llibre de poesia a les dues coses.  S’ho han de prendre d’aquesta manera, perquè si no s’hauria de reconèixer que en la classificació dels meus amics russos se m’hauria d’anomenar “liberal”. No té res a veure amb cap partit liberal: simplement, en la Rússia actual, com a insult, serveix un milió de vegades millor que “demòcrata”, que segons com podria resultar una floreta.
Jo sé què sóc. He llegit les descripcions satíriques d’aquest fenomen diverses vegades. Un liberal rus és aquell qui té vergonya i pànic del nacionalisme ètnic del seu propi poble, però no jutja amb la mateixa vehemència el nacionalisme ètnic dels pobles que en alguna etapa de la història hem arribat a colonitzar. Un liberal rus és aquell qui no descarta la possibilitat que algun dia alguna república autònoma o regió pugui decidir separar-se del territori de Rússia, però se sent més aviat incòmode quan la gent del costat li explica que ens hem de tornar Crimea. (Per cert, sóc partidària d’un referèndum a Crimea, però crec que els mitjans d’aconseguir que es porti a terme haurien d’excloure la intervenció militar.) Un liberal rus és aquell qui calla i analitza la situació si l’Església ortodoxa és atacada pels representants d’altres esglésies, religions o cultes, incloent-hi els ateus, però s’escandalitza quan des de les posicions del cristianisme eslau s’ataquen les altres confessions. Entenc els arguments en contra d’aquesta posició però no hi puc fer res. Jo sóc aquella qui no pot desaprendre a respectar els drets de les minories, i amb qui associen aquesta noció tan estranya a l’esperit rus i tan criticada com la tolerància. “¿Per què els defenses –em diuen– si en realitat ni els estimes tant ni els coneixes gaire?” I el que no sóc capaç d’explicar és que el que estimo i conec no són “els altres”, som nosaltres. I el que defenso és la nostra obligació de ser humans, humans en el sentit de la imatge i semblança de Déu: no convertir-nos en agressors odiats, no ser dictadors temuts.
Ja fa una setmana que no puc parlar de res més. Només descanso quan segueixo els posts que analitzen els possibles escenaris de futur per a Rússia, Ucraïna i sobretot Crimea des d’un punt de vista teòric, sense emocions: el millor que li pot passar i el pitjor que li pot passar a la seva economia. Em fa respirar tranquil·la la literatura curiosa sobre la independència de Singapur de Malàisia i el rol dels anglesos i els israelites en el procés, les diferències que pot haver-hi entre Crimea i Singapur en aquest sentit. En un context de comparació històrica, es pot projectar un resultat positiu de diversos esdeveniments. Quan els analistes recorden Frederic Willem de Klerk, que fou president del Govern sud-africà abans de Nelson Mandela, la seva forma de deixar el poder i el seu premi Nobel de la pau, entens que tots els règims dictatorials tenen un possible camí democràtic, tenint en compte que fins i tot des de la tradició política de l’apartheid hi havia una via de les reformes i de la defensa dels drets humans.

(Publicat al BONDIA el 5 de març de 2014)

dijous, 20 de març del 2014

Crimea

Una de les discussions més llargues i corprenedores que tinc des de fa molts anys amb un dels meus andorrans més estimats és la qüestió del patriotisme. Com a qualsevol persona que ha hagut de prendre decisions de summa importància diverses vegades a la seva vida, té una fe inamovible en la intuïció i els sentiments, en tot el que ara s’anomena intel·ligència emocional. “Sigues russa per sempre” –em diu–, “siguin quins siguin els règims que t’ha tocat viure,” i li faig cas. Jo, que no he fet cas mai a ningú. La seva manera de decidir la veritable pertinença nacional és la de respondre el següent: “En cas de conflicte entre les dues cultures, ¿per quin costat s’inclinaria el teu cor independentment del teu cap?” Tot i que entenc la pregunta, mai he trobat la resposta. Tendeixo a desconfiar de les “raons del cor”. A mi m’han ensenyat a procedir refiant-me del meu cap. En un partit de futbol entre Rússia i Andorra, sempre estic amb Andorra: els petits que s’atreveixen a jugar contra els grans es mereixen tot el meu suport. I en un conflicte entre Rússia i Ucraïna –i no en sé gairebé res, d’Ucraïna–, m’inspira respecte i admiració el país que s’acaba de quedar sense una part del territori que li pertanyia, en virtut d’uns acords internacionals, a canvi del seu desarmament nuclear, i s’ha quedat sol entre els estats poderosos. A banda de tot això, trobo que ha fet molt mal la propaganda xovinista i antiucraïnesa que va emetre el primer canal de la televisió russa durant tot el mes de març. No sé com curarem la profunda divisió, la bretxa en la societat que va causar la decisió del parlament d’enviar l’exèrcit a Ucraïna. Ara ens diuen que mai s’hi van enviar més forces que les previstes pels acords internacionals, “no va haver-n’hi cap necessitat”. Però ja s’ha presentat el projecte de llei segons la qual la “propaganda antirussa” (Déu sap què és, això) es converteix en un crim. Ja s’ha començat a tractar a tothom que s’ha atrevit a solidaritzar-se amb la silenciosa, sorpresa Ucraïna com a traïdor de la Pàtria.
La superfície de Crimea és de 26.200 quilòmetres quadrats. Això són 55 vegades la superfície d’Andorra, o aproximadament el 0,8 de la superfície de Catalunya. Ahir se celebrava la seva annexió al territori de la Federació Russa. Segons he llegit en la crònica escrita per una periodista en la qual confio plenament, els habitants de Crimea ballaven a les places i demanaven l’himne rus al karaoke. La meva millor amiga de la universitat, llorejada de premis internacionals i escriptora de talent que estima Crimea com si fos una terra sagrada, donava les gràcies a sant Lluc de Crimea (que es veu que és el patró de la regió) i plorava d’alegria. El Consell de Federació aplaudia a peu dret el discurs del president Putin. Tinc un bon sentiment per aquell qui escriu els discursos a Putin. No sé qui és però ho fa molt bé. Tampoc no tinc cap aversió especial a Putin personalment: el trobo intel·ligent i divertit, té una intuïció de bon polític, esquia bé i fa judo. Llàstima que acabi de tancar la majoria dels mitjans de comunicació independents i els blogs personals dels seus adversaris polítics. Llàstima que s’hagi pronunciat a favor de la incarceració dels participants d’una recent protesta pacífica per les eleccions justes. Ara és, sense cap ombra de dubte, un heroi nacional per als seus votants. Ha “corregit un error històric”. Ha “reunit les terres disperses”.
La bella península de Crimea torna a ser russa. Em fa por el procediment que s’ha seguit per fer-ho possible: un referèndum preparat en dues setmanes i portat a terme malgrat la resolució de l’ONU. No em consola saber que la Federació Russa no es podia permetre que Ucraïna, algun dia, es fes membre de l’OTAN i/o de la Unió Europea, ni que decidís obligar tots els habitants del seu territori a parlar ucraïnès. M’agradaria que el meu país fomentés la cooperació i la solidaritat. M’agradaria que s’ocupés de les regions que ja té, on falten clíniques i escoles, on les pensions són míseres, on les carreteres consisteixen en una sèrie de forats, on hi ha més orfes ara que després de la Segona Guerra Mundial, en lloc de conquerir nous territoris. M’agradaria que desaparegués l’eterna, absoluta i omnipresent corrupció russa. Que la gent innocent no acabés a la presó. Que als periodistes no els matessin per fer la seva feina. Que s’anul·lés la prohibició a Aleksei Navalny, que es va presentar al lloc d’alcalde de Moscou i va quedar segon, d’utilitzar la internet i tots els mitjans de comunicació, i que com a mínim s’expliqui el seu arrest domiciliari. Mentrestant, els ciutadans de Crimea celebren els resultats del referèndum; no hi ha senyals que tinguin cap dubte de la seva legitimitat. El meu cor, el traïdor adversari de la raó, em diu que m’alegri per ells. I sobretot, com a russa, prego que es guardi la pau, costi el que costi.

(Publicat al BONDIA el 19 de març de 2014)