dimecres, 30 d’octubre del 2013

Hiperrealisme al Museu del Tabac

Encara tenim temps d’anar-hi: l’exposició s’ha prolongat fins al dia 30 de novembre. Ja ho saps que, entre les meves obsessions, el Museu del Tabac té un paper –si potser no central– important. M’agrada l’edifici, la seva arquitectura, la mera idea de convertir una fàbrica en una llegenda; tinc una nostàlgica tendresa per l’exposició permanent, amb els seus finestrons que s’obren i es tanquen i els calaixets amb les essències secretes per afegir a tipus distints de tabacs. Gairebé mai hi he anat per les inauguracions o els esdeveniments organitzats per a gran afluència de públic, però he passat hores i hores en les exposicions temporals, i crec que encara no me n’he perdut cap. Ara bé, explicar que les exposicions temporals del Museu del Tabac sempre han tingut el més gran nivell professional de muntatge i preparació seria dir-te coses que ja fa anys que són òbvies per a tothom. Millor t’explico el que hi he vist aquesta vegada.

Tinc ganes de tornar-hi per veure les prunes d’Antonio Castelló Avilleira. Les fruites que pinta enganyen: semblen fruites normals, però en realitat han sortit d’un conte de fades mig dolç mig macabre. Pots passar una bona estona intentant descobrir què els passa, tot sense èxit aparent. Semblen una còpia fidel (tot i que gegantesca) de prunes reals de colors saludables, però a mi no m’enganyen, el cor i els ulls em diuen en uníson que no es pot tractar de prunes de veritat. No és tan sols el fet que tenen la mida de síndries gegants (com quatre caps humans o un gran globus terraqüi de l’aula de geografia): els seus colors s’han modificat lleugerament, s’han intensificat. Així es veu el món quan et recuperes d’una malaltia –no ha de ser necessàriament una malaltia molt seriosa, però ha de significar el retorn a la normalitat– o bé quan surts d’un estat constant d’estrès insuportable, i el món canvia la seva dimensió.

També voldria tornar a veure els llibres de Paul Beliveau: els lloms dels llibres, llibres vells, llegits amb cura o sense cura. I el món lluminós, enlluernador de Pedro Campos, ple del mateix amor per les coses que l’envolten que predicava Andy Warhol: la profunditat arquitectònica dels pots de caramels al Jelly Bean Delight, els cossos suggeridors de les llaunes de Coca-Cola a a Hot Day. I la rossa enorme de Simon Hennessey, tan famós per la traça que té pintant els ulls humans i els reflexos de les ciutats en les ulleres de sol que portem. I els setrills de bars de carretera de David Finnigan. Tot en XXL.

Sí, sóc l’antípoda d’aquell ciutadà indignat amb els cavalls de Balmaseda que amb tant humor descrivia Andrés Luengo com a públic ideal per a l’exposició dels hiperrealistes. Joan Campàs i Montané (el meu professor d’història de l’art a la facultat d’humanitats) parlava del món pintat pels hiperrealistes amb el que es podria considerar l’equivalent d’insults en el jargot d’experts: “L’hiperrealisme és una avantguarda artificialment muntada que emfatitza el banal i l’ordinari”, deia. “Com a llenguatge és un oportunisme”, “una tendència semiòticament regressiva”, “la personificació d’una representació esteticista”. Després d’aquella presentació flamant, mai vaig sentir curiositat per res d’hiperrealista, o “realisme capitalista”, com ens l’havien caracteritzat... fins avui.

A diferència de la majoria dels comentaristes, no veig que la part extraordinària de les pintures hiperrealistes és el fet que s’assemblin més o menys a fotos ampliades a gran escala (tot i que m’ha fet gràcia veure en un dels paisatges la mateixa tècnica d’enfocar tots els detalls que utilitza a les seves fotos Jordi Troguet). Estic convençuda que cap realisme serveix per retratar el món tal com és. L’interessant és que ens fa percebre una petita part del nostre món tal com el voldríem veure. De fet, la gràcia de l’art –de tot el veritable art, i no sols dels corrents concrets– és que produeix els efectes que les drogues prome- ten sense que ens hàgim d’intoxicar: els colors canvien, els sons són més harmònics i les coses ordinàries es revesteixen de gran bellesa.

Bé, ja arribem al final de la meva crònica fragmentària i incompleta. L’últim detall que ja sortit a tots els diaris, però no és sobrer repetir-lo: entre els artistes presents a la mostra, hi figuren tres noms que van formar part de la retrospectiva del moviment d’hiperrealisme a la galeria Thyssen de Madrid: John Salt, Richard Mclean i Ben Johnson, que va tenir l’honor de ser convidat per la National Gallery de Londres a exposar la seva visió de la ciutat. Ja ho saps: com sempre, val la pena. Al Museu del Tabac, fins al 30 de novembre.

(Publicat al BONDIA el 30 d'octubre del 2013)

dissabte, 26 d’octubre del 2013

Pioners herois

Allà d’on vinc, els ulls blaus mai no tenen el mateix to del blau que els ulls blaus d’aquí. Són d’un blau més nostàlgic, més transparent, menys uniforme: un blau que no s’assembla a cap color de tela, ni a la pintura blava a la paret. Durant els meus primers anys a l’estranger, em fascinaven els ulls de les persones que venien dels altres països: sobretot, dels anglesos i dels americans (en veia molt, d’anglesos i americans: eren els meus companys de feina). Els seus ulls eren d’un blau més segur de si mateix, més definit, un no-nonsense blau: sense ximpleries. I el color dels meus ulls per a ells era gris: de la mateixa manera que a Espanya, el color de les cendres que tenen els meus cabells va passar a anomenar-se ros. A Rússia, no se’m considerava rossa: els meus cabells eren de color rus, el color de les cendres. I els meus ulls eren blaus: d’aquell to rus del blau no té res a veure amb el color del cel d’aquí.

Si hi pensem, el color del cel d’allà tampoc té res a veure amb el color del cel d’aquí. A més a més, a Ekaterinburg no hi ha cel sense núvols. Allà, els núvols sempre formen part del cel: poden ser blancs o grisos o negres, portar pluja o fer ombra, tapar el cel sencer o prendre formes d’animals fantàstics. Però no és necessari que t’expliqui com són els nostres cels ni els troncs dels nostres arbres (sí, sí: els pins dels Urals són més rectes i més inflexibles que els pins dels Pirineus). No cal que t’avisi que tenim una altra percepció dels colors, de les olors i dels sorolls. Quan ens mires les cares rodones, ja t’imagines que quan érem petits vivíem en un altre món. Però potser no t’adones fins a quin punt aquell univers aliè era distint de tot el que sobreviu avui en dia.

La història de la nostra generació no és més tràgica que la història de tantes altres generacions de persones nascudes en la mateixa terra. La particularitat que ens distingeix és que vam néixer en un país i vam madurar en un altre. Vam començar la vida com a “soviètics”... i quan sortíem de la universitat, aquella “Unió indestructible de repúbliques lliures” (així, amb aquestes paraules, començava l’himne de la Unió Soviètica) havia deixat d’existir definitivament. Els nostres germans petits –i els fills dels qui no van emigrar– són fills d’un altre Estat, potser millor, potser pitjor: distint.

Teníem una educació estranya, més puritana de la que es pot imaginar en nens normals del nostre segle. Recordo com jo mateixa, a l’edat d’uns 8 anys, o tal vegada fins i tot més gran, li preguntava a la meva mare, amb tota seriositat, com se sabia si un nounat era un nen o una nena. La mare, després d’una petita pausa, va respondre que era tota una sèrie de petits detalls d’ulls, cabells i orelles. Nens comunistes, semblàvem un ordre monàstic. A l’escola, portàvem uniformes marrons amb davantals negres per a cada dia i davantals blancs els dies assenyalats del calendari.

Se’ns ensenyava a morir si la pàtria ho demanava. Cada classe de l’escola secundària portava el nom d’un pioner heroi. De fet, es tractava d’un honor que no es concedia fins que els nens no l’haguessin merescut amb bones obres: recollint paper, cartró i vidre, ajudant la gent gran o tenint cura dels petits. La nostra classe feia poques bones obres, o menys de les necessàries: així que durant uns tres anys se’ns va anomenar “la classe que lluita per l’honor de portar el nom de Vitya Korobkov”. De fet, ni s’utilitzava la paraula classe: el nom de la classe com a unitat educativa era, per exemple, 6A. En canvi, el que lluïa –o lluitava per lluir– el nom d’un pioner heroi era l’equivalent d’una unitat militar: una “companyia” o “secció” (no sé quin equivalent té en català una formació militar d’unes 30- 40 persones). Quan finalment se’ns va concedir el nom del pioner heroi, crec que va ser més pel cansament de pronunciar “la companyia que lluita per l’honor...” que per una altra cosa. Molts anys més tard, he llegit la història del nostre pioner heroi: un noi que des de l’edat de 12 anys s’havia dedicat a la resistència contra els alemanys durant la Segona Guerra Mundial, amb l’ajuda del seu pare, espia soviètic. Un nen prodigi, molt bon dibuixant, extremament intel·ligent. Quan tenia 15 anys, la Gestapo els va agafar. Va ser empresonat, torturat i afusellat: va morir sense revelar cap nom dels seus amics i col·laboradors. El nostre heroi era un heroi de veritat.

Ja sé que no teníem sants. Ja sé que no anàvem a l’església. Ja sé que immenses quantitats de gent es reunien cada dia a la plaça Roja per veure les restes d’un líder polític dissecat embalsamat en el que es deia Mausoleu. Ja sé que els nostres coneixements de la literatura i de la música no arribaven més lluny que als finals del segle XIX. Ja sé que érem fills i néts d’obrers, pagesos i soldats. Les altres capes de la població havien emigrat o mort. Ja sé que érem fruit d’un experiment polític inhumà. Si hem sobreviscut, no ens assemblem als europeus ni sabem viure allà on vam néixer. El país de la nostra infància ja és història. Ens hi havien educat per viure en un món que ja no existeix.

(Publicat al BONDIA el 23 d'octubre de 2013)

dimecres, 16 d’octubre del 2013

L'adverbi "feliciter"


No us oblideu, companys i companyes, que demà comença el semestre per a la majoria dels màsters de la UOC. Ens hi trobarem tots: els qui esbrineu els misteris de la fiscalitat, els amants de l’anàlisi política i els qui us heu consagrat a la cosa tan desesperadament difícil de la direcció de les organitzacions en l’economia del coneixement. Nosaltres, els estudiants d’humanitats: art, literatura i cultura contemporànies, també hi serem –dedicant llargues i llarguíssimes hores a les lectures obligatòries, semiobligatòries i complementàries, a la investigació de ritmes i rimes, a la poètica de la composició i a les teories de la cultura–. De tots els cursos, graus i postgraus (a la UOC, tinc experiència d’un grau, un postgrau, una llicenciatura i un parell de màsters), el màster universitari en humanitats té l’ambient més fantasmagòric: és el lloc més ple de somniadors de tota mena. Sí, és un univers superpoblat de cites literàries, de pel·lícules, de música, de professors de filosofia i lletres que es comuniquen en llengües estrangeres, però sobretot d’imatges i de paraules: enlloc no es parla tant. Els consultors són uns apassionats de les seves matèries, tots els que hi he conegut ho són, i ja han començat a presentar-se –i a animar-nos que ens presentem– un dia abans del començament oficial del curs.

Només entrar al Campus, llegíem com la professora de Literatura i tradició Monica Miró i Vinaixa ens deia, en una de les presentacions més llargues i més inspirades que he vist a la meva vida virtual: “Vull que conegueu alguns aspectes de la tradició i la recepció dels clàssics al llarg dels segles, i que en gaudiu. Vull també que tasteu les literatures escrites en llengua llatina i en llengua grega, i que les sentiu tan fortes, tan belles, tan intenses, com jo les sento. No sols ho vull, sinó que m’ho exigeixo. Vull que ho feu sense traumes, amb entusiasme, amb ganes... Si no ho aconsegueixo, em sentiré tan absolutament inútil, tan socialment menyspreable, que em retiraré per sempre més de la vida universitària i em dedicaré a escriure poesia existencialista mentre tinc cura d’algun petit jardí.” I no em digueu que no és maco, això, que no m’ho creuré. I a més a més, ens deia, unes línies més tard: “Per ara, res més. Ah! sí, repetiu tres vegades l’adverbi feliciter.” ¿Per què s’ha de repetir l’adverbi llatí feliciter, que combina el triomf i la superació? Doncs aquí teniu el perquè: “El ritual no sols us protegirà contra tots els mals del mil·lenni, i qui sap si també contra la refotuda crisi, sinó que us ajudarà a passar triomfants per aquesta matèria. A més, així no perdrem els bons costums, inau- gurarem ritualment aquests mesos d’estudi i de plaer i veureu que l’excentricitat no és incompatible amb el rigor acadèmic.”

I així comença la vida escolar a la meravellosa terra dels màsters universitaris... Us he de confessar que, en llegir-lo, he repetit tres vegades religiosament feliciter, feliciter, feliciter: no tant per la superstició estudiantil com perquè la crisi no ens toqui. Perquè també en tinc por, de la crisi. És cert que la crisi de les escoles d’idiomes no és ben bé la mateixa que la del sector de la construcció, però en tinc por igualment. Feliciter, feliciter, feliciter, amics: ens en sortirem triomfants. Que no ens falti feina... i que no ens faltin nous reptes, llibres amb ànima, professors enamorats d’allò que ensenyen i alumnes preparats per sorprendre’s amb tots els bells descobriments.

(Publicat al BONDIA el 16 d'octubre del 2013)