L'adverbi "feliciter"

No us oblideu, companys i companyes, que demà comença el semestre per a la majoria dels màsters de la UOC. Ens hi trobarem tots: els qui esbrineu els misteris de la fiscalitat, els amants de l’anàlisi política i els qui us heu consagrat a la cosa tan desesperadament difícil de la direcció de les organitzacions en l’economia del coneixement. Nosaltres, els estudiants d’humanitats: art, literatura i cultura contemporànies, també hi serem –dedicant llargues i llarguíssimes hores a les lectures obligatòries, semiobligatòries i complementàries, a la investigació de ritmes i rimes, a la poètica de la composició i a les teories de la cultura–. De tots els cursos, graus i postgraus (a la UOC, tinc experiència d’un grau, un postgrau, una llicenciatura i un parell de màsters), el màster universitari en humanitats té l’ambient més fantasmagòric: és el lloc més ple de somniadors de tota mena. Sí, és un univers superpoblat de cites literàries, de pel·lícules, de música, de professors de filosofia i lletres que es comuniquen en llengües estrangeres, però sobretot d’imatges i de paraules: enlloc no es parla tant. Els consultors són uns apassionats de les seves matèries, tots els que hi he conegut ho són, i ja han començat a presentar-se –i a animar-nos que ens presentem– un dia abans del començament oficial del curs.

Només entrar al Campus, llegíem com la professora de Literatura i tradició Monica Miró i Vinaixa ens deia, en una de les presentacions més llargues i més inspirades que he vist a la meva vida virtual: “Vull que conegueu alguns aspectes de la tradició i la recepció dels clàssics al llarg dels segles, i que en gaudiu. Vull també que tasteu les literatures escrites en llengua llatina i en llengua grega, i que les sentiu tan fortes, tan belles, tan intenses, com jo les sento. No sols ho vull, sinó que m’ho exigeixo. Vull que ho feu sense traumes, amb entusiasme, amb ganes... Si no ho aconsegueixo, em sentiré tan absolutament inútil, tan socialment menyspreable, que em retiraré per sempre més de la vida universitària i em dedicaré a escriure poesia existencialista mentre tinc cura d’algun petit jardí.” I no em digueu que no és maco, això, que no m’ho creuré. I a més a més, ens deia, unes línies més tard: “Per ara, res més. Ah! sí, repetiu tres vegades l’adverbi feliciter.” ¿Per què s’ha de repetir l’adverbi llatí feliciter, que combina el triomf i la superació? Doncs aquí teniu el perquè: “El ritual no sols us protegirà contra tots els mals del mil·lenni, i qui sap si també contra la refotuda crisi, sinó que us ajudarà a passar triomfants per aquesta matèria. A més, així no perdrem els bons costums, inau- gurarem ritualment aquests mesos d’estudi i de plaer i veureu que l’excentricitat no és incompatible amb el rigor acadèmic.”

I així comença la vida escolar a la meravellosa terra dels màsters universitaris... Us he de confessar que, en llegir-lo, he repetit tres vegades religiosament feliciter, feliciter, feliciter: no tant per la superstició estudiantil com perquè la crisi no ens toqui. Perquè també en tinc por, de la crisi. És cert que la crisi de les escoles d’idiomes no és ben bé la mateixa que la del sector de la construcció, però en tinc por igualment. Feliciter, feliciter, feliciter, amics: ens en sortirem triomfants. Que no ens falti feina... i que no ens faltin nous reptes, llibres amb ànima, professors enamorats d’allò que ensenyen i alumnes preparats per sorprendre’s amb tots els bells descobriments.

(Publicat al BONDIA el 16 d'octubre del 2013)