dissabte, 26 d’octubre de 2013

Pioners herois

Allà d’on vinc, els ulls blaus mai no tenen el mateix to del blau que els ulls blaus d’aquí. Són d’un blau més nostàlgic, més transparent, menys uniforme: un blau que no s’assembla a cap color de tela, ni a la pintura blava a la paret. Durant els meus primers anys a l’estranger, em fascinaven els ulls de les persones que venien dels altres països: sobretot, dels anglesos i dels americans (en veia molt, d’anglesos i americans: eren els meus companys de feina). Els seus ulls eren d’un blau més segur de si mateix, més definit, un no-nonsense blau: sense ximpleries. I el color dels meus ulls per a ells era gris: de la mateixa manera que a Espanya, el color de les cendres que tenen els meus cabells va passar a anomenar-se ros. A Rússia, no se’m considerava rossa: els meus cabells eren de color rus, el color de les cendres. I els meus ulls eren blaus: d’aquell to rus del blau no té res a veure amb el color del cel d’aquí.

Si hi pensem, el color del cel d’allà tampoc té res a veure amb el color del cel d’aquí. A més a més, a Ekaterinburg no hi ha cel sense núvols. Allà, els núvols sempre formen part del cel: poden ser blancs o grisos o negres, portar pluja o fer ombra, tapar el cel sencer o prendre formes d’animals fantàstics. Però no és necessari que t’expliqui com són els nostres cels ni els troncs dels nostres arbres (sí, sí: els pins dels Urals són més rectes i més inflexibles que els pins dels Pirineus). No cal que t’avisi que tenim una altra percepció dels colors, de les olors i dels sorolls. Quan ens mires les cares rodones, ja t’imagines que quan érem petits vivíem en un altre món. Però potser no t’adones fins a quin punt aquell univers aliè era distint de tot el que sobreviu avui en dia.

La història de la nostra generació no és més tràgica que la història de tantes altres generacions de persones nascudes en la mateixa terra. La particularitat que ens distingeix és que vam néixer en un país i vam madurar en un altre. Vam començar la vida com a “soviètics”... i quan sortíem de la universitat, aquella “Unió indestructible de repúbliques lliures” (així, amb aquestes paraules, començava l’himne de la Unió Soviètica) havia deixat d’existir definitivament. Els nostres germans petits –i els fills dels qui no van emigrar– són fills d’un altre Estat, potser millor, potser pitjor: distint.

Teníem una educació estranya, més puritana de la que es pot imaginar en nens normals del nostre segle. Recordo com jo mateixa, a l’edat d’uns 8 anys, o tal vegada fins i tot més gran, li preguntava a la meva mare, amb tota seriositat, com se sabia si un nounat era un nen o una nena. La mare, després d’una petita pausa, va respondre que era tota una sèrie de petits detalls d’ulls, cabells i orelles. Nens comunistes, semblàvem un ordre monàstic. A l’escola, portàvem uniformes marrons amb davantals negres per a cada dia i davantals blancs els dies assenyalats del calendari.

Se’ns ensenyava a morir si la pàtria ho demanava. Cada classe de l’escola secundària portava el nom d’un pioner heroi. De fet, es tractava d’un honor que no es concedia fins que els nens no l’haguessin merescut amb bones obres: recollint paper, cartró i vidre, ajudant la gent gran o tenint cura dels petits. La nostra classe feia poques bones obres, o menys de les necessàries: així que durant uns tres anys se’ns va anomenar “la classe que lluita per l’honor de portar el nom de Vitya Korobkov”. De fet, ni s’utilitzava la paraula classe: el nom de la classe com a unitat educativa era, per exemple, 6A. En canvi, el que lluïa –o lluitava per lluir– el nom d’un pioner heroi era l’equivalent d’una unitat militar: una “companyia” o “secció” (no sé quin equivalent té en català una formació militar d’unes 30- 40 persones). Quan finalment se’ns va concedir el nom del pioner heroi, crec que va ser més pel cansament de pronunciar “la companyia que lluita per l’honor...” que per una altra cosa. Molts anys més tard, he llegit la història del nostre pioner heroi: un noi que des de l’edat de 12 anys s’havia dedicat a la resistència contra els alemanys durant la Segona Guerra Mundial, amb l’ajuda del seu pare, espia soviètic. Un nen prodigi, molt bon dibuixant, extremament intel·ligent. Quan tenia 15 anys, la Gestapo els va agafar. Va ser empresonat, torturat i afusellat: va morir sense revelar cap nom dels seus amics i col·laboradors. El nostre heroi era un heroi de veritat.

Ja sé que no teníem sants. Ja sé que no anàvem a l’església. Ja sé que immenses quantitats de gent es reunien cada dia a la plaça Roja per veure les restes d’un líder polític dissecat embalsamat en el que es deia Mausoleu. Ja sé que els nostres coneixements de la literatura i de la música no arribaven més lluny que als finals del segle XIX. Ja sé que érem fills i néts d’obrers, pagesos i soldats. Les altres capes de la població havien emigrat o mort. Ja sé que érem fruit d’un experiment polític inhumà. Si hem sobreviscut, no ens assemblem als europeus ni sabem viure allà on vam néixer. El país de la nostra infància ja és història. Ens hi havien educat per viure en un món que ja no existeix.

(Publicat al BONDIA el 23 d'octubre de 2013)

6 comentaris:

  1. Una abraçada plena d'admiració, Alexandra. Quin testimoni el teu, ple de força i de sensibilitat alhora. Gràcies.

    ResponSuprimeix
  2. Impressionant. I, amb pocs canvis, aplicable aquí, allà i allà deçà. Aquesta reflexió, assimilada, pot fer persones a molts que passen per la vida simplement con a bípeds.

    ResponSuprimeix
  3. Impressionant. Amb poc canvis és una bona reflexió per persones que passan per la vida con a qualque cosa més que simples bípeds.

    ResponSuprimeix
  4. Mil gràcies per llegir-me i pels vostres comentaris.

    ResponSuprimeix