diumenge, 31 d’agost del 2014

Pares i fills


Tots estem condemnats a ser allò que els nostres pares haurien entès per persones felices. Així, ens les enginyem perquè la nostra filla tingui vacances llargues amb els pares a prop del mar, vagi de campaments d’estiu, faci esport i aprengui a gaudir de la muntanya. Els meus pares, en el mateix esperit, procuraven que jo visités museus i aprengués els noms de pintors, anés a una escola anglesa, toqués el piano i la guitarra, tingués una biblioteca de milers de llibres i un gran record de viatges culturals. Això, ara ho sé del cert, era la seva més autèntica i la més perfecta idea de felicitat. Jo hi estava d’acord. Igual que la meva filla avui, adorava els meus pares i em volia assemblar en tot a ells, tot i que sabia que el meu desig anava contra totes les evidències: jo era jo, cara i figura, ment i manies. Només en certs moviments i mirades ens assemblàvem, els pares i jo, només en certs costums.
De petita, vaig passar hores davant del mirall, tot preguntant-me: “¿Com és que tinc aquest nas tan llarg? ¿D’on deu venir aquesta boca petita?” La meva àvia Olga, que m’estimava molt, sempre deia que ella i jo érem com dues gotes d’aigua, però l’espill jurava el contrari. Totes les dones de la meva família eren fantàsticament seductores. Jo no ho era en absolut, o així m’ho semblava. Ara que tinc una filla indubtablement més bonica que jo, també l’observo davant del mirall fent pràcticament el mateix: “¿Com és que no tinc els cabells de la meva mare? ¿Per què aquest color dels ulls?”  Se’m fa estrany que pensi que la seva mare –jo sóc la seva mare!- és la millor del món.

Tots els qui vam tenir la benedicció i la sort de ser veritablement estimats a la nostra infància, intentem repetir els encerts dels pares. Procurem llegir poemes a la nit, fer dibuixets de part de les fades, riure junts, abraçar fort i viure els nostres somnis. Una cosa que feien els meus pares i jo hauria de fer, i encara no he fet mai, era organitzar festes per totes les amigues i tots els amics dels fills. La mare preparava pollastre al forn i pastissos de pa de pessic, i tots dos es disfressaven i organitzaven jocs i competicions. Recordo un joc de preguntes i respostes, la meva mare vestida de gitana i el pare –no sé ni per què– disfressat de mussol.
De lluny estant, en un idioma que no entenen, els dono les gràcies per fer de la meva infància un conte de fades, per uns instants de màgia, nocions de món feliç.
(Publicat al BONDIA el 23 de juliol de 2014)

dissabte, 30 d’agost del 2014

El diari secret


Sempre he tingut la mania d’escriure tot el que penso. Es tractaria d’un costum relativament inofensiu, una pèrdua de temps com qualsevol, si tot seguit ho esborrés o ho estripés, segons el tipus de suport. La meva mare, coneixedora de la meva tendència a plasmar els pensaments i a guardar-los, va intentar salvar-me’n. “No deixis que es vegi el que és lleig del teu interior”, deia, mentre jo, tota esperit de contradicció, em moria de ganes de mostrar al món la negror profunda, real o imaginada, de la meva ànima secreta. La mare, amb l’ànim pràctic d’estalviar-me’n les conseqüències, m’aconsellava escriure el que jo volgués en un trosset de paper, i després fer un foc i cremar-lo: consell que no recordo haver seguit mai. Així, quan tenia uns 12 anys, vaig fer un diari secret ple de poemes de la pròpia collita que copiaven l’avorriment aristocràtic característic dels poetes russos del començament del segle XIX. No era aristòcrata, és clar: era un membre de ple dret de la unió comunista dels joves. Tampoc estava veritablement avorrida amb la vida; crec que intentava reproduir l’estil dels romàntics. Tanmateix, els exercicis poètics no van trigar a portar-me a la perdició (la poesia ja ho fa, això). Van causar un megaemprenyament del propietari de la casa on passàvem els estius, el segon marit de la meva àvia (el meu avi Ivan va morir quan la mare tenia 11 anys), Mikhaïl Stepànovitx. 

Per mala fortuna, el bon home va agafar una sobtada afició a la lectura dels diaris secrets. El meu primer lector va resultar molt més que crític. Estava tan furiós amb mi i amb la meva visió del món que no vaig tornar a passar-hi cap estiu, a Vell Pixminsk, i no em van tornar a portar a veure’l fins a la seva mort. En cap moment vaig pensar que el fet de llegir les meves notes havia sigut més aviat culpa seva, que les notes secretes dels altres, incloses les meves, no es llegien. Ara bé, tot i que em va saber molt greu el sobtat trencament de totes les comunicacions (no suporto quan la gent s’enfada amb mi, i ell, fins aquell dia, sempre havia semblat tenir-me en bona consideració), no vaig deixar d’escriure tot el que pensava o sentia, o tot el que em semblava que sentia. Vaig assumir que el que havia de ser escrit hauria de ser escrit. Vaig interioritzar  també que tot el que s’escrivia corria el risc de ser llegit. El desafortunat incident amb el meu segon avi em va servir de primer pas cap a la publicació. Vaig començar a pensar que les coses, un cop escrites, havien de ser llegides, i a prendre consciència del fet que escriure històries per llegir podia ser terapèutic. Les coses escrites per ser llegides deixen de ser totalment teves: són més divertides, més sociables, més fetes per existir en societat que el diamant en brut de l’opinió crua. O és això el que penso. Aquest matí, de camí al dentista, he trobat un senyor que es diu Joan. “Bon dia, et segueixo”, m’ha dit. “Llegeixo el que escrius, tot i que de vegades és molt dens. Molt carregós. Carregós potser no, però sí que és dens. Suposo que tothom té el seu estil, ¿oi? Jo, com a mínim, et segueixo.” I ha continuat el seu camí. No el conec. L’únic que sé d’ell és que surt amb una noia molt simpàtica que sovint saludo. Li agraeixo l’interès. L’ànim de crítica sorgeix de l’afició a la lectura. Quin gust que hi hagi afició a la lectura. Amic lector, celebro que hagis arribat a aquest punt sense passar la pàgina. Si tinc una ànima negra, ja hi entra la llum de la teva mirada. Des de l’edat molt tendra, m’encanta tenir lectors.

(Publicat al BONDIA el 16 de juliol de 2014)

dijous, 28 d’agost del 2014

La verticalitat del paisatge


Quan un habitant de la plana arriba a Andorra per viure-hi, sobretot per viure-hi i no per passar-hi les vacances o un cap de setmana llarg o curt, el que hi arriba a veure, gradualment, com qui s’acaba d’acostumar a les ulleres, són les muralles verdes. Andorra, per a un habitant de la plana, és un recinte emmurallat a la semblança d’una fortalesa o un castell d’aquells que construïen i ensorraven els senyors medievals. Les seves torres són de terra i de pedra, adornades amb branques i plenes d’arrels. Un habitant de la plana es desperta en un lloc on, vagis on vagis, no arribaràs a fer més de 10 quilòmetres en pla i en línia recta sense migrar al territori d’un altre Estat. Un país on, des de la profunditat de la vall, la muntanya es veu ferida per una multitud de murs de contenció, atrapada en les xarxes, foradada pels túnels. Allò que se situa al mig és, per a ell, immensament claustrofòbic a causa de l’elevada quantitat de cases en un espai reduït, pel fet que l’aire, el vent, no entri al fons de la vall per emportar-se els fums i les energies. Quan un habitant de la plana puja a Sant Miquel d’Engolasters, el que veu a baix no és el cor del lloc on viu sinó una massa grisa de pedra i de metall, de vidre i d’asfalt. Un foraster troba a faltar el sol i el cel, s’angoixa amb la llum que a partir de les sis de la tarda ja no sembla pertànyer a un astre celestial, sinó que fa veure que ve d’una font desconeguda i es mor lentament, gradualment s’apaga, com si se li acabessin les piles. Però, sobretot, no acaba d’entendre d’on li ve a Andorra una superfície tan considerable en comparació amb el que li és aparent. Allà on vulgui caminar, la muntanya li para els peus, i arriba a pensar que Andorra no té sortida, que tot el que té són fronteres, fronteres naturals a banda de fronteres geogràfiques: ja li havien dit que era, sobretot, un país de frontera. “Tenim muntanyes, no fronteres”, llegeix en un cartell publicitari d’un banc, i es diu que per als diners en format electrònic això és veritat, però per a un ésser de carn i ossos les muntanyes són muralles. I, tot seguit, es torna boig.

Si no es torna boig, si per la gràcia dels menairons se’n salva, aprèn a veure la verticalitat del paisatge. A viure la muntanya com un compendi de senders que menen cap amunt en lloc de barrar el pas i parar els peus. Amunt, amunt camina l’habitant de la muntanya, per veure el sol, el cel i l’aire, els trencalossos i les àguiles, els corbs i les granotes i les flors. L’Andorra dels voltors i dels escurçons, l’Andorra del verí de la tora blava li és més propera que l’Andorra de les obres i més obres, dels blocs de pisos habitats i sense habitar, d’aquells carrers on tothom agafa el cotxe per no trobar-se amb la meitat dels seus coneguts i tres quarts dels saludats. Amunt, amunt se’n va, a esbrinar els secrets dels boscos màgics, de les tarteres perilloses, dels llacs tan freds, tan freds. Amunt i avall, i, quan baixa d’un pic, els murs de contenció ja no li fereixen tant la vista, ja el molesta el tarannà caòtic de l’obra pública, ja li agrada passejar-se en línia recta en transport públic i veure gent. És un principi conegut de la màgia bàsica que les coses semblants curen mals semblants. Els recargolats senders muntanyosos curen el mal de muntanya. És una veritat com el Comapedrosa, és un fet provat.

(Publicat al BONDIA el 9 de juliol de 2014)

Antígona i els tirans


Tota la vida he necessitat refugiar-me de la realitat, per molt que hagi de reconèixer que la realitat ha fet esforços per tractar-me bé. Fins i tot quan encara era petita i la vida no havia tingut temps físic de cometre cap ofensa en contra meu, me’n refugiava en la literatura.

“Hi ha molts miracles al món, però no hi ha res més miraculós que l’home.” Avui llegeixo Sòfocles comparant les dues Antígones, la seva i la que ens és més propera temporalment i culturalment, la d’Espriu. Com han canviat els tirans amb el pas dels mil·lennis! Creont de Sòfocles és un home encegat per l’orgull que finalment es torna boig pels suïcidis del fill i l’esposa. No vol reconèixer que una dona, Antígona, té més raó que ell perquè en el seu sistema de valors un home ha de tenir més raó que una dona, i prou; no vol reconèixer que el seu fill té més raó que ell perquè, al seu entendre, un pare ha de tenir més raó que un fill, i els fills estan fets per obeir els pares. Quan finalment fa cas a Tirèsies –perquè viu en una societat on els qui governen han de fer cas als endevins– ja és massa tard. És la tragèdia d’una persona que pensava que per la seva posició social tenia dret a tenir raó, fins i tot quan s’equivocava.

Antígona sap que defensa les lleis dels déus. Creont defensa les lleis humanes. Antígona té una seguretat immensa que està fent el correcte. Creont, en canvi, està en la mateixa posició en què tots ens hem trobat quan hem hagut de liderar masses que ens segueixen a desgana (qualsevol qui ha fet de professor de secundària sabrà el que vull dir). Ets l’autoritat. Dones una consigna. Saps que has de vigilar que es compleixi el que manes. I, de vegades, surt algú que t’explica, d’una manera molt convincent, que “t’has passat”. Però no pots fer una excepció ni desdir-te del que ja has dit, perquè saps perfectament que el poble –aquest mateix poble tan descontent amb el que manes– no t’obeirà si veu senyals de debilitat. Creont de Sòfocles és víctima de la seva posició social, del poder que representa. Dóna una ordre que en el moment de donar li sembla perfectament raonable. Un dia més tard, ja té el problema de la neboda rebel, els ciutadans descontents i el fill desobedient. El que passa és que pensa que si fa un pas enrere se li descontrolarà tant la família amb la seva estructura patriarcal que semblantment trontolla com també l’Estat que fa no res que regna. A poc a poc, entén que “no es pot lluitar contra el destí” i decideix cancel·lar l’ordre. Si hagués estat al cent per cent segur que tenia raó, mai l’hauria cancel·lat. I la cancel·la. I arriba tard. I tot l’infern es desenfrena.

El personatge de Creont que crea Espriu és molt distint, és un tirà insuportable. Ressalta per una hipocresia fantàstica, una malícia calculada: “Oh, el poder, Eurídice! Quin pes per a les meves velles mans! Em dec, però, al benestar del meu poble...”

Salvador Espriu és la veu del segle en el qual vaig néixer. M’agrada tant que em dol no haver-lo pogut conèixer quan era viu. Un any abans de la seva mort el Govern d’Andorra va començar a preparar els tràmits per atorgar-li la nacionalitat andorrana d’honor. Hauria sigut una de les millors coses que hauríem pogut fer, però no va haver-hi temps per fer-ho. Una llàstima. I a mi –tot i que sé que no li agradava gaire la gent– em sap greu no haver conegut mai Salva­dor Espriu.

(Publicat al BONDIA el 2 de juliol de 2014)

Una cosmopolita en una cafeteria


Un dels meus llocs preferits per estudiar i per escriure és la terrassa d’una de les cafeteries a la vora del riu Valira. Des dels temps immemorials, els humans han intentat apropar-se a l’aigua i gaudir de la seva bellesa, i sempre em sorprèn que no hi hagi més gent en aquestes cafeteries, mirant les aigües ràpides i imparables, les aigües perilloses del nostre riu més gran, la seva única i deliciosa manera de caure sobre les pedres. Aquest és el lloc on es desenvolupen els esdeveniments de la novel·la A la Cova de l’Óssa, que conec tan bé que us la podria explicar des del començament fins al final, tot i que mai l’he arribat a escriure. Aquí, al lloc on estic prenent el meu te verd del matí, dinava cada dia el difunt Rafel Ametlla, el germà del molt il·lustre Serafí Ametlla, l’avi de la meva àlter ego Ariadna Palau. Sempre m’assec on seia, al meu món imaginari, el botiguer sorrut: de vegades em poso al seu lloc, de vegades de cara al personatge literari encara en potència, encara mig fantasma sense carn i ossos però ja predestinat a morir. La coincidència del món imaginari amb el món real, de cara a l’aigua, és un plaer.


Avui la meva lectura d’elecció és el relat A Cosmopolite in a Café, d’O. Henry, i em fa gràcia la coincidència. El cosmopolita de cafeteria que s’hi descriu, E. Rushmore Coglan, és una còpia fidel de mi mateixa, tot i que tinc una relació una mica més distant amb l’alcohol i els seus consumidors habituals. En aquest relat, la literatura i l’espai es vinculen a través d’un tractament humorístic del subjecte que nega la rellevància del territori en la seva vida quan, en realitat, està preparat per defensar l’honor del lloc de la seva procedència amb tots els mitjans admissibles i inadmissibles. Tots els protagonistes no són el que creuen ser: ni Nova York, que vol semblar París amb els seus garçons amb noms tan inconfusiblement francesos com McCarthy i la melange de xerrera i riure, ni el cosmopolita que resulta patriota bel·ligerant, ni un borratxo que desitja ser un cargol de mar que canta, ni  el narrador que vol semblar ingenu quan és, en realitat, un irònic incorregible i un moralista. O. Henry juga amb el contrast entre el que creiem que pensem i el que sentim veritablement.


Podem classificar les ciutats en més unides amb la natura, com per exemple Jerusalem o Venècia, i més urbanes per se, com París o Praga, podem dir que són més i menys acollidores, però el seu esperit, el misteri del seu ambient, sempre se’ns esmuny, es resisteix a tota mena d’explicacions prosaiques i poètiques, probables i improbables. La ciutat és el seu trànsit i el seu art, els seus crims i les seves universitats, els seus músics i els seus gàngsters. No es pot negar l’essència d’una ciutat, i el fet de néixer o créixer en ella, el fet d’aspirar els seus fums durant uns anys, el fet d’enterrar-hi els avis, et deixa una empremta, una marca, inesborrable. Tots estem marcats per les ciutats que ens han vist néixer, però no és menys cert que també ens influencien les ciutats que ens han escollit. Som les seves preses, les seves víctimes, els seus amants més o menys voluntaris. Ara bé, E. Rushmore Coglan, per tot l’amor que tingui, sense voler, a la localitat de Mattawamkeag, Maine, també està marcat per Nova York, per la megapolis que li inspira totes les seves mentides tan fàcilment descobertes.

(Publicat al BONDIA el 25 de juny de 2014)

dimecres, 27 d’agost del 2014

Desescric tot el que he escrit


De tots els meus estudis, tant presencials com en línia, el màster universitari en humanitats és el que porta els records més preuats. Hi vam rellegir L’Odissea amb la increïble Mònica Miró i Vinaixa, amb la Montse Gatell i tots els companys. Com a part del curs, vam comparar les visions de tots els seus protagonistes que van tenir els clàssics de la cultura catalana, des de Mercè Rodoreda fins a Vicent Andrés Estellés, i em va fer pensar en la meva versió de Penèlope, una versió distinta i personal, força menys tràgica que totes que he trobat pel camí. Gens de greu, gens d’enfosquida. Gens d’esquerpa, sola, tota fel i espina.

La visió de Mercè Rodoreda m’és aliena. Una persona que se sent abandonada no espera vint anys: fa la seva vida. Aquella que espera vint anys ho fa perquè a la seva ment ha compost una altra història plausible de la via d’Odisseu absent, ple de perills però buida d’amors, o buida d’amors vertaders. Mentrestant, deixa que els pretendents hi siguin, però no es casa (290-292: “She neither rejects a marriage she despises/ nor can she bear to bring the courting to an end”, almenys des del punt de vista de Telèmac, ho fa perquè vol, i l’Atena també li diu (316-319) que si la seva mare es vol casar, no hi trobarà cap impediment, sinó tot al contrari, tot el suport financer que calgui de part del seu pare, home de poder i avi del Telèmac). Mentrestant, “that radiant woman” (382) (Homer en diu “reservada” (379), però també en diu “radiant”) s’ocupa del fill  –que ja no és adolescent però sembla com si ho fos (“¿Ets fill d’Odisseu?” (240)–. “Home, això és el que sempre m’ha dit la mare, però qui sap...” (249-250) - descarat!!!!), de “l’economia”, de la casa, i plora quan sent les cançons de Troia, tot i que el fill l’hi retreu i diu que “ell hi té el poder”, cosa que la sorprèn fora de mesura (“astonished, / she withdrew to her own room” (414-415)). Penèlope viu al món on l’home, si en sap, mana –no hi farem res–, però dins del que no sobrepassa les seves possibilitats fa el seu paper amb una elegància envejable i amb immensa força de voluntat. A casa seva, no ha de jugar a Clitemnestra a falta d’Egist del torn. Si teixeix i desteixeix, ho fa a gust (gairebé com el nostre Vicent Andrés Estellés: “Desescric tot el que he escrit!”). Quan Odisseu li diu que ell és ell, li fa tornar a guanyar el seu nom a través d’unes proves, una de les quals consisteix a “treure el llit del dormitori” –si ell és ell, sabrà que el llit no es mou! Té un sentit d’humor formidable i que jo recordi, en cap moment es traeix, ni se sent vella, ni se sent enfosquida.

Tal volta m’hi projecto massa, el meu caràcter, la meva manera de veure la vida, però si féssim paral·lels personals, Penèlope i Odisseu serien més aviat els meus avis que no pas jo. Jo ja no he viscut en aquell món on tots els homes marxaven a la guerra i aquells que se’n sortien eren massa joves, massa vells, massa malalts o uns pocs espavilats (Odisseu, de fet, ho havia intentat, de trobar una excusa per no anar a la guerra, però no se’n va sortir)... No he viscut en un món on la casa no era res sense la dona, sense la veritable mestressa de casa, el seu eix i la seva raó d’existència. Les nostres vides són ben distintes de les vides dels antics.

(Publicat al BONDIA l'11 de juny de 2014)